El meu riure histèric

Tenia tantes coses al pap que no sabia per on començar. Per una banda la situació desastrosa filla de la gestió del 27S, i per altre el riure histèric que m’agafa cada cop que sento els resultats del 20D. Avui amb una mica més de calma i perspectiva, m’agradaria fer-vos cinc cèntims del que en penso, així en general.

Pel que fa a la política catalana el procés, tal i com estava càndidament imaginat, és mort. Una mort de vell, d’aquelles de fallida progressiva de tots els òrgans vitals. Primer es va col·lapsar la ANC, cedint el protagonisme als partits. El protagonisme i la pròpia ANC, posant-la en mans de polítics triats pels partits i enduent-se les icones cap a les llistes al Parlament. Tot seguit va ser el centre-dreta català, incapaç de trobar lideratges més enllà del President Mas, jugant-ho tot a la seva figura amb la que el país hi te una relació bipolar, heroica i tacada a parts iguals. Feble i sense dofí, el seu lideratge està més que amortitzat, i l’esquerra –la de debò, no ERC- pretén aprofitar l’avinentesa per transformar la transversalitat del independentisme entorn la dignitat nacional, en un independentisme bastit en torn el socialisme real, malgrat ser minoria a les urnes. Una situació irresoluble amb els resultats electorals obtinguts, on malgrat la victòria tothom es va afanyar a dir que l’independentisme havia perdut. Que no és cert? Tant li fot, si no va perdre a les urnes va perdre als faristols de les rodes de premsa i, sobretot, davant la impossibilitat de formar govern –i vistes les perspectives de desunió, afortunadament-.

No vull analitzar culpes i responsabilitats, perquè ja en teniu tots la vostra opinió formada i sóc conscient que no la podré canviar. El millor que podem fer és mirar endavant i pensar què podem i que hauríem de fer.

Aquests anys de mobilització, reunions, argumentaris i estelades al vent, ens han deixat algunes lliçons que caldria tenir presents.

La primera es que tenir raó, només, no serveix per a res. Però això fot anys que us ho dic i ni vosaltres em feu cas.

La segona es que Espanya ens pot fer riure de tronat que ens sona el seu discurs, però ells varen fer la feina: impedir el vot exterior ens va fer perdre el plebiscit. Mireu si en son d’eficaços. No podem menysprear mai més la capacitat d’Espanya d’aturar el procés.

La tercera es que estem sols al món, que ningú mourà un dit en el nostre favor, perquè ningú te res a guanyar, si de cas te quelcom a perdre, i que ni la UE, ni els EU, ens ajudaran a fi que se’ns reconegui el dret a l’autodeterminació: la independència per vies democràtiques i sense fer mal a ningú no es identificada com un problema, per tant, si no ho és, millor no mullar-se. Aquesta és la gran paradoxa moral, des del punt de vista de la geo-estratègia, si es que mai ha importat la moralitat en el concert internacional, que em temo que no.

La quarta es que hem pogut identificar els nostres flancs més febles: premsa, patronal, i partits. I aquí, si que hi podem incidir-hi. Son aspectes que depenen del que fem des d’aquí, cal castigar als mitjans que ens fan mal, cal destruir Foment substituint-lo per una patronal forta de caràcter inequívocament nacional, i és absolutament urgent reestructurar l’espai central de la política catalana a l’entorn de les restes de CDC a una banda i d’una ERC veritablement socialdemòcrata a l’altre.

Si els convergents i els d’esquerra segueixen volent presentar-se com a partits només catalanistes intentant aplegar els vots des del sentiment i la reivindicació davant Madrid –sigui el peix al cove o un referèndum, que en el fons és el mateix- en comptes de programa, regalaran la dreta a Ciutadans i l’esquerra a Podemos, quedant-se ambdues formacions lluitant per un electorat que n’està fart dels uns i dels altres. De la seva incapacitat per culminar un procés que els seus votants van endegar i protagonitzar malgrat, ai las, ambdós partits. Han d’entendre que hi ha 5 milions d’electors, i deixar de barallar-se pels 1,6 milions que son capaços d’aplegar plegats.

I a Madrid? Fàcil. Si aquest procés de independència afeblit el poden vendre com una gran amenaça, s’ajuntaran els del No, i perllongaran el règim uns anys més. Mentre Podemos hagi de mantenir la promesa del referèndum –que Déu vulgui no convoquin, perquè vist lo bé que ho hem fet ara mateix perdríem- hi haurà caos i desori a les espanyes, per això fora bo que anéssim a eleccions catalanes el mes de març: col·lapsaríem qualsevol intent dels podemites de tirar-se enrere, si es que tenen esperances de guanyar a Catalunya. Que les tenen.

Anar a eleccions al mes de març ens farà veure un nou escenari polític a Catalunya que clausurarà l’anterior sistema de partits. Hi haurà foc nou peti qui peti, i obligarà a jubilar el que els tribunals i la corrupció hagi deixat dempeus –mai agrairem prou al CNI la neteja que ens ha fet-. Els meus, la inexistent dreta democràtica neta independentista, es fotrà una galeta digna del PSC, però hauríem de ser capaços de crear un embrió que no pugui ser desballestat per la demagògia assembleària dels cupaires –quina decepció- i que pugui dir les coses pel seu nom des de la rectitud moral de tenir les mans netes. Se’ns farà llarg això d’assolir la llibertat, però queda clar que com estem ara tampoc la podríem assolir.

El darrer apunt es que la providència ha fet que el primer govern estatal que veritablement podria haver estat triat pels partits de obediència catalana, allò que el catalanisme polític de la transició ha intentat sempre i que només va assolir quan allò del Majestic, sigui el que sortirà de les eleccions del 20D. Bé... deixem-ho córrer i fem l´única cosa que ens queda: fer-los ingovernables anant nosaltres a eleccions, així Podemos i PSOE no s’entendran i veurem el suïcidi dels sàtrapes andalusos i extremenys del PSOE donant suport als enclenxinats de l’OPUS del PP, porteu-me crispetes si us plau.

En resum, que la mateixa deessa Fortuna que fa que els vots cupaires empatin en recomptes a porta tancada ha fet que sigui un moment històric en el qual els partits espanyols no vulguin els nostres vots decisius ni en pintura. Per això el meu riure histèric.   

El disputat vot del cavaller Savalls el 20-D

Me’n havia estat de pronunciar-me aquest cop. Volia estar callat, empassant-me la vergonya de l’auto-derrota que els independentistes ens hem inventat malgrat haver guanyat heroicament el 27-S.

Després d’haver estat tants anys donant-vos pel cul amb les meves diatribes carregades de raons que no han servit per a res, que no ens han fet més servei que per ensenyar-les ara com a prova i penyora de uns “jo ja ho deia” absurdament inútils, us demano un altre cop que m’escolteu cinc minuts abans d’anar a votar demà 20 de desembre.

Ja se que estem molt emprenyats i que molts hem cardat el barret al foc, que ho hem enviat tot a dida. Ho se, perquè jo també porto aquest posat morrut i nihilista, i defeco regularment en la CUP, i insulto al Cuní cada cop que llepa algun dels seus amics botiflers des de la trona de 8TV. De la mala llet abstencionista i de la bilis del vençut, en podria escriure diverses tesines. Però encara soc dempeus i allà on m’espolsi la caspa de l’americana seguirà havent-hi un separatista en combat.

Ara resulta que haig d’emprenyar-me molt i moltíssim i no anar a votar demà? Perquè no se’ns hi ha perdut res a can mandril? Se m’acut el que em digué un bon amic quan vaig deixar la militància a ERC a resultes del ridícul tripartit: “Savalls dedicat a fer quartos, tota pela a la teva butxaca no airà a la butxaca de l’enemic”. I tal que així vaig fer, i tal que així hem de fer amb els sous de diputat per la entranyable “provinsia de Barsalona”. Ni un duro de més a Ciudadanos, Chacones o tardofranquistes del PP. No amb els meus imposts.

Avui no us penso fotre un rollo ni cap sermó de la muntanya. Aniré directe a l’assumpte. Demà votaré en Rufián. No votaré ERC. Votaré en Rufian. No votaré independència, només, votaré un paio de Santako que no se’n amaga precisament. Votaré un tio al qual els dolents no poden suportar, no l’aguanten perquè amb ell han fracassat, perquè en Rufian no s’empassa el sentimentalisme de la casa regional, ni s’empassa el relat dels catalans excloents, ni el federalisme, ni l’anem a regenerar Espanya, ni els contes a la vora del foc i les revolucions de pa sucat amb oli abans de parlar de Catalunya i la seva gent.

Votaré Rufian perquè porto tota la vida creient que els catalans nascuts aquí de gent d’aquí ens mereixem que els catalans nascuts aquí o allà de gent d’allà vulguin lliurement, i no per quedar bé, baixar a la barricada de la dignitat nacional colze a colze amb mi. I ara que hi ha un que ho fa no el penso deixar tirat.

Demà votaré Rufian perquè tampoc m’ho ha posat fàcil el President triant un saltataulells de tercera com en Quico per anar a Mordor a defensar-nos. I ho sento molt, però aquesta crosta xirucaïre del pinyol pujolista hauria de desaparèixer del mapa quan abans millor, si es que volem fer alguna cosa de profit com a poble.

Així que nois, i noies, demà faré un dos per un: votaré premiant la decisió d’un compatriota charnego (fot, eh?) que vol lluitar amb nosaltres, tot i negant-li el vot a la vella política de partidet de tietes, de rajolí prim i poc-pena, en l’esperança que la promesa de refundació convergent cristal·litzi en lideratges i programes seriosos i sense complexes. A veure si ho entenen. Coi!.  

Molta sort a tots demà. I que la Força ens acompanyi.

Aneu amb compte amb el que demaneu

Abans d’encetar l’analogia que em persegueix de fa dies, vull tranquil·litzar als meus amics israelians, als jueus no israelians, als companys que militen a l’esquerra radical hereva del moviment obrer dels anys 30, siguin marxistes o anarquistes, i als que es considerin purament pacifistes. No és un post en contra de comunistes i anarquistes, ni un post que minimitzi el perill del DAESH, ni un post que vulgui ridiculitzar la gent de bona fe que creu en la diplomàcia i les solucions dialogades. Aquest és un post contra Europa i els europeus, contra la nostra hipocresia i la nostra covardia, contra la nostra societat del benestar egoista i suïcida.

Vaig llegir que un historiador –que no ho soc- no és més que un profeta que mira enrere per preveure el futur, doncs això:

De sempre em va fer ballar el cap com era possible que els meus amics britànics, bé... generacionalment els del meu pare, o jueus francesos acceptessin tant de bon grat que jo visqués en una dictadura com la franquista. Es clar que jo era petit i no havia lluitat a la segona guerra mundial com havien hagut de fer ells, i per descomptat no la havia guanyat. D’on venia aquesta cosa d’admetre Franco com un mal menor? Com era possible que la Gran Bretanya o la França del Front Popular deixessin que Franco guanyés la guerra? I com és possible que miressin a un altre banda quan Hitler i Mussolini van posar homes i material en favor del Generalísimo?

La resposta es que als anys 30 l’enemic no era Hitler, ni Mussolini, ni el feixisme, ni el nazisme. L’enemic era el nihilisme anarquista de la bomba del Liceu, els magnicides del moviment obrer que s’immolaven fent saltar pels aires un carro ple d’explosius a Wall Street –el primer cotxe bomba, això si de tracció animal-, i aquella nació estranyíssima i llunyana governada pels fills de la revolució del 17, pels comunistes que negaven a Déu i afusellaven Tsars i Generals. L’enemic era el moviment obrer que perseguia un ideal que volia fotre-ho tot enlaire, no Hitler, no Mussolini, i evidentment no Franco.

Els malsons dels petit-burgesos, dels esnobs, dels militars, dels capellans, en fi... de l’opinió pública de les democràcies liberals no podien albirar la maldat intrínseca de la ideologia nacionalsocialista. Es clar que Hitler oprimia les seves minories, als jueus principalment, però això era lluny, no afectava al saltataulells de Paris o a la donzella de servei del Baró de Bedford. Occident necessitava creure que algú podria posar fi al perill de morir a mans d’un terrorista radical en un atemptat anant al teatre, que els diaris anaven sempre plens d’aquesta mena d’atrocitats, “mireu el que ha passat a Espanya a la rereguarda republicana!” deien.

Les democràcies liberals europees eren filles de l’hecatombe de la Primera Guerra Mundial, el pacifisme era ben present als programes electorals, Peace in our time! Va cridar Chamberlain després de la vergonya del pacte de Munic. Les democràcies europees miraven amb enveja com Hitler esclafava el moviment obrer incorporant-lo al seu partit únic, donant-los feina i pa blanc, mantega i carn cada dia. Si a més a més els seus soldats deslliuraven Espanya de les hordes revolucionàries millor que millor. Oi que havia guanyat primer unes eleccions i després un plebiscit? No era una gran democràcia això del Reich, però si els alemanys es volien governar d’aquesta manera, què hi volíeu fer, oi?

Aquella gent de l’Europa d’entreguerres, magnífica i alegre, que varen descriure Benjamin o Zweig, la que podem trobar a la pel·lícula Cabaret, aquelles flappers i aquells senyors cultes amb barret que llegien els clàssics i es mudaven per anar a fer un pic-nic, varen deixar créixer la bèstia fins que el monstre se’ls va menjar, a ells i al seu món. L’enemic a la llarga no varen ser els idealistes sorgits de la misèria, els desesperats que vivien a la grisa frontera entre l’atracament a una banc per la causa i l’atracament a un banc a seques. L’enemic era l’ou de la serp que van deixar germinar i néixer: el feixisme i la guerra. Però sobretot la seva deixadesa de funcions, el seu infantilisme i la seva renúncia a solucionar les causes de la violència del moviment obrer, foren solucions polítiques, d’ordre públic o militars a Rússia, tant se val ara que aquell món és mort.

El DAESH és un problema i dels grossos que afecta directament les llibertats i la seguretat de la cofoia Unió Europea. No entraré en les solucions, ni em trauré idees del barret, que per això ja hi ha un bon grapat de polítics i periodistes temeraris que “aporten la seva visió” a les tertúlies. Només diré que França ha demanat ajuda als seus aliats, i només la Gran Bretanya i els EEUU han respost afirmativament. Itàlia, Alemanya, Dinamarca, Holanda, Espanya... tots callats com a putes, igual que els burgesos alemanys que es banyaven en xampany mentre el mal anava agafant forma a casa seva.

Els uns perquè tenen grans bosses de musulmans susceptibles de radicalitzar-se dins les seves fronteres, altres perquè no pensen gastar ni un euro ni una vida en un conflicte que consideren no han ajudat a crear. Espanya? directament perquè hi ha eleccions –no es pot ser més cínic quan França els va arreglar el problema de ETA-, i perquè te un exèrcit que no és operatiu a primera línia de combat. La casta militar espanyola pot servir per a repartir magdalenes després d’un terratrèmol, muntar un hospital de campanya per a refugiats. Ser-ne membre pota negra fins i tot pot fer que els teus fills tontos arribin a diputats del PP o a Secretari General del PSOE, però fer-se càrrec de Mali per permetre la retirada francesa? Us heu tornat bojos? Volar missions de combat aeri quan no han pogut gairebé mai fer volar els avions per manca de pressupost? Parafrasejant l’Escurço Negre “quan em vaig apuntar a l’exèrcit espanyol ho vaig fer sota la condició sine qua non d’enfrontar-me només a la meva població civil, i ara que havia aprés a dir gairebé sense accent “posa’m una mica més de cava tú! Catalufo dels collons!” tot de sobte em surten del no res milers de gihadistes disposats a enfonsar-me els seus ganivets als meus tendrums”.

La deixadesa amb la que la resta d’Europa ha tractat les seves polítiques de seguretat mai no igualaran l’espanyola, però el panorama es aterridor arreu del continent. Fa un any i en fa dos, tant el Secretari de Defensa americà, com el Secretari General de la OTAN van avisar als governs europeus sobre la ínfima operativitat dels seus exèrcits i serveis d’intel·ligència suplicant que s’augmentés el pressupost. No els van fer cas, i ara els americans ens han dit que a Ucraïna “ja us ho fareu”, i que a Síria “no hi posarà les seves botes al terreny”. I ara què fotem?

Doncs com als anys trenta mirar si hi ha algú prop de casa que ens vulgui fer la feina bruta. No enviarem a la guerra els nostres pilots que no saben volar. No enviarem a fer-se matar els nostres soldats de desfilada i maniobres acollonidores, hi enviarem algú que visqui en un règim més o menys democràtic, que tingui controlada la seva opinió pública, que malgrat fotre a la presó als opositors, malgrat que hi ha rumors de crims d’estat, malgrat que està assegut en una economia en perill de fallida, malgrat que reprimeix les seves minories, malgrat que ens hi hem barallat per qüestions frontereres i que ens xul·leja contínuament, volem enviar-lo a Síria a posar ordre, que ell en sap d’això.

Fora imprescindible que la Unió Europea, intervingués pel civil i pel militar, amb guerra econòmica, financera, d’intel·ligència, cibernètica i si, si... sobre el terreny per acabar amb tant de sàtrapa i tanta barbàrie a l’Orient Mitjà. Que si no, ho farà aquell que ni jo m’atreveixo a anomenar pel seu nom. Aquell que voldríem que “ens defensés” en comptes de fer front a les nostres responsabilitats com aliats que som de França. Això és el que hauríem de fer, sinó l’innombrable dels Urals se’ns pujarà a la gepa. Qui li dirà que no a res si acaba ell amb la gihad? Un home que coneix les nostres debilitats, un home que si, ell si, disposa legalment d’armes de destrucció massiva. Aneu amb compte amb el que demaneu, fos pas cas que les vostres plegaries foren satisfetes.

Oi que no ens ho fareu això?

Ahir la CUP va negar Mas per segon cop. La cosa comença a tenir pinta de final bíblic, d’aquells que no queda ni l’apuntador. Conseqüentment, els deixebles i apòstols d’aquest el vostre general se’m van adreçar demanant una bona brama contra els cupaires, sabent com saben que no són Sants de la meva devoció.

Podria donar-vos pinço i munició de tota mida i condició. Algun argument econòmic: “quan un empresari català recolza la independència posa en perill la feina, els diners, el futur, de vegades la història familiar, mentre que vosaltres només arrisqueu els bongos, la flauta i el Filvit del sotacarro que teniu de gos”; potser un d’històric: “ara ens tornareu a fer com l’estiu del 36? Que abans de poder prendre les armes contra el feixisme ens vareu venir a ver a buscar per anar a l’Arrabassada?”; d’aritmètic: “que tampoc sabeu sumar? sou 10 i nosaltres 62”; o de paradoxes electorals: “un amic meu va anar a votar en David Fernàndez i en Quim Arrufat i s’ha trobat amb el Comisari Baños i la Arale Norimaki”. Doncs ja us dic que no ho penso fer, per molt que haguérem rigut, el país no s’ho mereix.

No puc exigir visió d’estat als polítics i als partits, per una banda, i per l’altre alimentar el forn de l’odi dels unionistes de la Vanguardia, dels forasters de Ciudadanos, i els pocapena del PSC. Caldria, si més no, apaivagar la fúria legítima dels qui han iniciat el procés des del carrer –no només la CUP, ho sento-, la ràbia de les tietes i les iaies que varen fer l’esforç de sortir a votar el 9-N i el 27-S –i que ara son acusades pràcticament de corruptes, quan no d’imbècils, per haver votat en Pujol durant 30 anys-. En definitiva, ens hem de donar tots una mica de “cuartelillo” que sinó prendrem mal tots plegats.

Dit això, sento comunicar-vos que hem retornat a l’època d’esbudellar gallines, els catalans d’infanteria ja tornem a haver d’interpretar la política com a veritat revelada pels polítics i els partits. Hem perdut el timó que varem poder tocar des de l’ANC, abans de la OPA a Forcadells i companyia, abans del desembarcament de la gent d’ERC i CDC a sectorials i territorials, abans que deixéssim arraconar la guanyadora de les eleccions al Secretariat –la activista Liz Castro- per posar un bon noi de la crosta de les menjadores institucionals com en Jordi Sànchez a fer el paperina. Demano si us plau que no convoquem més mobilitzacions perquè tal i com cauen les hòsties emocionals no hi anirà ni Déu, i ja tindrem els constructors de relat d’aquí i d’allà parlant del puto soufflé un altre cop. Si us plau, estalviem-nos-ho.

Un cop aclarit això, haurem de tornar a fixar-nos en què diu l’enemic, què en destaca de tot plegat i quines coses poden fer-li més o menys gràcia. Haurem de buscar entre les imatges robades al Parlament, els gestos i els llenguatges no verbals entre els nostres i els altres, les pistes que ens permetin treure conclusions. Els observadors del teatre de la política tornarem a fer d’híbrid de Sherlock Holmes i Freud per tal de treure’n l’entrellat a tot plegat. Ens ho mereixem, hem cedit la iniciativa als polítics, només podem pregar que aquest cop no ho tornin a fotre tot enlaire, perquè aquest cop no sabem si existirem com a poble d’aquí a dues generacions. Més clar l’aigua.

Malgrat tot, un cop feta la dissecció del que diu l’enemic a la seva premsa nacional –que els castellans això d’anar junts i governar-se ells mateixos si que ho toquen bé-, els altaveus del unionisme de la tercera via –en Màrius Carol i els seus sequaços- i els discursos dels nostres polítics, tinc bones notícies: el meu pèndol de la veritat inescrutable assenyala acord, Mas President, i un soufflé per la independència d’allò més majestuós. Els astres, les fures, les benèvoles i tots els auguris han fet que el vol de la cadernera que he pogut observar dibuixat aquest matí, des de la finestra de la meva atalaia d’ivori que dona a llevant, un cop filtrat pel meu inefable sisè sentit de sacerdot infalible m’ho ha revelat de manera inequívoca. Crec que hi ha acord per tres raons, esotèriques si voleu, però evidents als ulls de qui els coneix com si els hagués parit a tots plegats.

La primera es que és el que diu la premsa espanyola. L’experiència ens diu que l’enemic està més ben informat que els ciutadans catalans, per molt que els infiltrats als nostres partits els paguem amb els nostres impostos, el CNI ens roba. Als constitucionalistes castellans tant se’ls fot els tempos, la finezza o el momentum –mira que arribem a ser cursis amb els adjectius del procés, també- ells saben que hi ha acord, i així ho diuen per a preparar el contraatac.

La segona és que ara la Vanguardia està preocupadíssima per la dignitat de les institucions catalanes, cosa curiosa perquè quan dèiem que era una trista gestoria ben cofois que estaven els Carol i companyia. El botifleram està fent tot el possible per donar-nos detalls, de les renúncies de Junts pel Si, atiant tots els fantasmes possibles per assolir el seu gran triomf: el mantra d’Aznar segons el qual ens barallarem abans entre nosaltres que aconseguir la independència. Hem de fer tot el possible per negar-ho, hem de fer que el més semblant a un català de dretes sigui un català d’esquerres, és fotut i és difícil, però si els espanyols poden fer-ho no hauria de ser tant complicat.

I la tercera i darrera raó per la qual hi haurà govern, acord, i el que calgui es que em nego a creure que l’aritmètica resultant del 27S no hagués estat prevista per la CUP i Junts pel Si i no tinguem conseqüentment un pla de contingència. Bàsicament, perquè el país no es pot permetre que aquest escenari no l’haguéssim analitzat amb antelació, que alguns es juguen anar a petar a la presó, i altres morir essent encara espanyols. Digueu-me uns i altres, Mas, Baños, Junqueras, Forcadell, Romeva, Llach, Gabriel.. esteu fent teatre, oi? Ho teniu tot previst, eh? Que anem molt justets de benzina i de vots, no? Haurem d’acabar per admetre que els catalans som l’únic poble del món que no mereix governar-se solet? Oi que no? Oi que no ens ho fareu això? 

Pàtria és això

Ara us explicaré una cosa que fa temps que rumio. Aquesta cosa de la pàtria que posa tant nerviosos als ciutadans del món, que diuen que no ens cal tenir-ne, que la pàtria som els treballadors i les treballadores sense fronteres i tot aquella mena de discurs marxista, m’explico, oi?

Miro la definició i pàtria ve del patris grec, concepte adoptat pels romans, que defineix el clan, la terra dels pares, allò que es passa de pares a fills, cap avall en forma de fidelitats, lleialtats i identitat com a grup. La història, les emocions, la cultura o la llengua.

Em pregunto a mi mateix si això ho he passat bé als meus fills. Juro que ho provo. I és difícil amb la tonteria generalitzada que ens envolta, mercès a la correcció política, el mestissatge i la xacra hipòcrita i falsa del bilingüisme transversal.

Quan va néixer el meu fill biològic, única prova genètica del meu pas per aquest món de Déu, calia posar-li un nom. Podria haver fet com demanava en Joan Capri “tant se val, posa-li un número”, però hom no pot amagar-se de les seves responsabilitats.

Aquest pobre fill meu va venir a petar a Catalunya essent la síntesi d’uns avis de la Lliga i Acció Catalana –d’aquells que varen fugir o amagar-se l’estiu del 36 per sospitosos de ves a saber què, a fi i efecte d’evitar ser afusellats pels rojos-, i uns altres avis d’aquells d’ERC i del PSUC que van pagar la seva lleialtat a la voluntat popular, la Generalitat i la República, deixant-se matar o mutilar salvatgement al front, per a major glòria dels novel·listes d’esquerres.

Amb aquesta tradició familiar de síntesi política, entendreu que em mirés al meu nano i decidíssim amb sa mare fugir dels Jordis materns i dels Joaquims paterns per tal de trobar-li aixopluc dins del santoral. Érem l’any 91, l’any de la glorificació de l’Espanya olímpica a Barcelona, l’any que en Garzón i el govern de la Generalitat convergent netejaven els carrers de perillosos independentistes violentíssims per tal de tenir en pau la festa que ens havia preparat el feixista del Samaranch.

Indepes de nosaltres, joves i inexperts, varem tirar pel dret, i de la bateria de noms disponibles que poguessin mostrar en el DNI espanyol del nostre hereu la dignitat dels seus 30 de 32 cognoms catalans –pobret- en triarem un de ben medieval i ben germànic: Bernat: “A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat”. Primera acció patriòtica cap avall: “Fill meu, aquest nom tant bonic i –encara- poc comú, representa el lligam místic amb aquells cavallers del bon Rei en Jaume que portaren la glòria als Comtes de Barcelona”. I així, amb aquesta matrícula Bernat Dorca Casals Bis Ayguadé i un munt de cognoms i llinatges catalufos l’abandonàrem a la dissort de l’escola pública, farcida de Kevins, i Jéssicas, a que es fes un home de profit, cosa que ja no podria fer a la mili com son pare.

En Bernat esdevingué, com un servidor, presoner de la seva catalanitat originària. Un d’aquests que el que diu es posa sempre en dubte pel sol fet mitològic de ser membre d’aquesta casta explotadora, amant dels diners, incapaç de governar-se i que només sap fer la guerra per barallar-se entre ells i perdre-la que som els catalans de soca-rel. Marcat per la mística dels qui parlem català per molestar i sotmès a la vergonya de suportar els comentaris dels votants de Ciudadanos sense perdre el seny, les maneres, i l’esperit democràtic del mossegar-se la llengua.

Jo no se el que ha votat el meu fill Bernat les darreres eleccions. Potser Junts pel Si fruit del seu caràcter assenyat i madur, potser la CUP per raons generacionals i de classe, o bé al PACMA per la seva adscripció moral a l’animalisme més pur i benintencionat. Tant me fa, haurà fet ben fet en tots els casos. El que si tinc clar és una cosa que em diu el seu nom, i que crec que ve al cas d’això de la pàtria i el que intentem passar, com bonament podem, els pares als fills.

L’any 91 no hi havia Internet, i això de googlejar noms no es feia. Però heus aquí que ja es pot fer, i que buscant i remenant per la xarxa vaig donar-me de morros amb un cavaller mort l’any 1225 i enterrat a l’església de Sant Martí de Peralada. Pensem que Jaume Primer va néixer l’any 1208, que la batalla de Muret va ser el 12 de setembre del 2013 –els catalans hauríem d’anar evitant-ho això de fer la guerra els mesos de setembre-, i que per tant aquest cavaller és possible que visqués de prop aquests esdeveniments. Aquest cavaller pecador, o no, aquest home que probablement es va creuar, va veure, o va parlar amb Pere el Catòlic, o amb Jaume I, doncs era home de qualitat, sabeu com es deia? Si, ho heu encertat: Bernat Dorca. Doncs això companys, pàtria és això.

El 3% que tant planyeu

Els botiflers sempre han defensat que no ens en sortiríem. Mai no han tingut la barra de dir que no tenim raó, perquè això salta a la vista. Ho van dir al llarg de la guerra de Successió, quan la República i al llarg de la guerra civil, se’n fotien de nosaltres als 80 i als 90, i segueixen amb la mateixa cantarella des de les seves teles, ràdios, diaris i partits, de dreta i d’esquerra: “No us en sortireu, perquè és impossible, perquè no importem a ningú, perquè estem sols, perquè no sabreu anar junts i us barallareu, perquè no ens convé perdre el mercat espanyol, i perquè la nostra classe política no està a l’alçada”.

Veient el que ens està passant darrerament, tot i haver-los escombrat a les urnes, haig de dir que correm el perill que tornin a tenir raó.

El fet que la independència sigui un procés difícil i complicat ja està fent que surtin les primeres veus dient allò del: “bé, si blindem cultura i ensenyament i deixen d’escanyar-nos fiscalment haurem fet un gran pas en la supervivència del país”. Si és impossible, ens conformarem amb les engrunes i deixarem que ens tornin a comprar.

Per molt que trempem amb les declaracions d’un polític bàltic, per ser rebuts pel Congrés americà, estudiats pels danesos o irlandesos, i escoltats educadament al Uruguai, els suports internacionals han estat més aviat modestos. Només la premsa anglosaxona més dretana ens ha donat bola, i només per atacar al IV Reich de la Merkel i companyia. Es cert, em pregunto què carai tenen contra nosaltres la resta de ciutadans del món, però els importem una merda punxada en un pal a tots plegats.

Estem sols, i tant! Sols com mussols. Compartim passaport amb una gent que ha comprat el relat dels partits i mitjans dinàstics segons el qual som uns hobbits nazis excloents i corruptes. Tret de quatre honorables gats, no hi ha hagut cap mena de solidaritat democràtica per part d’aquest poble espanyol al qual insistim a qualificar de germà i a dir que ens els estimem tant. Tenen tanta poca decència democràtica que no veuen que el frau del vot exterior els hi poden fer en ells quan facin un referèndum sobre la monarquia –posem pel cas-. Pels espanyols això de la democràcia son els debats de la sexta, i votar cada quatre anys al PP o al PSOE. Els catalans, en això estem sols, ni bascos, ni canaris, ni gallecs, ningú aixeca el dit per a obrir-nos la possibilitat més petita de marxar d’Espanya.

Sobre el fet d’anar junts és cert que hem avançat. Malgrat la traïció d’en Duran Lleida i els seus sequaços, malgrat les operacions lerrouxistes i els pijo-progres de sempre, la formació de Junts pel Si ha estat un miracle, i que amb una participació del 78% hagi tret els resultats que ha tret un altre miracle i dels grossos. Però l’afany per mantenir la puresa estètica revolucionària en la CUP em porta, fatalment, a constatar que els catalans som uns campions diagnosticant els mals del nostre estudiadíssim melic, construint arguments irrefutables i omplint-nos de raó, però igual d’infal·libles que sempre eludint la responsabilitat del sentit d’estat. I ho dic per uns i altres, no només la CUP.

Perquè la nostra classe política està per demostrar que estigui a l’alçada. I la comparativa no ha de ser feta amb els Rajoy, Chacón, Aznar, Rivera o Iglesias. Han de mirar-se al mirall i veure-hi el reflex de Washington, Cavour, de Gaulle, Ben Gurion, o de Valera, que la història l’escriuen els estadistes i no els polítics de partit. Tots aquests que us dic, hores d’ara, haurien obtingut el recolzament de tots els seus compatriotes, malgrat els seus clarobscurs i serien Presidents, o bé haurien dimitit convertint el seu sacrifici polític en el catalitzador de l’alliberament nacional, i els seus conciutadans no estarien debatent sobre els seus 3% particulars.

Estic fart del 3% i de tot el seu argumentari associat. Una brama proclamada als quatre vents amb un cinisme digne d’estudi pels mateixos còmplices del règim de la transició, gracies a l’esvalotament de les nostres esquerres que frisen per a crucificar qualsevol vestigi de pujolisme que li quedi en aquest nostre desgraciat país. Que no ho veieu que fer anar les banderetes del 3% només, única i exclusivament significa dir que “els catalans no son capaços de governar-se a si mateixos perquè son uns corruptes amants de la pela, només des de la vigilància de partits estatals foren capaços de fer-ho”? Com podeu ser tant burros?

Ep! I no dic que CIU –ara els mitjans només parlen de CDC, com si UDC fossin les germanes de la caritat- no s’hagi finançat com s’han finançat tots els partits de la transició. Soc partidari de destruir les restes del naufragi convergent i que sorgeixi un nou partit de centre dreta. Però a mi no em trobareu entre els sorpresos indignats que ara descobreixen haver viscut 38 anys envoltats de merda i corrupció i reclamen mesures exemplars, no puc tenir tanta vocació de sepulcre blanquejat com tenen tants i tants sacerdots del procés que vetllen per la puresa del relat nacional. A mi la puresa me la porta fluixa, per a mi l’únic 3% rellevant son els vots que ens van faltar el dia 27 de setembre per no haver de sentir tants de gemecs entre les meves pròpies files. I ja us dic aquí, que a mi, aquest 3% que tant planyeu, també se me’n refot.

Ara em matareu

Ara faré allò tant meu de fotrem on no em demanen. Ho sento, però crec que es vital que s’hi reflexioni sincerament, que siguem madurs tots plegats.

El país ha viscut una revolució civil de cinc anys. El dia de la manifestació contra la sentència de l’Estatut varem sortir al carrer, veiérem que érem legió, i ens conjuràrem perquè aquesta vegada no ens ho tornessin a fer allò del truco del almendruco y ¿dónde está la pelotita?.

Vingueren unes eleccions, CIU va governar dos anys amb el PP retallant i va arribar la gran manifestació del 2012, el NO al concert del PP, i la caiguda del cavall sincera d’Artur Mas i de la burgesia catalana. La gent es va sentir alliberada, i per stupor mundi entre tots varem construir un moviment transversal que ens ha portat a tornar a tenir majoria per la independència al Parlament de Catalunya. Cosa que no passava, cal recordar-ho, des de la Junta de Braços de 1640. Fins aquí tot molt bé.

Avui, el gran tema que ens desafina l’orquestra, deriva de la conveniència o no de fer Artur Mas President de la Generalitat. L’argument de la CUP és sòlid: “No podem endegar un procés constituent amb gent que personalitzi la corrupció i les retallades”. Sembla un bon argument, però jo el desafio des d’aquestes ratlles, i ara em matareu.

Estic absolutament d’acord en que idealment hauríem de fer foc nou, de fet estic convençut que d’aquí a cinc anys els actors polítics catalans no seran els que tenim actualment. Però associar Mas amb corrupció, així a l’engròs, només serveix per fer una mena d’exorcisme infantil més propi de la transició espanyola del 78 que dels temps que vivim. Entenc que la gent es mogui dansant al voltant de tòtems als que oferir sacrificis, son els signes dels temps, però és tant cert com verídic que si bé el sistema de finançament dels partits ha estat sistèmicament tèrbol, la culpa ni és de Convergència ni del President de la Generalitat en funcions. No els excuso, però quina vergonya més voleu que pateixi el pujolisme, la dreta de rajolí prim, que veure en Duran relegat a tonto útil del socialisme i a la família Pujol foragitada del procés?

La dreta d’obediència catalana ha acceptat pop com animal domèstic. Ha oblidat les pors de la guerra civil, ha admès Companys com un dels seus, ha renegat del mercat espanyol per les seves empreses, s’ha avergonyit públicament dels Pujol –desterrant-los per in eternum-, i ha posat quartos i esforç en ajudar a bastir l’ANC i el procés. Perquè encara que molts no ho saben, molts dels qui han estat a les manifestacions, reunions, comitès, presentacions de plans estratègics per a pagar el cost de la transició nacional i –fins i tot- en un acte de vergonya torera posen en crisi la Unió Europea per poc democràtica. I he dit “encara que molts no ho saben”, son la dreta d’aquí, que en tenim, afortunadament, que els països no es construeixen sota una ideologia única sinó des de l’afany nacional comú i transversal, malgrat les diferències.

Deia que la CUP diu que no vol algú que representi corrupció i retallades. Tant se li en fot que l’aiguabarreig d’Artur Mas amb la corrupció sigui conseqüència de campanyes del búnker mediàtic i la brigada Aranzadi, i tant se’ls en fot que les retallades fossin justes i necessàries. Ja us deia que em mataríeu, però la Catalunya autonòmica del 2010 no podia seguir endeutant els meus fills i als fills dels meus fills, per molt que ens agradi subvencionar les operacions de galindons. No era possible. Altre cosa es que essent independents ho podem fer o no, i sobre això ja ens barallarem.

Pel que fa a les esquerres, així en general, us diré que n’estic fart de la vostra superioritat moral. Ser d’esquerres no dona dret a dir bestieses, a encadenar desastres, i a fotre en perill el país cada cop que la dreta nostrada acumula prou cabreig com per enviar el seny a dida i plantar-li cara a Espanya. Els purs de l’esquerra us vareu carregar el reformisme de Prim amb la jamància, la Solidaritat Catalana amb la Solidaritat Obrera, el 6 d’Octubre des de la CNT, la germanor republicana l’estiu del 36 apostant per la revolució en comptes de per la guerra, i ara us podeu carregar l’esforç de la dreta en la lluita nacional fent-los pagar un preu que no poden assumir, crucificant per alegria dels hereus de falange al paio que ha donat seguretat a les tietes conforme amb la independència ningú no prendrà mal. Si tingués cervells a mà us en repartiria uns quants.

No us poseu catxondos als amants de l’Artur que jo odio a tothom per igual. Un cop estovats els purs i solidaris de l’esquerra, entro amb els convergents.

Voleu fer el favor de no anar pel món donant lliçons? Voleu fer el favor de reconèixer que marxem d’un estat fastigós que heu permès i ajudat a construir? Voleu que us faci memòria? No, no... no parlo de la reforma constitucional que el vostre lobista calb –en Duran per qui no ho pilli- va ajudar aritmèticament i innecessari a aprovar amb nocturnitat. Parlo de que vareu ser vosaltres qui als 80 ajudareu a aprovar la Llei Corcuera, la del cop de peu a la porta sense mandat judicial, els qui li muntàreu al Felipe el Preparao les sessions de genuflexió a la Fundació Príncep de Girona, els qui heu fotut a la presó al Otegui recolzant una Llei de Partits que consagra el delicte d’opinió a Espanya.

Els convergents, com a convergents heu estat la vergonya de la dreta democràtica catalana, perquè el peix el cove que ens portàveu no només us el donaven malgrat el 3%; us el donaven perquè estàveu beneint un estat sense divisió de poders, amb tribunals especials i una monarquia hereva d’una dictadura. Vosaltres, els hereus del liberalisme d’inspiració anglòfila i democràtic tant nostrat, heu ajudat a construir la tifa de democràcia espanyola que hem hagut de patir els darrers 40 anys. Així que feu el favor de reconstruir-vos de debò i trobar persones netes sense peatges que pagar, envieu a casa a Felips Puigs i Bois Ruiz i deixeu de plorar pel Mas, que ja el defensarem la resta de catalans, si ens ve de gust.

Ja callo. Només dues claus, o idees que crec que hauríem de tenir presents. La primera es que l’alliberament nacional l’hem de fer entre tots, ningú en te l’exclusiva ni la superioritat ideològica. La segona que si bé la dreta hauria d’anar fent neteja d’autonomisme tronat, l’esquerra hauria d’entendre que de purs el cementiri n’és ple.

Que m'estic votant a sobre!

Les males llengües atribueixen l’anècdota que us explicaré a mon pare, cosa que em sembla estranya, doncs era home de dir el que pensava però extremadament respectuós. Tot i els dubtes sobre l’autoria he fet meva la seva frase, ja sabeu que jo no en tinc de segons quins problemes.

Eren els anys setanta, quan el general encara manava i els pares dels actuals ministres espanyols també manaven, a l’exèrcit i als ministeris. Uns coneguts de la família que vivien als EEUU van anar a dinar amb els meus pares, i allà a l’hora del conyac explicaren que el seu fill jugava a una cosa que se’n deia basquet i que estava molt bé. Es aquí on la llegenda atribueix a mon pare la següent  resposta: “Caram! Basket? No és allò que juguen uns fenòmens de la natura als patis de les presons?”.

Doncs això, que tampoc, que ara sembla que el gran partit d’un fenomen de la natura botifler com en Gasol ha empès a la Roja de bàsquet -que m’importa un daixonses- a guanyar un partit d’aquest esport de patibularis, està fent que hi hagi a qui li tremoli el vot a la ma. “Ai, si ens independitzem el nivell del bàsquet patri baixarà molt i molt”. Òbviament, se me’n fot. També.

No rigueu, però es que no suporto als qui reaccionen cagant-se a la primera amenaça, declaració pública, o retransmissió esportiva de ràncies connotacions tipus Naranjito o Amics per sempre.

Perquè lo del Gasol és el de menys. En dos dies, l’Obama que ell si que CAN però que nosaltres no que no CAN. Després un tal Margarito (més o menys es deia així, oi?), Gran Camarlenc de la burocràcia europea, i grec per afegir-hi més conya a la cosa, ens amenaça amb l’abisme insondable i l’espai exterior. Aplaudit, immediatament, pels espanyols d’allà i pel peix bullit de Vic, l’Espadaler, que diu que fora l’UE fa molt de fred, al qual la saviesa del tweeter li va contestar que fora del Parlament també. Ostres, tu! La Unió Europea que tant bé ens ha tractat com a país i cultura? La Unió Europea que... que... que... vaja... màxima i excelsa representació en la terra dels més nets i purs mecanismes democràtics? Que ens en quedarem fora? M’ho jureu?  

I per acabar-ho d’adobar, avui la Caixa i el Sabadell, mitjançant una mena de Federació dels Super-Tacañones que tenen muntada ens diuen que si marxem d’Espanya ells marxaran, que se’n duen la pilota i que ja no juguen més amb nosaltres al seu pati.

Això dels bancs nostrats si que m’ha arribat a l’ànima, perquè es de tots sabut i tant cert com verídic, que tant l’Oliu com en Fainé sempre m’han tractat de manera absolutament privilegiada pel fet de ser, servidor, un exemple de catalanitat genètica i biogràfica. Sempre recordaré el primer cop que hi vaig anar a demanar quartos, com pel sol fet de ser descendent en segona generació de la Molt Lleial Vila d’Olot, em posaren la catifa vermella de les grans ocasions, varen fer sonar les fanfàrries i les tenores, i em van rebre drets al bell mig de l’oficina tot dient-me amb la màxima solemnitat que “ho sentien, però ells només oferien un paraigües quan feia sol, que si plovia l’havia de tornar”. La catalanitat no dona avals, tal i com Roma no perdona traïdors.

M’esteu dient que el 27S podré enviar a dida amb un mateix gest, en un mateix acte introductori de la papereta, la Roja, la Unió Europea, i els magnífics i solidaris bancs nostrats? Sabeu què oi? M’haig d’esperar encara fins diumenge vinent? Mare de Déu Senyor! Que tinc una edat i no puc més! Afanyeu-vos a fer que passin els dies de pressa, que m’estic votant a sobre!

Que si tinc pressa? Pressa és poc

Si després d’haver-vos adoctrinat, manipulat i estafat al llarg dels darrers cinc o sis anys des d’aquest bloc, avui no us deia res haguera estat, mínim, lleig. Som-hi doncs, que se’ns gira feina avui i els propers mesos i anys.

M’he llevat aquesta diada alegroi, cofoi i desbordant de ginjolisme patriòtic. “Ja hi tornem a ser”, m’he dit a mi mateix, “els catalans tornarem a muntar una gran demostració de civisme, pacífic i democràtic per aprofundir aquest stupor mundi que generem anualment”.

He anat al lavabo i m’he vist al mirall. Ostres! “Com m’ho faré per posar aquest cos de hobbit dins de l’uniforme de les SA que dissenyà el pare del Carl Lagerfeld pel partit inspirador del nacionalisme excloent català?” I a més a més, jo que vaig suspendre plàstica cada any, ara resulta que he de retallar una cartolina dibuixant un punter microsòftic del coloret corresponent al tram de la Meridiana (on era això?) on no m’he apuntat encara?!

Es que això que ens ordena "el nostre líder messiànic, el corrupte del Mas, adobat pel missatge tergiversat deTV3" aquest any és força complicat. Que si el punter primer ha de ensenyar-se lateralment acompanyant el punter gegant que passarà pel passadís central, entre la multitud d’altres hobbits feixistes i d’origen exclusivament català, per després aixecar-lo amunt enlaire al so de la tenora i als crits de la senyora aquella tant simpàtica que viu amb un altre i un travelo en un piset del Polònia.

Però ens en sortirem, ja ho veureu. Si es que puc entrar a la web de la ANC que em sembla que en “Jorgito y sus muchachos” la han tornat a petar.

Bé nois i noies, esperem que veritablement avui sigui la darrera vegada que anem a fer el préssec coreà, perquè sinó ens en sortim voldrà dir que tot es mentida. Que la democràcia, els valors civils, les mobilitzacions de base, no serveixen per a construir alliberaments nacionals. Que tal i com diu en Sala Martin, si vinguessin uns extraterrestres i ens preguntessin per com decideixen les fronteres? els hauríem de seguir contestant: “Ah! Això ens ho arreglem a hòsties”.

Malgrat els insults, els menyspreus, les pors, hem arribat molt lluny, estem a tocar. A Espanya els partits ja comencen a tirar-se les culpes els uns als altres sobre el perquè Catalunya acabarà per independitzar-se, i convertint-se així en una Albània feixista fora de Europa, del món i de l’espai exterior. Estem a setmanes que el cas dels catalans esdevingui una gran oportunitat, un altre excusa, per endegar un procés de regeneració a casa dels veïns igual que el 1898, si... dels veïns... perquè aquest cop serem nosaltres els que fotrem el camp i no Cuba. Aquest cop, ja s'ho faran i si volen els enviem en Rivera que els posi mirant cap a Cuenca, que diuen ells.

Així doncs, que tinguem sort. Vaig a veure on acabo per anar a petar aquesta tarda mentre intento esborrar de la ment la imatge del Iceta ballant i deixat anar al so de Freddy Mercury ahir al costat del Pedro Sánchez; el discurs racista del Iglesias; els sofismes pseudo-demòcrates del Margallo; les botifleries del Rosell i el paio de Freixenet i les portades cutres de El Periódico, La Vanguardia i demés patuleia.

Ara a comprar cartolines! Si es que no em se avenir... Ostres... que si tinc pressa per perdre’ls de vista a tots plegats? Pressa es poc.

Grexit

Estimat Thesseus, em dic Fritz, soc un veí d’aquí a prop. El teu clima és fantàstic, fots un formatges collonuts i fa molts anys el teu país va ser el bressol de la democràcia. Felicitats!

Estimat Fritz, Bon dia. No cal que et presentis, el teu pare va estar per aquí i no es que en tenim gaire bon record. Gràcies pels elogis, vosaltres feu uns cotxes espectaculars, encara que no ens els podem pagar. Veig que ara us va molt bé. Me’n alegro.

Estimat Thesseus, sento el que va passar amb mon pare. He patit i ens hem penedit molt. Les coses estaven malament amb en François, en Dimitri l’Edward, se’ns va anar de les mans i vàreu rebre vosaltres. Ho sento. Escolta, si t’agraden els meus cotxes no els hi posis imposts i et sortiran més barats. Els podries comprar. Igualment, jo no posaria taxes al teu formatge i podries vendre’l a casa, i a casa del François i de l’Edward, multiplicaries el teu mercat per 20!

Estimat Fritz, això que dius està molt bé. Tot i així pensa que abans de comprar cotxes hauria de poder-me pagar pensions com les vostres, escoles com les vostres i metges com els vostres. Som un país pobre, i no podem estirar més el braç que la màniga.

Amic Thesseus, t’entenc. Però podríem arribar a un acord. Jo et deixo cèntims per tal que tingueu unes proteccions socials com les meves, o les d’en François i l’Edward. Estic segur que posant carreteres bones i venent molts de formatges ens ho tornareu.

Bon dia Fritz, vols dir? De quants diners estem parlant? Pensa que jo gasto molts diners vigilant que en Mohamed no em foti les cabres lleteres.

Thesseus, som especialistes en fer coses que fan PUM. Ja ho saps. Parlaré amb en François a veure si et podem fer un preu a canvi que ens treguis els imposts pels cotxes. Per altre banda, tinc un formatger d’aquí, en Hans, que li agradaria vendre els teus formatges a casa i que tu venguessis els seus a casa teva. Et sembla bé?

Hola Fritz, si pogués comprar coses que fan PUM que acollonissin en Moha estaria molt content, i tindria el nostre cap de vigilància de les cabres lleteres –en Vassilis- entretingut, que de tant en tant es posa nerviós i es queda les cabres sols per ell. He parlat amb en Hans, i farem un acord: ell em dona pasta per enviar els fills a estudiar a casa teva –que aquí l’ensenyament és de nyigui nyogui- i ara treballo fent formatges per ell. Estic pensant a comprar-me un cotxe dels teus així que tregui els imposts.

Estimat Thesseus, fantàstic. Signa aquests papers. Em diu el comptable que no teniu cèntims per pagar-vos una vida com la meva, però no farem un gra massa d’aquests detalls, he dit a tota la família que ara podran venir a casa teva a prendre el sol sense haver de fer cues gràcies a les carreteres que fareu. Tinc la família entusiasmada amb tot això, i som l’enveja d’en Dimitri i dels americans. En François i l’Edward  t’envien records i que vagis preparant el souvlaki.

Com estàs Fritz? darrerament les coses han millorat molt. Tinc la família encantada amb els teus cotxes. No estic venent massa formatge del meu a casa teva, i en Hans prefereix fer-lo a casa en Moha, que és més o menys igual. Jo segueixo rebent el sou, però hem tancat la fàbrica. Afortunadament, els obrers ara fan de cambrers i et podrem servir el souvlaki molt més ràpid i a més establiments, digues-ho a l’Edward i al François. Hauries de veure les nostres carreteres! Semblen ben bé com les teves i plenes dels teus cotxes.

Benvolgut Thesseus, hi ha problemes, el comptable que va dir que ja faria de més i de menys amb els teus números m’ha aixecat la camisa i no tinc un duro. No et podré seguir enviant cèntims. Aquest any no vindrem de vacances. Ves mirant com ho fas per a pagar-me les màquines de fer PUM, i dona-li els meus record al Vassilis.

Fritz, company, la cosa està peluda. La família em diu que no te un duro perquè no veniu de vacances. Quant deies que et dec? Ara t’ho miro, però no se com fer-ho.

Què vols dir Thesseus? Escolta que això és seriós. Posa’t a fer més formatges, fes el favor de treballar i pagar el que em deus, que tinc la família desesperada. Ah! I et recordo que fa temps que no em compres cotxes! Recorda que et vaig deixar cèntims perquè em poguessis comprar cotxes!

No et posis així, amic meu. Però com vols que treballi si vaig tancar la fàbrica de formatges seguint el consell d’en Hans?

Més pencar i menys plorar. Veig que et gastes un munt de quartos que no tens en pretendre viure com jo, que et recordo faig cotxes i formatges que venc arreu del món, mentre tu tens una família que només sap cobrar el momio o fer de cambrer. Paga! O et deixo d’enviar cèntims. Fes formatges, cony!

Fritz, si us plau, si em deixes d’enviar cèntims hauré de tancar hospitals i escoles i mai no podré tenir la família preparada per tornar a fer formatges.

No haver-me demanat cèntims, Thesseus. Si vols seguir tenint hospitals i escoles a partir d’ara faràs el que jo et digui i treballaràs per en Hans. I s’ha acabat comprar cotxes, si et sobra un duro te’l gastes en màquines de fer PUM que tinc en Moha pujat a les barbes. Per cert, he vist que has anat a veure en Dimitri, ni se t’acudeixi fer el burro!

Fritz! Tens un morro tant gran com ton pare! Demanar diners? Jo ben feliç que era amb les meves cabres! Deixa que miri que en pensa la família d’això de treballar per a vosaltres exclusivament i sota les vostres condicions.

Ni se’t acudeixi Thesseus! Què vol dir parlar amb la família!? Jo parlo amb tu! No amb els teus parents! Mira en Manuel com va passar per l’adreçador i –tot i que no ens entén- canta les glòries de l’amistat amb l’Eward, amb mi, i amb en François!

(......) Tut... tut... tut....

Thesseus? Thesseus? Hi ha algú? Eoooo? Vassilis?

Missatge a la militància de l'ANC: Un darrer esforç!

Tot just després de la diada de l’any passat,  us deia que la por havia canviat de bàndol. I era tant cert com verídic. Després de quatre anys de mobilització, la cosa nacional havia agafat una força que desbordava les defenses espanyoles per la dreta, per l’esquerra, per tot arreu.

A cops i rodolons vàrem arribar al 9-N, l’èxtasi, el poder, la glòria... i la gran destrempada. Perquè amagar-ho? Després del 9-N hagués pogut alliberar militarment Catalunya jo sol, armat amb una navalla suïssa i acompanyat dels meus Jack Russell. El pànic havia posat la bèstia panxa enlaire, només calia rematar-la amb una misericòrdia, i en Sarobe ja sap de l’estri que parlo.

Com diria en Basil Fawlty, “no en parlarem de la guerra”. Em nego a repassar els fets, els errors, les baralles, les declaracions d’uns i altres, els retrets, les amenaces i tota la tonteria. Tot queda perdonat, però no oblidat: jo que vaig passar en quatre anys de “típic familiar indepe amb el cap ple de pardals”, que vaig conèixer la glòria del “i ara què passarà, estem tots amb tu i amb el país”, vaig tornar a esser assenyalat pels més propers, mentre xiuxiuejaven “suflé, sufléeee”.

Sia pels nostres polítics, sia pel maquiavel·lisme de Durans, Icetes, monges i podemites, la veritat es que l’anticlímax nacional a crits de “si se puede, però no es pot” ens va fer veure com la por tornava a canviar de bàndol. I ja la teníem instal·lada un altre cop entre nosaltres.

Sense atribuir honors ni culpes, entre l’Artur, l’Oriol i en David, entre articles i conferències, entre declaracions i filtracions, ara resulta que la pilota torna a estar al terrat de l’ANC. Aquest cap de setmana, de fet ja es pot, els qui encara estem associats –que la cosa pintava ruïna fa un mes- i al dia de pagament, podem votar si volem un darrer esforç per una llista única i sense polítics que ens porti a la DUI. Ep, Núria i demés cupaires! Toni i convergentets! Escolta Oriol i ex-sociates! Monràs, tiu! Des-reagrupats en general i Àlex en particular! És ara o mai! Cal que mobilitzem les bases i fem que votem clara i definitivament a favor de la llista que graciosament ens permeten els partits. Sinó, això tornarà a ser el desastre que era fa tant sols 24 hores.

Que no heu vist en Duran traient foc pels queixals? On s’és vist això que la gent normal pugui presentar-se a unes eleccions... i que pugui guanyar!? La por... la por ha tornat a canviar de bàndol!

Caldria que fóssim molts associats a votar. No puc més que pensar en dir-li a la monja que ella només va ser beneïda per 350 anti-vacunes; vull dir-li al calb que ell va guanyar la mega-pregunta d’Unió per un centenar de pagesos de Lleida extorsionats; al Iceta que ell ni primàries ni hòsties, que no te quòrum ni per omplir un cotxe per anar de cap de setmana; i al Pablo que molta cueta, però a Badalona no va reunir ni mil podemites pel seu concert de Pimpinela. Vull dir-los que nosaltres en som molts, moltes, que som legió, i que fan bé d'estar acollonits perquè el 27S pensem guanyar.

Només ens cal un últim esforç, com li mancava a l'Enric V davant les muralles de Harfleur:

Once more unto the breach, dear friends, once more;
Or close the wall up with our English dead.

(...)

I see you stand like greyhounds in the slips,

Straining upon the start. The game's afoot:

Follow your spirit, and upon this charge

Cry 'God for Harry, England, and Saint George!'

Som-hi doncs! A votar, i a votar que SI.

Ser de dretes

Atenta la tropa! Catalunya, per tal d’esdevenir diferent un altre cop, és un país sense partits ni electors de dretes! Busco i regiro diaris, programes electorals i declaracions solemnes dels nostres representants polítics, dels nostres pensadors i líders intel·lectuals –ehem- i òstipa tu! Tothom es defineix d’esquerres, o de centre-esquerra, o cristiano-social, o qualsevol cosa menys de dretes.

No hi ha ni un, ni una, que agafi un micro i digui: “Senyors, senyores, heus me aquí per tal de dir-vos que servidor, o servidora, sóc de dretes, sóc normal, sóc demòcrata, però estic convençut que els gossos no es lliguen amb llonganisses, que l’autoritat cal respectar-la, i que no es pot tenir dret a tot per voluntat divina, de naixença o perquè ho digui un grapat de peluts publicats a finals del XIX”. Que hi ha algú que ho digui això? No. Que hi ha algú que ho pensi això? Doncs pel broc gros ha d’haver-hi un bon grapat de catalans que pensin així. I es pensen que son d’esquerres.

En aquest context de manca de gent de dretes, tots els meus amics son –oh miracle!- d’esquerres o de centre. I tot i ser amics meus, me’ls estimo tal com ragen. Tots volen salvar el món, pateixen per l’escalfament global, volen pensions altes, sanitat pública i escola pública i de qualitat, que els rics paguin més imposts i que tothom trobi feina i pugui estudiar una carrera becat, tant si com no, que hi hagi llibertat individual i que es pugui fer la bèstia pel carrer tot i respectant la llibertat dels demés, lluiten per foragitar la guerra i els exèrcits, ploren perquè els tomàquets ja no fan olor de tomàquet, adoren conceptes com sostenible i reciclatge, que no hi hagi diferències, que salvem els qui s’ofeguen a la Mediterrània fugint de la misèria i sobretot, sobretot, sobretot, que Palestina assoleixi la llibertat. Per ells, pensar això és ser d’esquerres i ciutadà del món des de la catalanitat, o no, que per a molts això darrer és del tot balder i poc modern.

Aquests amics meus son els mateixos que no militen enlloc per tal de canviar el món, van en cotxe fins i tot a cagar, tenen pla de pensions i mútua, per molt que quan tenen un putu càncer se’n van a la Seguretat Social, es queixen dels imposts que paguen, maleeixen als sindicats quan els toca passar un ERE –que ells han anat al carrer i l’enllaç s’hi ha quedat ell i la que es deixa tocar el cul-, els que envien als fills a la concertada, que a la pública els fills dels panchitos -paraules seves- pegaven al seu fill a l'hora del pati, que porten els nanos a fer màsters i a aprendre anglès aquí i allà, que truquen a la urbana si els veïns follen amb el volum massa alt, tiren de beta de calefacció i aire condicionat sense adonar-se’n que és gracies als chicanos, els negres, i els red-necks que els imperialistes americans envien a morir i a robar petroli al Orient Mitjà per tal que el nen de sa mare pugui anar a esquiar, que insisteixen a menjar fruita fora de temporada perquè els ho ha dit el dietista que això d’anar bé de ventre es fa menjant kiwis tot l’any, reciclen a casa i carden les escombraries al contenidor que els cau més a prop, mentre segueixen sense saber què collons és el Singerlin i tafanegen els seus adminicles tecnològics desenvolupats a Tel Aviv.

No comenceu a tirar-me tomàquets ecològics pel damunt, si us plau. Primer de tot perquè aquesta hipocresia vital te una explicació. I segona perque encara no he acabat.

Ser de dretes, a Catalunya, s’identifica amb els guanyadors de la guerra del gallec. Del vociflauta de El Ferrol. Del Francu! Collons! Que se us ha d’explicar tot! Segons aquests visió mitològica de llibreria de vell, emparada pel franquisme sociològic que ens arriba via La Razón, Telesinco, la FAES, i el plasma d’en Rajoy, ser de dretes vol dir ser un antiavortista convençut, un negar el fet que Franco fos un grandiós fill de sa mare, anar a missa, vestir de corbata fins i tot quan no cal i substituir-la per un polo, bermudes i Sebagos conforme ens atansem a la Cerdanya. Viure a Pedralbes i acomiadar gent per caprici, tenir la minyona il·legal lligada a la planxa i posar Borja i Almudena a les criatures. Clixés comparables al esquerranós pelut i poc dutxat, amb sabates de dits, i samarreta de color de gos com fuig.

N’estic fart. A la meva edat he tingut la sort de conèixer gent normal de dretes que havien derrotat al nazisme. Al camp de batalla, ep! No fotent-se una copa de Delapierre el 20-N del 75, i sense fer soroll fos pas cas que ens sentíssin els veïns. Es clar que aquests amics del meu pare eren jueus o britànics, però el fet de derrotar a hòsties la dreta més absoluta que ha conegut el segle XX els donava butlla per a ser de dretes, bones persones, tenir cura dels desafavorits, i més a més haver estat uns herois a la seva joventut. Mireu, no se com dir-vos-ho, prefereixo ser com ells que fer el ploramiques clamant per la justícia social des del Golf Cabrio.

Ser de dretes o esquerres, si es que encara hi ha el debat -que per molt que ara parlem de d’alt i a baix jo diria que si que existeix la discussió- no te tant a veure amb com ens agradaria que fos el món, si no amb les lliçons que hem pogut extraure del que hem vist, llegit i patit en aquesta vall de llàgrimes de l’existència. És rellevant discernir si esteu amb mi i amb Hobbes, i ja no teniu esperança en la bonhomia natural de l’espècie humana, o seguiu entestats amb les excuses de mal pagador d’en Rousseau, segons les quals l’home és un bon jan pervertit per la maleïda societat –en resum, que es pixa al llit i diu que sua doncs qui la ha creat aquesta societat és la pròpia humanitat-. Es rellevant saber si quan veieu un policia perseguint un lladre aneu amb un o amb l’altre, amb independència si el perseguit és un immigrant o el tresorer d’un partit polític. Si Kant o Hegel. Si Smith o Keynes. Si Stuart Mill o Marx. Si Ford o Einsenstein.

Es pot ser de dretes i voler la prosperitat per a tothom. Es pot ser de dretes i ateu. Es pot ser de dretes i defensar l’avortament lliure. Es pot ser de dretes i voler la igualtat de sexes, d’oportunitats escolars i la recerca de la equitat personal i social. Ser de dretes no vol dir ser mala persona, que d’això n’hi ha arreu del espectre polític. Ser de dretes és pensar diferent del que ens han dit que és ser d’esquerres. Si, això és allò que us passa a molts i que no acabeu de saber què carai us passa: Benvinguts al club de la dreta civilitzada, m’hi trobareu escombrant, que hi acabo de fer cap, i resulta que les enormes instal·lacions son buides per manca d’autoestima i per l’insuportable pes de la història d’aquest país hipòcrita, poc llegit i covard. Us hi espero.

El disputat vot del cavaller Savalls, amb il·lusió!

Trenco el silenci de ràdio, que la cosa paga la pena!

No us enganyo, perquè no puc, he fet campanya anti-Colau, he votat Trias i he perdut les eleccions a Barcelona. Però estic més content que un gínjol.

Ho estic per moltes, moltes, moltes raons. Aniré a pams.

Colau guanya a Barcelona, però no pot governar d’esquenes al resultat extraordinari del sobiranisme. Sense CUP i ERC no és possible tirar endavant res. Ciutadans hereta cinc dels sis regidors del PP; el federalista PSC passa de onze a quatre –patapam!-, la CUP entra amb força i ERC només queda pel darrera de Ciutadans gracies a la bestiesa de CIU de demanar a Reagrupament que es presentés per a debilitar Bosch –aquests quasi 6000 vots haguessin fet ERC tercera força política-.

Cal que deixin governar la kaleshi, i que es trobi davant dels morros un fet indiscutible: que les males praxis i les corrupteles, més que dels polítics interins al Ajuntament, neixen de un funcionariat enganxat com una paparra a la impunitat del “yo sigo”, particularment de la Guàrdia Urbana. Si Colau fot neteja de guripes xulos i de multes i hòsties de les de “porque lo digo yo”, ja haurem avançat molt. Jo penso ser lleial a l’alcaldessa, si ella ho és amb Catalunya. Quedi dit.

El cas de Colau, i dels Podemos, i de tota l’esquerra de carrer que ha fotut enlaire Lampedusa arreu de l’estat, significa que la gent es deixa prendre el pel, però fins a un punt. El rescat de la Banca, els desnonaments, i la befa a la intel·ligència que ha perpetrat el PP els ha esclatat als nassos. Ostres, tu! Que els hem fotut fora dels Països Catalans!

Si el Banc Central europeu segueix donant diner barat –i afavorint les inversions-, el dòlar segueix baix –afavorint les exportacions-, el petroli segueix baix –relaxant el dèficit comercial-, i Europa segueix comprant deute espanyol, els quatre eixos de la recuperació macroeconòmica que deia Rajoy que era gracies al seu lideratge, l’esquerra del 15-M es posarà la medalla de l’èxit econòmic. I jo em partiré el cul de riure.

A Catalunya els partits per la independència passen de un milió de vots a un milió quatre-cents, i els unionistes de un milió dos-cents a nou-cents mil. Digui el que digui La Vanguàrdia, el Cuní o el Garcia Albiol. I els vots indignats? Amb qui s’alinearan? Son tres-cents cinquanta mil, ni que votessin en clau espanyola se’n sortirien.

Es cert que hi ha l’amenaça de la ulsterització, aquests ajuntaments del PSC primer i Ciutadans segons, però l’ascens de CUP i ERC a l’àrea metropolitana és innegable i obro una ampolla de xampany ara mateix per saludar-lo! La única cosa que ens ha caigut al damunt es que la independència no depèn tant de Convergència com de tots (i totes, hahaha), i això, permeteu que us digui que no és dolent, en Duran a qui carai podrà fer xantatge ara? Pujol ha fet molt de mal, però mantenir alcaldes xoriços al Parlament fins que els ve a buscar la poli a casa, o mantenir Felips Puig i altres toies a govern no ajuda. Convergència és irrellevant al cinturó, i la cosa demana urgentment un canvi i una neteja a fons del partit, d’una punyetera vegada. Mas no badis.

Però quan tinc un atac de priapisme absolut és quan miro els resultat al País Valencià i a les Illes. Visca! Visca! Visca la terra! En Bauzà, la Rita, els Fabra i la mare que els va parir reculen vers l’horitzó. A veure si obren l’espai d’emissió a TV3 –amb tota la reciprocitat que es vulgui-, i garantim que no tornin a guanyar els enemics de la pàtria. Cony! Que el PP s’ha fotut una galeta que des de la UCD no havíem vist. I us deixo que avui, per esmorzar, haig d’anar a comprar una ensaïmada, orxata, fartons i Trankimazin per acabar d’entomar això de Barcelona. Això si, amb il·lusió.

Poc que la tindràs pas mai la col·lecció de Ferraris

Trenco el silenci de ràdio. Porto moltes setmanes pensant si calia fer o no una entrada al bloc, on poder plorar el desori nacional on ens han abocat els partits i el seu vol gallinaci, i havia decidit que no calia. Perquè augmentar la frustració dels qui hem estat fent l’indi cada onze de setembre... ja em direu! Però l’espectacle vergonyós que ens van regalar els Pujol i els diputats al Parlament no pot quedar sense resposta.

Per una banda, uns parlamentaris que ni tant sols s’havien llegit la declaració de Pujol Ferrusola al jutge Ruz abans de preguntar-li pels seus negocis. De fet, el que els importa és fer-se els milhomes, donar-se-les de punyents i obtenir un bon titular que deixi embadalida la seva parròquia. Ep! Que per ser membre d’una comissió, en aquests caps de suro els paguem les hores com si fossin extraordinàries!

Per altre banda, el matrimoni Pujol. Que, sentint-ho molt, permeteu-me la metàfora, cada cop em recorden més el matrimoni Ceaucescu. No per la gravetat dels crims, es clar, res a veure, sinó per l’estupefacció amb qui es miren la gent quan se’ls demanen explicacions. Uns vells als qui se’ls vol fer pagar amb vergonya el poder que van tenir, la impunitat amb la que es movien, i la superioritat moral que exercien. Uns diputats que pertanyen als partits de Bárcenas i del Agag, dels GAL i de la Ciutat Morta o d’en Cañas i el seu Ulster. També de partits que van ser rescatats de la indigència per part dels governs Pujol, o que omplen els consells d’administració de les companyies de subministrament d’aigua com Agbar o Ter Llobregat d’ecologistes absorbits per la porta giratòria. Un pim-pam-pum contra la història del autonomisme que potser haguera merescut una mica més d’alçada moral, que d’intel·lectual ja no en demano hores d’ara en aquesta colla d’aficionats.

I es que la poca preparació, la inconsistència dels arguments, i tanta cita de la premsa, va acabar per fer bona la lletania del President Pujol quan els renyava a cops de “diuen, diuen, diuen”. Penós es poc, com penoses varen ser les paraules de la lloca, planyent-se que els seus fills anaven amb una mà davant i un altre al darrera! I que tot plegat era molt trist per Catalunya! Millor callo, que contestar una dona de la seva edat amb el que penso en aquests moments no fa senyor.

Per on no passo es per aquesta mena d’admiració que ha despertat la intervenció d’en Júnior, el paio més abrandat de la piscina, el “set-sense-treure-la” d’en Jordi Pujol Ferrusola.

I es que aquest matí, quan he anat a buscar el cotxe al pàrking a quarts de vuit, he constatat que no tinc una col·lecció de Ferraris i m’he preguntat què és el que he fet malament. Jo que he anat a una escola d’elit catalanista, que he tingut a l’abast d’una bona puntada de peu al pati als fills dels més il·lustres patricis del Eixample, de Sarrià i Sant Gervasi; pobre de mi, que també he jugat de taloner al rugby i que he tingut una mare i un àvia que també em deien que si jo era tant maco, i que tot ho feia bé. Com es que només tinc el Golf GTI de la meva dona?

Es cert que em vaig arruïnar als 30 i que vaig poder treure el cap de la merda als 40. Ara soc soci d’una multinacional, com a  bon català súbdit d’Espanya tinc regularment inspeccions fiscals a la companyia, donem feina directa a una vintena de persones aquí, i a més de cent a tot el món, facturem desenes de milions de dòlars, exportem a més de 40 països, tinc socis al Brasil, als USA, a Portugal, oficines a set ciutats, produïm a Catalunya, a Alemanya, la Xina i al Brasil, tenim socis estratègics a Rússia, a Holanda, Itàlia, Gran Bretanya, França, la República Txeca, Finlàndia, Dinamarca, Grècia o al Japó... on collons és la meva col·lecció de Ferraris? Serà cert que ningú no s’ha fet milionari treballant? Probablement a Catalunya fa molt temps que això ja no és possible, ho va ser, però ja no ho és.

Mireu... apunteu-vos-ho aquest cop, que la darrera vegada que us ho vaig dir no em vareu fer cas: No és el mateix fer negocis a França que al Paraguai. Ni fer-los a Finlàndia que a Mèxic, al Regne Unit o a l’Argentina. Hi ha països on abans d’endegar una operació hom cal que s’assabenti de què hi diu la Llei, i d’altres on has de garantir-te que saps d’antuvi amb qui s’ha de parlar. Ahir varem constatar que la Catalunya autonòmica queia dins de la segona categoria de països. Aquí per fer diners, per tenir una col·lecció de Ferraris s’ha d’aplicar la vella teoria que deia mon pare: “fill meu que ja ho va dir Nostro Senyor: “te ganarás el pan con el sudor del de enfrente”.

No trec mèrit a qui s’aprofita de ser al bell mig de les converses i les necessitats dels poderosos per fer d’alcavota. Tot i que ser el fill del President d’un país amb un PIB com el català deu d’ajudar a guanyar-te la vida posant en contacte els diners que cerquen inversions de “valor afegit” –que vol dir “pilotassu” en bilingüe- amb la gent amb qui s’ha de parlar a Mauritània, al Gabon, al Paraguai, a Mèxic o l’Argentina. En Júnior ens va explicar, amb dos pebrots, que durant el tripartit –d’infaust record per les arques públiques- va exportar la seva dinamització econòmica, que tant bé li havia funcionat durant els governs de son pare, a països on l’amistat i les coneixences acabessin per transformar-se en Testarroses i GTOs, en Lotus i en Porsches.

El noi es mereix un aplaudiment! I jo passar vergonya per burro. Em vaig creure al pare Pujol i em vaig empassar que el que era important per Catalunya era la innovació i l’economia productiva, mentre son fill es dedicava a “anar a risc” en operacions immobiliàries, “quan hi veia moltes possibilitats d’obtenir els permisos corresponents per endegar-les”. Ai Savalls... que n’ets de passerell... treballant? Poc que la tindràs pas mai la col·lecció de Ferraris.  

Tot queda perdonat (Aquí també)

Serà que em faig vell, i tot i la meva rebregada al “contigo no me ajunto” de l’Oriol Junqueras a la seva conferència marcadora de perfil, he estat callat durant aquest dos mesos d’arqueologia generalitzada del retret i de tomawahks acusadors al tweeter, al facebook o als diaris. Al final es veu que la he encertat, hi ha acord i eleccions.

Han estat exactament seixanta-dos dies de fotre’s la cavalleria per sobre els uns patriotes als altres patriotes, una baralla retransmesa amb alegria i diligència pels mitjans del status quo, i bramats a megàfon batent pel botiflerisme nostrat. Espero que ens haguem quedat a gust tots plegats.

Què són 2 mesos comparats amb els 3.600 mesos de l’ocupació forastera que ha patit el país? M’ho podeu dir? Doncs, a tot estirar, un 0,05 % del temps. I si ens ho mirem des de la garrotada del Estatut, no més d’un 3,6% de les setmanes viscudes en aquest viatge col·lectiu cap a Itaca. Més o menys, com els minuts de l’escombraria d’un Barça – Gratallops de Copa del Generalísimo.

Tothom n'ha sortit perjudicat, a tothom li han recordat això o allò que fa lleig pels amants de la puresa i pels serafins d’aquest futur nacional somniat. Que de tant somniat que l’hem somniat, volem seguir-lo somniant immune a corrupcions i a incompetències. Afortunadament, els catalans no ens diferenciem tant com ens pensem de la resta de societats del primer món. Gent moralment d’esquerres absolutament consumista, defensors de l’ecologia que només recicla si el vigilen els seus fills, jugadors de futbol de sofà, i proclamadors de la puresa en la gestió del diner públic mentre provem d’estafar a hisenda si es presenta l’ocasió.

Es que Núria, Carme, Salvador, Toni, Joan, Àlex, Pau, Benet, Marc, Assumpció, Maria Antònia, Josep Lluís, i demés amics virtuals i presencials, no us adoneu de tot el que hem avançat plegats? Ara que som cada cop més a tocar del cim, es clar que fot vertigen mirar avall i veure fins on hem tingut pebrots d’enfilar-nos! I es clar que encara podem trencar-nos la crisma cardant-nos daltabaix, però que no sigui perquè ens fem la punyeta l’un a l’altre que total queden pocs metres i és la part més difícil i perillosa. Per això espero i desitjo que mirem amunt i ens deixem de barallar, i que tot quedi perdonat.

Ahir, bé o malament, es va arribar a l’acord de convocar les punyeteres eleccions que ens poden deslliurar dels Tomàs Roncero i de les campanades a la Puerta del Sol. Tothom va haver de cedir, tant Tiris com Troians, per tal de salvar la voluntat i l’esperança de tot un poble. I això ara ens sembla poc, però de la mateixa manera que en Woody Allen diu que Humor és la suma de Tragèdia i Temps, ja us avanço que l’Èpica històrica es deriva sovint d’un acord mal girbat entre gent que renuncia a tenir raó, venut als llibres d’Història com una gran decisió conjunta, intel·ligent, i –va.... diguem-ho!- d’audaços estadistes.

La veritat es que tornem a tenir la iniciativa que varem començar a perdre el 10 de novembre i varem acabar per extraviar –semblava que definitivament- la punyetera setmaneta de les conferències dels uns i dels altres. Els espanyols tornen a estar nerviosos amb la “algarabia” que albiren el mes de setembre, i els unionistes estan que no... bé... deixem-ho córrer que se m’abraona l’escatologia al teclat.

Mireu, la democràcia no deixa de ser la confirmació institucional d’un raonament tant contradictori com sòlid: “we agree to disagree”, estem d’acord en que no estem d’acord. Quan els agents polítics d’una societat, son capaços d’acceptar fil per randa aquesta premissa, de fet estan construint les bases de l’origen, dibuixant l’acte fundacional, d’una societat nova. Un país nou producte de l’acord. Un pas endavant cap a una mentalitat d’estat, nacional, on tothom claudica pel bé de tothom, i ahir els catalans varem ser testimonis d’un dia que amb l’esforç de tots, d’aquí al dia de les eleccions podem fer que sigui històric.

Nota: La contradicció aquesta del d’acord en no estar d’acord, profundament britànica –malgré la revolution- és també el fonament del sentit del humor entès com el bàlsam que cura discrepàncies reduint-les i dessacralitzant-les amb esperit crític i bonhomia. Es per això que a una setmana de la carnisseria de París, he volgut titular aquest post “Tot queda perdonat” com a necrològica satírica als humoristes assassinats per la ignorància. Per molt que jo discrepés de la línia editorial de Charlie Hebdo, sense sentit del humor ni hi ha democràcia, ni hi ha futur, ni hi ha res. Tots som Charlie, malgrat tot i gràcies a Déu.