Doncs resulta que hi ha un
periodista llicenciat a la UAB, que això de fer periodisme a la UAB sembla com
si fos qui sap què, que ha fet un article per espantar les tietes de Gràcia,
els treballadors d’ONGs, i resta de classes populars, alarmadíssim per l’aparició
de la Nova Dreta Catalana. I vaig jo i em poso a trempar com una guilla! Som
vius!
La tesi de l’article es que
l’independentisme legítim és el d’esquerres perquè ells són bones persones i
tenen raó, però que ha aparegut del no res una dreta independentista de tall
Trumpià, execrable, perillosa, racista, xenòfoba, militarista, nacionalista i
excloent, que cal exterminar –per ara, espero, que només dialècticament-.
En Roger Palà, ex-redactor en cap
de la subvencionadíssima revista Enderrock –i no ho dic jo, ho diuen els de
Mondo Sonoro- ha decidit que mentre el centredreta estava controlat per la burundanga de la correcció política
pujolista, tot anava bé. Si el catalanisme d’ordre seguia votant el podrit
Titànic convergent, les hosts de l’esquerra solidària i transformadora anirien
apropiant-se del relat nacional fins a la victòria final de l’Exèrcit de
Salvació moral, que tot ho sap i tot ho prohibeix, si no s’ajusta a la
correcció del dogma kumbaià.
Trobar que al Fossar de les Moreres no és lloc per fer-hi performances de classe de Plàstica d’escola pija, no vol dir que jo sigui com la Marine Le Pen. Vol dir que totes les nacions respecten als seus herois morts i no munten astracanades al capdamunt de les seves tombes. O es que no vas entendre Poltergeist, Roger? Jo no vull que es faci carnaval i befa sobre els morts del 1714, igual que a qualsevol ciutadà de Bergerac no li agradaria que abillessin de prostituta l’estàtua al soldat desconegut de la Place de la Ville. No sé si m’entens.
Jo que hi era quan els independentistes érem quatre gats, mai no vaig demanar el carnet ideològic a ningú, i aquest bloc n’és testimoni. No ens ho podíem permetre això que ara que bufa el vent de popa està fent en Palà i tota la seva patuleia de sacerdots esquerranosos. No ho podíem fer perquè la dreta nacional votava la burundanga del 3% i l’esquerra aquesta que ell representa feia articles sobre Sau i Els Pets a compte dels meus imposts, o apostava pel federalisme asimètric del cap de trons del Maragall, en comptes d’estar a la trinxera de la dignitat nacional.
En Palà te raó en que la dreta
catalana, la nacional, no la del Ecuestre i el Pont Aeri, ha dit que ja no
combrega amb la transversalitat del tapem-nos mútuament el cul dels polítics
professionals convergents. Una crosta de col·locats que insisteix a dir
bestieses com “els catalans i les catalanes”, “el castellà és un patrimoni de
la Nació catalana” i “Companys va ser un gran President”. I què? Quin problema
hi ha Roger? Que no tenim dret a formular solucions d’estat fora del que a tu
t’agradaria?
Això d’haver de sentir-me a dir que ser de dretes, trobar que la Colau –i poso l’article “la” perquè en català és obligat- és un desastre per Barcelona, pensar que les ONGs són un cau de ganduls que viuen a expenses del sentiment de culpa més xaró i catòlic, tenir la certesa intel·lectual que el feminisme teatral de l’esquerra fa mal a la igualtat de la dona, o que eventualment els cèntims dels rics s’acaben i l’esquerra ja no te com finançar la compra vots, em desqualifica per lluitar per l’alliberament nacional em treu de polleguera. No se si es nota.
La dreta nacional catalana fa temps que provem de bastir un discurs fora de la xacra del Pujol i els seus sequaços, dels còmplices per pensament obra u omissió del robatori del 3%. L’article del Palà ens envia al infern del populisme per obra i gràcia de la correcció política, des del infantilisme de l’escola del gomet i la solidaritat covarda del “a mi no em peguis que porto ulleres”. Ens posa al nivell de Trump o Le Pen, igual que feien fa poques setmanes els cabestros del PP en el seu congrés. Una pinça diabòlica entre l’esquerra catalana i l’espanyolisme més caspós, segons la qual no es pot ser independentista i de dretes.
Enfortint aquest missatge, articles com els del llicenciat Palà allunyen Catalunya del seu alliberament. Tot sia per constatar que l’esquerra nostrada és hereva de la lluita antifranquista, que si algú no se’n recorda és aquella que culmina amb la mort del general al llit. D’aquella derrota hauríem d’haver aprés que cal arraconar els debats ideològics si volem enderrockar l’autonomisme i guanyar la llibertat, i això cal fer-ho plegats, sense bons i dolents, funcionant com un sol poble, que resulta que molts d’aquests de la temuda Nova Dreta Catalana ja lluitàvem per la independència quan la meitat dels que avui aplaudeixen l’article del Palà votaven la Carme Chacón.
Això d’haver de sentir-me a dir que ser de dretes, trobar que la Colau –i poso l’article “la” perquè en català és obligat- és un desastre per Barcelona, pensar que les ONGs són un cau de ganduls que viuen a expenses del sentiment de culpa més xaró i catòlic, tenir la certesa intel·lectual que el feminisme teatral de l’esquerra fa mal a la igualtat de la dona, o que eventualment els cèntims dels rics s’acaben i l’esquerra ja no te com finançar la compra vots, em desqualifica per lluitar per l’alliberament nacional em treu de polleguera. No se si es nota.
La dreta nacional catalana fa temps que provem de bastir un discurs fora de la xacra del Pujol i els seus sequaços, dels còmplices per pensament obra u omissió del robatori del 3%. L’article del Palà ens envia al infern del populisme per obra i gràcia de la correcció política, des del infantilisme de l’escola del gomet i la solidaritat covarda del “a mi no em peguis que porto ulleres”. Ens posa al nivell de Trump o Le Pen, igual que feien fa poques setmanes els cabestros del PP en el seu congrés. Una pinça diabòlica entre l’esquerra catalana i l’espanyolisme més caspós, segons la qual no es pot ser independentista i de dretes.
Enfortint aquest missatge, articles com els del llicenciat Palà allunyen Catalunya del seu alliberament. Tot sia per constatar que l’esquerra nostrada és hereva de la lluita antifranquista, que si algú no se’n recorda és aquella que culmina amb la mort del general al llit. D’aquella derrota hauríem d’haver aprés que cal arraconar els debats ideològics si volem enderrockar l’autonomisme i guanyar la llibertat, i això cal fer-ho plegats, sense bons i dolents, funcionant com un sol poble, que resulta que molts d’aquests de la temuda Nova Dreta Catalana ja lluitàvem per la independència quan la meitat dels que avui aplaudeixen l’article del Palà votaven la Carme Chacón.
