Per a federar-nos abans hem de ser independents (Constitucionalisme a Barri Sèsam)

Atenció nens i nenes, escolteu polítics i polítiques, manaires i súbdits del Rei Borbó! Al barri Sèsam d’avui tractarem del que es una federació d’estats, una confederació, i una regió autònoma! Ho farem clar i català perquè quedi clar i així els uns no segueixin mentint a la canalla i així la mainada sabrà el que es un ou i el que es una castanya.
Seieu en rotllana, doneu-vos les mans i escolteu aquest pregó, que no el penso repetir. Que si un estudiant de primer de dret o de ciències polítiques als seus tendres disset anys ho pot entendre qualsevol català o catalana ho entendrà d’allò més bé.

La única política que no ha parlat en la llengua de serp de l’home blanc, que dirien els indis, ha estat la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría Antón quan va dir que “l’únic subjecte de sobirania es Espanya i que per tant Catalunya només es pot separar amb l’acord de tots els espanyols. Tot això de la Comunitat Autònoma, de la Generalitat, els Audis, els mossos de paisà i la TV3, ho tenim perquè l’estat espanyol ha cedit competències seves a una administració regional de titularitat espanyola a Catalunya. El President Mas es la màxima autoritat espanyola a casa nostra. Ho heu entès? Bé! Ara us explicaré perquè. Quan els espanyols ens diuen que un referèndum per la independència només a Catalunya es il·legal, tenen raó ara per ara.

Catalunya va perdre la seva sobirania política, va deixar de ser font d’autoritat política, un desastrós onze de setembre de fa quasi tres-cents anys, que es per aquí per on plora la criatura. Tot el que ha vingut després, fins i tot la declaració patètica de Companys l’any 34 de “l’Estat Català dins de la República Espanyola” no ha estat més que l’ús, amb millor o pitjor encert, d’aquell poder polític que graciosament i perquè no tenia més remei, Espanya ens ha cedit temporalment, i ens ho pot treure quan vulgui, per les bones o per les dolentes, que la Constitució els empara.

Dit això, hi ha uns senyors aquí a Catalunya que volen federar-se amb Espanya, fins i tot hi ha uns altres il·luminats que pretenen confederar-s’hi, així... a la brava. I nosaltres, l’electorat, els filòsofs polítics de pa sucat amb oli a l’hora d’esmorzar, els diem: “es que a l’altre banda no hi ha federalistes, i menys confederals”, com si ens hi poguéssim federar o confederar si trobéssim amb qui fer-ho a l’altre banda de l’Ebre, com si podés ser decisió nostre!

Ai... xiquets... somiatruites tots plegats: Hom no es pot federar amb ningú si no disposa de la sobirania per triar aquesta opció. M’explico? Si no ets una nació lliure no pots cedir part de la teva sobirania a un poder comú conegut com estat federal. Es com pretendre casar-te sense ser solter, o estant incapacitat legalment per prendre decisions!

Això ho saben els federalistes catalans, i els confederals també. Ens enganyen amb mirallets de colors i ens diuen... “Serem com Alemanya”, o “com els Estats Units”... I no, reis meus, reines maques... noooooooo. Els lands alemanys, lliurement varen decidir cedir part substancial de la seva sobirania a un ens superior anomenat República federal Alemanya, però ells eren els subjectes de dret que triaven aquesta opció. Als Estats Units resulta que la divergència entre l’aplicació del concepte de propietat privada –en aquells temps els esclaus eren propietat- fora dels estats d’origen esclavista es el que els va conduir a la Guerra de Secessió. Un conflicte polític, de sobirania, sobre si era font de dret l’estat membre o la Unió, i els del Sud devien de creure tenir-ne de raó, perquè sinó no s’entén que els blancs pobres es deixessin matar per a defensar la propietat dels blancs rics, m’explico?

Amiguets i amiguetes, nens i nenes, -i tu Navarro! fes el favor de deixar en pau en Nadal! O em portaràs escrit mil vegades “no destruiré el partit de Pallach més de dues vegades per setmana”- Heus aquí el secret que no us expliquen: Per a federar-nos amb Espanya –i no diguem per a confederar-nos Duranet... ai que n’ets de trapella...- cal com a condició prèvia que fóssim sobirans!!!!!! Ho enteneu?

Els catalans no podem cedir poder polític a Espanya perquè no en tenim d’aquestes coses des que ens les varen prendre a cop de Borbó, decret de Nova Planta, genocidi cultural i exili de 40.000 dels millors catalans (de una població de mig milió) l’any de nostro Senyor del 1714.

Els mateixos que ens neguen el dret a decidir, els espanyols, ara tenen la barra de dir que es federaran amb nosaltres, això si sense que nosaltres hi tinguem res a dir perquè la sobirania com diu la Soraya es “del conjunto de todos los españoles”... I insisteixo que no diu mentides, de fet es la única a la que no se li cauran les dents de tant intentar entabanar-nos. Altre cosa fora que els espanyols ens reconegueren com a subjecte polític independent, diferent a ells i que aleshores ens preguntessin si volem anar a jugar amb ells el partit de la Història en forma de federació, però em sembla que no estaven per fer-ho, al menys l’últim cop que ho vaig comprovar.

Així doncs, nens i nenes, els estats, les regions, les nacions els pobles, es federen o confederen fent un ús legítim del seu dret a decidir el seu futur. Ergo... no podem federar-nos amb ningú si abans no som sobirans. Per tant...els deures per demà es fer una redacció sobre la següent disjuntiva:

Suposant que Catalunya fos un estat lliure i sobirà membre de la Unió Europea voldríeu federar-vos-hi –de la confederació en parlarem un altre dia- amb Espanya? Us en refieu prou del seu amor a la democràcia? Té unes virtuts cíviques atractives pels catalans? Us hi sentiríeu ben tractats culturalment? El seu sistema judicial, administratiu i polític es prou net, just i eficient per tal de tirar endavant la nostra terra compartint sobirania amb ells? Voleu construir un futur amb els espanyols ara que han promès que ens estimaran molt i molt i que mai més ens pegaran? O preferiríeu seguir el vostre camí de manera independent?

Molt bé... i ara tots al pati a jugar a polítics i Millets, menys vosaltres Serra, Fainé, Esteve, Carulla, Piqué, Lara i tota la colla dels Sebagos. Vosaltres heu de recollir la cuina que esteu castigats per no fer els deures de català.

Independència també ha de ser Regeneració

Vinc de visitar el Palau de la Generalitat, de veure sardanes, castells, bastoners i de tornar a palpar el fervor patriòtic que darrerament ens acompanya, bé!. Ahir vaig tenir un dinar familiar, i de Sant Joan a la Mercè, el canvi en el vot en favor de la independència ha girat com un mitjó, també bé! Però estic preocupat. Ara em direu que soc un torracollons, i que sempre poso al damunt la taula les tifes que no volem veure. Doncs... que voleu que us digui? Soc així.

Parlar amb gent intel·ligent t’estalvia haver d’explicar les bonances de la independència, també pots rebatre les mentides que des del règim ens envien en forma de pors empresarials, constitucionals, europees o militars. La gent amb dos dits de front no està per collonades i van directament a la nafra. Hi ha el qui s’entesta a qualificar la independència d’economicista, de fugida de ric insolidari, el qual es un argument desmuntable només a cop d’identitat... i es fa difícil davant d’interlocutors que han fet de la seva condició de ciutadans del món una mena d’escut protector d’aquells de pati de col·legi... “¡rebota, rebota y explota!”, passo de la seva pose, no son rellevants. La crítica, o el perill de la independència que ahir sobrevolava la taula i que em costa rebatre amb una sola frase es la que diu: “ser independents perquè segueixin manegant les cireres tota aquesta colla de corruptes?”. L’única cosa que puc etzibar es un “al menys tenim l’oportunitat de canviar les coses, el que es segur es que restant a Espanya te’ls hauràs de menjar igualment i per partida doble”. No es argument suficient, al menys pel meu gust, i hem d’estar alerta que no ens esclati segons que en tot els morros.

Crec que hi ha tres grans motius per la independència: Identitat, economia i estat modern. Aquest últim factor es crític. L’actual sistema polític espanyol va néixer sobre una Llei Electoral que buscava el bipartidisme i la disciplina de partit, una Llei de finançament de partits que impedia les donacions i es basava en el diner públic i la militància per evitar que els fatxes tinguessin diners i els partits d’esquerres no, i una administració pública de caire falangista i volum hipertrofiat que no es va tenir pebrots de desmuntar. Tot això va fer que els partits siguin ara búnquers de fidelitat feudal, que el ciutadà no sàpiga qui es el seu diputat i que votin els kilòmetres quadrats en comptes de les persones; que els partits s’hagin hagut de buscar les garrofes a cop de corrupció, de ser dòcils amb bancs i constructores i amics de Millets i companyia; i que la burocràcia feixista hagi sobreviscut fins avui per tal de donar sortida professional a les aristocràtiques famílies madrilenyes de tota la vida a base d'ambaixades, arxius generals de l’estat, empreses públiques promotores del turisme o ves a saber quins negociats foscs i inútils que hi ha repartits arreu de la meseta. Això ens ho hem d’estalviar, no hem de permetre que passi a Catalunya i ho hem de fer posant les lleis que ho impedeixin, des del primer dia.

Mireu... a les famílies hi ha de tot, entre els germans hi ha qui no baixa mai el gos quan li toca o no para taula. A les empreses hi ha qui “s’oblida” de fer la primitiva aquella setmana i esmorza un dia amb els euros dels companys. Es condició humana. A l’administració la gent penca i es responsable, però sap qui es passa el dia jugant a l’ordinador. A les escoles els mestres pateixen les retallades sabent que hi ha companys que fingeixen baixes o arriben tard sistemàticament. Als partits hi ha molta gent amb voluntat de servei al país i tothom sap qui roba i qui es munta paradetes amb diners de tots. Però el sistema està podrit i ningú diu res, per molt que tots sabem qui són, perquè ho sabem oi? Han estat estafant-nos a la llum del dia, alguns durant 30 anys, no fotem!

Això te arreglo. I més si estem construint els fonaments nous de un país nou. I cal fer-ho des del primer dia. Fa una mica de por saber que el President Mas es reuneix amb segons qui a preparar la transició nacional. Fot basarda saber que a ERC no han fet neteja, que al PSC encara hi son els de les mans a la caixa, que dins l’independentisme més combatiu hi ha gent que no li feia escarafalls a les peles dels proveïdors per muntar-se la vida dins el partit, quan governaven al tripartit, com alguns d’ICV. Ho hem d’aturar amb lleis tant bon punt siguem independents.

Fixeu-vos si es important el que dic -vaja, crec- que fins i tot estic convençut que el frau fiscal de petita volada es un reflex d’aquest sentiment que tenim de viure un sistema corrupte fins el moll de l’os. Perquè pagar impostos, i fer que el teu entorn els pagui, si hi haurà un espavilat que fotrà la mà per treure’n profit personal? Quan som a l'estranger ens admirem de les virtuts cíviques de la població en general, al menys al nord d'Europa... Sabeu perquè ho son de cívics? Perquè estan acopstumats a no ser estafats permanentment pels polítics i per l'administració!

La independència de Catalunya es una oportunitat per traure’ns del damunt el pes d’un regne d’Espanya en fallida econòmica, però també moral. Es el moment d’establir bases fermes que impedeixin al màxim el mal govern. Sempre hi haurà corruptes... cal però impedir que els qui sabem que ho han estat dissenyin les regles del joc de la nova República Catalana. Hem d’estar amatents, perquè ho provaran i això si que ens pot destruir la moral després de tants anys de lluita. No ens despistem, si us plau. Independència també ha de ser Regeneració. Estiguem amatents!

Empresaris per la Independència

El megàfon del Gran Hermano de la Caixa i en Godó brama als quatre vents que els empresaris catalans son contraris a la independència. I jo em pregunto... Quins empresaris? Han fet algun tipus de consulta? Els empresaris catalans no tenen fills sense futur a la universitat o a l’atur? Els empresaris troben normal seguir mantenint una Espanya que ha estat incapaç de fer ni tant sols una reforma agrària que alliberi els nostres impostos de pagar el Plan de Empleo Rural, PER in eternum?

A voltes, a resultes de fotre’ns cops de La Vanguardia al cap acabem confonent la velocitat amb el tocino. Un empresari es una persona que construeix i tira endavant un negoci. A Catalunya, normalment, una petita o mitjana empresa que treballa el mercat local, o el català, o l’espanyol, o que directament exporta producte, talent o seveis, arreu del món.

Un empresari no es un ex-alumne de les nostres escoles de negocis, al menys necessàriament. Ludwig von Mises –pare de l’escola austríaca del pensament econòmic liberal- va dir: “Per tenir èxit en el món dels negocis no es requereix cap mena de títol acadèmic. Les escoles i universitats preparen a gent subalterna per a fer tasques rutinàries. Però no produeixen empresaris; no es pot ensenyar a ser empresari. L’home se’n fa traient profit de les oportunitats i omplint buits. El judici precís, la previsió i l’energia que la funció empresarial demana no es troba a les aules”. No va dir que per a ser empresari calgués haver escalfat la cadira vint anys en organitzacions empresarials com Foment o PIMEC, ni que per poder erigir-se en la veu del teixit productiu català calgués treballar per La Caixa o per la seva xarxa de legítims interessos corporatius, que no generals.

“Catalunya es un país d’encarregats”, va dir Pla, i amb això ens hem quedat. I a força de repetir-ho, els mitjans han convertit en sacerdots de l’opinió empresarial catalana a la gent a sou de l’oligopoli d’empreses catalanes que porten tota la vida fent-se els simpàtics a Madrid per tal de tocar cuixa. Les organitzacions i empreses que en trenta anys de democràcia no han fet res, res de res, per aturar un espoli del país que hores d’ara està a punt de destruir el teixit empresarial català que ells diuen defensar. Les empreses que varen callar fins i tot quan Espanya els va negar el dret de comprar ENDESA pel fet de ser catalans, contravenint les més sagrades lleis del lliure mercat, en una decisió de caire polític i fons nacionalista, per no dir directament racista que convertia als “espanyols” de Catalunya en ciutadans de segona també a l’hora de fer una OPA. Quina vergonya!

Pretendre que aquests pàjarus que viuen del diner públic o bé en forma de subvenció –els dirigents de PIMEC o Foment- o bé en forma de contractes i favors polítics –poseu-hi la gent del Ecuestre i del Pont Aeri- representen al jove empresari que ha muntat una empresa de serveis informàtics, als pagesos que han creat una cooperativa per a comercialitzar localment la seva llet, la dona espavilada que ara té una xarxa de perruqueries al Baix Empordà, o a l’innovador que produeix alta tecnologia i la ven a Europa, es de boixos.

Vosaltres creieu que els clubs de futbol catalans que son membres de la Lliga de Futbol Professional representen l’esport català? No, oi? L’esport català el fa el pare que es lleva a les 5 del matí per portar els nanos a jugar hoquei patins a Vic, la gent que es lleva d’hora per anar a entrenar i tenir temps d’anar a la feina, la Penya, el Club Natació Sabadell, i l’escola de Rugby de la Santboiana o del Cornellà. Res a veure, oi? Doncs amb el món empresarial català passa el mateix, els empresaris d’infanteria que signifiquen el 90% dels llocs de treball a Catalunya, la petita i mitjana empresa, no te res a veure amb els qui diuen representar-los perquè el sistema els posa un micròfon al davant. Jo li dic la Catalunya dels Rossells, la del Sandro i la del Juan, tanto monta, monta tanto.

Els catalans, des de les nostres companyies i negocis ens trobem treballant per a sostenir amb impostos un estat en fallida que no garanteix la nostra prosperitat i que ha malversat els esforços dels catalans, en general, i el producte del nostre treball en particular, fins al punt de no poder garantir les mínimes polítiques redistributives que son la base de la pau social. Una Espanya que no reverteix a Catalunya en forma d’infraestructures els diners que els enviem, ans al contrari, potencia en clau política i electoralista als nostres competidors d’altres circumscripcions electorals més proclius a donar suport a les seves formacions polítiques nacionalistes, el PP i el PSOE.

Si fem un anàlisi rigorós dels números dels nostres negocis, trobarem que patim una pressió fiscal escandinava, i rebem a canvi el tractament reservat a una colònia díscola. Això ens afecta a tots per un igual, als qui tenen Espanya com a principal client, com a tots aquells que només treballen el mercat català, com els qui han tingut la sana previsió emprenedora de buscar mercats arreu del món, reduint el pes del mercat espanyol a les seves comptes d’explotació. No  per conegut, havíem de deixar d’esmentar el deslleial dèficit fiscal i d’infraestructures que patim, perquè es un element indestriable del fet que Catalunya, tristament, sigui líder en ERES i en concursos de creditors.

Els “encarregats” de la Caixa son actius en contra de la llibertat nacional. I ens volen fer por. I jo em pregunto, hi ha algú a la sala que hagi pretès trobar finançament als nostres bancs i caixes a partir únicament de la seva catalanitat? Aquest grapat d’empreses que viuen dels grans contractes amb l’estat, que estan atrapades en un entrellat polític d’una Espanya que s’enfonsa, en comptes de posar pals a la roda haurien de convèncer als seus socis de Madrid que la independència de Catalunya no signifiqui la sortida de la Unió Europea ni el boicot envers les companyies catalanes, perquè son les seves empreses, les del Pont Aeri, les que hi tenen més a perdre.

Afortunadament, des de l’ANC, ha nascut Empresaris per la Independència, la sectorial dels emprenedors catalans, amb la voluntat de sumar l’empresariat català al procés de independència, sota els criteris de racionalitat, d’oportunitat i de futur. Segons ells:

-Cal un país nou on la legislació i la fiscalitat estiguin adreçades a l’aparició de capital risc. Una nova llei de Fundacions que haurà d’afavorir la creació de nous projectes empresarials, acadèmics, socials o culturals, fent atractiu als inversors el retorn a la societat dels seus beneficis en forma de més prosperitat pel país.

-Cal un país nou on les lleis laborals i la interlocució entre els agents socials fomentin la contractació sota premisses derivades de la justícia i la feina ben feta, que protegeixi al treballador sense posar en risc la supervivència de les companyies en temps difícils.

-Cal un país nou que en comptes d’afavorir des del govern un sector o un altre mitjançant ajuts i subvencions -segons el criteri polític del partit de torn- deixi de sagnar a impostos les empreses per tal que aquestes puguin generar riquesa i prosperitat i retornar-la a la societat.

-Cal un país nou que estructuri una administració pública moderna, àgil i propera, que simplifiqui els processos de constitució de una companyia o d’altres canvis dins les empreses. Un nou model que defugi la burocràcia, àgil i adaptable a les noves situacions que generen els mercats al segle XXI.     

-Cal un país nou que tingui polítiques decidides i profundes per impulsar que la investigació que duu a terme el nostre món acadèmic pugui surar i sortir als mercats en forma de productes i serveis. Els empresaris hauríem de poder parlar més amb les Universitats i menys amb els polítics.

-Cal un país nou que apropi les nostres empreses a la Formació Professional de les noves generacions de catalans, sota criteris de proximitat territorial, oportunitats de futur laboral i col·laboració amb el personal docent.

-Cal un país nou que inspeccioni als responsables del 75% del frau fiscal, que son les grans empreses i les grans fortunes, i deixi de perseguir als emprenedors, als petits i mitjans empresaris i als autònoms com si ells en fossin els únics responsables..

Animo a tots els empresaris que em llegiu a apuntar-vos-hi. Ens voldran fer por en base a mentides, com sempre, i cal que tots donem un pas endavant, perquè els empresaris catalans mengen aquí, a Catalunya, no a Madrid amb el Borbó.

Alea jacta est!

El seny em deia que aquest post havia d’esperar a fer-lo quan el President Mas tornés de la seva reunió amb el President del govern espanyol el proper dia 20 de setembre. No pot ser. Les posicions ja s’han aclarit prou al meu entendre com per fer una reflexió a fons de quines son els eixos de partida dels uns i dels altres.

El dia onze Catalunya, en un exercici de dignitat i autoestima sense precedents recents, va enviar un missatge clar i diàfan als seus partits i a la seva classe política: “No tenim futur dins Espanya i la única esperança es construir un estat nostre, volem la independència”. No hi poden haver-hi segones lectures, va quedar clar, famílies senceres, tots els idiomes que es parlen al país, totes les classes socials, gent amb feina i sense, el poble de Catalunya va protagonitzar una de les mobilitzacions proporcionalment més grans de la història d’Europa. I el seu missatge va arribar a tot el món. Ens hem de felicitar i sentir-nos orgullosos d’aquest primer pas. Perquè només hem donat el primer pas i els altres ja estan defensant-se a peu i a cavall.

La gent varem tornar a casa i no traguérem l’estelada del balcó. I l’endemà el President Mas recollia el mandat, de manera críptica i amb divisió d’opinions entre els qui ens havíem manifestat. Però al dia següent, de manera inequívoca, va anar a Madrid i va deixar clar que hi ha un abans i un després de l’onze de setembre i que el poble de Catalunya vol ser un subjecte polític propi, per molt que no utilitzés la paraula que resumeix l’esperança catalana: la independència.

De tant acostumats que estem a que els polítics no facin cas a la voluntat popular, aquesta defensa pública, en territori hostil, del mandat del carrer ha fet que per primera vegada els independentistes –des d’ERC a SI, passant per Reagrupament- acceptem el lideratge del President Mas en la nostra negociació amb la història i el nostre alliberament nacional. Això no te precedents, i aquesta es la primera cosa positiva que ens passa com a poble en molts anys, molts. Per tant, caldria que el President no interpretés la generositat política dels qui han treballat en positiu per la independència com un txec en blanc, i confondre els catalans sota la pretensió que l’onze de setembre es un èxit del CiU, quan tothom sap que ho va ser malgrat la seva coalició.

Mai ho hem tingut tant a prop. Espanya ho sap, i ha posat en marxa els seus mitjans i els seus partits –el PP i el PSOE, per vergonya dels catalans que encara els donen suport- posant en marxa la seva màquina de fer por. Ja no la fa amb tancs i canons, ho fa llençant mentides en forma de veritats ontològiques. Ho fa seguint les següents argumentacions.

“Sortir d’Espanya representa sortir d’Europa i de l’Euro, i per tant la marginalitat econòmica”. Jo em pregunto, d’entrada, on es escrit això? Tant una afirmació, com l’altre. En un procés de secessió d’una part d’un estat que ja es membre de  ple dret de la Unió Europea, i que per tant ja té la legislació adequada a la normativa continental i que ja compleix tots els criteris d’adhesió, perquè no deixar-lo dins d’Europa? Només per la venjança histèrica de l’estat que perd una part del territori? Això es un criteri econòmic i polític suficient? Que dirà Escòcia? Alemanya està disposada a treure d’Europa un àrea productiva i contributiva a l’esforç fiscal, només per satisfer l’ego d’una Espanya que ja els ha donat prous mals de cap a cop d’AVE i d’aeroports fantasmes? Aquest apriorisme segons el qual perdre la nacionalitat espanyola comporta necessàriament la pèrdua de la nostra condició de membres de la UE caldrà discutir-lo. I afortunadament a Bruseles i a Berlin, no a Madrid. Es tracta, a més a més, d’una situació nova que es pot repetir en el futur amb Flandes o Escòcia, per tant requereix d’una solució política a nivell europeu.

“En un món globalitzat i una Europa que busca una unió política més forta els catalans volem posar fronteres i aranzels”. Doncs mireu, no. Els catalans no volem posar fronteres ni duanes, al menys en principi. Catalunya, si no decidim el contrari nosaltres, pretén seguir dins la Unió Europea, i per tant dins de Schengen i de Maastrich. Es Espanya qui vol imposar la nostra expulsió dels mercats europeus i de l’Euro, no els qui volem ser independents. Però imaginem-nos que si, fem ciència ficció i posem-nos en el cas si, que Espanya guanya una batalla política a Europa i ens foten fora de la UE i exerceix el seu dret a de no deixar-nos tornar a entrar. Dos preguntes:

La República Catalana, expulsada de casa del Pare i de l’Euro, acceptaria fer-se càrrec del deute de l’administració espanyola que proporcionalment li correspondria? Per quins set sous? Les obligacions i la titularitat del deute nostre es en tant en quant som espanyols, igual que el fet de pertànyer a la Unió Europea. Una cosa va amb l’altre, o no? Aquesta hauria de ser la posició catalana per tal d’endegar negociacions amb Europa.

I ara, la segona pregunta, en cas d’estar fora la Unió Europea, fora del Euro i sense deute, qui diu que no fora una oportunitat d’or per créixer econòmicament? Disposar d’una moneda pròpia i escapolir-nos de les restriccions legals europees no podria significar una oportunitat de negoci per a molta gent? Pel país? Algú creu que Alemanya permetria que un pool de coneixement, un país amb la situació geoestratègica, un territori amb la capacitat productiva i d’investigació universitària com Catalunya quedés fora de la Unió Europea com Noruega? I si les coses ens anessin bé fora? Al menys en relació a Portugal, o Grècia, que son el destí final de l’economia espanyola? L’endemà Holanda i Finlàndia demanarien el compte i deixarien als alemanys i els francesos sols en la seva persecució de l’ideal  de l’Imperi Europeu Francoalemany, que hauria de seguir donant de menjar una Espanya en fallida per secula seculorum. Ja us dic jo que això no permetran que passi.

“Cataluña es España y la Constitución lo prohibe”. Es clar. I que? La Constitució es un text polític, nascut en temps de pors al soroll de sabres, i no el Talmud. Cap nació ha assolit la seva independència mitjançant les lleis del país que l’ocupa. I, per altre banda, perdoneu espanyols... però... no us sona a un argument de dictadura musulmana? De sàtrapa sirià? I la democràcia? I la voluntat popular? Si la Generalitat de Catalunya impulsa un referèndum per la independència després d’unes eleccions constituents on tothom porti al seu programa una posició clara sobre la independència, que fareu? Prohibir-ho com si fóssiu una dictadura del segle XX? No veieu que el món us mira? No jugueu amb això perquè al final als qui fotran fora de tot arreu es a vosaltres per poc democràtics! I jo no vull el vostre mal, només que ens deixeu en pau.

“El món empresarial català està en contra de la independència”. Aquest es l’axioma que més sentireu tots repetidament, i es el més difícil de contrarestar, perquè els empresaris catalans no tenim un micròfon a l’abast per dir que es mentida. Els qui tenen accés als mitjans, els qui poden fer-li el buit al President Mas no assistint a la seva conferència a Madrid, no son els empresaris catalans. Son els directius i principals accionistes de la Santa Aliança. La Caixa, el Grup Godó, Gas Natural, Planeta o Vueling. Els membres del selecte club d’El Puente Aéreo, i els dirigents de les patronals catalanes. Gent triada a dit, mitjançant processos d’elecció interna marcats per la cooptació, que només representen els interessos de les grans empreses que s’alliten amb el poder polític de Madrid, i que no han fet res durant trenta anys per aturar l’espoli que afecta directament els interessos dels empresaris catalans. O es que la manca d’inversió en infraestructures a Catalunya fa que les nostres empreses siguin més competitives? O es que resulta que la marca Espanya no ens perjudica a l'hora de trobar finançament?

L’empresa catalana competeix globalment en uns mercats ferotges amb una ma lligada a l’esquena, i les nostres patronals no han estat capaces de defensar-los. De quin boicot parla Espanya i els sicaris de La Caixa en forma de Foment i companyia? Algú es pensa que els espanyols compraran peces per les seves indústries pitjors o més cares per boicotejar una empresa catalana? No sabeu que els boicots només es produeixen amb el producte finalista –que compra el consumidor final- i només contra les marques que son clarament “de l’enemic”? Que no son conscients que els boicots son d’anada i tornada? Que farà Telefònica quan es demani el boicot al cava, esperar perdre el 30% del seu mercat peninsular en conseqüència? Que s’han tornat boixos tots plegats? I pel que fa als empresaris catalans, els normals dic, els d’infanteria, si en un entorn globalitzat i sent membres de la Unió Europea, encara treballeu amb producte finalista sota llicència –no d’obediència pròpia- i Espanya representa el 70% de les vendes... no teniu un problema polític, el teniu a nivell d’estratègia empresarial, no fotem!

Espanya hauria de posar seny i no crear una situació d’enfrontament amb un dels països amb els quals es veurà forçada a mantenir bones relacions en el futur, de tot tipus, des d’econòmiques a culturals, passant per qualsevol altre cosa que podeu imaginar. I pel que fa a totes aquestes companyies catalanes, de caire financer, o de caire de servei energètic monopolístic, poso per cas, el que han de fer es justament el contrari del que estan planejant: en comptes de lluitar en contra de la voluntat del poble de Catalunya el que haurien de fer és convèncer als seus socis de Madrid de que la secessió ha de fer-se amb guant de seda i cal que Catalunya es quedi dins la Unió Europea i en bones relacions amb Espanya. Perquè sinó els primers en patir les conseqüències negatives de l’enfrontament seran ells -no de la independència sinó de l’enfrontament, que quedi clar- els membres del club aquest del Puente Aèreo.  

 

Bé. Les coses estan ara per ara més o menys així. No ens espantem pas!. Estiguem amatents als moviments dels nostres polítics i sobretot no tinguem por. Perquè aquesta serà la tàctica de l’adversari, fer-nos por a base de mitges veritats i reaccions histèriques. Aguantar! Serà dur. Però l’onze de setembre els catalans varem fer Història amb majúscula, creuàrem el Rubicó, igual que Cèsar quan va tornar de la Gàlia, repetim doncs com va dir ell: Alea jacta est! I posem-nos a treballar tots per construir aquest país nou que tanta falta ens fa i que tant desitgem, sense por! 

11-S; Sentit i sensibilitats

Dimarts es el dia, dimarts es l’onze de setembre del dotze. M’agradaria fer tot el possible per ajudar a que la sortida al carrer del poble de Catalunya fos un èxit. I ja no se si es millor encendre’ns més o apaivagar la bromera, no fos cas que el dia dotze agafem una depressió col·lectiva. Crec que no haig de fer ni una cosa ni l’altre. Agafaré doncs, si puc, una mica de distància, i intentaré aclarir, segons el meu punt de vista, el sentit de la manifestació i les diverses sensibilitats que ens hi apleguen. Si tenim clares aquestes coses haurem fet un altre pas endavant, definitivament.

Perquè... quin es el sentit de la manifestació de dimarts que ve? Quan vàrem començar a convocar-la, quan els voluntaris de l’ANC varen anar picant pedra al territori, amb les mans nues, ningú hagués apostat per l’èxit de una convocatòria per la independència. Semblaria lògic que amb tants de problemes particulars i col·lectius, els catalans un a un ja tindríem prou feina tots plegats amb allò de cadascú. Per tant... anar a tornar a passejar-se pels carrers de Barcelona demanant impossibles no semblava una gran idea. No? Doncs es veu que si. Com diria l’entranyable Mònica Tarribes: I... perquè?

Perquè la gent ha canviat en dos anys més que en els darrers cent cinquanta. Malgrat que l’establishment brama i brama fort, repetint la consigna de que això de dimarts es un acte d’afirmació nacional, la veritat es que no ho es. No es un 10-J a l’engròs. No. Per molt que diguin que els catalans sortirem al carrer a defensar-nos de les injustícies d’Espanya, a explicar al món que som maltractats... no. No es això, el 10-J ja el vàrem fer i els partits i polítics d’aquí i d’allà, en feren la interpretació que més els va interessar, i aquí pau i després gloria. Aquest onze de setembre els catalans ja no volem que Espanya s’adoni que ens està perdent, no fem un acte de pedagogia envers Espanya a la recerca de justícia. El poble sortirà al carrer a dir als seus polítics i al món que amb Espanya no hi ha res a parlar. El destinatari de la nostra frustració ja no es Madrid, es la Plaça Sant Jaume. La pedagogia no li farem als espanyols aquests que no es volen federar amb en Pere Navarro, ni als altres que no volen pactefiscalitzar-se amb el govern, la pedagogia ens la farem a nosaltres mateixos, als catalans... fent un acte d’autoestima i obrint els braços a tothom que va obrint els ulls i abraçant l’única esperança que ens queda, l’única cosa que podem decidir per nosaltres mateixos: la independència.

Intentaré explicar-me millor, amb un exemple que tots entendrem. El 10-J va ser la última manifestació de una Catalunya ofesa per Espanya que reclamava atenció i respecte a la seva dignitat. La mani va ser convocada per Omnium, aixoplugada pel govern tripartit, i segrestada pels independentistes.al carrer.
Mireu si han canviat les coses, i el sentit de tot plegat, que dimarts una manifestació encara més gran haurà estat convocada pels independentistes, i serà la primera manifestació massiva de una Catalunya que farta d’Espanya ha fet el salt a la recerca de la independència com a solució política, cultural i social, pel damunt de tàctiques de partit la ciutadania s’adreça als polítics catalans per tal que endeguin el camí cap a l’estat propi. I son els polítics professionals, els qui no han fet res de nou al llarg dels dos anys que han passat des del 10-J per treure Catalunya del pou de misèria i ignomínia on es troba enclaustrada. Res no han fet. Res. I la ciutadania els està passant per sobre. Per molt que ara busquin fer-se la foto envoltats d’estelades.

Un cop aclarit el sentit de la manifestació, i espero que si trobeu els meus arguments els feu servir amb aquella gent que encara tingui dubtes sobre que carai fem allò tots al carrer cridant, intentaré esvair del mapa algunes mentides que de tant de sentir-les acabarem creient-nos-les. Es tracta d’allò de les diferents sensibilitats.

De tant llegir allò dels independentistes de cap de setmana, o allò de que la gent te visions graduals sobre la manera que Espanya s’hauria d’estructurar... Es a dir, que després de sentir tantes collonades us diré com funciona això: Soc un home i no soc una dona, tinc cinquanta anys i ja n o en tinc quaranta nou, soc pare de criatures, i soc independentista. M’explico? No es pot ser una mica independentista. Se’n es o no se’n es. Igual que si estàs prenyada o no. No hi ha mitges tintes en segons que.

L’independentisme de cap de setmana reflexa el fet que hi ha gent que li agradaria que Catalunya fos independent, ho expressa en cap de setmana, i els dies de cada dia s’empassa el gripau de la realitat espanyola, per por o per interès. Però les pors i els interessos formen part de l’equació, i cap independentista hauria de parlar malament de un altre perquè aquest sigui menys abrandat, o perquè la realitat el tingui agafat pels ous. Tothom sap que no serà fàcil, i no crec que les petites renuncies que la gent fa en el seu dia a dia hagin de ser objecte de befa per part de ningú, sobretot per part dels independentistes que viuen del fet de haver estat triat per a representar independentistes, no se si m’explico. La gent te dret a voler la independència i a tenir por d’expressar-ho, la feina dels qui estem quatre passes més endavant es ajudar-los a donar el pas, no venta’ls puntades de peu a la boca sota el dubtós criteri de ser un camisa-vella, i ja sabeu per on vaig.

Mireu. Només hi ha una cosa que defineix la sensibilitat en la direcció de la independència: la sensació de que alguna cosa no rutlla quan ets català i espanyol. Aquest es el primer pas, el segon es quan hom s’adona que s’ha equivocat amb Espanya, i aquest conforma el pas definitiu! Que els catalans l’hem vessada confiant-hi i que des de la nostra pròpia biografia hi hem col·laborat de manera activa o passiva. No hi ha més.

Cap català nascut els darrers setanta anys –amb l’excepció dels qui hagin pogut abstraure’s de la realitat de la transició, les olimpíades del 92, la roja, el barça, el Cola-Cao, la Sesión de Tarde, o la bonhomia del Juancarlisme- està lliure de pecat, en algun moment ens ho hem cregut, de manera individual o com a poble que això d’Espanya valia la pena de provar-ho. L’independentisme te com a condició sine qua non el fet d’acceptar que ens vàrem equivocar. De fet, es el click intern que evita la tornada enrere, a plantejaments de pacte amb Espanya, això que ens repeteix la bèstia que es defensa en forma de diaris, teles i ràdios del poder... que ens diuen que hi ha independentisme perquè hi ha crisi i que després tot això baixarà. No. Ho sentim. Un cop has fet el pas d’acceptar que la vares cagar i que la relació no te remei, igual que en un divorci, no hi ha volta enrere. La crisi ha fet més fàcil que molts catalans donessin el pas definitiu, cert, però ha sigut un catalitzador de voluntats, no un amplificador conjuntural.

Deixeu-me exemplificar això que us dic. Com pot ser que jo senti dins meu una veu que em diu que si veig l’Ernest Maragall o la Tura, a la manifa tindré ganes de saluda’ls, i que per contra si veig en Duran o na Ortega tinc ganes d’escridassar-los? Es fàcil d’entendre. Els qui hem assumit que d’una manera o altre, al llarg de les nostres vides ens ho vàrem creure això d’Espanya (i hi poso dins l’equació a tots els nostàlgics de la República, no fotem que no hi ha una Espanya bona i una de dolenta per Catalunya), tenim la sensació que Maragall o Tura, igual que va fer ja fa mesos Jordi Pujol, anant-hi a la manifestació, demostren que ells també es van equivocar, com tots nosaltres. En Duran i els seus, poquets, seguidors encara pretenen apropiar-se de l’èxit del dimarts per a tornar a fer el préssec amb Espanya, que ells no han superat les pors ni han aparcat els interessos, oi?

Tinguem-ho clar d’una vegada, si us plau! Quan el PP diu que no anirà als actes de la Diada te tota la raó de no fer-ho, perquè ells no s’han equivocat en relació a Espanya, igual que Navarro i el seu PSOE d’aquí, demanant federalismes impossibles perquè ells tampoc no s’equivoquen, tenen clar a qui serveixen.

Amics i amigues, no us deixeu atabalar. No hi ha diverses sensibilitats més enllà de les particulars... d’aquell avi que un té a Motril, aquell novio que era de La Rioja, els estius a les ries galegues, o l’amor a l’escut del Real Madrid. Tot això es material sensible, cert, però ni fractura la societat, ni serveix per donar un futur millor als nostres fills. El sentit de la manifestació es l’esperança de un millor demà per a tots essent amos del nostre destí dins un estat propi, de nom República Catalana, les sensibilitats tenen mil colors, però no hi tenen res a veure, gràcies a Déu.

La bèstia es defensa

Després de trenta tres dies de setge, el comandant de la guarnició colpista de la caserna de Simancas a Gijón, veient els milicians fent l’assalt definitiu va demanar al creuer Almirante Cervera que els donava suport des del mar: “disparen sobre nuestra posición el enemigo está dentro”. Em direu, però què carai te a veure l’atac de bogeria i valor de un militar davant la mort amb la voluntat dels catalans de ser lliures? Doncs amb ell res, només que “l’enemic es dins”. I avui no parlarem de les baralles entre independentistes, sinó de una cosa molt més seriosa: la bèstia es defensa.

Ahir mirava la proclamació de Sant Pere de Torelló com a primer municipi català lliure d’Espanya, i hi veia un txaval, un nano mirant-se son pare a l’exterior de l’Ajuntament quan el poble cridava independència. Mare de Déu! Amb els ulls encesos i la boca oberta veia com el papa feia un gest de dignitat, sense por i amb la cara plena d’esperança. Això es el que Catalunya està experimentant a dia d’avui, un projecte que pot fer-nos sortir de la foscor i del menyspreu, segur que de la caspa i potser de la crisi, perquè els ciutadans veuen en el procés una oportunitat, quelcom que depèn d’ells i no només dels polítics que ens han portat fins aquí.

Doncs això també ens ho volen arrabassar. I no parlo dels brams de la caverna espanyola, d’esquerres i de dretes, que està en el seu legítim dret d’oposar-se tant com pugui a la independència de Catalunya i amb qui, al cap i a la fi, al final haurem de seure a parlar. Em refereixo a l’exèrcit mercenari de polítics sense currículum, tertulians a sou, i mitjans de comunicació catalans al servei de l’oligarquia del Pont Aeri i els emissors de les meravelloses participacions preferents. L’adversari es a Madrid, però l’enemic es dins, a Catalunya.

Ja ens ho varen fer quan les consultes per la independència. Recordo una velleta d’Arenys, que després d’emetre el seu vot declarava a TV3 “jo no se si ho veuré, però jo ja he fet el que he pogut”. Una senyora d’aquelles que mentre la vista ho permeti seguirà fent aplicacions de ganxet pel cobrellit de la neta que es casa el mes de juny... la notícia següent eren les declaracions de l’alcalde socialista de Barcelona, l’ínclit Hereu, que amb un somriure cínic diluïa la importància del moviment perdonant-li la vida –per cert, on l’han enxufat en aquest?-. Ara ho volen repetir, barrejant la velocitat amb el tocino, enganyant-nos i fent titelles amb altres “problemes que de veritat importen a la gent”, com la tristor de Cristiano, l’Ecce Homo de la senyora Cecília o les rodes de premsa de la Moncloa.  

Hi participen els uns i els altres. Els Durans jugant a salvar Espanya, a fer-se el simpàtic amb Madrid i amb el PP, per salvar els seus negocis enganxats amb Araldite al poder i a la corruptela de pitjor estofa que vigilaran als seus que assisteixin a la manifestació; els sociates de la Blackberry com en Collboni, al qual l’altre dia li vaig sentir a dir que ell el que fa l’onze de setembre es “commemorar la figura de Salvador Allende”, -el qual em mereix tots els respectes perquè ens va fer veure que els Estats Units podien no ser tan bons com ens pensàvem- recordant així un episodi fosc de la guerra freda i regust de naftalina i L.P. de vinil d’en Víctor Jara en comptes de defensar la nació catalana al costat del poble; s’hi abonen també els convergents quan discuteixen lemes, banderes, recorreguts, velocitats nacionals i crits a cridar al carrer, jo soc dels que crec que l’electorat convergent serà a la mani en bloc i que reivindicarà la independència, només faltaria, per sobre del partit, el govern i els càrrecs i carreguets; i, finalment, els sindicats i l’esquerra agro-comunista, que volen i dolen, els primers callen i no convoquen la seva gent al carrer, i els segons que diuen que vindran però que seran al carrer en contra de les retallades, i no es el dia camarades, no ho es.

Totes aquestes reaccions de l’establishment polític es produeixen perquè la convocatòria de l’ANC ja ha triomfat, ja ho ha fet. Ara els qui viuen dels nostres impostos han de prendre posicions, treure pit, posar-se la medalleta, per poder usar els diaris i les ràdios l’endemà per fer com a les nits electorals i explicar-nos que en realitat tots han guanyat el carrer, diluint en el vòmit institucional l’esforç i les esperances de centenars de milers de catalans. Millor que us prepareu pel dia dotze, perquè es el que ens trobarem, perquè la bèstia es defensa i lluitarà panxa enlaire per defensar la seva vida i els seus interessos. I ho farà per sobre de la voluntat de la majoria dels catalans, mentre no ens articulem políticament, que espero que ho farem.

Els polítics, dins de tot i de les seves misèries, els entenc. Es molt més greu el que vaig sentir a dir a l’hereu de la pretesa bonhomia i seny d’en Carles Sentís als mitjans de comunicació: en Lluís Foix. Escoltant RAC1 ahir a la nit, l’escoltava i no em podia creure que algú podés tenir tanta mala llet contra els seu poble, ho dic de veritat.

Mireu, no cal que citi Shakespeare, la Bíblia, o la mitologia clàssica per trobar els models de comportament d’aquesta mena de gent com en Foix. Aquesta colla de patums son com el Hyman Roth de El Padrí II, que tothom dona per jubilat i està en plena guerra pels seus interessos o com el Don Altobello de la tercera part de la saga, que intenta fer-se amb el poder a una edat provecta. Un bon amic em deia que el seu avi, passejant amb ell per les Rambles de Barcelona, un dia s’aturà i li digué: “veus aquells vellets asseguts allà?”, el meu amic li respongué afirmativament, un grupet de senyors grans prenien el sol i feien un cigarret pausadament, “els conec, l’any 36 cremaven convents”. La vellesa no es sinònim de res més enllà dels nostres mites d’infantesa, i no perdona trajectòries ni canvia formes de veure el món, més aviat les aprofundeix. En el seu paper de vell simpàtic i despistat, Lluís Foix carrega contra les llibertats nacionals amb la potència d'un jove de vint anys.

Amagats sota les creences benintencionades de la gent normal, segons les quals els vells son savis i volen el millor per la família, en aquest cas Catalunya, els qui ahir varen sentir en Foix a la ràdio podien pensar que el seu amor pel país el feien dir animalades com: “la política no es fa al carrer, sinó als despatxos”, “no es pot demanar un estat nou i demanar si us plau ajuda a Madrid per pagar les nòmines”... i no segueixo per vergonya aliena. Ella, ferida, es defensarà amb ungles i dens, a peu i a cavall, utilitzarà tots els recursos que té a l’abast per minimitzar-nos, per escombrar-nos de la història i fer-se’n ella la protagonista, com sempre ha passat. Mitjans afins, tertulians sense vergonya, polítics lleials als qui paguen les misses... i davant d’ells les persones que han perdut la por, la Catalunya que diu prou, que sap que te l’enemic dins i que lluitarà la bèstia fins a vèncer .

¡Disuélvanse!

Les reunions eren prohibides. Els grups de ciutadans, sovint d’estudiants, que es formaven a les portes de les universitats, a prop de les esglésies, quan hi havia hagut algun rumor que parlava de la salut del general, o d’alguna detenció rebien l’inefable visita del Torrente de torn, panxut, caspós i amb ulleres de sol imitació de Ray-Ban: “disuélvanse”, suggeria amenaçador. Cap al final de la dictadura quasi ho feien amb delicadesa i complicitat, com dient “yo hago mi Trabajo, y ustedes mejor que se vayan a sus asuntos y no nos busquemos complicaciones entre todos”. Com si demanés butlla, cuartelillo, i que si la truita girava ell no era culpable de res. El que vulgueu... però sobretot, “¡disuélvanse!”.

Dissoldre les persones dins la multitud anònima. D’aquesta manera el poder acompanyava als qui podien ser díscols fins el mimetisme de la massa uniforme i amorfa d’aquella Barcelona, d’aquella Catalunya en blanc i negra, grisa com els uniformes de la policia. El general agonitzava i a l’ambient es podia tallar amb un ganivet d’espès que era. A les vides privades, a les cases particulars, sopant verdura tots plegats els joves, els nens, ens miràvem als adults i no sabíem que dir. Les iaies recordaven l’abans de la guerra, els pares la postguerra, però de lo del mig no se’n parlava. El general entubat, i la gent a casa. Dissolta al davant de la tele, amb la ràdio sota el coixí. Esperant que sortís el sol. I sense saber que passaria l’endemà. Por i futur barrejats com sempre, de la mà, condició humana.

Tothom barrejava pors particulars i col·lectives amb les esperances de llibertat particulars i col·lectives. Cap on ens durà el vent de la Història? I, allà, davant el plat de verdura, les famílies callaven, tot esperant no barrejar-s’hi gaire, no significar-se en excés, mentre que íntimament tots esperaven el fet biològic que els potser els permetria ser persones normals, com abans de la guerra, com els turistes, com la gent de les pelis. Unes ganes de que tot allò acabés que els feia dormir malament, amb un ull obert i l’orella enganxada al celobert i als sons de l’ascensor fora d’hores. Als uns i als altres, que quedi clar.

Al matí, o al vespre tornant de la feina, es clar que hi havia gent que al carrer, parlava amb algun saludat o conegut. Fent rotllana. Sense fer gaires escarafalls ni parlar massa fort. “M’han dit això, m’han dit allò, i aquest ha marxat una temporada a l’estranger”. S’apropava la fi de la uniformitat, la fi de la dissolució en la massa homogènia dels pares de família i les mares amatents. El gruix de la gent de la jaculatòria, fossin de misses rojes catalanistes, o de gent d’ordre, que tant li fot, preguntaven al capellà... “i que hem de fer?, i que ens passarà?” “Aneu amb compte, i a veure que passa” responien els sacerdots.

Anar amb compte i dissoldre’s en l’anonimat. I vàrem regalar les nostres vides i el nostre futur al poder, per tal que aquest ens arregles el futur en forma de transició, i ja veieu quina mena de democràcia podrida tenim gràcies a ells. Perquè el dia era aleshores, i el futur ens el jugàvem al carrer. I els clatellots encara ens feien mal, i del que va passar no se’n parlava, que no saps mai amb qui te les heus i la gent no n’ha de fotre res. Tots a casa, dissolts a sentir el parte i demà ja veure’m que passa.

Hi ha moments que es veuen a venir, que s’apropen, que son importants, definitius en les nostres vides i en les vides dels nostres fills, del seu futur. Moments històrics dels de debò, i no com els que ens venen als diaris de tant en tant. I aquests dies al poble el poden convèncer de que es tanqui a casa o de que surti al carrer. I es al carrer on passen les coses grans i definitives, on no et poden dir que estàs dient una cosa que no estàs dient, o defensant una causa en la que no creus. Son pocs dies en la vida de les persones. Encara més, diria que son molts pocs dies en la vida de les nacions on la gent ha de prendre les regnes de cap a on vol tirar, no com quan va morir el règim de Franco i vàrem deixar que “ens ho arreglessin els qui en sabien d’això”, a mi no m’ho tornarà a fer això la Història, que ja en tinc prou.

El que es més trist, però, es que aquest cop, els que ens volen dissoldre son els nostres propis polítics, entre pactes fiscals i transversalitats i les seves crides del: “es igual, la qüestió es que sortiu molts al carrer que jo ja m’apuntaré jo el tanto, que ja se el que us convé”. No, no, i no. Això ja ens ho vàreu fer tots plegats l’any 1975. El tren passa ara, d’aquí a deu dies comprarem els bitllets al carrer, i el dia dotze vull veure com Catalunya sencera comença a caminar cap a la llibertat de ser un país nou d’Europa. Aquest cop els polítics i els mitjans no ens dissoldreu en les vostres interpretacions de curta volada. No ens deixarem. I sinó, ja ho veureu.