Peatges Party

Els catalans, fins i tot els qui no tenen cap mena d’aspiració nacional tret d’anar-se’n de cap de setmana a la platja els 11 de setembre, farts de ser munyits pels uns i els altres, sense xarxa ni suport de ningú –ara s’apunten els polítics que no toquen cuixa, però era d’esperar- ens hem mobilitzat i hem dit que els peatges els pagui la tia de Florentino Pérez, la iaia de Miquel Roca, la família de Salvador Alemany. Això es un gran que, no?

En aquest bloc, si aneu al principi dels temps, hi trobareu una mica la història de les consultes per la independència i la seva repercussió als mitjans de comunicació. Ho recordeu com va anar tot allò, oi? L’stablishment, els de sempre, del PSC a CiU, del PP a ICV, les cambres de comerç, els opinadors professionals i tota la patuleia de mafiosos i culs llogats habituals se’n fotien. Ara ens han fet un “passa, passa la piloteta” i sembla que fossin ells qui lideressin la insurrecció democràtica que va significar el fet de votar al marge de la legalitat establerta per la independència de Catalunya. Mireu-vos el que deien els polítics quan tot va començar, que internet es una hemeroteca sensacional. Va caldre la manifestació del 10-J perquè els Duran Lleida, el Juan Rossell, la Vanguardia i els de CCOO –per posar uns exemples entenedors- s’adonessin que la cosa se’ls havia escapat de les mans.

La reacció dels controladors de la opinió pública davant la insurrecció dels catalans als peatges fa plorar. Es fotut veure el nivell d’actitud llepa que han desenvolupat partits, sindicats i enxufats de la falsa societat civil catalana. Jo no se vosaltres, però vaig apuntant noms d’organitzacions i de prebosts amb accés a micròfons i diaris que intenten aturar la primera insubmissió amb cara i ulls que ens hem regalat els catalans des de la vaga de tramvies el 1951. No els apunto necessàriament per pintar-los amb quitrà i cobrir-los de plomes –que es el que feien els patriotes amb els lleialistes durant la revolució americana- senzillament ho faig per no oblidar amb qui me les hec ara i per pensar que fer amb ells el dia que entre tots aconseguim donar-li la volta a aquesta feixuga truita espanyola que ens embafa.

No taxation without representation, deien els colons americans, i sobre això varen construir la seva independència. Les grans revolucions neixen de les insurreccions provocades per petites insubmissions. A Boston, disfressats de mohawks uns colons varen llençar al port el té de la Companyia de les Indies taxat per la injusta Llei del Timbre aprovada pel Parlament Britànic en contra dels interessos americans... va ser el famós Tea Party que va començar-ho tot. Sempre ha estat així.

Quan els que manen pretenen mobilitzar el poble de manera només ideològica o de missatge de partit... potser si que treuen els seus al carrer... fins i tot quan s’ho munten bé aconsegueixen certa unanimitat al voltant una idea, com va passar amb la transició espanyola. Però estem parlant de una cosa ben diferent, estem parlant que els catalans hem trobat una escletxa per denunciar l’espoli al qual som sotmesos pels nostres sheriffs de Nothingham particulars, un escenari on tots podem sentir-nos com Rosa Parks quan no li va donar la gana d’aixecar el seu negre cul del seient i cedir-lo a un passatger blanc.

La cosa ha anat més o menys així: un home diu que no vol pagar el peatge perquè està fart de pagar, ho grava amb el mòbil, li obren la barrera i no paga, arriba a casa i ho penja al Youtube. Immediatament tothom comença a compartir el vídeo a les xarxes socials. Uns quants emulen al primer conductor i comencen a penjar vídeos fent “novullpagars”. De sobte, els polítics de Solidaritat Catalana s’hi apunten i l’Urielet es grava fent un “simpa” i els d’ERC comencen a bellugar-se per sortir a la foto. La classe política es puja al carro del que es una bona idea, transversal i provocadora. El divendres es munta un pollastre considerable al peatge de Manresa i la notícia salta als mitjans convencionals.

Aleshores comencen a sortir declaracions tèbies dels partits lleialistes, comunicats de sindicats i del govern que fan enrogir de vergonya i d’ira i sobretot silencis... callats perquè no saben el que dir... quin fàstic. La cosa està clara, no? En aquest cas no hi ha dubte, hom està o amb els insurrectes o amb l’stablishment. No hi ha punt intermedi, no pot haver-hi la habitual indefinició convergent, ni el treure’s les puces de sobre assenyalant a la dreta dolenta de PSC i ICV. No entenen res. Quan la gent normal diu que prou, quan TV3 fot una enquesta sobre si s’ha de sancionar als qui no paguen i guanya el NO per més del 90%, partidets, sindicalillos i patronaletes tenen un problema, un de gruixut.

Els propers dies seran determinants per a veure si el Peatges Party somourà els ciments del castell de cartró pedra i favors inconfessables que es la política catalana, o no. Si guanyaran els qui des de ràdios, teles i diaris intentaran acollonir al personal. Si el frikisme i l’oportunisme dels qui voldran sortir a la foto com a pares de l’idea convertiran la mobilització en partidista. Fixeu-vos en tots els detalls, si us plau. Estigueu a l’aguait de com es mouran els uns i els altres, perquè, per primer cop en molts anys tenim una espurna que pot, veritablement, engegar a dida aquesta impostura de sistema de fireta que ens escura la butxaca i la dignitat, dia si, dia també.

Jo abjuro

Jo abjuro, renego i no reconec com a meva una Constitució que es producte de la por als sabres; una Constitució que es filla de Franco i de la por; una Constitució de reforma impossible per algunes coses i de reforma de broma quan convé als quatre de sempre; una Constitució que consagra el poder de l’exèrcit de garantir una unió de territoris i pobles imposada per drets de conquesta; una Constitució que es interpretada sempre al gust del mateix consumidor; una Constitució que no he votat.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meva una democràcia on voten els kilòmetres quadrats en comptes de les persones; una democràcia que té una càmera de representació territorial que no serveix de res; una democràcia que es reparteixen dos partits que no em deixen parlar en el meu idioma al Congrés de Diputats; una democràcia que té com a cap d’estat una institució opaca de la qual no podem saber ni tant sols en que es gasta els nostres diners; una democràcia que empara la corrupció dels partits amb lleis de finançament laxes pensades per tapar-se les vergonyes els uns als altres; una democràcia que genera polítics incompetents en tot allò que no sigui guanyar eleccions i elaborar discursos demagògics.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meu un sistema judicial on tothom sap que la justícia no es igual per a tothom; un sistema judicial que dona suport als desnonaments i indulta polítics i banquers condemnats per corrupció; un sistema judicial que està pel darrera de Turquia en garanties processals; un sistema judicial en mans de castes polítiques i familiars que es mofen de Montesquieu; un sistema judicial on has de parlar en castellà segons el jutge que et toca, per por, per fer-te el simpàtic i no molestar; un sistema judicial que manté un tribunal de justícia especial d’inspiració feixista i hereu del Tribunal de Orden Público de Franco; un sistema judicial en el que ningú hi confia i que ningú respecta.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meva una hisenda pública a la que he donat més de la meitat del que he guanyat i generat amb la meva feina i que em diu que s’ho ha gastat tot; una hisenda pública que em colla i no em retorna uns mínims serveis; una hisenda pública que recapta els diners de la  classe mitjana per tal de salvar els bancs que mantenen els polítics que s’han gastat els nostres quartos en el poder; una hisenda pública que perdona als defraudadors cada deu anys; una hisenda pública que només persegueix a la gent honrada i no s’atreveix amb els poderosos; una hisenda pública que es vergonyosa, prepotent i maligna en comptes de ser transparent, justa i defensora de l’equitat.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meu un deute públic espanyol producte de la mala gestió, de l’electoralisme, de la irresponsabilitat  i de la demagògia; un deute públic fill de la compra de un material bèl·lic innecessari, comprat per a sortir a les estadístiques i que Espanya no pot fer anar per falta de recursos, com si fos un estat del Golf Pèrsic que es vulgues donar pisto; un deute públic generat a base de fer obra pública que no es pot mantenir, però que va repartir diners a dojo a l’entrellat de constructores que financen partits i carreres polítiques particulars; un deute públic construït amb despeses faraòniques i AVEs que no duen enlloc, en trens francesos que pagàvem tots per assolir la lleialtat gabatxa en la persecució del terrorisme; un deute públic farcit de nòmines destinades a menjadores per a polítics fracassats però lleials i silenciosos; un deute públic que ha comprat voluntats electorals creant empreses públiques que han fet competència deslleial a les pròpies empreses privades que finançaven l’estat.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meva una administració espanyola ineficient i tramposa; una administració espanyola que té mil cares i que té en l’estat autonòmic la més vergonyant de totes. Unes autonomies sense diners ni poder legislatiu construïdes per fer-nos callar la boca a catalans i bascos i que sacralitza el fet que tota la sobirania deriva de l’estat. Per molts mossos amb espardenyes que fem passejar pel pati dels tarongers. Per molta solemnitat amb la que despleguem la bandera catalana l’Onze de Setembre; una administració espanyola amb cara de poder polític i peus de fang autonòmics que faria riure si no fos que fa plorar.

Jo abjuro, renego i no reconec com a meus uns partits polítics podrits que pretenen actuar en el meu nom; uns partits polítics on només sobreviuen els que son fidels com gossos –perdona’m Potus-; uns partits polítics on es valora la joventut perquè es la manera de comprar la lleialtat dels qui no tenen altre futur que la política professional; uns partits polítics que prometen actuar contra la corrupció i no fan res, res, res i res; uns partits polítics amb dirigents imputats als jutjats per amiguisme, per robar i per prevaricar; uns partits polítics que es posen la disfressa de la democràcia interna en forma de primàries i assemblees on tot el peix està venut d’antuvi; uns partits polítics que els mitjans ens venen com úniques vies d’expressió de la nostra voluntat, això si... només un cop cada quatre anys en la tifa de festa de la democràcia en que s’ha convertit la jornada electoral per a vergonya dels qui es varen trencar la cara pel sufragi universal.

Em declaro un home lliure. Abraham Lincoln va dir: “Cap home no es prou bo com per a governar un altre sense el seu consentiment”. Jo abjuro, renego i no reconec aquesta trampa virtual en la que s’ha convertit el contracte social que em pensava que havia signat amb l’estat. Hi havia la condició que seria respectat per les dues bandes. No ha estat així. No teniu el meu consentiment i treballaré per a que això canviï quan abans millor. Espero no trobar-m’hi sol en aquesta lluita, i no tant sols perquè un sol home lliure no pot contra tot i tots, si no perquè la befa que ens fa aquest sepulcre blanquejat de sistema democràtic que tenim ens afecta a tothom.  

El fracàs de la pedagogia xirucaire

Vaig dinar amb un crack, una d’aquelles persones que son cabdals en el desenvolupament de la seva disciplina d’estudi. Un docent amb dècades d’experiència, catedràtic i no precisament de una assignatura maria, cap de departament i punta de llança dels científics que aixopluguen l’I+D a Catalunya.

La conversa del cafè va anar derivant cap a l’estat de l’educació a Catalunya i va vorejar la incorrecció política, per part meva i amb molt de compte,,, que prou abrandat amb altres coses soc com per ensenyar la poteta atacant també el que tothom dona per veritat absoluta: que potser els catalans fem moltes coses malament. però que l’escola catalana es de puta mare. Doncs jo no hi estic d’acord, i el crack amb qui havia compartit taula, tampoc. De fet, les seves paraules exactes varen ser com un torpede a la línia de flotació de la solitud en la qual em pensava que navegaven els meus pensaments: “La pedagogia catalana dels anys setanta no tant sols s’ha carregat l’educació a Catalunya, si no a tot Espanya”. Patim, patam, patum.

Veníem de la foscor intel·lectual de la dictadura i d’uns instituts franquistes autoritaris que reprimien la divergència, i eren ancorats en la caspa i la naftalina de la “Formación del Espiritu Nacional”, el masclisme i la destrucció sistemàtica del català. I a cop de xiruca, de la bona fe de molts, d’assemblees de mestres, alumnes i personal no docent, manifas i vagues actives ens varem creure tots allò que cantàvem de: “fes liures els fills i així faràs lliures els homeeeeees”. Doncs no. Hem fet lliures els fills i hem creat un parell de generacions de mimats i consentides als quals els hi hem venut unes expectatives forassenyades pel que es capaç de pagar-se el país.

Les coses son com son, i els nivells de fracàs escolar –sobretot entre els nens-, la neteja espectacular del 70% dels alumnes que accedeixen al primer any d’universitat, la ínfima capacitat de comprensió lectora que deriva un exèrcit d’analfabets funcionals més enllà del tweet, les hores i recursos esmerçats en classes d’anglès que no han produït ni tant sols el nivell necessari per fer de cambrer a la Costa Brava o de croupier a l’Eurovegas dels pebrots –que es el que els espera a la majoria de fills lliures i feréstecs que surten de les nostres escoles-., crec que demanen una reflexió més enllà de la capseta endogàmica de les AMPES i els sindicats de mestres, no?

L’autoritarisme de l’escola franquista la varem dinamitar amb aquesta imatge de profe-col·lega que te cura que “ningú es quedi pel camí”, rebaixant nivell i continguts escapçant de soca arrel el talent dels qui destaquen dins la classe. La competitivitat o el fet d’aprendre a guanyar i a perdre, a suportar la frustració de no entrar a l’equip de futbol de la classe perquè ets un patata jugant per exemple, es una mena d’anatema en aquest microcosmos comunista rousseaunià del “entre tots ho farem tot, i posa el gomet blau aquí i aquesta tarda aprendrem a fer pa, sobretot els nens que així aprendreu a respectar les tasques que malignament atribuïu només a la dona, que com sabeu es mestressa del seu propi cos”. Com diuen a “El sentit de la vida” de la Monthy Python: “Bring me a bucket” (Porteu-me una galleda).

La batalla contra el masclisme, entre tots, la hem intentat derrotar amb el meravellós concepte de la classe mixta. Això si  que es un tòtem de difícil solució, però... permeteu-me... cal que els nens i nenes facin totes les classes junts? A totes les edats? Això esteu segurs que no representa cap problema? Voleu dir que no tenen ritmes de maduresa diferents? Esteu segurs que desenvolupen les diferents habilitats d’aprenentatge necessàries per rendir a classe al mateix ritme? La barreja té alguna cosa a veure amb que els nens fracassin més que les nenes? O el que ho provoca es la tria de matèries i habilitats necessàries per aprovar? O els valors i els comportaments que es requereixen? A mi em fa una mica l’efecte que hi ha hagut una venjança contra el món patriarcal d’abans dels anticonceptius a través de putejar fins a extrems mai vistos la masculinitat desbordada dels púbers a les escoles.

En el món masculí de caire primari, quasi animal, es important saber on ets dins el grup. Les jerarquies de caràcter tribal hereves dels comportaments col·lectius dels primats. Soc gras però soc el que millor toca la guitarra, soc lent aprenent però un porter de futbol extraordinari, no jugo bé a basquet però ajudo als altres amb els treballs de literatura... Entre homes, aquestes jerarquies solidàries han funcionat sempre... però em fa l’efecte que posar-hi entremig l’objecte del desig biològic que representen les nenes només fa que escalfar els ànims –mai millor dit-, dels mascles amb les hormones desbocades que son els nostres adolescents, per molt que no ho vulguem veure i ens repetim com un mantra que si nens i nenes aprenen plegats no hi haurà violència de gènere en el futur. Aquestes apostes tipus ruleta russa de caire emocional i que deixen de banda el sentit comú seran políticament molt correctes, però la realitat demostra que son del tot ineficaces.

Derrotar el masclisme fent veure que som iguals homes i dones? Una cosa es que tinguem els mateixos drets i que la societat no discrimini pel sexe, més enllà de qüestions purament de capacitats físiques indestriables de unes i altres, però afortunadament som diferents, ni millors ni pitjors, diferents. Perquè aquest engany de món de iupi a l’escola mentre la música pop de consum televisiu per adolescents s’ha convertit en un aparador de pits i culs digne del Red Light District d’Amsterdam? I aquí es on hi ha la gran contradicció: hem creat una escola i uns valors dominants dins del cicle formatiu que no té res a veure amb el món real. Una bombolla de falsedat benpensant que fa que l’accés al món real sigui del tot traumàtic –i a sobre ens varem carregar el servei militar, que al menys escurçava en alguns casos el període d’estupidesa adolescent en alguns nois-. El món que projectem a l’escola no existeix, es molt maco, però no serveix per a una merda un cop surts a tirar endavant en aquesta vall de llàgrimes que es la vida.

Això que dic, i que segur que no us ha agradat, es així i ni els polítics s’atreveixen a tocar-ho, ni els docents a redreçar-ho. Aquí no passa res. Es fotut dir que ens hem equivocat, per una banda, i sobretot vivim ensorrats en la trampa de la correcció política on els arguments emocionals fot trenta anys que varen guanyar la batalla al sentit comú i a la raó. Si fins i tot he hagut de sentir a dir que la culpa es dels pares! Que no segueixen les activitats extraescolars dels fills! I no els ajudem a fer els deures! Però... però.... per favor!!!! En ma vida em van ajudar a posar gomets en una llibreta els meus pares a casa! La conciliació de vida laboral i familiar es un problema, cert... però dir que la culpa del papanatisme i l’hedonisme dels nanos prové de fet que els pares han delegat l’educació als mestres... es tenir una barra de proporcions mítiques!

Hem muntat un sistema educatiu del qual estem molt orgullosos i que, segurament es pot apuntar alguns èxits de caire particular, però sospito que dins l’escola franquista també hi sobrevivia el talent d’uns pocs. Ens hem entestat a dirigir les criatures cap a la formació universitària, carregant-nos la formació professional i qualsevol vincle institucional amb el món de l’empresa per no discriminar no se ben bé el que ni a qui? Puc saber per quins set sous? O es que els empresaris els carrega el dimoni del capitalisme? Ningú no pensa fer-hi res apart de donar titulars a la premsa carregats de bones intencions? La solució es seguir posant-hi quartos i aturar les retallades? Exactament per a que? Per a seguir venent un món en el qual les emocions estan per sobre del pes de la raó, de l’esforç, d’assolir competències més enllà de les necessàries per passar l’expedient?

Ningú no gosa dir-ho, i sobretot ningú no gosa ni aixecar la veu ni posar-hi remei. No fos cas que hi hagués vaga d’ensenyament i tinguéssim que fer-nos càrrec els pares –aquí hi haig d’afegir “i mares”, es veu que això si que es important...- d’educar directament els nostres nens –i neeeeenes-. Encara que, ben mirat, igual aprendrien alguna cosa de profit relacionada amb les coses de debò que fan funcionar la vida que hi ha fora de les parets del món virtual i pervertidor de la realitat que es l’escola catalana. Proclamo doncs el fracàs de la pedagogia xirucaire. Em sap greu...

Sant Jordi patró de les armes catalanes

Som a tocar de Sant Jordi, una de les millors festes del món. La festa de l’amor familiar, dels enamorats, de la lectura i la cultura. Es una festa popular de debó, malgrat el interessos comercials de la indústria cultural, la gent surt al carrer a passeig i a regalar-se un dia de catarsi personal. Vull dir que es un dia diferent, laboral a més a més, on prenem algunes decisions d’aquelles que s’acostumen a prendre per cap d’any... llegir més, estimar millor.

Si heu anat a veure, cosa que us recomano, l’exposició de retaules gòtics catalans al MNAC hi trobareu la representació del mite de Sant Jordi que en feien els nostres avantpassats quan érem una nació amb sobirania pròpia. A banda de ser unes peces artísticament espectaculars, el missatge religiós queda embolcallat pel missatge polític d’aquella monarquia i aquells comerciants en trànsit cap un món nou, que volia mostrar-se al poble i als seus veïns com un focus de cultura de primer ordre. El mite de Sant Jordi que es va  posar de moda a les corts més sofisticades d’Europa feia cap a Barcelona, i des d’aleshores ha estat el nostre Sant Patró, no només per a llibres i roses, també com a benefactor dels nostres exèrcits i com a bandera de combat: la creu vermella sobre camp blanc.

Recordeu Excàlibur? La pel·lícula de John Boorman? HI ha un moment fantàstic on Patrick Stewart (en Picard d’Star Trek...), que interpreta a Leondegrance, pare de Ginebra, fa cavaller a Artús. I diu... més o menys: “En nom de Déu de Sant Miquel i de Sant Jordi us dono el dret de portar armes i d’impartir justícia com a cavaller”. Si us passeu pel MNAC veureu que Sant Miquel arcàngel es l’encarregat de pesar les ànimes a l’entrada del paradís per saber si “fan el pes” per accedir a la Glòria. Es l’encarregat que l’operació sigui justa i ho fa amb una balança. Sant Jordi, de mentres, es dedica a personalitzar els valors de la cavalleria i a repartir cops d’espasa amunt i avall. Un Sant blindat com un panzer, guapo, valent, vigorós i digne, armat fins a les dents. Aquest es el patró de Catalunya i del qui varem heretar la nostra bandera de batalla.

El MNAC es a Montjuic, prou que ho sabeu, aquesta muntanya de la qual va sortir la pedra per fer les esglésies que ara visiten els guiris, com Santa Maria del Mar. Coronada d’un castell que les ha vist de tots colors, on hi ha estat engarjolat i afusellat des d’un President Companys fins al General Goded cap dels militars colpistes el 18 de juliol, passant per persones de tota mena i condició durant segles. Una muntanya i una fortalesa escenari de derrotes i victòries catalanes, des de la qual els catalans hem defensat els nostres drets i els espanyols ens han bombardejat. Us preguntareu... i tot això que carai té a veure amb Sant Jordi? Tot i res. Ara hi vaig...

La conya aquesta de la societat civil es polièdrica i dona fruits estranys, alguns s’enquisten en el poder i d’altres fan el que poden a contracorrent. Els catalans tenim a la nostre disposició una associació cultural anomenada Miquelets de Catalunya que es un exemple de dignitat de país. Es tracta de un grup de recreació històrica, gent que es vesteix d’època a fi i efecte de reproduir episodis clau del passat, que reviu i honora els soldats que varen defensar Catalunya i varen encalçar més d’un cop a francesos i castellans. Aquest tipus d’associació es molt popular a altres països, si us agrada el cinema històric britànic o americà penseu que grans produccions com Gettysburg o Temps de Glòria, no hauríen pogut fer-se sense la presencia del que ells anomenen reenacters, uns paios que es reuneixen els caps de setmana més assenyalats per reproduir les batalles que varen forjar el destí de les seves nacions i les seves democràcies. Que poc d’aquí sona aquesta afició, oi? Colla de vençuts que som...

Les estadístiques i els prejudicis estan per a trencar-los, no? Doncs el proper diumenge dia 22, vigília de Sant Jordi, els Miquelets de Catalunya fan un acte a Montjuic. Es tracta de l’acte en honor del patró de les nostres armes: Sant Jordi. Buf... no se vosaltres... però Miquelets... Montjuic... bandera de Sant Jordi... es més del que pot suportar fins i tot la meva mandra i les meves poques ganes de sortir de la cova un diumenge al matí. Aquest cap de setmana els Miquelets renovaran solemnement la seva fidelitat a la bandera de Sant Jordi... l’acte comença a dos quarts de dotze fora el castell, jo hi seré. I passaré llista, aviso.

Cagarem tramussos!

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, el govern espanyol pretén fer els canvis legislatius necessaris per avortar qualsevol bri d’insurrecció popular, posant al mateix sac els grups violents de l’Internacional Antisistema i a tota la ciutadania que tingui el mal pensament de sortir al carrer a reclamar el que sigui. El ministre de l’Interior, en Jorge Fernàndez Diaz, està preparant les reformes que calguin per fotre a la presó a qui convoqui mobilitzacions via mòbil, Facebook o Bloc, si es produeixen fets violents arrel de la concentració i la resistència pacífica passarà a ser delicte de resistència a l’autoritat, amb conseqüències legals dures. Anem a pams, perquè jo no em penso deixar prendre el pel.

Soc el primer que demano a les autoritats triades democràticament que acabin amb els grups organitzats que amb els seus actes destrueixen les legítimes protestes al carrer. La policia sap perfectament que responen a obscurs interessos, que obtenen finançaments no precisament de fonts democràtiques i els tenen perfectament identificats. Contra aquesta colla de dropos, mà dura, perquè ja estan assolint el seu primer objectiu, que no es altre que amb l’excusa que han ofert a l’estat aquest pugui generalitzar i ofegar la possibilitat de la protesta legítima, per exemple la no violenta.

Ara, en aquest pèndul de l’estupidesa que porta a l’opinió pública petit burgesa de la justificació del bonísme a la justificació del feixisme ens pretenen passar bou per bèstia grossa, i el dia que la gent no pugui més i surti al carrer a cara descoberta a reclamar drets i dignitat la policia podrà engarjolar als qui tallin un carrer i al blocaire que hagi dit a Internet que era una bona idea assistir-hi.

En un context de crisi absoluta, econòmica, moral i política, el govern del PP blinda els carrers a fi i efecte que quan la cosa agafi la via grega, doneu-lis un parell de mesos per acabar d’enfonsar el poc que queda de productivitat i d’estat del benestar, ells puguin fer front a les protestes a sang i foc, i a sobre fotre a la presó a tot aquell que hi dissenteixi. Avisen amb temps, però estan anticipant l’estat d’excepció. Cagarem tramussos si ens deixem clavar aquest gol.

Deia Pla que les revolucions no serveixen per a res. I potser tenia raó, però si ens escapcem la possibilitat de prendre el carrer estarem fent com el Florian de Todos los Santos... disparar-nos un tret al peu, i jo que ja sabeu que tinc esperit militar se que això es pena durament aquí i a la Xina Popular.

No sigueu pallussos, tot això respon a un pla preestablert al qual no es aliè l’ascens del suport a la independència de Catalunya. No es que jo sigui un paranoic, es que se’ls veu el llautó, igual que el gos aquell que sabia jugar al póker, però no guanyava mai perquè quan lligava una bona mà movia la cua.

Quan parles amb gent propera als cossos de seguretat de l’estat, o de l’exèrcit espanyol, i s’han fotut un parell de xupitos, t’expliquen sense embuts que de declaracions unilaterals d’independència incruentes nasti di plasti, que ells ja saben a qui hauran d’anar a buscar a casa, i que el carrer es pren en una operació de 48 hores a tot estirar. Ah! I que la Unió Europea que es queixi el que vulgui, que a misses dites ja garantiran que ens tractaran bé. Ara el govern del PP intentarà deixar lligada la cobertura legal a la manera de la “democràcia espanyola”, rollo Santa Rita Rita Rita,lo-que-se-da-no-se-quita, Veieu si en teníem de raó els qui aixecàvem la veu contra els anti-sistema? Han estat el catalitzador, l’excusa, pel salt temporal als anys setanta. Té collons!

Independència? al preu que calgui.

Avui fa un any de la consulta popular per la independència a Barcelona. En un any, allò que era un aplec de bones intencions dels que ja sentíem que no hi ha manera de sobreviure dins Espanya ha anat amplificant la seva base fins a fer-la majoritària segons el CEO. Perquè, que ho tingueu clar, els catalans que considerem que la independència es la millor sortida del forat econòmic, institucional i moral en el que ens trobem som majoria social. Ara, aquí i avui. En aquests dotze mesos, fins i tot el President Pujol ha hagut de reconèixer que no té com desmuntar els arguments dels independentistes. M’agradaria fer-vos un resum del meu argumentari, per si us fa servei davant la gent que encara té dubtes. La solució independència es sosté sobre tres bases de raons agrupades entorn la identitat, el futur i l’estat nou.

Identitat

Es el factor més emocional de tot l’argumentari. Difícilment es pot fer servir davant audiències que consideren l’amor a la llengua i la cultura pròpia com amenaces petit burgeses sorgides de un patriotisme excloent. Hi ha massa gent a casa nostre, fins i tot catalanoparlants, que viuen acomplexats i pensant que el català es una llengua d’estar per casa. Es un argument que només referma la visió dels convençuts, i que cal utilitzar amb persones que ja tenen clar que vivim lingüísticament en un entorn de retrocés. Si bé es cert que un estat propi no serà cap garantia de millora de la salut actual del català, tots tenim clar que jugant el partit per la supervivència cultural, en un món globalment assetjat per l’anglès, i amb l’estat en contra ho tenim molt pelut.

Pel que fa a la llengua el fet que Espanya no hagi estat capaç de dignificar la seva diversitat cultural fent present altres llengües de la península a les seves institucions, com Les Corts, deixa clar la seva visió folklòrica del cas. No només això, la monarquia espanyola te un web que es pot consultar en castellà –espanyol- o anglès, quan hauria d’haver liderat la representativitat de tots els pobles del regne. No contents amb això, els espanyols s’han entestat en dividir el català en dialectes de caire polític i a impedir el flux d’un àrea comuna de comunicació entre el principat, el país valencià i les illes, i han estat molt i molt bel·ligerants dividint-nos. Tot apunta que queda’ns a Espanya es un mal negoci per la nostra llengua. I això, està per sobre d’ideologies esquerra-dreta, es un fet, i va a pitjor.

La qüestió de la identitat transcendeix la llengua. Afecta a les seleccions nacionals esportives, a la defensa del codi civil català, al sistema d’immersió lingüística a l’escola, o a l’accés a productes culturals de qualitat en català. Mentre les vaques eren grosses, i Catalunya era forta, varem pensar que ho podríem arreglar posant-hi quartos de més mitjançant eines produïdes per la societat civil i la subvenció com Òmnium Cultural o la Plataforma per la Llengua. Jo no se vosaltres, però jo tinc unes ganes boges de tancar aquestes barraquetes perquè ja no calguin, estic fart de pagar la defensa del castellà al món amb els meus impostos i haver-me de pagar privadament la del català a casa nostra. Aquests quartos potser millor destinar-los a millorar el nostre teixit industrial o les infraestructures, no?

Al somniador federalista català, al bonista internacionalista que només veu mala fe i una visió cosmològica de vol gallinaci i ADN barretinaire pregunteu-li com es possible tenir una gastronomia pròpia dins de un món ple de Macdonalds i berenars industrials, serà que som diferents? Com es possible que hongaresos o portuguesos tinguin premis Nobel de literatura i els catalans no, serà que no tenim una cultura sense veu internacional? Com es possible encara avui que l’advocat et desaconselli presentar demanda en català perquè el jutge que et toca es de filiació jacobina, i no passi res, serà que la justícia tampoc es igual per a tothom en virtut del idioma?

Es possible que la tercera part de la població que viu a Catalunya sigui encara aliena a la defensa dels trets identitàris, sent pessimista, però hi ha dues terceres parts de la població, que si es paren a pensar veuran que el seu lligam còsmic amb el passat i amb la terra passa per la supervivència d’allò que ens fa únics i diferents, tradició i llengua. I els aliens els hem de dir que deixin de pensar en els seus pares i que pensin una mica en els seus fills. Catalunya ha estat i vol seguir essent terra de promissió, però per tal de ser-ho ha de seguir tenint ànima pròpia, i la llengua es un pilar fonamental.        

Futur

El món s’acaba. I s’acaba a tota castanya. Les empreses que tenim ara han d’adaptar-se a nous reptes dia si, dia també. Els mercats han deixat de ser els estats nació per esdevenir el món sencer. La competència ha deixat de ser una empresa similar de Pamplona per esdevenir una corporació del sud-est asiàtic  amb delegació per Europa a Dublin. Res no es com era fa deu anys. Catalunya ha de canviar de paradigmes productius, transformar la indústria auxiliar, formular de nou els seus àmbits d’excel·lència i d’innovació, triar els seus discriminants i el seu posicionament davant els mercats globals i fer-se forta en les seves especialitats, siguin noves o de tota la vida. Ha de triar si vol ser Califòrnia o Florida, clúster tecnològic o una gran residència d’avis. Massachusets, com vol aquell, o Nevada, com també vol aquell. O tot alhora. El que es evident es que aquest esforç no es pot posposar en el temps, cal fer-lo ara, o farem tard.

No vull incidir en el tema del dèficit fiscal. Mireu... es que no cal. Durant anys i panys d’independentisme solitari he hagut de sentir-me a dir, amb bon criteri, que els diners no tenen cor, ni ànima, ni pàtria, i que mentre Espanya garantia a la indústria catalana un mercat interior protegit i una divisa devaluada de tant en tant per a poder exportar, la burgesia del país no faria escarafalls a la via espanyola de subsistència. I tenien raó. Però... i ara que? Des de l’arribada de l’euro i la globalització dels mercats, de que carai ens serveix finançar les oligarquies ocioses de Madrid, si no tenen cap poder per afavorir el nostre teixit productiu? S’ha acabat el bròquil de la Escopeta Nacional i el Sazatornil de torn. Les empreses catalanes que no tenen vinculacions monopolístiques de caire polític amb Espanya no poden tenir cap mena d’interès en seguir pagant la festa dels AVEs electoralistes. No?

I els treballadors catalans? Fins i tot aquells als qui els hi es aliè el fet diferencial, que no ho es prou de fet diferencial el tenir peatges a totes les autopistes d’aquí, mentre son gratis les d’allà? Per molt que el cosí del poble en surti beneficiat, potser que ens ho fem mirar tots plegats, no? Si hem de tenir futur, empresaris i treballadors catalans, hem de millorar les nostres infraestructures, posar fil a l’agulla amb les connexions amb França en previsió de la conversió de l’Àfrica en la nova fàbrica europea i dels nostres ports en porta d’entrada al ventre de la Unió Europea, que d’això tracta el corredor mediterrani. Per molt que un hagi nascut a Almeria, a Lugo o a Terol això son faves contades, queda algú al país que es pensi que Madrid prioritzarà el nostre futur econòmic pel davant del seu?

No us equivoqueu, Europa només es compromet a pagar el 20% del corredor mediterrani, la resta ha de venir dels pressupostos generals de l’estat. Un estat que pensa invertir zero patatero en els trens de rodalies catalans, que hores d’ara ja semblen propis de l’Alemanya de l’Est i que invertirà set-cents milions en un altre AVE de passatgers, aquest cop a Galícia que es veu que l’any que ve hi ha eleccions a cal cosí dels nous catalans gallecs. Potser els amos dels tots els bars Galícia i Obradoiros que hi ha a Catalunya dubtin del tema identitàri, però de tontos no tenen un pel i també estan fins els pebrots.

El futur penja d’un fil prim, com deia aquell gran federalista espanyol que es en Joan Manuel Serrat, i no hi ha cap raó, cap ni una, per pensar que Madrid ens traurà les castanyes del foc, perquè el poder polític dels partits de la Villa i Corte ja no passa per ser forts a Catalunya, i dins una democràcia on voten els kilòmetres quadrats en comptes de les persones, el que pensem aquí “se la trae al pairo” als d’allà. Sense hisenda pròpia, sense polítiques actives de creació de llocs de treball dissenyades aquí, i sense l’aixopluc de un poder polític que defensi i fomenti unes condicions objectives favorables al nostre teixit econòmic, desapareixerem del mapa dels països rics per esdevenir una ombra del que varem ser. I això ens ho juguem ara, i en deu anys estarà decidit.

Estat Nou

Senyores i senyors, amb vostès la més engrescadora de les tres raons per la independència: la creació de un estat modern, foc nou, lliure de motxilles i de castes funcionarials enquistades.

Us imagineu que els treballadors catalans i els empresaris poguéssim establir un nou marc de relacions laborals modern, sense les pedres a la sabata que constitueixen els jocs de poder de saló d’aquests sindicats i aquestes organitzacions empresarials del segle XIX que diuen que ens representen? Us imaginar parlar d’arrel dels problemes de gestió de les masses salarials, dels acomiadaments, dels drets i els deures sense haver de suportar el llegat del paternalisme feixista i poder discutir obertament unes relacions que emparessin als treballadors i construïssin marcs productius competitius? No seriem capaços de trobar sortides pròpies entre nosaltres?

I la justícia? Us imagineu viure en un estat que pogués reestructurar la justícia sense Audiències Nacionals, ni castes d’intocables? Un país on construíssim realitats processals on les sentències demostressin que tots som iguals davant la llei? No aquesta mena de estructura que ja sabem tots quins interessos protegeix i amb qui s’atreveix i amb qui no gosa? Tot nou! Per fi un sistema que no estigués per sota del de Botswana o Turquia en els rankings internacionals d’independència judicial? Segur que no hi veieu una oportunitat fantàstica? La independència portaria una nova llei de finançament de partits polítics, un altre d’accés a la funció pública, normatives noves de control de la corrupció... fins i tot un comité de competició de futbol propi!  

Ja ho sé que una Catalunya independent no es garantia d’èxit, però obre la porta a un món lliure de pactes de sang no escrits i de grups de poder que tenen agafats pels ous a altres grups de poder que defensen l’status quo perquè tenen agafats pels ous a altres grups de poder que son la casta dominant de l’estructura ancestral de l’administració espanyola que te agafats pels ous als qui maneguen els interessos de les empreses de l’armament espanyoles que tenen agafats pels ous a tots aquells dels quals no es pot parlar a la premsa no fos cas perquè tenen agafats pels ous als qui donen subvencions a aquelles fundacions fosques que tenen agafades pels ous a les persones que disposen de dret de cuixa en l’evasió d’impostos perquè tenen agafats pels ous als funcionaris de... i així podríem seguir per in eternum descrivint la realitat d’aquest estat espanyol antic, caspós i podrit, del qual ens en podríem desempallegar l’endemà de la declaració unilateral d’independència. Val la pena, oi?     

Us deixo que reflexioneu. Ja se que parlo majoritàriament a un públic convençut, però no em podia estar de fer-vos cinc cèntims de la il·lusió que em genera tot plegat. La independència portarà tràngols i genera desconfiances raonables... Però nois i noies... el premi es tant i tant gran, que hauríem d’estar tots disposats a pagar el preu que calgui, no us sembla?         

Les virtuts del servei militar

Aquest post es una mena de deute que tinc amb mi mateix i amb tots els qui varem fer la mili. No us espanteu! No us explicaré el que hi vaig fer quan era fent el soldat. No es això. La meva pretensió es aclarir uns quants conceptes, alhora que denunciar en clau de marmota collonera alguns gols que ens han clavat. Intentaré explicar-me.

Veritats i mentides

Els estats tenen per obligació garantir la seguretat de les persones. Això es inqüestionable, oi? Seguim, doncs... L’estat garanteix la seguretat dels seus ciutadans posant els mitjans necessaris perquè les vides, les propietats, les institucions, i la manera de viure de tots els seus membres siguin garantits. Això es fa, fins el l’últim dia que ho vaig comprovar, amb forces de seguretat pública anomenades habitualment policia, i amb forces dissuasòries de defensa conegudes arreu del món com exèrcit.

Soc conscient que Lennon, Walt Disney i la platja sota les llambordes que encara busquen els peluts del maig del 68 varen fer molt de mal a l’idea de l’autoritat en general –pares i mares, docents i capellans varen ser altres col·lectius afectats- i a l’exèrcit en particular. L‘exèrcit es com Santa Bàrbara, que la gent només se’n recorda quan trona, però el cert es que tots els països del nostre entorn en tenen. Podem discutir si les despeses de defensa son un cau de corrupció política i un entorn favorable a les clavegueres més pudentes dels estats. I us contestaré que depèn, que segurament si hi ha un país on es poden obtenir favors i il·legalitats mitjançant el pressupost de defensa, de ben segur que la resta de ministeris i institucions tampoc escaparan de la corrupció. Les forces de dissuasió no deixen de ser un apèndix més de l’administració de l’estat, i la seva salut correspondrà a la que tingui aquest, ni més ni menys.

L’altre dia, vaig sentir el President Mas contestar al meu amic, i a molta honra caballero legionario, Miquel Giménez una cosa que no tenia res a veure amb la pregunta. Malgrat ser una situació habitual, la resposta em va cridar l’atenció. Fixeu-vos-hi...

A la pregunta de com s’ho faria CiU per fer que el PP admetés el pacte fiscal, el President va utilitzar la següent petenera per desempallegar-se: “Nosaltres ja hem pactat amb el PP amb anterioritat i varem aconseguir l’eliminació del servei militar obligatori”. Als polítics els agrada tant penjar-se medalles -caram... ben mirat es ben paradoxal- populistes que confonen les mesures que els representen vots amb el que cal pel país o la societat. I a sobre ho diuen així, amb dos pebrots, mirant a la càmera, amagant la realitat sota un somriure profident i vanagloriant-se d’haver fet una heroïcitat. Si hi ha algun lector d’aquest bloc que li sobri una mica de seny i un xic de vergonya, que faci el favor de remetre’n el sobrant a l’atenció del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Plaça de Sant Jaume s/n 08001.

D’entrada dir-vos, estimats nens electors i nenes electores, que al Regne d’Espanya el servei militar no està eliminat, si no suspès mitjançant un decret, al qual posteriorment es va afegir la Llei Orgànica que regulava l’exèrcit professional. La Constitució del 78 en el seu article número 30 diu que “els espanyols tenen el dret i el deure de defensar la nació”. Res que no es pugui canviar. De fet, quan algú s’escagarrina pensant en tancs a la Diagonal, el que hauria de fer es pensar en una tàctica molt més sofisticada per part de l’estat: tornar al servei militar i cridar a quintes els mossos catalans en edat militar, la qual cosa si que ens empenyeria a un conflicte dur... si hi van son segrestats i subjectes al codi de disciplina militar, si no hi van i Espanya retoca la llei d’objecció de consciència serien considerats com a mínim pròfugs. Al loro!

El servei d’armes i els catalans

Els catalans tenim motius històrics per desconfiar de les institucions militars. Això ens passa perquè vinculem forces armades  a exèrcit espanyol, i aquest a repressió, a Franco, a les quintes abusives, les guerres de Cuba i d’Àfrica, i a una manera de fer xulesca, casernària, inculte i simbòlicament ofensiva. Bé, no us portaré la raó, l’exèrcit espanyol ens ha donat motius per pensar així. El que passa es que les forces armades dels països acostumen a reproduir de manera magnificada les virtuts i els defectes de la seva personalitat nacional, i l’Espanya nascuda del desastre del 98 i rematada per la del 39 va produir un exèrcit xulesc, casernari, inculte i simbòlicament ofensiu. Però l’escola pública també ho era i hem estat capaços de construir-ne una de catalana que no te res a veure amb la franquista, oi? Doncs perquè aquest antimilitarisme transversal i suïcida? Sabeu que el català que més va tenir més èxit portant modernitat a Espanya, quan era el que tocava, al segle XIX fou el general Prim? I que el Sant Cristo gros del catalanisme d’estat, el President Macià, era coronel?

Els convergents treuen pit del fet de privar als joves catalans d’aprendre a defensar-se mitjançant l’erari públic. Sota quins arguments democràtics varen prendre aquesta decisió? Senzill... perquè el servei militar a l’exèrcit espanyol era un conyàs, els quintos en comptes d’aprendre a fer el soldat eren utilitzats per fer tasques domèstiques a casa els comandaments, es considerava una pèrdua de temps preciós, i mames i novies s’enyoraven... Vaja! Quina pena! En comptes de fer que l’exèrcit es modernitzés i que la tropa pogués aprendre del seu servei d’armes, varen amagar l’ou i mort el servei militar morta l’evidència que Espanya no es podia pagar un exèrcit de lleva operatiu, perquè es molt car. I els drets dels ciutadans varen fer un salt temporal que ens va portar a una situació pre-revolució francesa de cop. Un escenari on la coacció física rau en mans de mercenaris a sou del poder, en comptes de reposar a les mans del poble en armes. I la gent va aplaudir. I els partits varen guanyar vots. I la última generació de catalans que saben prendre una posició avançant en guerrilla sota foc de cobertura de morters ja te més de trenta anys. Felicitats! Ara els nostres impostos serveixen per ensenyar a fer-ho a hondurenys, marroquins, i romanesos, sota una oficialitat ben preparada i operativa on l’origen familiar català es anecdòtic quan no sorprenent. Ben vist, catalans!

Aquesta mania persecutòria de la correcció política contra la milícia, depassa CiU i s’estén com un càncer de bonisme xirucaire per altres partits polítics com ERC –un aplec kumbaià que mereix un estudi a fons- o la SI d’en Tena i l’Urielet!!! Que fan uns pressupostos de la Catalunya Independent sense despeses de defensa, no fos cas que els diguessin fatxes. Sabeu si queden psiquiatres d’urgències? O el servei l’ha retallat en Mas Colell?

Mireu... els països sense moral, els països que se saben derrotats d’antuvi son els que més criden en favor de la desaparició dels exèrcits. Els va passar als belgues l’any 39, que havien votat –la democràcia ja ho te això- un parlament que pretenia desmilitaritzar el país per no molestar l’Adolf mesos abans de ser esclafats pels alemanys. El Líban... un petit paradís de tolerància religiosa i democràtica amb la mala sort d’estar al costat de Síria –país amic de l’esquerra intel·ligent d’aquest país durant molts anys, no ens oblidem- i d’estar ple de refugiats palestins. També els libanesos varen dir que, per fer-se el simpàtic, desmantellaven les seves forces armades! Ho varen pagar amb una guerra civil, la ocupació temporal per part d’Israel del sud cristià, i finalment amb la total pèrdua de sobirania a mans de la dictadura del partit Baas de la família Al Assad.

Les virtuts del servei militar

Ui! Quin títol més provocador m’ha sortit! Espero amb impaciència els mails tractant-me de fatxa. Estalvieu-vos-els, ni ho soc ni m’hi considero.

Abans de la revolució francesa el sistema d’exèrcit professional es basava en una casta de nobles que compraven els seus càrrecs en subhasta i equipaven els regiments de la seva butxaca. L’aparició de l’exèrcit nacional construït sota el mantell protector de la meritocràcia militar, el paradigma del qual es l’exèrcit napoleònic –si, nens i nenes, els bons eren els francesos i Bonaparte, Waterloo va portar la Santa Aliança i l’absolutisme de nou a Europa, altre cosa es la propaganda britànica que us han venut... si no ho dic rebento-, va escombrar del mapa els exèrcits professionals que havien dominat els camps de batalla durant 300 anys. Com es possible? Doncs perquè tenien una idea per la qual lluitar: la revolució, la raó, i els drets de l’home.

El mes d’abril del 1775, nou-cents casaques vermells, professionals britànics, el barça dels camps de batalla des dels temps de Malborough, varen sortir de Boston per requisar armament de la milícia de Lexington. A l’entrada del poble els esperaven 68 milicians a les ordres de un pagès. Els anglesos varen fer fugir als americans, que deixaren al darrera vuit morts i ferits, i aquests es varen refugiar a la població veïna de Concord. Paul Revere, en una cavalcada que ha entrat en els mites fundacionals dels Estats Units, havia avisat a tots els pobles del comtat que venien els britànics... i a Concord s’hi aplegaren més de mil voluntaris en armes que varen contraatacar fent que els professionals giressin cua amb tres-centes baixes entre morts i ferits. L’escut de Lexington porta el moto “Va ser un gran dia per Amèrica”. Aquells civils en armes tenien pel què lluitar: la seva independència. Boston... Lexington... Concord... de l’estat de Massachusets, President Mas.

Ja us sento... “Tot això era quan l’exèrcit no estava tant tecnificat...” Si us ho empasseu tot com collons voleu ser independents? Voleu un altre exemple d’exèrcit sota pressió que té reclutament civil obligatori? El Tsahal, l’exèrcit d’Israel. Em sembla que ningú no pot discutir la seva operativitat, oi? També tenen quelcom pel qual combatre: la seva pell.

Si mireu el NASDAQ trobareu que la majoria d’empreses del seu top son israelianes. Això es conseqüència directa del servei militar, on els joves aprenen a treballar en equip, a estar en contacte amb tecnologia punta, a treballar sota pressió, a prendre el lideratge quan es tenen les qualitats, a obeir als líders amb naturalitat, a cooperar de manera transversal, a no discutir els motius que no entenen sabent que persegueixen el bé comú –coses totes elles tant vàlides per la nació com per l’empresa-.

Això si, al Tsahal no es discriminen als soldats pel seu accent, ni se’ls fa fer tasques en benefici de cap casta militar, existeix la meritocràcia i no l’escalafó burocràtic, i de general de brigada cap avall tots els comandaments han de poder realitzar les mateixes tasques físiques que la tropa, des de tirar-se en paracaigudes a romandre quiet en un post d’avançada fent-se pràcticament les necessitats a sobre. Està clar que Israel es diferent a Catalunya, perquè es un país de set milions i mig d’habitants rodejat d’enemics.

Acabo. Els defensors dels exèrcits professionals us diran que hi ha dos aspectes pels quals aquests son superiors. L’exigència tecnològica i la disponibilitat de la tropa. El que volen dir-vos es que per una banda amb uns poquets mercenaris ben equipats i ensinistrats poden fer front a molts civils –siguin afganesos o catalans per posar un exemple a l’atzar- amb garantia d’èxit, sobretot si aquests mai han rebut instrucció militar; i per altre banda que els exèrcits on no hi serveix la ciutadania –que te el mal costum de tenir família- es molt més fàcil de ser enviat en missions amb casus belli de caire dubtós com les famoses armes de destrucció massiva... ja hi va haver-hi merder amb lo d’Iraq, però us imagineu a l’Aznar enviant-hi soldats no professionals? Electors? Els exèrcits de conscripció en democràcia son garantia que no seran utilitzats a la babalà, per servir obscurs interessos i egos. Dit això, encara us semblen poc virtuosos?  

Quosque tandem abutere patientia nostra Convergència?

No us penséssiu convergents que m'havia oblidat del vostre congrés i del vostre estat propi, del vostre estat tant propi que el voleu ple de particularitats. Jo amb vosaltres al•lucino del morro que gasteu. Tot i tenir patriotes de pedra picada a les vostres files, tots ho sabem, intenteu l'abraçada electoral de l'os Iogui a la majoria social que representen els independentistes, i l'endemà dieu que no ho sou un partit independentista. Hom diria que no s'entén res del que feu, si no fos perquè se us entén perfectament.


Mireu reiets, hi ha dues generacions de catalans, i ara s'acosta la tercera, que ja en tenim prou de tràiler. Jo no soc nacionalista, jo vull ser un ciutadà de un país normal, amb les seves institucions normals i a poder ser modernes, no vull haver-me de justificar, ni d'explicar-me cada cop que dic que soc català i que d'espanyol no m'hi sento, vull que la meva llengua tingui el tracte normal de una llengua normal, seguir la meva selecció als mundials de manera normal, com tothom, i vull que els catalans que vulguin ser militars catalans ho puguin ser amb normalitat. Els catalans no volem navegar pels mars de les coneixences i de les experiències personals que impliquen els viatges a Itaca. Volem anar a sopar a casa d'una vegada, i triar el menú nosaltres. Ja se que ho sabeu, i em direu que no es fàcil i que patatim i que patatam i que a la vera vera vera de San Juan. N'estic fart. Els catalans ja ho sabem que volem ser quan siguem grans, via'm si vosaltres també us decidiu.

Llegeixo el discurs sobre l'estat propi aquest que en dieu de Massachussets. Un estat membre de una Unió Europea estructurada de una manera ideal, però que encara no existeix. Un estat sense exèrcit, per exemple, que pel seu compte i risc decideix que en matèria de relacions internacionals i de l'ús legítim de la força ja li ho farà el veí, que ell no pensa col•laborar solidàriament en la defensa dels interessos d'aquesta nova Europa per construir. Com sempre, els convergents fugiu d'estudi de tot allò que resulti impopular, oi? Ja ho veu fer al muntar la gestoria espanyola aquesta de la Generalitat... la caixa i la pistola? Ui no! Nosaltres els hospitals i les escoles! Que recaptar impostos i fotre cops de porra es impopular!... Doncs que collons us penseu que es un estat? Un aplec de boy scouts? Que en dirien els morts dels regiments de Massachusets a la guerra civil americana? Jo us ho dic: que sou una colla de titafredes.

Convergència, el paradigma del catalanisme polític que ha estat incapaç en trenta cinc anys de fer que Espanya es mogués mínimament cap a una estructura plurinacional, pitjor encara... que ha col•laborat lleialment en la construcció de una democràcia de nyogui nyogui que menysté la diferència cultural, ara pretén donar idees a Europa de com s'han d'estructurar les relacions entre els estats membres. Faria riure si no fes plorar.

Us en diré més, convergents... Mentre vosaltres agafàveu el pont aeri dia si, dia també, i fracassàveu en el vostre enèsim intent de civilitzar Espanya, els qui ens miràvem la política internacional i treballàvem amb europeus descobríem que el pes de la història al continent es massa fort encara per a superar rancúnies i estereotips. Que la única cosa que uneix Europa es la Champions i els Erasmus. Que no tenim una sola indústria de l'armament i que la francesa, l'espanyola, la italiana, l'alemanya i la britànica, no només competeixen en el mercat internacional d'armes amb criteris de relacions internacionals diferents, quan no divergents... si no que responen a doctrines militars nacionals del tot antitètiques. Que Europa no té interlocutor davant Estats Units, Rússia o la Xina. Que no té política internacional comuna més enllà d'enviar sacs d'arròs i gossos ensinistrats quan hi ha un terratrèmol. Que mentre no es facin les eleccions nacionals al mateix temps a tots els països no hi haurà manera de donar confiança als mercats a l'hora de dir cap on navega la política econòmica del continent. Hi ha una feinada brutal, homèrica, per fer a Europa. I vosaltres, colla de cagamandúrries i manillars de bicicleta que no sabeu ni controlar el carrer en un dia de vaga preteneu empènyer a Europa a que accepti una Catalunya estat propi independent però només de dillus a dijous, sense exèrcit però que cau molt bé a tothom? No heu pogut amb Espanya i podreu dictar als alemanys com ho han de muntar tot això? No em feu riure, si us plau...

Quosque tandem abutere patientia nostra Convergència? Fins quan insistireu a prendre'ns el pel? Hauríeu de entendre d'una vegada que una cosa es guanyar eleccions, sumar quans més vots millor, de quanta més gent diferent millor... i l'altre liderar un país cap a la normalitat i la dignitat. Confoneu l'èxit electoral amb el progrés nacional. I mireu quants d'èxits electorals acumuleu... i en la situació de desori que està el país, cultural, econòmica i moralment. Deixeu de inventar-vos fites impossibles i torneu a la realitat, que sou el govern de Catalunya caps de suro! El que heu de fer es vetllar perquè els catalans siguem ciutadans de un país normal on les coses funcionin i del que ens sentim orgullosos, i no portar-nos a fer un viatge sense fi a una Europa que no existeix.