Diumenge passat, malgrat la clarividència del vot de càstig
abstencionista, les urnes van fer caure el règim de la transició. Els partits
dinàstics son quatre, PP, PSOE, CIU i PNB. CIU va abandonar el vaixell empès
pels catalans d’infanteria –Duran, et dec un post però fins i tu en la teva
magnificència entendràs que hi ha coses més importants-, el PNB s’ha tirat un
sortilegi d’invisibilitat i ni hi és ni contesta, i els dos baluards de la
bicoca lampedusiana dels poderosos, aquesta catàstrofe de país conegut per
Regne d’Espanya van ser incapaços de treure el 50% dels vots. Algú de Berlín,
de Brussel·les o de la oligarquia financera que ens governa, va agafar el
telèfon i va trucar a tres paios de Madrid, Rajoy, Rubalcaba i Juan Carlos:
“Què penseu fer per salvar els mobles?”
Diuen que el Rei els va dir de seguida que abdicaria
immediatament, només la renuncia a la secretaria general del PSOE per part de
Rubalcaba ha retardat el fet dinàstic una setmana. L’idea de la segona
transició, la quimera –te la devia Juanito- de tornar a fer de la monarquia una
institució d’esperança que revifés la simbiosi mentidera Rei – Poble, que
dibuixen des de “Cuéntame” els
ideòlegs de TVE, prenia forma definitivament. “El órdago nacionalista” espanyol
–gràcies pel concepte Pedro Jota- es resumeix en el crit legitimista “Una
terra, un Rei!”, regirant-nos la memòria literària per justificar la
pervivència de les elits filles bastardes del franquisme i la Constitució
tutelada per l’exèrcit i la Falange.
El mite del Rei Artur no és un invent de la Rahola, ho
sento. L’artúrica, la justificació teocràtica de l’ordre feudal, esventada pels
romàntics al segle dinou ens diu que quan el Rei és bo i cuida dels seus
súbdits, les vaques pareixen sempre tres vedells de cop, les abelles son grosses
com pardals, inofensives, i omplen a vessar de mel els ruscs, la gent és feliç
els hiverns suaus i les collites esplendoroses. Però també ens adverteix que
quan els escurçons ataquen la Cort i omplen de dubtes el cap de sa majestat,
quan Morgana xiuxiueja mentides, Mordred conspira o a Ginebra li tremolen les
cames quan mira en Lancelot, el Rei deixa de regnar amb saviesa i els camps
s’omplen de rates, els arbres donen fruits amargants i els boscos s’omplen de
monstres perillosos que ataquen als infants i les donzelles.
Els ideòlegs del sistema, des del control de la premsa
escrita, les teles i les ràdios, han endegat la darrera aposta política del
règim fill de la dictadura: Una terra, un Rei!, bramen, i treuen del “baúl de los recuerdos” a les mòmies
protagonistes d’aquells temps heroics de quan la democràcia ens pensàvem que
aniria de veres –ahir en Narcís Serra i en Miquel Roca, fent de pin i pon a
TV3- per anunciar-nos la bona nova:
“Mentre el
Rei Juan Carlos va ser un home familiar, un garant de la democràcia, l’heroi de
la voluntat popular davant de les forces franquistes que volien la involució
–ha ha ha-, el millor ambaixador arreu del món i el gran esportista inspirador
de les gestes olímpiques espanyoles, Espanya anava bé. El Regne era pròsper i
la marca Espanya respectada arreu del món com a símbol de democràcia i seny.
Però el Rei va ensopegar –ha ha ha- i va allunyar-se de la seva esposa que tant
l’estima, i davant de la baixesa moral d’alguns familiars va caure en la
temptació de portar una vida dissoluta i es va dedicar a matar pobres elefants,
oblidant el seu paper secular de defensor de la naturalesa! I el Regne es va
corrompre, i ja no hi havia separació de poders, i a la gent la fotien fora de
casa, i els bancs feien el que podien... però la crisi ens va tocar de manera
cruel mentre els catalans volien trair als seus germans de manera insolidària
perquè son tots un grapat d’egoistes. Una terra, un Rei! És el moment que
abdiqui la Corona perquè el príncep blau, -que es va casar per amor amb la neta
d’un taxista!-, jove, modern, preparat i que parla una mena de català
inintel·ligible ens salvarà a tots”. Oh i tant! sobretot a ells.
Em direu que la gent no és idiota. Potser no, però en època
de crisi la població te necessitat d’empassar-s’ho tot, mireu si no els
alemanys als anys trenta, o els espanyols el 24 de febrer del 1981. Amb uns
milers de republicans al carrer ahir al vespre, la gran amenaça per la
legitimitat de la monarquia, avui en dia i em dol reconèixer-ho, és en Jaime
Peñafiel, que insisteix en que tota aquesta parafernàlia no funciona tenint de
Reina una periodista divorciada. Els mites ja ho tenen això, que a la gent ja
els està bé, i si els va funcionar l’any 78, no veig per quins set sous no els funcionarà
ara.
I si en teniu algun dubte i voleu parlar de mites, els
catalans ahir varem haver de suportar com a nostrada l’exhibició de la nefasta
bandera espanyola tricolor a les nostres places i ajuntaments. I fent de germà
Dupont us diré que jo “encara diria més” sota el mantell protector i solidari
d’ERC, que va sortir a fer anar els gegants en un dia de vent en un atac de
misticisme de coincidències històriques que potser s’hauria d’haver estalviat.
El mite que una Espanya republicana seria comprensiva amb el fet nacional
català és encara més innocent, indocumentat i babau que esperar que el Rei
Felip admeti la pluri-nacionalitat de l’estat, que em consta que hi ha globus
sonda. Que a dia d’avui no sabem si Felip és un Battenberg –un Mountbatten, com la
mama- o un Borbó dels de tota la vida –com son pare-.
El republicanisme espanyol és ple d’Ibarras, Alfonsos Guerra,
Rosas Díaz i de Josemaris Aznar, voleu fer el favor tots plegats de deixar de
fer el ridícul demanant repúbliques sense tenir lligada la sobirania nacional?
Perquè aquesta és l’única qüestió important. Ara s’obra un procés tumultuós a
Madrid, de Llei de successió dinàstica –per a mi aquests arreplegats
descendents d’Isabel II no tenen cap legitimitat, que soc Carlí-, de reforma
constitucional, de legitimació de la monarquia més enllà dels Principios Fundamentales del Movimiento
que van entronitzar a Juan Carlos. Als catalans se’ns obra una petita finestra
d’oportunitat de legitimació de la sobirania arrabassada militarment el 1714,
el dret de devolució de les Constitucions, i per tant la legalitat de la
secessió. Voleu dir que hem de fer escarafalls si aquesta porta l’obrís un
Borbó? Us heu cregut tant al “Cuéntame”
de les novel·les de la guerra civil que espereu algun tipus de solidaritat per
part dels espanyols republicans? Els catalans hem de fer-nos grans i entendre
que no tenim amics ni aliats, només els nostres interessos, i ara els nostres
pactistes han d’esdevenir homes d’estat.
Quan ells criden: “¡Una
tierra, un Rey!”, la nostra resposta ha de ser: “doncs mireu... ara que en
parleu d’això... els catalans no en tenim de Rei!”, i seure a jugar les nostres
cartes, que en tenim de bones, i recuperar la sobirania nacional. Al preu que
calgui. És el moment, no ho dubteu.
De la misma manera que Cataluña no es la misma que la de hace 10 años, es probable que españa tampoco lo sea.
ResponEliminaEl texto de savalls duele, y no por "si amarga es la verdad" si no por injusto. La reivindicación de los españoles por la Republica ha de entenderse como un proceso de autodeterminación de un pueblo. Es muy fácil y justo entenderlo de esa manera. Que España sea consciente de que tal camino es democrático y legitimo no puede si no ser beneficioso para Cataluña. La III Republica no será la segunda. Habra quien juegue el discurso del miedo, quien diga que no es viable, que saldra del euro y todas esas canciones del miedo. habra quien diga que hasta bombardeara Barcelona.
Puede ocurrir que el territorio mitico, la virginalidad de la republica atraiga a los españoles y tal cosa juegue en su ventaja, pero en eso se diferencia poco de Cataluña no creo que debáis tenerla miedo.
A veces pienso que dentro de las estrategias políticas y en función del resultado final hay quien prefiere un rival tan tosco, autoritario y rancio como la España de hoy en día, en lugar de una España consciente de lo que es y de como se ha construido.
Se antoja que tal postura desmiente el viejo adagio "lo más parecido a un español de derechas es un español de izquierdas".
Ayer Bildu hablaba de que el estado vecino a euskalherria se descomponía, y en el fondo creo que es más saludable verlo así. No se refuerza frente a la amenaza catalana, simplemente pide a gritos el derecho a decidir su propio futuro.
Un saludo de un idiota terriblemente ingenuo (y lo digo sin coña alguna)
Estaré encantado de que los espanyoles se organicen políticamente como els venga en gana. Pero que conmigo no cuenten. ¿Donde estaban cuando el TC se folló el Estatut? Lo digo porque es donde yo pienso estar cuando no les dejen votar por la República. A no ser que sea independiente... entonces mostraré solidaridad de forma libre.
ResponEliminaMés que Savalls, sembles Cabrera, un carlí que acabà al Regne Unit, un país molt pragmàtic (tenir els propis interessos per sobre de les aliances), però no tant com els nordamericans. Pragmatisme anglosaxó i seny català, és el que cal ara. En una setmana la bandera tricolor hispànica, que jo esperava un dia com de la Confederació de Repúbliques Ibèriques, com volia Macià, m'ha caigut del pal, perquè seria esgrimida pels neofalangistes per donar més corda a la pianola. Molt bon text, i molt oportú. A les seves ordres, general!
ResponEliminaCabrera? Un crack! Es va casar amb una vídua anglesa de bona família i no en va voler saber mai més res del que passava per aquestes contrades.
ResponEliminaUn home recte que va dir "prou" :)
18 de juny?... aniversari de Waterloo... varies posibles lectures!... lol
ResponElimina