Diuen les veuetes amagades a cau d’orella
que ja hi ha oferta espanyola. No us penséssiu pas que és una oferta econòmica,
un pacte fiscal, ni cultural en forma de competències exclusives. Diuen les
veuetes que el PP i el PSOE estarien d’acord en estudiar i tirar endavant, ves
a saber quan i com, una reforma constitucional que admetés el dret a l’autodeterminació
dels pobles, i que així nosaltres podríem marxar legalment i ells salvarien la
cara a la seva legitimació com estat de dret.
Evidentment, una oferta així te orelles
disposades a escoltar-la aquí a casa nostra. Son aquelles que curiosament avui
per avui estan en contra de la consulta o, si hi estan a favor, votarien que
no, o a la brava o disfressat de federalisme. I no son pocs.
També ens resulta igualment evident que
això no deixa de ser un xutar la pilota uns quants anys endavant per part de l’estat,
en l’esperança de canviar la predisposició dels catalans a fotre el camp, ara
més que mai majoritària. Un procés que netegés la cara a la democràcia
espanyola i que els donés temps a deixar-nos d’escanyar, amb quatre gestos cara
el poble i quatre duros a les elits nostrades, a fi i efecte de rebaixar el que
ells anomenen soufflé i que nosaltres tenim per voluntat de ferro col·lat
(almenys els onzes de setembre, segur).
Si hi ha manera de trencar la unitat i
les voluntats comunes dels catalans, un cop s’és vist que l’amenaça els ha fet
figa, no en podrien haver dissenyat cap proposta millor. Això és clar. I mai és
tard quan hi ha massa gent que perdrà bous i esquelles amb l’emancipació de
Catalunya del jou espanyol.
Tots sabeu que jo en soc de partidari
de la separació, jo no sóc com ells. De fet jo no sóc ells. I és per això que
davant les darreres pors que vindran, els expedients sancionadors a polítics o
funcionaris, fins i tot la policia espanyola demanant-nos el carnet d’identitat
pel carrer i els inspectors d’hisenda controlant-nos les comptabilitats a tots
i cadascun de nosaltres, haig d’advertir-vos que no piquem l’ham, per raonable
i ben girbat que ens resulti l’esquer. I així ho hem de fer saber des d’ara
mateix als partits i als polítics, fins i tot abans que se’ls acudeixi esmentar
la proposta, a fi i efecte que ja sàpiguen que no ens ho empassarem i no
tinguin la poca vergonya d’admetre la zitzània de la reforma constitucional a
debat.
I no és només, que ja fora prou, el fet
que albiro la llibertat en un horitzó temporal curt, molt curt. La raó final es
que el poble català, i per extensió -i no faig broma- l’espanyol, l’europeu, i
tothom que viu al món (què carai!) mereix viure en directe aquest canvi
històric en les revolucions de les nacions. Una secessió conquerida i no
concedida, per part d’un poble que viu dins d’una democràcia formal que
decideix desobeir el poder i transgredir la Llei per tal de constituir-se com a
realitat política sobirana. Sense morts. Sense sang. Picant les tecles del smart-phone, vestint-se de groc, i
plantant cara des de la dignitat sense voler-li mal a ningú.
La recuperació de les nostres
llibertats vindran quan desobeïm i deixem clar que no hi ha marxa enrere. I
això és bo. Demostrarà que som un poble adult i civilitzat, i que la llibertat
es pren i no és demana. I és aquí on volia arribar...
Les democràcies son millors, més sanes
i més eficients en tant en quan són viscudes com assolides pel poble. Aleshores
són menys corruptes i més de tothom, perquè són conquerides. No com passa quan
són concedides. Quan les elits et munten una revolució lampedusiana des de d’alt
et trobes amb els presidents dels màxims òrgans de la judicatura amb carnet del
partit del govern. Acabes topant amb milers d’aforats. Les garanties processals
castiguen al pobre i allunyen als rics de la presó. I quan un financer de les
elits provoca un terratrèmol, l’indemnitzem entre tots pels segles del segles.
Els catalans hem decidit guanyar-nos la llibertat, i ho farem peti qui peti.
Com ha de ser.
Ahir, els partits catalans van
consensuar, durant hores de reunió al Palau de la Generalitat, la tàctica de la
revolta en clau política i civil que ens ha de portar a que podem triar el
nostre destí i els dels nostres fills. Avui més de 900 alcaldes demostraran el
seu recolzament al President de la Generalitat cara la consulta del 9 de
novembre. Com va dir en Joan Maragall, “que no ho veus? És un alçament!”. Doncs
això... caldrà en un punt o altre que trenquem la legalitat espanyola,
responent de forma natural a la legitimitat catalana expressió de la voluntat
popular, i aquell dia ens ho haurem guanyat. Vencerem en comptes de resistir. No
ens concediran res, no hauríem de voler-ne de concessions o gràcies, si volem
ser lliures de debò i tenir una democràcia de primera divisió ens ho hem de
guanyar, ho hem de conquerir plegats. Ahir vàrem fer un pas important.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada