Els voluntaris

Sempre m’havia admirat de la gent que quan hi havia un merder anava i s’hi apuntava, Aquells voluntaris americans que omplien les barcasses de desembarcament d’Utah i Omaha i que van caure com a mosques per unes llibertats que mai tindrien i uns països que mai no visitarien. Els nanos que abandonaven ca seu per seguir el so dels timbals i la bandera d’Andrew Jackson, els voluntaris que s’afanyaren a posar-se la boina, agafar el trabuc i enfilaren muntanya amunt. Quina cosa els empenyia? Era inconsciència? Ànsies d’aventura? Un fugir endavant allunyant-se així de la irrellevància per la història?

Si hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, els catalans ens hem posat drets poc a poc i una mica a repèl de les circumstàncies. Quan no hi ha hagut motiu per l’excusa, quan hem oblidat la comoditat perquè des d’Espanya ens estaven desmuntant la caseta dels diners i l’hortet de la llengua. Tampoc es que sia culpa nostra, la clatellada del 39 no se la salta un torero, les pors dels 50, dels 60, dels 70 i del 23-F son aquí al costat, de fet més d’un encara en té un record ben viu.

Del “no t’hi emboliquis” hem passat a cop de menyspreu, d’insult, i de suspensió cautelar del Tribunal Constitucional al “ni un pas enrere”, i sabeu què? N’estic orgullós de tots nosaltres. Perquè ja hi ha prou.

Ahir va ser un dia clau en la història de Catalunya, el nostre govern va dir que no  donava cap pas enrere. Avui ha estat un altre dia clau en la història de Catalunya, els nostres representants electes han demanat ajut al món davant la manca de llibertats de la democràcia espanyola. És molt fort. Tot plegat és molt fort. Mentre escric aquest post hi ha un comboi de blindats de l’exèrcit espanyol venint de Saragossa a Catalunya. És molt fort. Gesticulació? Exhibicionisme d’escenografia militar? No ho sé, però no tinc por. Ni jo, ni la resta de catalans.

Per admiració del món, per “l’estupor mundi”, el 10-J d’un 2010 que queda lluny vàrem sortir al carrer emprenyats i vam veure que érem molts, i tornàrem a casa amb un somriure als llavis i una trempera que no baixa des d’aleshores. Ni baixa el priapisme col·lectiu ni pensa fer-ho, com si fos el soufflé aquest que el botiflaram porta quatre anys intentant que punxi, que anomenen desafiament sobiranista o bogeria d’en Mas. I ni una cosa ni un altre, és com us deia fa uns dies un autèntic alçament popular de proporcions èpiques, digne d’aquest extraordinari país tossut i murri que tenim per pàtria i que duu per nom Catalunya.

Sempre m’havia admirat de la gent que quan hi havia merder anava i s’hi apuntava, i ara jo, i molts dels qui seguiu aquest bloc –que us conec- ens hem fet voluntaris per ajudar al país a plantar cara el dia 9. No se vosaltres, però ara entenc als qui seguien en Jackson o en Savalls, és fàcil, soc voluntari aquest diumenge perquè és el que s’espera de mi, com a home, com a català, com a persona que s’estima al país i a la seva gent vaig decidir que era el que em pertocava fer. I no tinc res més a dir, ni missions dramàtiques, ni moments històrics, ni mandangues. Allò del Nelson a Trafalgar: “Gran Bretanya espera que cada home acompleixi el seu deure”. Doncs això, mireu si n’era de senzill. Enterrades les pors sota el mantell de les humiliacions, abraçats a les nostres dignitats individuals transformades en col·lectives, diumenge farem el que cal fer per Catalunya: votar.

PS: I no vull deixar passar l’oportunitat de dir-vos a tots els catalans i catalanes que de tant en tant feu cap per aquest blog, -parafrasejant el gran Rod Steiger fent de Napoleó- “Though I Love you all I cannot embrace you all!”. Sort el dia 9, companys!