Gràcies Sandruscu!

El Barça aquell de quan jo era petit ha mort. Ara és una gran multinacional de l’espectacle de masses, adreçada als mercats internacionals, en mans de les teles i governada pels interessos particulars de quatre pijos.

Jo, personalment, no puc deixar de seguir-lo, es clar. Ningú no renuncia fàcilment a la seva infantesa, aquelles coses que ens feien somniar i sentir-nos orgullosos de la tribu.

Malgrat que ara portem a la samarreta la publicitat de la línia aèria d’un país com Qatar, una monarquia del Golf Pèrsic d’aquelles tant democràtiques.

Malgrat que els jugadors catalans del primer equip s’amaguin davant l’afany de llibertat dels catalans.

Malgrat que els jugadors estrangers només parlin català el dia de la seva presentació al Nou Camp.

Malgrat que jugar la Lliga espanyola ens obligui a comparar-nos contínuament amb el Real Madrid com si forméssim part d’alguna cosa comuna.

Malgrat el seguit de directives formades pel millor de cada casa que em fan passar vergonya a cop de calçotets als aeroports, genuflexions al President de Extremadura o fraus fiscals prescrits.

Malgrat que el model de potenciació del talent de la Masia serveixi per fer guanyar competicions a la Roja, bastint el relat de l’orgull imperial de l'enemic, del “soy español a qué quieres que te gane”.

Malgrat que la indústria dels continguts futbolístics en forma de diaris sigui monolingüe, en castellà.

Malgrat tot... jo ja no tinc remei. Perquè ho vaig mamar, a casa, de petit, i això queda gravat a foc en els gens de la identitat, del que hom és. Als cinquanta anys haig de reconèixer que sóc un home del segle passat, de quan el futbol era un esport i una religió.

Però resulta que ara els pares i avis no podran colar la mainada a l’estadi. Les raons més fondes d’aquesta decisió suposo que suraran d’aquí un temps, que ara no ens les expliquen. Potser veurem el camp ple de turistes de luxe de cap de setmana, russos, xinesos i àrabs, carregats de cadenes d'or i penjats del coll de senyores que fumen i tracten de tú als homes. Mentre que el penyista de tota la vida, i les famílies aquelles que es passaven els carnets de generació en generació desapareixeran definitivament de la graderia.

I sabeu què? Doncs que potser serà una bona notícia. Potser els nanos, en comptes de rebre les primeres dosis de burundanga i soma barcelonista de franc, asseguts a la falda de la iaia o de l’oncle conco, no construiran les mateixes estúpides lleialtats que vaig bastir dins meu quan anava amb pantalons curts.

Potser els nostres fills i nets, en comptes d’anar a badar al darrera d’onze paios que corren darrera una pilota es quedaran a casa i faran alguna cosa productiva, i llegiran Stevenson, Conrad, Verne, Rowling, Tolkien o Jerome K. Jerome...

En comptes de glorificar les cuixes d’en Johan vibraran amb les de la Natasha de Guerra i pau, passaran de les croquetes d’en Laudrup i menjaran lembas amb els hobbits, no tindran por del Hugo Sanchez i la tindran de Voldemort. I seran millors persones que jo. I estarán més ben preparades que jo. I veuran més lluny que jo. I, potser, ho faran tot millor que jo.

Potser gracies al Sandro, els nostres fills i nets no conformaran un altre generació d’analfabets funcionals com la que tenim ara segons la OCDE, es formaran intel·lectualment, pensaran per si mateixos i, fins i tot... votaran partits i polítics que no els estafin com ens ha passat a nosaltres; que mentre ens preocupàvem si en Bogarde era dolent o si en Shuster estava lesionat, ens colaven bou per bèstia grossa i ara ens trobem amb aquesta democràcia de fireta i amb aquesta Constitución de Santa Ritaritarita, lo que se da no se quita.  

Sóc conscient que les possibilitats que succeeixi aquest miracle nacional són més aviat minses. Ja ho sé. Però la darrera alcaldada de la directiva del Barça, malgré tout, obra una finestra d’oportunitat, una porta a l’esperança. Si les nostres criatures no s’enganxen a la droga dura del futbol via familiar potser faran un país millor del que tenim quan siguin adults Així doncs, sense que serveixi de precedent, gràcies Sandruscu!