Faig aquest post fent les pertinents bombolles intestinals
de l’endemà de la fira, aposentant la pilota entremig de la col i el torró.
Després dels excessos toca expiació i reflexió, i abans que busqueu la llufa,
avui és dia dels Innocents, us diré que ha nevat al Tibidabo, i així podem
encetar els bons propòsits anuals sense buscar-hi cap befa en el que
m’agradaria dir-vos avui, vint-i-vuit de desembre de l’any del Senyor de 2013,
darrer de la nostra espanyolitat si decidim decidir.
D’aquí quatre dies encetarem el 2014. L’any gran, aquell en
el que Catalunya, per fi, pot mirar-se al mirall i prendre una decisió
històrica. Serà via consulta, serà via plebiscitàries, què serà, serà? Uot-ebar-uil-bí uil-bí...però uil-bí. Ho tenim a tocar, i en el fons,
per una vegada, només dependrà de nosaltres. De la nostra capacitat de posar la
pebrotera al damunt de la taula, no defallir, serrar les dents i endavant les
atxes.
I ara ajudeu-me a imaginar. Si us plau. D’entrada allunyeu
de la ment la Malícia, en Navarro i el “dúo
sacapuntas” del Ribera i en Cañas. Com si botiflers i lerrouxistes no hi
fossin, com si visquérem en un país en el qual poguéssim per fi mirar al futur
amb passió i esperança, en comtes de mirar al passat. Fem un altre esforç i imaginem-nos
que els partits d’ara i els polítics d’ara son a casa escrivint memòries
interessades d’autobombo i plateret –que no, que no, que en el país que imagino
no haurien d’escalfar cadira en el consell d’administració d’un banc o d’una
elèctrica-, A caseta, amb una bona pensió i una medalla pels serveis prestats.
Obriu els ulls en direcció al futur de prosperitat i
responsabilitat que ens espera. Un país on podrem decidir, i podrem seguir
decidint, i equivocant-nos i encertant-la, sols solets. Perquè el dret a
decidir que ens discuteixen els espanyols i els traïdors d’aquí casa, no
s’acaba el nou de novembre del 14, no s’immola per sempre en una jornada de
referèndum, no amics i amigues... el dret a decidir dels catalans naixerà a
ulls nostres i de tot Déu si votem que marxem d’Espanya i decidim decidir per
sempre més nosaltres.
Que si, que ja ho sabem que hi haurà coses que haurem de
pactar quan marxem, i que hi haurà altres assumptes a discutir amb els altres
països del nostre entorn. Qüestions referents al comerç internacional, a les
garanties i seguretats jurídiques, a la defensa del territori. Però en tot cas,
i fins i tot, en aquestes qüestions serem nosaltres qui decidirem sempre més.
Amb més o menys encert, com quan hom s’emancipa i va a viure, sol, en parella o
en comunitat... s’hauran acabat les excuses, ens haurem de rentar i planxar la
roba –ai l’as- però nens, i nenes, si deixem fumar a la sala o no ho decidirem
nosaltres. Per bé o per mal.
Us ho podeu imaginar? Fugir d’aquesta presó caïnita de la dreta
feixista i preconciliar i de l’esquerra jacobina, ressentida i envejosa. Anar a
petar ben lluny d’aquesta patronal de la caspa, la brillantina, i l’oligopoli
dels mafiosos i d’aquestes estructures sindicals lampedusianes de dirigents de moral minúscula, dels que esperen la
subvenció per anar-se’n de senyores que parlen de tu als homes. Marxar
d’aquesta església venjativa i retrògrada, i abandonar als borbons al llot de
la seva corrupció, dient-los “apa, siau que els catalans no tenim Rei”.
I poder veure un mundial de futbol sense haver-nos de
auto-justificar les filies i fòbies per la selecció nacional? I poder empènyer
als agents socials nostres a trobar sortida a la formació professional, als
convenis, als sistemes de prevenció contra les reduccions de plantilles, a la
revisió del sistema de subvenció a l’atur? En comptes de seguir escoltant les
mateixes declaracions demagògiques i tronades cada primer de Maig? No fotem! Us
ho imagineu?
Un país on el català fos definitivament una llengua prestigiant
del tot i sense discussió? On ens poguérem portar a tribunals i dir-nos el nom
del porc a cop de demandes en la llengua del país? Sense passar por de que el
jutge t’agafi mania per parlar en català? Ostres! Què maco seria, oi?
I viure en un país on poguéssim parar-nos a pensar si volem
o no volem peatges a les autopistes? Perquè es clar que no en volem si no hi ha
rutes alternatives! I encara menys si resulta que a la resta de l’estat eren de
franc! Però un cop sols? Parlarem entre nosaltres i decidirem el que més ens
convingui, què carai! I a qui no li agradi, ja sap, com deia en Capri: “si et
fa mal posa-t’hi fulles, fulles de pàmpol, fulles d’escarola... remei català!”
Va... vinga... ho diré... us imagineu viure en un país amb
separació de poders? Es possible! En un país que vulgui lluitar contra l'analfabetisme funcional en comptes de contra els nostres mites històrics? Podem fer-ho! I en un país on l’estat no interfereixi en la
moral dels ciutadans a cop de lleis de l’avortament com la del Gallardón? Doncs
ho tenim a tocar!
Ostres... el dia de Sant Esteve, sentint al Palau de la
Música esclatar en una cantada del Cant de la Senyera que devia de fer bellugar
els ossos del poeta Maragall dins de la tomba, de pura joia... hi pensava en
aquest post. Mireu que m’estimo Els segadors com a himne, però és que ni tant
sols ens caldrà cantar sobre el nostre desori i el nostre desig de venjança
contra Espanya, contra els Reis i els seus Ministres que ens han fet la vida
impossible durant 300 anys!
Podrem cantar himnes com el Cant de la Senyera, que ens fan
mirar enlaire, que creixen amunt al grat de l’aire, i que ens assenyalen el
camí del nostre futur com a poble sense tenir en compte el que pensin, el que
diguin ni el que facin els demés. L’any
que ve els catalans decidirem, i per fi podrem triar decidir que decidirem
nosaltres, per sempre més, amb esperança, llum als ulls i força al braç! D'aquí menys d'un any... triarem decidir que decidim decidir per sempre més.