Segons aquesta organització, no hi ha cap criteri racional
pel qual un empresari amb seu a Catalunya pugui considerar que la independència
sigui dolenta per l’economia catalana i per les seves empreses. La secessió
dins d’un procés de negociació amb Espanya i Europa, allunyada de criteris
nacionalistes i definit en favor de la integració europea, portaria beneficis
evidents per Catalunya, i probablement per Espanya.
El problema polític i econòmic seria el de independència
traumàtica, una reacció dels partits espanyols i de les institucions de poder
que en depenen que provoqués la expulsió de Catalunya de la Unió Europea, que
multipliqués la sensació d’inseguretat jurídica de les empreses catalanes o
estrangeres amb seu al Principat, aixequés fronteres a la lliure circulació de
persones i bens, i que posés en risc la devolució del deute públic espanyol –i
català- als seus creditors internacionals.
Per tant, segons els ExI, el problema no rau en la
independència de Catalunya, sinó en la reacció antieconòmica, perillosa, i
nacionalista espanyola. Cal doncs definir quin és el problema, per tal de
trobar-hi una solució, i el problema és que les elits espanyoles –d’aquí i
d’allà- no estan disposades a canviar les regles del joc, encara que això
signifiqui passar per sobre de la voluntat popular.
Des del món de la política i dels mitjans, es segueix
insistint a donar veu a una minoria de representants del món econòmic que viuen
d’aquest estatus quo actual. Resulta evident i humà que Rosell i Gay de
Montanyà es manifestin contraris al procés, no ho és tant que diguin que “els empresaris
no han de prendre partit políticament”, mentre defensen el Pacte fiscal que no
deixa de ser una solució política tant clara com el immobilisme o la
independència.
Els Empresaris per la Independència manifesten que tothom és
molt comprensiu amb el fet que els jugadors del primer equip del Barça no
expressin la seva opinió política “perquè perjudicarien les seves carreres
esportives”, però ningú no entén que no hi hagi empresaris de pes que estan en
favor del procés privadament, que posin cara a la reivindicació popular quan
ells es juguen l’empresa, la feina dels seus treballadors, el prestigi de la
marca, i el quedar exposats a la revenja mediàtica del unionisme. Es per això
que no hi ha visibilitat de persones conegudes en el món empresarial en favor
de la independència, demanar heroisme personal quan la maquinària de la
venjança estatal està ben greixada resulta hipòcrita.
Curiosament, manifesten els empresaris, ens trobem en la
situació d’haver de fer un pla de negoci, de contingència, per tal de què farem
si quedem fora de la Unió Europea. “Nosaltres que érem els més europeistes del
món!”. De fet, la reacció tímida de les institucions comunitàries ha deixat
fora de joc aquest col·lectiu acostumat a viatjar arreu del món, fins al punt
de estar cada cop més temptats d’abraçar l’euroescepticisme del nord d’Europa.
Ja seria una paradoxa final digna d’una pel·lícula de
Berlanga, que els qui haguessin de convèncer a Espanya de no expulsar-nos de la
Unió acabessin per ser els Rosell, els Gay, i el teixit empresarial del estatus
quo que viu dels contactes amb l’administració de Madrid i dels favors de la
llotja del Bernabeu.
ExI defensa que objectivament la independència de Catalunya
és bona pels catalans i pels espanyols. Les eines pròpies dins de la Unió
Europea, sense haver de passar per un dèficit fiscal i de infraestructures al
servei del caciquisme de les elits polítiques extractives que governen Espanya,
impulsarien Catalunya com a motor econòmic. Això no ho dubta ningú, cap expert,
cap economista, ni ningú amb dos dits de front.
I Espanya, doncs? Els del morro fort direu que tant se val,
però no és cert:
1.- Espanya és un bon client de les empreses catalanes –com
repeteixen fins a l’extenuació els propagandistes del boicot-, però Catalunya també
és un mercat que compra 40.000 milions d’Euros l’any a empreses espanyoles
–aquest detall el nacionalisme espanyol l’amaga-, que es beneficiarien de tenir
un client capaç de consumir més els seus productes, tant de consum com
industrials.
2.- La millora de les infraestructures catalanes afavoriria
les exportacions espanyoles, que digui el que diguin el PSOE o el PP no passen
per la M-40 sinó per la Junquera.
3.- Espanya hauria de dimensionar el seu sector públic
–passant per defensa fins arribar a les seves erràtiques polítiques de
subvencions agràries- a la seva realitat econòmica. Fins i tot hauria de
plantejar obertament la necessitat d’una reforma agrària.
I segueixen anomenant aspectes que els veïns haurien de
reformar, i tots em semblen bons i positius per a la ciutadania espanyola.
Potser l’últim servei dels catalans als nostres cosins germans espanyols serà
obligar-los a organitzar-se millor marxant de casa amb bon vent i barca
nova.
En resum, segons ExI, si Espanya no ha trobat forma de
definir-se de manera plurinacional, si no ha pogut ni volgut respectar les
minories nacionals, potser és una llàstima per a alguns, però els catalans
siguin empresaris o futbolistes d’elit, volem decidir el nostre futur de manera
democràtica i sense traumes. La resposta no pot ser “en la Constitución eso no
me viene”, i molt menys “os expulsaremos de todas partes, aunque eso provoque
la ruina de Cataluña y por ende de España”. No és racional.
Cal diàleg, i tant! Però per a decidir com marxem sense
destruir l’economia d’aquí ni la d’allà. Catalunya no pot permetre que li
exigeixin renunciar a la seva llibertat, a la seva cultura i a la seva
prosperitat; però espanyols tampoc haurien de permetre que uns pocs polítics i
uns menys empresaris del BOE els segrestin el futur en nom de la sacrosanta
constitució del 78 ni de la “unión de destino en lo universal”.
La democràcia mai és el problema, sinó la solució.
Alguns cops... no sovint... em ve al cap l'acudit aquell de la tortuga i l'escorpi... ja sabeu ajudam a travessar el riu etc...
ResponEliminaC'est l'Afrique! commença a sonar com ESTO ES ESPAÑA!!!