Acaba de trucar-me un fill meu, dinou anyets, tren a Bellaterra, facultat de Dret i un món pel davant. A casa vivim la política sobrevolant-la, com a pares intentem mostrar les contradiccions i esperem que els nostres fills se’n facin una idea pròpia. Les notícies del dia, referents a la suspensió cautelar de l’ús del català com a llengua preferent per part de la diputació de Lleida i l’Ajuntament de Barcelona, i l’atac a l’estat de les autonomies per part d’en Rajoy han aconseguit indignar-lo. M’ha preguntat “que farem?”... i he hagut de contestar-li que “per ara el ridícul, com sempre”.
L’actitud de un xaval que encara està sortint de l’ou, malgrat ja tingui edat per votar i anar a la guerra a la majoria de països del món, fa que tingui algunes esperances sobre el futur del país. Últimament ens cal donar-nos ànims cada cop que ens arriba una bafarada de dignitat nacional, per petita que sigui. Les enquestes i la desinflada moral que ens provoquen els que manen, ens empenyen a l’abisme de la desesperació, el cabreig i el tantsemenfotisme. Ens estant imposant una realitat oficial de Masos i Montillas, de concerts econòmics i tribunals constitucionals, de immigració i multiculturalitat, xenofília barata i xenofòbia analfabeta... amagant-nos la punyetera veritat, que no es altre que la determinació dels poders fàctics i dels espanyols de esborrar del mapa els últims vestigis de catalanitat, del nostre poble com a nació.
El debat electoral queda així reduït a si en Mas i en Montilla han de parlar en castellà o català entre ells, si és bo o dolent la aparició de un polític a la Noria, si la aparició de la ultradreta a Europa trobarà posicionaments similars a casa nostra, que si Moratinos plora, que si la Pajín es ministra pel seu cognom...
Via’m si ens entenem... La resposta de l’electorat català davant de aquesta ofensiva per terra, mar i aire ha de ser el pactisme convergent? L’altre dia en Mas explicava que el seu gran pla per assolir el concert econòmic es esperar que el PP guanyi les eleccions sense majoria absoluta i que no sumi majories amb altres partits regionals... Això es un pla o una tifa lligada amb un cordill? Els catalans hem de sentir-nos a dir per part de un progressista espanyol –som-hi amb els oximorons!- com Imanol Arias que els separatistes hauríem de marxar del país un a un... ens ho mirem i votem gent com en Duran? Replicant el model Sandrusco de pantalons pels genolls i castellà per esmorzar?
Catalunya té un problema que es Espanya. Però en té un altre de molt més gros: nosaltres mateixos, els catalans. Seguim lligats a un món de fantasia i il•lusió, pel que sembla, pensant-nos que qui dia passa any empeny, que ara no toca i que som prou forts per aguantar la ofensiva. I uns collons! Que no ho veiem? Parlo amb els amics, amb els contertulians del bar Mònaco, amb els companys de feina i tinc la sensació de ser el nen de El sexto sentido quan diu “sometimes I see dead people”. Es pot saber que ens passa?
El meu amic, en Xavi, em deia ahir que no em sulfurés, que es triga molt a convèncer a les persones, que tenir raó no es sinònim de que et facin cas... Però, amics meus... tant costa de veure que aquest cop van a per nosaltres i que no podem enviar al combat als pactistes enclenxinats dels convergents? Espanya ha demostrat que no respecta el diàleg, que tant se’ls en refot el nostre futur com a poble, i que la única multiculturalitat que respecten i defensen es la dels immigrants espanyols a Catalunya que no han tingut la decència i la vergonya de aprendre català i de estimar aquesta terra -per cert, amb la comprenssió paternalista de trenta anys de governs convergents-.
Bernat... ton pare no té la solució a les seves mans i tampoc rau en les teves. Només pot cridar al seu bloc, intentar que la gent desperti del malson –com has fet tu solet-. Pot dir a qui el vulgui escoltar que si volem sobreviure hem de caminar sols, convèncer a les persones una a una... Com diu en Xavi trigarem més o menys temps i la raó es de part nostra. Encara que això no sigui garantia de res, avui... després de la teva trucada prenc consciència que has despertat, que tenim un vot més per la independència, el teu, benvingut!
dimecres, 27 d’octubre del 2010
divendres, 15 d’octubre del 2010
Adéu Barça...
Jo era petit petit i el meu pare em va portar a veure un Barça Sabadell. Era una situació estranya, perquè ell no era soci tot i que li agradava el futbol i era culer dels de abans de la guerra. Quan jo li preguntava si en Basora era tant bo com deien (el meu ídol era en Reixach) em contestava que si, però sempre em parlava de un tal Ventolrà que “aquest sí que era bo” –i rememorava la seva pròpia adolescència- No recordo com va acabar el partit, però recordo la calipàndria que vaig agafar. Em vaig haver de passar uns dies al llit, dies de arroç bullit , de taronjada i pa torrat amb oli. Els Beatles sonaven al tocadiscs, i l’Eladio i el Gallego sortien a la premsa esportiva.
Més endavant en el temps, el dictador estava morint-se, vaja... després es va veure que la flebitis no acabaria amb Franco... però el meu germà gran estava a El Aaioun fent el soldat, el servei militar. Jo tinc deu anys menys... i el Barça li va fotre cinc al Madrid! Quina passada! Vaig comprar tota la premsa de l’època i vaig retallar totes les cròniques que vaig trobar del partit per enviar-li al Sàhara! Ell va poder veure el partit a la cantina rodejat de madridistes, però aquells retalls de premsa van construir un primer vincle amb ell, jo ja era un noi gran i el meu germà ara era el meu amic, units pel Barça. Catorze anys de passar gana... i per fi una lliga al sac! La meva primera lliga!
Franco es va morir... i el futbol va començar a ser la meva passió de cap de setmana. Amb carnets deixats per pares de amics de l’escola anàvem a general. Allà a d’alt de tot! A la general de l’ampliació del mundial 82, el del naranjito... Un dels amics que em deixava el carnet, el doctor Carles Ramon em deia... “Ai noi... Espanya només la manté unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga”. Jo no sabia de què coi em parlava... però si escoltes els independentistes de saló plorant perquè la independència ens privaria del Barça - Madrid, ara ho entenc més. Jo només tenia temps per devorar l’Sport i el Mundo Deportivo, per gaudir dels gols de Hansi Krankl, plorar la marxa de Neeskens, anar a Sarrià a cridar des del fons sud estant “Migueli mataló!”, bavejar amb la cama esquerra d’en Paco Martínez, els passes de Rubio, de Shuster... la habilitat de Simonet, enfotre’m d’en Roberto Dinamita, flipar amb el contratac del tercer gol a l’Anderletch del guapíssim Zuviria,... de fer campana amb uns amics del cole i de anar a Basilea a guanyar amb l’Asensi, el Tente Sànchez, en Charlie, el Lobo i Sant Artola Gloriòs el primer títol europeu de la història del Barça.
Aleshores vaig anar jo a la mili. I el Barça va venir amb mi en forma de ràdio per sentir les gestes de Maradona. Havia de partir-me la cara pel Barça, ser culer quan era l’únic català en tot un regiment a Burgos era fotut... però que collons! Els amics del Athletic i de la Real em donaven suport i jo a ells. El Bilbao va guanyar la lliga! Després de dues de la Real! Que n’aprenguin! I si el sergent Berjano ens va arrestar per cantar “Hala Madrid, hala Madrid, el equipo del gobierno la vergüenza del país”, ben tous que anàvem de celebrar-ho, doncs “que aquí se va a quedar mi sargento...”, oi Lontxo? Oi Iñaki?
De tornada a Barcelona els meus amics del Hockey Cerdanyola em varen fer saber que... “bé, això del barça de futbol està bé, tots en som del barça... però si veus com es comporta la institució en els altres esports... al•lucines... es pensen que tenen tres collons i que has de deixar-te guanyar i robar els jugadors perquè ells representen Catalunya, els molt fills de puta”. Jo havia jugat a rugby, i ja havia sentit parlar de aquesta prepotència... per tant sempre més vaig dir que jo soc del Barça, però del de futbol... de la resta millor que ho deixessin córrer.
Varen venir temps terribles i foscos, de Venables, Luis Aragonés... de Nunyisme caspós. Jo que havia marxat al servei com un convergentet peruc... resultava que la relació amb els camarades del País Basc m’havien empès a creure que els de Jarrai eren “una pandilla de señoritas”. Per tant això del Núñez jo no ho acabava de portar bé. I aleshores va aparèixer el profeta i va construir el dream team. No tinc espai per reproduir tota la bava que em varen fer vessar durant aquells anys gloriosos els amics Stoichkov, Laudrup, Txiki, Guardiola o Amor. Malgrat les no-sortides d’en Bubifarreta, el super-cul d’en Koeman, els txap-txaps d’en Salinas, la passada endarrere d’en Bakero i la barra de Romàrio... Aquells equips eren la pera... aquell futbol una brutalitat... i aquella primera Copa de Europa la constatació de que la fidelitat a un club, a uns colors i a un sentiment feien que l’alegria fos molt més gran.
Jo també vaig fer com el meu pare... i vaig portar el meu nano amb tres anyets a veure un partit d’aquell Barça d’en Cruyff. Contra el Valladolid, plovia i vam perdre... en Bernat em mirava preguntant-me on coi estava la gràcia de tot allò.. però estàvem junts al Camp Nou hi érem ell i jo, ningú més... com quan m’hi va portar el meu pare a veure el Sabadell.
Un psicòleg mexicà que vaig sentir a la ràdio fa uns quants anys deia que un home pot canviar el vot, de país, de feina, de dona... però no pot canviar de equip de futbol perquè es renunciar a la seva infantesa, significa oblidar qui es ell en el món i el lligam místic amb els avis, els pares.. El meu pare va morir sense conèixer el meu fill, però l’amor als colors blaugrana els unia travessant els anys, els segles... de Ventolrà a Reixach, i de Reixach a Stoichkov.
Ara resulta que una colla de gent important de Barcelona, comandades per un pijo que, com a tal, es fa dir Sandro, han guanyat unes eleccions a la directiva del Barça. Va ser forta la campanya oi? Tots els catalans varem contribuir amb els nostres impostos a fi i efecte que TV3 li donés una cobertura magnífica... amb tant de bombo i platillo que ja els agradaria haver-la tingut als eixelebrats aquests de les consultes invisibles per la independència. Ara en Sandro es el tio més important de Catalunya, com ho va ser Laporta en el passat, i Núñez abans que ell. I com es el tio més important de la gent important que te tres collons perquè es sòcia del Barça elis-elis-i-tu-no, ha decidit rescatar el dret de sang dels llibres de història medieval, i ara els afeccionats del barça que no som pota negra ja no podrem ser mai socis. La actual junta vol restringir l'accés a ser soci del barça només a familiars en primer grau de socis actuals i a menors de catorze anys.
Es cert que si aquesta norma hagués estat vigent anys enrera, el club hauria evitat comptar entre els seus socis amb perssonatges sinistres com en Samaranch o alguns amiguets espanyols de l'actual directiva com l'actual president de la comunitat autònoma extremenya, però a tall d'exemple el plorat Manolo Vàzquez Montalbàn mai hagués pogut fer-se soci. Té collons, oi?
Aquella cosa aspiracional, de pertinència malgrat no ser soci... del "ja ho seré un any o altre...", del "quan em sobrin uns quartos i pugui comprar una tribuna...", "no tinc temps, o no tinc diners..." adéu... això mai no ens passarà ni a mi, ni al meu fill que com que té dinou anys tampoc “qualifica” per fer-se’n de soci. No som prou bons per en Sandro i els seus. D’acord.
Mira Sandro, agafes el Barça, la Lliga espanyola i la roja i te’ls fots on et càpiga, oi que m’entens? Ara, si us plau, deixeu de jugar a la conya aquesta de que representeu Catalunya, afortunadament ara ens ha quedat clar que l’únic equip que pot representar a tots els catalans es la nostra selecció nacional. La catalana vull dir, Sandrusco... no la Roja que es la teva. Al menys a partir d'ara hauré podré estalviar-me la esquizofrènia de patir en veure els jugadors catalans del Barça repartint alegria en territori enemic.
Jo pensava que aquestes pijadas només passaven a caus de fatxes com l’Ecuestre, club del qual tant la meva cartera com la meva vergonya nacional m’impedeixen de fer-me soci, malgrat em sobrin les consanguinitats en primer i segon grau entre els seus socis fundadors.
El que us deia amics meus... a Espanya l’any 80 la mantenien unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga de futbol. Un cop assassinada la meva infantesa culer per aquest grapat de arribistes de Llavaneres i ESADE que manen a can Barça, als meus ulls a Espanya ja no ens hi queda res que vingui del cor. Així doncs, Sandro, quedem entesos: Adéu Barça...
Més endavant en el temps, el dictador estava morint-se, vaja... després es va veure que la flebitis no acabaria amb Franco... però el meu germà gran estava a El Aaioun fent el soldat, el servei militar. Jo tinc deu anys menys... i el Barça li va fotre cinc al Madrid! Quina passada! Vaig comprar tota la premsa de l’època i vaig retallar totes les cròniques que vaig trobar del partit per enviar-li al Sàhara! Ell va poder veure el partit a la cantina rodejat de madridistes, però aquells retalls de premsa van construir un primer vincle amb ell, jo ja era un noi gran i el meu germà ara era el meu amic, units pel Barça. Catorze anys de passar gana... i per fi una lliga al sac! La meva primera lliga!
Franco es va morir... i el futbol va començar a ser la meva passió de cap de setmana. Amb carnets deixats per pares de amics de l’escola anàvem a general. Allà a d’alt de tot! A la general de l’ampliació del mundial 82, el del naranjito... Un dels amics que em deixava el carnet, el doctor Carles Ramon em deia... “Ai noi... Espanya només la manté unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga”. Jo no sabia de què coi em parlava... però si escoltes els independentistes de saló plorant perquè la independència ens privaria del Barça - Madrid, ara ho entenc més. Jo només tenia temps per devorar l’Sport i el Mundo Deportivo, per gaudir dels gols de Hansi Krankl, plorar la marxa de Neeskens, anar a Sarrià a cridar des del fons sud estant “Migueli mataló!”, bavejar amb la cama esquerra d’en Paco Martínez, els passes de Rubio, de Shuster... la habilitat de Simonet, enfotre’m d’en Roberto Dinamita, flipar amb el contratac del tercer gol a l’Anderletch del guapíssim Zuviria,... de fer campana amb uns amics del cole i de anar a Basilea a guanyar amb l’Asensi, el Tente Sànchez, en Charlie, el Lobo i Sant Artola Gloriòs el primer títol europeu de la història del Barça.
Aleshores vaig anar jo a la mili. I el Barça va venir amb mi en forma de ràdio per sentir les gestes de Maradona. Havia de partir-me la cara pel Barça, ser culer quan era l’únic català en tot un regiment a Burgos era fotut... però que collons! Els amics del Athletic i de la Real em donaven suport i jo a ells. El Bilbao va guanyar la lliga! Després de dues de la Real! Que n’aprenguin! I si el sergent Berjano ens va arrestar per cantar “Hala Madrid, hala Madrid, el equipo del gobierno la vergüenza del país”, ben tous que anàvem de celebrar-ho, doncs “que aquí se va a quedar mi sargento...”, oi Lontxo? Oi Iñaki?
De tornada a Barcelona els meus amics del Hockey Cerdanyola em varen fer saber que... “bé, això del barça de futbol està bé, tots en som del barça... però si veus com es comporta la institució en els altres esports... al•lucines... es pensen que tenen tres collons i que has de deixar-te guanyar i robar els jugadors perquè ells representen Catalunya, els molt fills de puta”. Jo havia jugat a rugby, i ja havia sentit parlar de aquesta prepotència... per tant sempre més vaig dir que jo soc del Barça, però del de futbol... de la resta millor que ho deixessin córrer.
Varen venir temps terribles i foscos, de Venables, Luis Aragonés... de Nunyisme caspós. Jo que havia marxat al servei com un convergentet peruc... resultava que la relació amb els camarades del País Basc m’havien empès a creure que els de Jarrai eren “una pandilla de señoritas”. Per tant això del Núñez jo no ho acabava de portar bé. I aleshores va aparèixer el profeta i va construir el dream team. No tinc espai per reproduir tota la bava que em varen fer vessar durant aquells anys gloriosos els amics Stoichkov, Laudrup, Txiki, Guardiola o Amor. Malgrat les no-sortides d’en Bubifarreta, el super-cul d’en Koeman, els txap-txaps d’en Salinas, la passada endarrere d’en Bakero i la barra de Romàrio... Aquells equips eren la pera... aquell futbol una brutalitat... i aquella primera Copa de Europa la constatació de que la fidelitat a un club, a uns colors i a un sentiment feien que l’alegria fos molt més gran.
Jo també vaig fer com el meu pare... i vaig portar el meu nano amb tres anyets a veure un partit d’aquell Barça d’en Cruyff. Contra el Valladolid, plovia i vam perdre... en Bernat em mirava preguntant-me on coi estava la gràcia de tot allò.. però estàvem junts al Camp Nou hi érem ell i jo, ningú més... com quan m’hi va portar el meu pare a veure el Sabadell.
Un psicòleg mexicà que vaig sentir a la ràdio fa uns quants anys deia que un home pot canviar el vot, de país, de feina, de dona... però no pot canviar de equip de futbol perquè es renunciar a la seva infantesa, significa oblidar qui es ell en el món i el lligam místic amb els avis, els pares.. El meu pare va morir sense conèixer el meu fill, però l’amor als colors blaugrana els unia travessant els anys, els segles... de Ventolrà a Reixach, i de Reixach a Stoichkov.
Ara resulta que una colla de gent important de Barcelona, comandades per un pijo que, com a tal, es fa dir Sandro, han guanyat unes eleccions a la directiva del Barça. Va ser forta la campanya oi? Tots els catalans varem contribuir amb els nostres impostos a fi i efecte que TV3 li donés una cobertura magnífica... amb tant de bombo i platillo que ja els agradaria haver-la tingut als eixelebrats aquests de les consultes invisibles per la independència. Ara en Sandro es el tio més important de Catalunya, com ho va ser Laporta en el passat, i Núñez abans que ell. I com es el tio més important de la gent important que te tres collons perquè es sòcia del Barça elis-elis-i-tu-no, ha decidit rescatar el dret de sang dels llibres de història medieval, i ara els afeccionats del barça que no som pota negra ja no podrem ser mai socis. La actual junta vol restringir l'accés a ser soci del barça només a familiars en primer grau de socis actuals i a menors de catorze anys.
Es cert que si aquesta norma hagués estat vigent anys enrera, el club hauria evitat comptar entre els seus socis amb perssonatges sinistres com en Samaranch o alguns amiguets espanyols de l'actual directiva com l'actual president de la comunitat autònoma extremenya, però a tall d'exemple el plorat Manolo Vàzquez Montalbàn mai hagués pogut fer-se soci. Té collons, oi?
Aquella cosa aspiracional, de pertinència malgrat no ser soci... del "ja ho seré un any o altre...", del "quan em sobrin uns quartos i pugui comprar una tribuna...", "no tinc temps, o no tinc diners..." adéu... això mai no ens passarà ni a mi, ni al meu fill que com que té dinou anys tampoc “qualifica” per fer-se’n de soci. No som prou bons per en Sandro i els seus. D’acord.
Mira Sandro, agafes el Barça, la Lliga espanyola i la roja i te’ls fots on et càpiga, oi que m’entens? Ara, si us plau, deixeu de jugar a la conya aquesta de que representeu Catalunya, afortunadament ara ens ha quedat clar que l’únic equip que pot representar a tots els catalans es la nostra selecció nacional. La catalana vull dir, Sandrusco... no la Roja que es la teva. Al menys a partir d'ara hauré podré estalviar-me la esquizofrènia de patir en veure els jugadors catalans del Barça repartint alegria en territori enemic.
Jo pensava que aquestes pijadas només passaven a caus de fatxes com l’Ecuestre, club del qual tant la meva cartera com la meva vergonya nacional m’impedeixen de fer-me soci, malgrat em sobrin les consanguinitats en primer i segon grau entre els seus socis fundadors.
El que us deia amics meus... a Espanya l’any 80 la mantenien unida la Guàrdia Civil, el PSOE i la Lliga de futbol. Un cop assassinada la meva infantesa culer per aquest grapat de arribistes de Llavaneres i ESADE que manen a can Barça, als meus ulls a Espanya ja no ens hi queda res que vingui del cor. Així doncs, Sandro, quedem entesos: Adéu Barça...
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Malgrat les enquestes el 10-J va existir
Que no! Que us equivoqueu! Que no, que no i que no! Que els que hi varem anar ho tenim mal entès, el 10-J els catalans que en nombre de 10.000, 100.000 o 1.000.000, tant se val, varem manifestar-nos al carrer no volíem la independència, no volíem respecte, no volíem que ens tractessin amb dignitat, volíem que CiU guanyés les eleccions a la gestoria espanyola que es la Generalitat.
Diuen les enquestes que en el moment de més gran perill per la nostra identitat com a poble; en el moment de dissolució cultural al bell mig de una nova immigració que exigeix respecte al hijab o tenir dret a usar l’espanyol i no el català per viure a casa nostra; en un moment de crisi econòmica espectacular on el teixit empresarial català delma per trobar interlocutors que els trobin solucions als problemes; una setmana després que ens adonéssim un altre vegada que els sindicats majoritaris a Catalunya serveixen a interessos polítics forasters; el dia on estem immersos en un estat espanyol en fallida, que seria la riota de la resta de Europa si no fos que els europeus son subsidiàriament responsables del seu deute; en uns temps on l’atur es el doble, o el triple, del que tenen els països del nostre entorn... els sondejos diuen que votarem per seguir aprofundint en la relació amb Espanya i votarem CiU, votarem Mas, votarem pacte amb Espanya, autonomisme i personal enclenxinat sorgit de ESADE i IESE –tant se val si la economia catalana se’n va a prendre vent i les escoles de negocis catalanes han de enviar als seus alumnes a treballar a l’estranger, sempre i quan els fills dels quatre de sempre trobin feina a la administració-.
No se si us passa el mateix que a mi, però no entenc als meus conciutadans. Malgrat l’optimisme que representa la aparició de Reagrupament o de Solidaritat, sembla que per maquillades que siguin les enquestes el resultat electoral dels que han donat el pas cap a la independència serà bastant pobre. Com deia en Carretero fa unes setmanes, si els votants per la independència som minoria qui té un problema no son els partits independentistes, qui el té es Catalunya. Ja sabem que la enquesta que compte es el dia de les eleccions, però si ERC s’enfonsa miserablement pels seus errors tripartidístics, si Reagrupament i Solidaritat treuen en el millor dels supòsits només els diputats que ha deixat Puigcercós pel camí... que hi fèiem el dia 10 de juliol al carrer? Hauria de haver anat a fer una paella a Llafranc en comptes de viure aquell moment que vaig creure històric i sense marxa enrera?
El sainet del tripartit ha fet tant de mal que els catalans busquem qualsevol recanvi que tinguem a mà per tal de deslliurar-nos del ridícul. En el nostre habitual món de fantasia i il•lusió, on seguim creient que no ens cal selecció de futbol perquè en Sandro Rossell i en Messi ja ens omplen prou nacionalment, els catalans acabarem votant CiU. Un partit sense més ideologia que dir-nos que aniran ben dutxats a treballar, que varen treure bones notes al cole, i que de tant responsables que son han beneit governs tant del PP com del PSOE. Un partit que va donar carta de legitimitat democràtica a una transició política espanyola que ara es vol cobrar el que ens pensàvem que ja era nostre en forma de uniformització autonòmica, amnèsia històrica i jacobinisme tronat. Resulta que CiU no es responsable del fracàs de la relació amb Espanya malgrat haver estat la interlocutora dels espanyols durant vint i tres dels trenta anys de autonomisme i peix al cove –per cert que el cove fot una pudor hores d’ara que Déu n’hi dó-.
Els catalans suïcides que pretenen votar CiU ja s’ho han pensat bé això? Jo diria més... ja s’ho han pensat bé els candidats de convergents? O es que son massa atrafegats esmolant les vises i somniant amb el cotxe oficial? Ahir en Mas prometia reduir l’atur a Catalunya a la meitat! Com pensa incidir en la economia catalana sense poder polític per fer-ho? Com pensa solucionar la destrucció empresarial sense poder legislar de forma definitiva, sense estar supeditat al que es decideixi a Madrid? Pensa retallar funcionaris, serveis i càrrecs de confiança? Tots sabem que els fidels al tripartit no deixaran la mamella de la administració perquè els darrers governs d’esquerra ja es varen encarregar de mantenir dins l’aparell de la Generalitat als càrrecs de confiança convergents no fos cas que s’hi tornessin quan girés la truita. No ho se senyor Mas, però em sembla que està agafant compromisos sobre coses per les quals no té ni la responsabilitat política ni, el que es més important, els quartos per fer-ho.
El discurs del proper govern, els primers anys, serà que no hi ha diners perquè en Montilla i els seus varen deixar la caixa ben buida. Com voleu que recuperi el tremp econòmic si els governs d’esquerres es varen endeutar tant? Ens diran. Per altre banda tornarem a establir converses amb Espanya per tal de superar el dèficit fiscal –enèsim intent de plurinacionalitat- i qui dia passa any empeny, oi? Que no ho veieu?
Els qui manen, els de sempre, estant creant un estat d’ànim per fer-nos creure que el 10 de juliol la gent demanava més autonomisme, federalisme i concert econòmic. No es així i els que ens varem manifestar ho recordem. Malgrat les enquestes, a pesar de que volen, desitgen, matarien, segrestarien, extorsionarien, farien el que fos perquè no anem a votar. Hi anirem a votar, al menys jo i la meva família. Demostrarem que una enquesta telefònica a 800 persones té més pes als mitjans de comunicació que les consultes per la independència perquè els diaris formen part de la teranyina de favors, igual que CiU. No us deixeu entabanar, malgrat les enquestes el 10-J va existir.
Diuen les enquestes que en el moment de més gran perill per la nostra identitat com a poble; en el moment de dissolució cultural al bell mig de una nova immigració que exigeix respecte al hijab o tenir dret a usar l’espanyol i no el català per viure a casa nostra; en un moment de crisi econòmica espectacular on el teixit empresarial català delma per trobar interlocutors que els trobin solucions als problemes; una setmana després que ens adonéssim un altre vegada que els sindicats majoritaris a Catalunya serveixen a interessos polítics forasters; el dia on estem immersos en un estat espanyol en fallida, que seria la riota de la resta de Europa si no fos que els europeus son subsidiàriament responsables del seu deute; en uns temps on l’atur es el doble, o el triple, del que tenen els països del nostre entorn... els sondejos diuen que votarem per seguir aprofundint en la relació amb Espanya i votarem CiU, votarem Mas, votarem pacte amb Espanya, autonomisme i personal enclenxinat sorgit de ESADE i IESE –tant se val si la economia catalana se’n va a prendre vent i les escoles de negocis catalanes han de enviar als seus alumnes a treballar a l’estranger, sempre i quan els fills dels quatre de sempre trobin feina a la administració-.
No se si us passa el mateix que a mi, però no entenc als meus conciutadans. Malgrat l’optimisme que representa la aparició de Reagrupament o de Solidaritat, sembla que per maquillades que siguin les enquestes el resultat electoral dels que han donat el pas cap a la independència serà bastant pobre. Com deia en Carretero fa unes setmanes, si els votants per la independència som minoria qui té un problema no son els partits independentistes, qui el té es Catalunya. Ja sabem que la enquesta que compte es el dia de les eleccions, però si ERC s’enfonsa miserablement pels seus errors tripartidístics, si Reagrupament i Solidaritat treuen en el millor dels supòsits només els diputats que ha deixat Puigcercós pel camí... que hi fèiem el dia 10 de juliol al carrer? Hauria de haver anat a fer una paella a Llafranc en comptes de viure aquell moment que vaig creure històric i sense marxa enrera?
El sainet del tripartit ha fet tant de mal que els catalans busquem qualsevol recanvi que tinguem a mà per tal de deslliurar-nos del ridícul. En el nostre habitual món de fantasia i il•lusió, on seguim creient que no ens cal selecció de futbol perquè en Sandro Rossell i en Messi ja ens omplen prou nacionalment, els catalans acabarem votant CiU. Un partit sense més ideologia que dir-nos que aniran ben dutxats a treballar, que varen treure bones notes al cole, i que de tant responsables que son han beneit governs tant del PP com del PSOE. Un partit que va donar carta de legitimitat democràtica a una transició política espanyola que ara es vol cobrar el que ens pensàvem que ja era nostre en forma de uniformització autonòmica, amnèsia històrica i jacobinisme tronat. Resulta que CiU no es responsable del fracàs de la relació amb Espanya malgrat haver estat la interlocutora dels espanyols durant vint i tres dels trenta anys de autonomisme i peix al cove –per cert que el cove fot una pudor hores d’ara que Déu n’hi dó-.
Els catalans suïcides que pretenen votar CiU ja s’ho han pensat bé això? Jo diria més... ja s’ho han pensat bé els candidats de convergents? O es que son massa atrafegats esmolant les vises i somniant amb el cotxe oficial? Ahir en Mas prometia reduir l’atur a Catalunya a la meitat! Com pensa incidir en la economia catalana sense poder polític per fer-ho? Com pensa solucionar la destrucció empresarial sense poder legislar de forma definitiva, sense estar supeditat al que es decideixi a Madrid? Pensa retallar funcionaris, serveis i càrrecs de confiança? Tots sabem que els fidels al tripartit no deixaran la mamella de la administració perquè els darrers governs d’esquerra ja es varen encarregar de mantenir dins l’aparell de la Generalitat als càrrecs de confiança convergents no fos cas que s’hi tornessin quan girés la truita. No ho se senyor Mas, però em sembla que està agafant compromisos sobre coses per les quals no té ni la responsabilitat política ni, el que es més important, els quartos per fer-ho.
El discurs del proper govern, els primers anys, serà que no hi ha diners perquè en Montilla i els seus varen deixar la caixa ben buida. Com voleu que recuperi el tremp econòmic si els governs d’esquerres es varen endeutar tant? Ens diran. Per altre banda tornarem a establir converses amb Espanya per tal de superar el dèficit fiscal –enèsim intent de plurinacionalitat- i qui dia passa any empeny, oi? Que no ho veieu?
Els qui manen, els de sempre, estant creant un estat d’ànim per fer-nos creure que el 10 de juliol la gent demanava més autonomisme, federalisme i concert econòmic. No es així i els que ens varem manifestar ho recordem. Malgrat les enquestes, a pesar de que volen, desitgen, matarien, segrestarien, extorsionarien, farien el que fos perquè no anem a votar. Hi anirem a votar, al menys jo i la meva família. Demostrarem que una enquesta telefònica a 800 persones té més pes als mitjans de comunicació que les consultes per la independència perquè els diaris formen part de la teranyina de favors, igual que CiU. No us deixeu entabanar, malgrat les enquestes el 10-J va existir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)