Jo era massa jove, i no acabava
d’entendre les riotes dels meus pares la nit que varem anar a veure l’Escopeta
Nacional. Era l’any 77 i el país per no tenir no tenia ni Santa Constitució,
però el genial Berlanga ens va regalar amb una pel·lícula que esbudellava les
relacions de poder a l’Espanya del tardofranquisme que ha passat a la història.
O era una anticipació del que seguiria passant amb els governs del PP i el PSOE
durant més de trenta anys? Perquè la va clavar! Us recomano que li feu un
visionat periòdic, més que res per tal que recordeu de on venim i on som
encara. En recordeu l’argument?
Un fabricant català de porters
automàtics, en Jaume Canivell –l’enorme Josep Sazatornil-, viatja a Madrid amb
la seva amant –la guapíssima Mònica Randall- per tal d’assistir a una cacera a
la finca dels marquesos de Leguineche. En el ben entès que la cacera la paga el
pobre Canivell. El seu objectiu es fer amistat amb l’alta societat de Madrid
per a fomentar la venda dels seus porters automàtics a les noves urbanitzacions
i edificis en construcció a la capital –en Berlanga es deia Nostradamus de
segon cognom, oi?-. El viatge es converteix en la visita guiada a un mosaic de
perversions i baixeses morals totalment esperpèntiques, representades per la
col·lecció de pèl púbic femení del marqués –gran, gran, Luis Escobar- el
voyeurisme onanista del seu hereu –l’inefable José Luis López Vázquez- i el
canvi de govern que deixa en Canivell sense l’amistat del ministre. Durant
l’estada l’empresari català intenta fer-se veure, fer-se el simpàtic, i acaba
fent d’escolanet a la missa que es celebra a la capella de la finca.
Denigrant... i real com la vida mateixa. Canivell paga les misses i es ignorat
de manera insultant.
D’una manera o un altre, tots hem hagut
de fer el paper d’en Saza quan hem anat a fer negocis a Madrid. Hem estat
forçats a ser una colla de Canivells durant anys, dècades, fins i tot segles. Anar
allà a veure aquell paio que sense tenir ni idea del negoci pot obrir la porta
a una modificació d’això o d’allò; gent repentinada, que pretén finalitzar el
negoci sopant i que mai es al despatx a les nou del matí. Un microcosmos
incomprensible per a la gent mínimament viatjada, aquest Madrid de l’abric de
pells, la brillantina i les inicials a la butxaca de la camisa de ralladillo,
que en el fons se sap un poble gran de la Mancha, amb els seus “gorrillas”, les
seves perruqueries i l’aparcar en doble fila.
Quina mandra haver d’anar a fer-te el
simpàtic, i aguantar amb magnanimitat i paciència les versions manipulades que
sobre Catalunya corren amb total impunitat. Perquè, a voltes, t’ho diuen
persones que son bona gent, que estan fins i tot orgulloses de treballar amb
empreses d’aquí i de “tener amigos catalanes”, però nois i noies... aquesta
sensació de viatjar-hi per fer anar els gegants en un dia de vent i haver
d’estar permanentment donant explicacions es insuportable.
D’avui en vuit els catalans anirem a
votar un Parlament que tindrà l’oportunitat de fer un homenatge pòstum al pobre
Jaume Canivell, de fer-li un funeral com cal, i escriure un recordatori que ens
faci somriure quan el recordem. I amb una mica de sort, els meus amics
espanyols, podran enterrar al Marqués de Leguineche, el seu fill onanista, les
caceres del clientelisme i els ministres i funcionaris facilitadors de
prebendes a canvi de diners i copets a l’esquena. Els catalans enterrarem en
Canivell amb tots els honors i reconeixement a la tasca feta, els espanyols
haurien d’anar preparant l’enterro de l’Escopeta Nacional.
