El que ha guanyat el carrer no es pot perdre als despatxos. Aviso.

Estimats i suportats polítics catalans,

Us adreço aquest post en aquells que, com jo, us agradaria viure en una Catalunya independent. No és per tant un escrit pels Corbachos, les Sánchez Camachos, els Riberas, el Míster o Missis X de Podemos, o els Durans i els Herrera. Es una missiva destinada als polítics professionals que viviu de l’erari públic des de fa cinc, deu, quinze vint o trenta anys, i preteneu seguir-ho fent un cop siguem independents.

La primera cosa que us vull dir, es que això del sistema espanyol de partits, això dels alliberats, els sous des del partit o des del Parlament, els assessors, el plus per ser membre d’una comissió parlamentaria, els tele-tacs, les dietes, els consells d’administració dins organismes públics, les invitacions a estrenes de cine i teatre, les anades a entregues de premis, el cava i la croqueta, ja em sembla bé que ho hagueu triat com a sortida professional. I entenc que molts de vosaltres no sapigueu fer la “O” amb un canuto si se us treu de la vostra peixera, del vostre ofici de defensors de sigles, li passa més o menys a tothom i l’atur de llarga duració de professionals de molts i diversos àmbits professionals ho demostra. És fotut reciclar-se, per molt que els llibres d’auto-ajuda diguin el contrari, o ens insultin dient-nos que la culpa és del pobre home que no troba feina “de lo seu”.

Malgrat la vostra ineptitud manifesta, que ha endeutat el país fins a límits insospitats en el món modern. A pesar de no haver sabut defensar la dignitat del país, avenint-vos al reiterat pacte constitucional espanyol, inventant-vos un estatut de mínims que els vostres col·legues de Madrid van destrossar davant la vostra covardia generalitzada, el país va reaccionar. La gent. El carrer. Perquè no us vull sentir a dir ni als uns ni als altres que vareu ser vosaltres, que jo hi era. El 10 de juliol de la mani “Som una nació, nosaltres decidim”, els de a peu, els qui omplirem els carrers, no ho varem fer per vosaltres, els varem omplir per nosaltres, pel país, pels nostres fills i pels nostres avis. I si en feu memòria, allà al darrera la pancarta, més d’un no teníeu clar si no us faríem una cara de mans aquella tarda al Passeig de Gràcia. Si més no, per burros.  

On s’és vist que ara pretengueu posar condicions de partit a la feina que hem fet la gent anònima? Traient temps de on hem pogut, anant de la mà els anarcos amb els carlins, els senyors Esteve amb les netes de la FAI, posant-hi quartos de les nostres butxaques, i sense plus, ni estrenes, ni cava ni croqueta. Què carai ens parleu ara de que si les eleccions patatin o les eleccions patatan, que si les diferents sensibilitats, que si el que és important és governar l’any i mig que ens cal per negociar l’alliberament nacional... Però què collons us empatolleu?

La societat civil va entendre fa quatre anys que aquí el problema es que Catalunya no te poder polític, i que si no en té els catalans difícilment podem fer política de cap color o condició. Què fareu amb el nostre vot el proper any i mig si podeu formar govern? Demanar més quartos al FLA per tornar a obrir uns llits d’hospital que hores d’ara no ens podem pagar perquè no som independents? Endeutar-nos més per fer-vos la foto de salvadors dels sense recursos? Per guanyar unes altres eleccions a gestionar la misèria i la tresoreria del Carpanta que son les arques de la Generalitat? Però és que sou idiotes o què? Si no hi ha duros, ni capacitat de legislar, quin carai de sopar de duro preteneu vendre? Quina solució màgica teniu que no sigui recuperar el que és de tots –no vostre-: la nostra capacitat de fer-nos la Llei i de recaptar els impostos dels nostres esforços?

Als catalans només ens salvarà la independència. I els catalans exigim que els polítics aneu junts de la mateixa manera que ho hem fet nosaltres, els d’infanteria. Algú de vosaltres es pensa que ens importa el futur polític d’algú de vosaltres? Encara us penseu que és més important el CAP de la Guineueta que el futur de l’economia catalana? Els retards de rodalies que la pervivència del català? La paga dels funcionaris que el fet que sigui Madrid qui ens faci les Lleis? Encara no heu entès que sense independència ni CAP, ni rodalies, ni paga als funcionaris? Caps de suro!

Volem blindar la claredat d’unes eleccions de caràcter referendari on votant una llista estiguem dient que marxem del malson espanyol, i que qui vulgui estar-hi en contra que voti qualsevol altre cosa, des de UDC i Plataforma per Catalunya a Iniciativa i Podemos, que per a mi, en aquest moment “Tanto Monta Monta Tanto, els Duran com els Camacho”. O caixa, o faixa. Que no vull sentir-me a dir d’aquí sis mesos que “es que aquests que van votar ICV ho feien per millorar la Llei de dependència i no per la declaració d’Independència”. O tots moros o tots cristians.

Així doncs, estimats i suportats polítics catalans, no emboliqueu la troca i feu un pas al costat. No ens desvirtueu ni el procés, ni la il·lusió, ni les possibilitats de victòria, que d’això els catalans sempre hem anat curts. Sinó us aparteu i ens deixeu fer als que hem estat capaços d’entendre’ns, la gent normal, us passarem per sobre. I aquest cop em sembla que no ens anirem amb mandangues i no farem presoners, i enviarem les croquetes, les comissions parlamentàries, els consells d’administració dels organismes públics, juntament amb  les vostres tronades aspiracions personals i els vostres partits emmerdats de corrupteles i favors dels bancs i dels diaris, al cementiri de l’oblit i la vergonya nacional. Tal i com va dir el President Mas "el que ha guanyat el carrer no es pot perdre als despatxos". Si així ho feu, ens sentireu. Aviso.