Ho sento Pere Navarro

He estat unes setmanes inactiu. Ja tocava descansar de donar voltes a la roda del hàmster per una temporadeta. Per no fer, no he fet ni el post de Sant Jordi, però es que aquest any, per anar contracorrent, no he comprat cap llibre, ai las.

Em vaig baixar del carro de la festa lectora després de passar pel davant de la cua de seguidors de la Belén Esteban, ansiosos de selfie, borratxos de Sálvame. Va ser més fort que jo. Per acabar comprant qualsevol llibre de La Campana... doncs això, que em vaig reservar per a comprar-me’l a l’endemà.

Dit això, i ja sabeu que com a independentista soc de caràcter violentíssim i perillós. Vaig passejar Rambla Catalunya amunt, obrint-me pas entre les masses agressives que buscaven en Pere Navarro per amenaçar-lo, emplomar-lo ben quitranat, i passejar-lo pel cap i casal assegut en un rail de tren, per a major escarni del federalisme i glòria de la bruixa de la Rosa Díez.

Es que jo no ho sé si ja us havíeu adonat mentre passejàveu a la recerca del tortell de nata dominical, però ara resulta que els independentistes catalans som d’armes prendre. I suposo que em permetreu la traducció del “armas tomar”, però es que tants anys de rebre hòsties com un pa de ral cada cop que se’ns ha acudit anar a fer el trabuc en contra les Espanyes han acabat per fer desaparèixer del nostre diccionari expressions populars que ens remetin a l’ús de la força per convèncer físicament l’adversari de que està en un error.

El fet que un espanyol li trenqués els morros d’una galeta al pobre Albert Bosch per atrevir-se a ser candidat d’ERC va ser un accident, una qüestió aïllada, un esdeveniment baladí. Els candidats espanyols a les europees poden tenir un mal moment i assaltar la delegació de la Generalitat a Madrid, normal, no? Les pallisses policials als afeccionats del Barça al crit de “catalán de mierda” son respostes coherents i proporcionades a la provocació orquestrada pels coneguts filo-etarres d’entitats belicistíssimes com l’ANC o bé Omnium Cultural. Ambdós organitzacions para-militars de radicals que ja preparen progroms i ratzies contra la majoria silenciosa dels peperos, armats d’un flabiol i carregats de llonguets d’abans d’ahir com a munició llancívola.

El clima de crispació, que ens hem inventat els catalans, passant-li el ribot a l’Estatut i autorecollint-nos firmes en contra la perversa idea d’anomenar-nos nació, ha acabat per provocar que una senyora sense filiació política coneguda –però segur, segur, segur, i tant cert com verídic, que hooligan de la Rahola, en Pep Guardiola i lectora de l’Avui- hagi donat un cop de puny al nas de pallasso del Pere Navarro.

Atureu les màquines i les rotatives! Obriu tweeters i micròfons constitucionals! S’obre la veda de la por al independentista kaleborrokista catalanufo! Que ja se sap que el moviment per la independència és cosa de nazis amb barretina que intenten amagar les retallades de la dreta neo-liberal del embogit Ártur Mas –així accentuada la Á-. Ai Navarro... quin paper d’estrassa t’ha tocat en això de la Història de Catalunya en fascicles col·leccionables de Planeta Agostini.

Pere, criatura, em sap greu que t’hagin ventat un cop a la teva cara de ciment armat, en serio. La violència és un recurs massa greu, massa important, amb una càrrega de responsabilitat per qui en fa un ús legítim de proporcions incommensurables i només dignificat per la perillositat de l’adversari. Tens raó Pere, tirar de mastegots per a sobiranitzar al fullet del federalisme és signe de que els independentistes som uns cavernícoles perillosos, perquè tirar mà del darrer recurs d’un poble esclafat per un altre, i venut pels polítics com tu, -l’ús de la força, vaja- mereixeria d’enemic més perillós, no se... un tanc entrant per la Diagonal, no et sembla?

Ho sento Pere Navarro, tant l’hòstia que t’han fotut, com l’ús execrable, mentider i electoralista que n’esteu fent tu i els quatre gats que quedeu al PSC.

Si això esdevé un nou partit polític

Des que vaig dir que no és cert que no s’hi pugui fer res, i que caldrà que fem política, he parlat amb prou gent com per adonar-me que estem bastant fotuts, però que hem despertat.

Hi ha un sentiment generalitzat que ens posa en estat d’alerta, que ens posa en guàrdia cada cop que des dels partits i la política es parla de diàleg, de trobar una solució, perquè després de les continuades estafes a la democràcia que hem patit se’ns fa difícil empassar-nos que els polítics ens treguin les castanyes del foc. Atès que no en voleu sentir a parlar de que al final ens tornin a trair tots plegats, que ja ho sé, intentaré ser positiu i només mirar endavant.

Hi ha dues maneres d’afrontar l’esclat previsible de l’actual sistema de partits.

La primera fora formar un nou front unitari en contra de la corrupció i en favor de la democràcia i els drets nacionals. Una eina que denunciï la ferum de l’ensarronada que s’albira. Crec que és una pantalla que ja va passar fa molt de temps. Construir un Neo-Reagrupament o una Solidaritat 2.0 exactament per a fer què? Per acabar trobant-nos amb el nou partit ple de submarins del status quo? No sé a vosaltres, però a mi m’entra una mandra digna de senador autonòmic en sessió plenària. A mi no m’hi trobareu.

Quan dic que caldrà fer política em refereixo a encetar la formulació de propostes que millorin la vida dels ciutadans. M’agradaria ajudar a bastir una nova perspectiva moderna, democràtica, racional, nova i valenta que identifiqués els problemes que tenim i en cerqués respostes i solucions eficients. O si més no formular aquelles propostes que ajudin a sortir de la trampa que ens ha parat el sistema.

Si, si. Ho he dit. Vaig contra el sistema. Soc antisistema perquè està més que demostrat, en tenim proves fefaents dia si dia també de que la cosa no tira i que és la nostra responsabilitat trobar-hi solució.

Però ara que no els agafi un atac de jo-ja-ho-deia als anti-sistema de passamuntanyes i finançament truculent, ni a les monges visionàries, ni als peluts de sandàlies pro-palestines. Cal desmuntar el sistema tal com és perquè sinó tinc la sensació que la gent del mig, les persones que sempre acabem pagant el compte i rebent les hòsties, veurem canviar el pèndul de la història de les grapes dels oligarques a les mans d’una extrema esquerra, dogmàtica, antiga, manipulada i amb massa ànims de revenja. I aquesta pel·lícula ja la varem veure l’estiu del 36 i em nego a cedir-los el monopoli de la regeneració.

Em direu si proposo una solució de dretes? I jo us contestaré que no em sigueu innocents. No diré el que diuen des del nou feixisme, entre altres coses perquè ja ho deia l’antic feixisme, que no hi ha dretes ni esquerres. I tant que hi ha dreta i esquerra, el problema es que quan els del mig mirem amunt –de sota estant- veiem que ens manen i ens roben l’erari públic tant els de dretes com els d’esquerres. Així que ja em perdonareu, però per ara diré que em posiciono amb la majoria dels catalans, que ens pensem i ens sentim d’esquerres, essent en el fons un poble profundament conservador d’unes essències bastant petit burgeses i de dretes. Som així, i hauríem d’estar cofois de ser-ho.

Catalunya és un país sense recursos naturals més enllà del bon temps i la gastronomia. La nostra fortuna ha vingut de la cultura del treball i del comerç. Quin remei! Els nostres millors fills i filles varen centrar el seu talent en fer diners d’allà on no hi havia més que misèria i impostos, mentre que en altres països les persones de qualitat podien fer carrera dins les estructures dels seus estats, com a polítics, militars, diplomàtics o acadèmics. Aquí ens varem posar a fer duros, que Déu estreny, però no ofega.

Probablement Weber hauria d’haver estudiat el cas del catalans quan parlava d’una moral protestant simbiòtica amb el capitalisme, perquè l’esforç, la meritocràcia, la recompensa en vida del treball ben fet han estat els pilars de la Catalunya moderna, al menys és el tipus de literatura d’autobombo que hem assimilat com indestriable de com som, dins la nostra societat de senyors Esteve, botiguers i menestrals. I que baixi Déu i m’ho negui, però és un autoretrat que ens encigala d’allò més per molt petit burgés que sigui. 

Dit això, i si sumem a la nostra equació definitòria que les elits ciutadanes van morir o es van exiliar el 1714 –un exili del 10% de la població més compromesa amb les llibertats del Principat ens va deixar escapçats durant dos segles- no és d’estranyar que siguem un país com a mínim irreverent amb el poder, que fins quatre dies ha estat sempre foraster. Al menys, fins que va arribar l’autonomia aquesta de fireta i varem donar feina als nostres propis corruptes de tots els colors polítics. Que de capsigranys i caps de suro que fan el dropo quan no roben en tenim per donar i vendre.

Els catalans, perdedors de tot i amb unes elits sorgides de l’esforç dels seus avis o besavis (que no d’ells, que ja no cola) hem encapçalat totes, absolutament totes, les reformes socials que han entrat a la pell de brau. Les hem assimilat com a nostres i les hem traslladat pedagògicament als espanyols, pensant-nos que els fèiem un gran favor. Ai... i de viure al costat de Don Mendo i el cura Merino ens varem acostumar a tenir-nos en la més alta consideració entre els Prometeus del progrés i l’esquerranositat, quan l’únic que fèiem era posar el seny pel davant de la injustícia.

Aquest és el meu retrat del qui som. I potser m’equivoco, però si vaig errat la bona fe m’empara. Crec que entre els qui volen defensar a peu i a cavall els seus privilegis, aquesta manera de fer on el que és important no és la llei sinó amb qui s’ha de parlar, i els qui els volen tallar les pilotes per redistribuir entre els descamisats els diners que ens han fotut les cent famílies (fins que s’acabin i sense plans ulteriors), aquells que ens encabim entre la socialdemocràcia no intrusiva i la democràcia cristiana respectuosa de la moral dels demés, hauríem de buscar solucions noves, pensades per gent nova, i executades per polítics nous. Estic convençut que ho  podem fer, i jo em comprometo, si més no, a dir el que penso que ens pot ajudar a tots sense tenir el cul llogat –que algo és algo va dir un calvo-. Intentaré anar-vos explicant, si me’n surto, el que penso que ens pot treure d’aquesta Matrix política de caspa i de favors.

Si això esdevé un nou partit polític, només ens ho respondrà la realitat, que és aquí fora i que. per cert, cada dia te pitjor pinta.

 

Caldrà que fem política

Digueu-me paranoic si voleu. I que no se’m atabali el galliner, però hi ha un run-run que mireu... em fa tenir una cosa per dins, un no sé què tinc... ja ho deia aquell que la paranoia és la menys dolenta de les malalties mentals. Però què voleu que us digui? Res? Voleu que calli? Doncs no. Ho sento però el verb callar no existeix en el diccionari Savalls-Realitat Realitat-Savalls.

A la vida, hi ha “marcadors”. Si, si... com quan vas al metge a que et comprovi això o allò altre i et destrueixen totes les teves intimitats, el que busquen son “marcadors” per tal de prohibir-te el que més t’agradi mentre intenten preveure el mal del que has de morir –com tothom-. Les dones –que com deia en Capri són molt més intel·ligents que els homes- són les mega-expertes mundials de la visió lateral a la recerca de “marcadors”.

Sento revelar als lectors masculins un secret de calibre similar al de que “els reis són els pares”: Elles ho saben! Ho saben abans. No cal que us escarrasseu amb flors i llaminadures, amb amabilitats desfermades, amb sortides de guió i seguiment dels consells del Cosmopolitan per a crear l’ambient adequat... Sia perquè teniu necessitat urgent de completar l’acte matrimonial, sia perquè heu convidat a quatre brètols a casa a veure la Champions pel Plus sense tenir en compte que el mateix dia hauríeu d’anar a sopar a cal sogre... tant li fot! Elles ja ho saben! Que com va dir la Chenoa: “cuando tú vas yo vengo de allí, cuando yo voy todavía estás aquí”.

Me’n he anat per les branques, ja ho sé... però es que tinc aquest run-run a l’estomac... que em fa anar a buscar “marcadors”, i donada la meva predisposició natural de veure només allò que em plau, tiro mà de la saviesa en l’anàlisi de la realitat que em proporciona el bisturí de l’observació que m’han ensenyat a fer servir les dones que m’han envoltat al llarg de la vida, i particularment la senyora Savalls.

Jo no vull destrempar ningú... però poseu-vos com us doni la gana, que si en Duran fot setmanes que no piula en contra és que ens ha fotut un tracte rectal sense que ens adonéssim. Que si només fan que explicar-me que han vist la Soraya amb aquest pel carrer, o amb aquells sopant allà, es que hi ha reunió de pastors, i ja sabeu allò de “reunió de pastors... ovella morta”.

A mi no em preocupen gens els brams de Madrid. Em preocupa més el seu silenci. No m’atabala en Lara, el Freixenetu, o en Juanitu-ondes-abrillantinades-Rosell... a mi em fa patir quan els Pimecus s’arrepleguen per dir que “ja n’hi ha prou” i aclareixen que és una reunió patronal i no de país. M’atabala el cuc detector de marcadors aquesta cosa del “estem sortint de la crisi i no m’atabaleu ara”.

Em treu de polleguera veure la Rahola i en Cuní a la tele del Godó tirant el globus sonda del “bé... la gent es pot frustrar una miqueta, però votar la consulta és un primer pas del poc a poc i bona lletra, encara que guanyi el SI-SI no serem independents”, tirant aigua al vi. Em treu de polleguera aquest Duo-Sacapuntas però encara me’n treu més que ningú  -i quan dic ningú dic partits i “societat civil protagonista del procés”- hagi dit ase ni bèstia davant d’aquesta traïció a la punyetera voluntat popular. Carai!!!

Em provoca arcades allò del repetir el mantra del diàleg com si el seure a parlar fos el gran objectiu en sí mateix, que ves per on, jo em pensava que era l’alliberament nacional –digueu-me tiquis-miquis-. M’ensumo i albiro que no hi haurà consulta... no hi haurà consulta... no hi haurà consulta... I ens posarem tots a dir... Volem votaaaar!!! Volem votaaaaar!!!! ii que al final ens diran que si, que graciosament ens deixaran votar, sempre i quan la consulta dels pebrots sigui una xarlotada homologable a la patètica qualitat democràtica espanyola, es a dir a més a més d'una trampa... una trampa no vinculant.

Allunyem-nos una mica del soroll i intentem mirar-nos la cosa aquesta del procés des de fora. Jo no vull entrar en la tonteria tribal del mira aquest amb qui s’ajunta, i ara aquell deu ser del CNI... això no interessa a ningú. De fet si comencem a barallar-nos entre nosaltres guanyaran ells. El que m’agradaria deixar clar son els següents extrems:

-          El President Mas està sol com un mussol a CiU

-          Oriol Junqueras no controla ERC

-          L’ANC i Omnium han deixat d’empènyer els partits per passar a treballar al seu servei

-          Hem posat tots els ous al cistell de CiU i ERC i tot depèn ara dels despatxos en comptes del carrer –que és de on ve el moviment, cal recordar-ho-.

Voleu dir que no estem fent el passerell? Tot i que crec, vull creure i necessito creure el discurs oficial... doncs... es que... ai els marcadors!

Fixeu-vos-hi bé en una cosa que vaig voler explicar al post anomenat “Der Untergang”: tant li carda que el procés esdevingui independència o frustració. En ambdós casos el sistema actual de partits saltarà pels aires.

Cas a: Si els polítics que hi ha ara ens traeixen i pacten amb Espanya seran destruïts i els haurem de substituir. O no?

Cas b: Si el procés esdevé República Catalana ens caldrà garantir que els partits actuals no construeixin una Espanyeta del “Nordeste”, farcida de tics corruptes i d’un sistema protector del mateix status quo que ara fa la guitza a la independència. Per tant, els haurem de substituir. O no?

Doncs ja podeu anar preparant-vos, caldrà que fem política que els marcadors indiquen que ja fem tard.