Tenia tantes coses al pap que no sabia
per on començar. Per una banda la situació desastrosa filla de la gestió del
27S, i per altre el riure histèric que m’agafa cada cop que sento els resultats
del 20D. Avui amb una mica més de calma i perspectiva, m’agradaria fer-vos cinc
cèntims del que en penso, així en general.
Pel que fa a la política catalana el
procés, tal i com estava càndidament imaginat, és mort. Una mort de vell, d’aquelles
de fallida progressiva de tots els òrgans vitals. Primer es va col·lapsar la
ANC, cedint el protagonisme als partits. El protagonisme i la pròpia ANC,
posant-la en mans de polítics triats pels partits i enduent-se les icones cap a
les llistes al Parlament. Tot seguit va ser el centre-dreta català, incapaç de
trobar lideratges més enllà del President Mas, jugant-ho tot a la seva figura
amb la que el país hi te una relació bipolar, heroica i tacada a parts iguals. Feble
i sense dofí, el seu lideratge està més que amortitzat, i l’esquerra –la de
debò, no ERC- pretén aprofitar l’avinentesa per transformar la transversalitat
del independentisme entorn la dignitat nacional, en un independentisme bastit
en torn el socialisme real, malgrat ser minoria a les urnes. Una situació irresoluble
amb els resultats electorals obtinguts, on malgrat la victòria tothom es va
afanyar a dir que l’independentisme havia perdut. Que no és cert? Tant li fot,
si no va perdre a les urnes va perdre als faristols de les rodes de premsa i,
sobretot, davant la impossibilitat de formar govern –i vistes les perspectives
de desunió, afortunadament-.
No vull analitzar culpes i
responsabilitats, perquè ja en teniu tots la vostra opinió formada i sóc
conscient que no la podré canviar. El millor que podem fer és mirar endavant i
pensar què podem i que hauríem de fer.
Aquests anys de mobilització, reunions,
argumentaris i estelades al vent, ens han deixat algunes lliçons que caldria
tenir presents.
La primera es que tenir raó, només, no serveix per a res. Però això fot anys que us ho dic i ni vosaltres em feu cas.
La segona es que Espanya ens pot fer riure de tronat que ens sona el seu discurs, però ells varen fer la feina: impedir el vot exterior ens va fer perdre el plebiscit. Mireu si en son d’eficaços. No podem menysprear mai més la capacitat d’Espanya d’aturar el procés.
La tercera es que estem sols al món, que ningú mourà un dit en el nostre favor, perquè ningú te res a guanyar, si de cas te quelcom a perdre, i que ni la UE, ni els EU, ens ajudaran a fi que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació: la independència per vies democràtiques i sense fer mal a ningú no es identificada com un problema, per tant, si no ho és, millor no mullar-se. Aquesta és la gran paradoxa moral, des del punt de vista de la geo-estratègia, si es que mai ha importat la moralitat en el concert internacional, que em temo que no.
La quarta es que hem pogut identificar els nostres flancs més febles: premsa, patronal, i partits. I aquí, si que hi podem incidir-hi. Son aspectes que depenen del que fem des d’aquí, cal castigar als mitjans que ens fan mal, cal destruir Foment substituint-lo per una patronal forta de caràcter inequívocament nacional, i és absolutament urgent reestructurar l’espai central de la política catalana a l’entorn de les restes de CDC a una banda i d’una ERC veritablement socialdemòcrata a l’altre.
La primera es que tenir raó, només, no serveix per a res. Però això fot anys que us ho dic i ni vosaltres em feu cas.
La segona es que Espanya ens pot fer riure de tronat que ens sona el seu discurs, però ells varen fer la feina: impedir el vot exterior ens va fer perdre el plebiscit. Mireu si en son d’eficaços. No podem menysprear mai més la capacitat d’Espanya d’aturar el procés.
La tercera es que estem sols al món, que ningú mourà un dit en el nostre favor, perquè ningú te res a guanyar, si de cas te quelcom a perdre, i que ni la UE, ni els EU, ens ajudaran a fi que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació: la independència per vies democràtiques i sense fer mal a ningú no es identificada com un problema, per tant, si no ho és, millor no mullar-se. Aquesta és la gran paradoxa moral, des del punt de vista de la geo-estratègia, si es que mai ha importat la moralitat en el concert internacional, que em temo que no.
La quarta es que hem pogut identificar els nostres flancs més febles: premsa, patronal, i partits. I aquí, si que hi podem incidir-hi. Son aspectes que depenen del que fem des d’aquí, cal castigar als mitjans que ens fan mal, cal destruir Foment substituint-lo per una patronal forta de caràcter inequívocament nacional, i és absolutament urgent reestructurar l’espai central de la política catalana a l’entorn de les restes de CDC a una banda i d’una ERC veritablement socialdemòcrata a l’altre.
Si els convergents i els d’esquerra
segueixen volent presentar-se com a partits només catalanistes intentant aplegar
els vots des del sentiment i la reivindicació davant Madrid –sigui el peix al
cove o un referèndum, que en el fons és el mateix- en comptes de programa,
regalaran la dreta a Ciutadans i l’esquerra a Podemos, quedant-se ambdues formacions
lluitant per un electorat que n’està fart dels uns i dels altres. De la seva
incapacitat per culminar un procés que els seus votants van endegar i
protagonitzar malgrat, ai las, ambdós partits. Han d’entendre que hi ha 5
milions d’electors, i deixar de barallar-se pels 1,6 milions que son capaços d’aplegar
plegats.
I a Madrid? Fàcil. Si aquest procés de
independència afeblit el poden vendre com una gran amenaça, s’ajuntaran els del
No, i perllongaran el règim uns anys més. Mentre Podemos hagi de mantenir la
promesa del referèndum –que Déu vulgui no convoquin, perquè vist lo bé que ho
hem fet ara mateix perdríem- hi haurà caos i desori a les espanyes, per això
fora bo que anéssim a eleccions catalanes el mes de març: col·lapsaríem
qualsevol intent dels podemites de tirar-se enrere, si es que tenen esperances
de guanyar a Catalunya. Que les tenen.
Anar a eleccions al mes de març ens
farà veure un nou escenari polític a Catalunya que clausurarà l’anterior
sistema de partits. Hi haurà foc nou peti qui peti, i obligarà a jubilar el que
els tribunals i la corrupció hagi deixat dempeus –mai agrairem prou al CNI la
neteja que ens ha fet-. Els meus, la inexistent dreta democràtica neta
independentista, es fotrà una galeta digna del PSC, però hauríem de ser capaços
de crear un embrió que no pugui ser desballestat per la demagògia assembleària dels
cupaires –quina decepció- i que pugui dir les coses pel seu nom des de la
rectitud moral de tenir les mans netes. Se’ns farà llarg això d’assolir la
llibertat, però queda clar que com estem ara tampoc la podríem assolir.
El darrer apunt es que la providència
ha fet que el primer govern estatal que veritablement podria haver estat triat
pels partits de obediència catalana, allò que el catalanisme polític de la
transició ha intentat sempre i que només va assolir quan allò del Majestic,
sigui el que sortirà de les eleccions del 20D. Bé... deixem-ho córrer i fem l´única
cosa que ens queda: fer-los ingovernables anant nosaltres a eleccions, així
Podemos i PSOE no s’entendran i veurem el suïcidi dels sàtrapes andalusos i
extremenys del PSOE donant suport als enclenxinats de l’OPUS del PP, porteu-me
crispetes si us plau.
En resum, que la mateixa deessa Fortuna
que fa que els vots cupaires empatin en recomptes a porta tancada ha fet que
sigui un moment històric en el qual els partits espanyols no vulguin els
nostres vots decisius ni en pintura. Per això el meu riure histèric.