Quina vergonya, Pujolet!

A casa se’l coneixia com el Pujolet. El fill del Florenci del Bolsin que era catalanista i volia fer política. Hi havia cert menyspreu en aquesta manera de referir-se al qui amb els anys esdevindria Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. De fet, Jordi Pujol i Soley va reinventar-ho tot aquí a can catalanet. Bevent per igual de Karl Popper i de Joan Capri, el Pujolet va sintetitzar el pactisme secular, l’empenta empresarial, els valors cristians i l’esperit democràtic dels catalans.

 

Ara resulta que ha quedat al descobert el pam de merda que la família Pujol no ha sabut netejar en 34 anys, que es diu de pressa. Tres dècades prenent-nos el pèl a tots els catalans. A tots. Als qui el veneraven com al Messies del catalanisme polític, el capità enciam del peix al cove l’home que va apuntalar la transició i que des del seu sentit d’estat va recuperar el país del pou nacional on s’amagava avergonyit des de l’estiu del 36. Però també ha estafat a tots els seus adversaris polítics, que no deixàvem de sentir per ell certa admiració, fins i tot enormes dosis de carinyo filial.

 

Perquè en Pujolet va esdevenir una mica el pare dels catalans, i després l’avi. Que la Ferrusola i els germans Dalton dels seus fills feien ferum a negoci fàcil i a llista de contactes directes per tal de tenir comissió? Cert. Que es va rodejar de DelaRosas i Prenafetes i que la cosa era tèrbola? Si nois... què voleu que us digui? Teníem la sensació que per molt que el Pujolet mirés cap un altre banda, ell no ficava la mà a la caixa. I segurament va ser així, el desencís provocat pel President-mite no és conseqüència d’un robatori de fons públics, ni de sobresous tipus PP, ni de condonacions de deute tipus la resta de partits... ni tant sols d’una Milletada. No.

 

Catalunya s’ha despertat avui humiliada en el seu relat nacional. Perquè deixem-nos d’hòsties, a partir d’avui els espanyols ens voldran fer caure la cara de vergonya per la mentida continuada del nostre heroi polític transversal els darrers quaranta anys. Tant li fot que l’origen dels cèntims fos o no fos legítim, tant li carda que el Florenci Pujol deixés clar que allò era pels nets en cas que el Pujolet anés a petar a la presó, l’exili, o el paredó un 24 de febrer qualsevol. Tot això és irrellevant, perquè els catalans que l’any 75, quan la mort del general, tenien quatre duros, es van cuidar ben bé d’amagar-los a Suïssa, a Andorra o on fos. Fins i tot m’atreveixo a dir que era una actitud assenyada vista l’experiència relacional amb els veïns espanyols, els seus exèrcits i els seus revolucionaris. Fins i tot podia ser una actitud patriòtica l’any 75, fins i tot l’any 80... però que després de quatre regularitzacions fiscals el Pujolet no tingués la vergonya torera de portar cap aquí els quartos de son pare... això no te nom de Déu, bé... si... en té un: estafa.

 

Trenta anys potser criticant-lo, però sempre amb respecte. I ens ha sortit de moral guerxa. Trenta anys enganyant-nos, negant la major, dient-nos que ens creguéssim el país i que entre tots l’havíem d’aixecar. I vinga a pagar i a pagar impostos. I vinga a caure i a tornar-nos a aixecar. I vinga a posar-nos a la gepa les corrupcions, les corrupteles, els enxufismes als sota carro que llepaven les morenes a la família Pujol. Perquè ho sabia tot Déu que els fills del Pujolet  eren uns aprofitats, uns xulos de piscina,  uns milhomes de discoteca que feien i desfeien per tot Catalunya. Però tothom a callar, que podria perjudicar al President, i el Molt Honorable havia de quedar per sobre de tot, que va lluitar pel país, que quan se’m creua pel carrer em reconeix, que va estar a la presó, que té un amic a cada poble de Catalunya, que altres poder sí... però que ell mai no ha robat un duro, que en te prou amb cafè i brou per sobreviure com a pensionista. I els catalans callats, per respecte al pare, a l’avi.

 

Jo no sé si la confessió pública del Pujolet és producte d’un acte íntim en front la gran mentida en que s’ha convertit de cop la seva vida, si és una declaració intencionadament política per a decidir Ell quan comença i quan acaba el pujolisme, o si és una expiació familiar, un “doncs jo ara diré allò meu” després que l’Oriol Pujol hagi passat a millor vida privada, que de pública ja no en tindrà. El que sí sé es que els meus pares tenien raó en dir-li el Pujolet, perquè no és més que això, ni el President, ni el Molt Honorable, ni el Capri de la política, ni el gran sacerdot del procés –i quin mal que ens heu tornat a fer, macagumcony!-.

 

I que content es posarà l’enemic, el d’aquí i el d’allà. “Que no ho veieu que els catalans no us podeu governar? Colla de corruptes!”. Quin mal tot plegat, quin mal ens has fet a tots, al país també, però sobretot... quina vergonya, Pujolet!

Israel fa nosa

Soc conscient que aquest post no agradarà a la majoria dels seguidors d’aquest bloc, què voleu que us digui? Cadascú és “cadasqual” i tants caps tants barrets. No escric perquè em feu l’onada, ho faig per provar d’explicar el que em passa pel cap, i per compartir amb vosaltres el que veig, m’expliquen o recordo. També soc conscient que igual s’emprenyaran amb mi els qui més estimo, perquè el pes del “no t’hi emboliquis” és cabdal en la manera de veure el món a la catalana, fins i tot quan hom te tota la raó del món. Però el silenci acostuma a ser el millor còmplice de la mentida, i per aquí si que no passo. No intueixo que hi hagi al món cap fill d’Isaac que em vulgui mal, cosa que no estic segur de poder dir dels descendents de Ismael, i per tant deixaré clares unes poques coses.

Gaza torna a bullir i els mitjans tornen a anar plens de fotografies colpidores de civils morts a resultes de les operacions militars israelianes a la Franja. Son imatges esfereïdores, com eren les dels nens morts en blanc i negre a la revista Life quan la guerra de Vietnam, com ho eren els cadàvers de les criatures mortes víctimes del bombardeig implacable dels aliats sobre el III Reich que publicava la revista Signal, com les dels morts a Barcelona sota les bombes de la Reggia Aeronautica de Mussolini, l’inspirador de Hitler, l’amic de Franco restaurador de Borbons. A ningú li agrada, tothom detesta l’horror de la guerra, i la població civil, de sempre, no d’ara, en rep les injustes conseqüències.

Altre cosa es que els morts siguin sempre relatius. A ningú li importa un borrall que les víctimes de la guerra del narcotràfic a Mèxic es comptin per milers. La gent que demana el boicot a Israel, quan pensa en Mèxic, esborra del tour turístic llocs marcats amb sang com Ciudad Juárez o Tijuana, i es centra en els resorts de Playa del Carmen o Cancún, on pot prendre el sol i fotres tova a cop de Pinyes Col·lades amagada darrera la seguretat privada dels Hotels de Luxe. Hi ha morts de primera, de segona, de tercera i morts jueus. Perquè sabeu què? Israel molesta, fa nosa.

Ningú no recorda com va començar aquesta crisi de Gaza. Tres adolescents israelians varen ser segrestats i executats pel fet de ser jueus, com s’ha fet sempre. Perquè no només molesta Israel en particular, els jueus molesten en general i aquí no va haver cap mena de solidaritat per les famílies quan buscaven on eren els seus nanos. Total? S’ho devien merèixer, ja se sap que al darrera de cada jueu hi ha un racista, un xenòfob i un assassí de criatures en potència, oi?

Com acostuma a passar en societats en tensió permanent, a Israel hi ha radicals, ultres, fins i tot al seu govern hi ha i hi ha hagut més d’un, i un grupet de fatxes dels d’agafar-se la justícia per la seva pròpia mà, van pagar morts per mort i varen cremar viu un nen palestí. I malgrat les forces de la policia israeliana van localitzar, detenir i empresonar als criminals; malgrat que el primer ministre Netanyahu va fer immediatament una declaració pública de condemna; malgrat la societat i els polítics israelians deixaren clar que la revenja i la mort, l’ull per ull, no forma part del seu codi d’actuació jurídic i que renegaven dels assassins; malgrat que la mare d’un dels joves israelians demanés pregar conjuntament amb la família del nen àrab mort per deixar clar que la vida de uns nanos, jueus o àrabs, no podien ser moneda de canvi permanent en la batalla dels sentiments esclafats pel conflicte... malgrat aquesta inequívoca actitud d’intentar mantenir el drama dins de la racionalitat i el perdó, malgrat tots els esforços Hamas va somriure i va veure el cel obert.

Amb els sentiments a flor de pell, amb els palestins emprenyats un altre cop i amb els ulls de tots els que es feien l’orni quan els desapareguts eren jueus i que ara els tenien ben fixats a Palestina, reclamant el boicot i els nou inferns per l’estat d’Israel, Hamas va incrementar l’atac amb míssils des de Gaza a Israel.

I dic incrementar, perquè l’atac amb míssils és constant. Mai no s’atura. El govern de Hamas a Gaza no te finançament per escoles, hospitals, o per asfaltar els carrers dignament. però li sobra la pasta per tenir tants projectils com calguin per tal de recordar als habitants de Sderot, Ashkelon o Be’er Sheva que el seu objectiu és la destrucció d’Israel, esborrar-los del mapa, enviar-los al mar o tornar-los al crematori del qual no haurien hagut de sortir mai. Perquè Israel molesta, fa nosa, sobretot als centenars de milions de súbdits àrabs –em nego a parlar de ciutadans en el cas dels habitants de països amb règims teocràtics o dictatorials- que tenen com a finalitat prioritària acabar amb els jueus, amb Israel.

No us penso fer un recorregut històric sobre els clars i els obscurs de la Guerra de la Independència d’Israel, amb uns països que acabaven de guanyar la Segona Guerra Mundial i s’endinsaven a la guerra freda i que van maleir mil i un cops que els àrabs no se’n sortissin en el seu intent d’esclafar Israel. A tota aquella escòria jueva que havia anat a petar a Palestina amb les famílies escapçades i l’ànima trossejada a buscar un futur al mig del desert. Ells ja van armar amb Spitfires als egipcis, i amb tot l’armament sobrant de la guerra a jordans i sirians. Però macagum tot, resulta que els israelians no es van deixar passar per sobre, i mira que en son de molestos... tossuts... i solidaris entre ells! Que traient duros i material d’allà on van poder van guanyar aquella guerra.

I va començar el drama dels desplaçats. Uns 800.000 palestins refugiats a Jordània, Egipte, Síria... i uns 600.000 jueus expulsats, foragitats de casa seva amb el que es poguessin endur a sobre, fugiren de Jordània, d’Egipte, i de Síria. Els refugiats jueus van trobar una pàtria a Israel, els refugiats palestins des d’aleshores van ser tractats com ramats de bèsties allà on van anar a petar. Però la culpa de les misèries dels palestins perdedors de la guerra de la independència d’Israel no és dels estats àrabs –que no els van donar ni tant sols la nacionalitat- la culpa és dels jueus.

Israel, pel món àrab, no te dret a existir, i per això és agredit cíclicament. Però els israelians, com que son uns assassins i uns cabrons, tenen la punyetera mania de guanyar totes les guerres que els hi declaren! La dels Sis Dies, la del Yom Kippur...

I que en fan de nosa! Amb els seus èxits militars, quan les proporcions son de 25 a 1 en contra seu. Amb els seus premis Nobel, les seves empreses al Nasdaq, la seva democràcia que porta Presidents a la presó, amb les seves lleis d’igualtat de sexes. Aquestes fotos de les noies de les Forces de Defensa de Israel, amb el cabell al vent, tant guapes les molt putes! I amb aquesta mania de demanar pau per territoris que tenen aquests entremaliats fills del pecat! I a sobre volen la Pau i sobreviure com estat!!!

Que no ho saben que fan nosa i que per tal d’esborrar-los del mapa els dirigents de Hamas no estalviaran fotos de nens morts? Encara que per obtenir la foto hagin de fer servir fills i malalts com escuts humans. No cal demanar-los permís, hi ha prou amb desplegar els míssils ben a prop d’escoles i hospitals, per molt que ho prohibeixin tractats i convencions. Que Israel caurà en la provocació i que tindrà el mal gust de defensar-se ho sap tothom... i l’opinió pública sempre estarà amb el oprimit, per molt que aquest tingui com a sol objectiu destruir Israel, per sobre de tot i de tothom. Per sobre premis Nobel, empreses, drets de la dona, democràcies i demés bestieses. Per sobre els morts civils. I, sobretot, per sobre de les esperances de Pau.

Perquè Israel molesta, perquè la seva pròpia existència, els seus èxits, la seva manera de viure i de prosperar encara molesta més, encara fa més evident el fracàs dels demés, i això si que no es pot aguantar. Això d’haver resistit, de seguir drets, de tenir escrit a l’entrada de les casernes un senzill “Mai més”, que ho diu i ho explica tot és intolerable pels àrabs, i dissortadament per a molt antisemita disfressat d’oenegeista ecumènic i multicultural, d’esquerranós anti-sistema, de nostàlgic de la ultradreta, tant li carda quan l’enemic es diu Simó o Mordekai . Per moltes, moltes raons, fan ràbia, i no hi ha dret que se’n surtin, volen acabar amb ells com sigui. Perquè Israel fa nosa.

La ferum del Fòrum

Aquella manera de fer, que tothom sabia i tothom feia veure que era d’allò més normal, torna a treure el cap pels diaris. Ai las! Quina sorpresa... es veu que allò del Fòrum de les Cultures es va convertir en una repartidora de peles, favors i descomptes fiscals per a major lloança del modus operandi del model espanyol, que és el que coneixem aquí, perquè no hi ha altre.

A veure si ens entenem. La democràcia es fer que la gent, quanta menys millor i quant més desinformada també, et votin un cop cada quatre anys. Si tens el bollo de guanyar per majoria absoluta governes el tros com si fos una dictablanda fent el que et surt de la pebrotera, fotent la rossa de vicepresidenta d’alguna cosa, a l’oncle conco de delegat de no se què i a l’empresa dels amics del nano a viure dels pressupostos públics. Això és sabut, perquè les coses funcionen així “a tot arreu”, és a dir a llocs que són lluminàries de les virtuts morals cristianes i occidentals com la llotja del Bernabeu, Ferraz o Gènova. Quins grans referents!

De tant en tant cal muntar un pollastre, un de ben gros. Amb l’aval de la molta pastarrufa dels ciutadans, als qui se’ls fot un 30% -per exemple- dels calerons que generen pencant honradament, te’n vas als amics banquers i els dius que t’avencin uns quants milions que ja els tornarà qui vingui al darrera teu amb els corresponents interessos, tot això al castís crit de “¡Paga el de atrás!”. El problema es que “el de atrás”, ets tu... amic lector.

Un cop tens la brillant idea, seguidament te’n vas a veure als paios que et paguen el sou mitjançant donacions al partit, i els dius que vols muntar-ne una de grossa. Que no saps ben bé el que és, però que hi haurà una inversió pública amb pólvora de rei i que ja poden començar a presentar-se a les licitacions d’obres. Les constructores dels Barsini, els Tataglia i en Hyman Roth et fan uns números a la baixa del que et costarà el projecte, i després t’acaben cobrant un 50% més del pactat. D’aquesta manera, les constructores estrangeres honestes no poden competir en preu i no treuen el cap per aquestes contrades, que aquí tot el peix està venut.

Ostres tu! Que la gent -en definitiva, els qui paguem la fireta- no tenen clar de què carai servirà el pollastre que t’has tret del barret. Cap problema! Posem la maquinària del vòmit mediàtic a treballar. I els dius que de la teva andròmina en viuran 50.000, què dic?, 80.000 llocs de treball! I la gent diu de tu... “quin gran Keynesià!”, “el diner públic motor de l’economia!”, i “tornarem a sorprendre al món!”. I les hordes de ciutadans fent l’onada pel carrer mentre surten de la boca del metro i van a treballar... “Oeee, oeeee... soooom els millors!”.

I òndima! Gabinet de crisi! Que què culleres muntarem allà? Com ens ho fem perquè la gent hi vagi? I vinga a tirar de beta i vinga a fer trucades per telèfon! A tirar d’agenda i de quartos que la cosa és grossa. Farem venir aquest i aquell. I per la festa del primer dia ens feu un muntatge efímer costi el que costi. I si ens patrocines no ens pagues impostos. I aquest que ha dit al diari que no te clar que s’hi farà al pollastre li muntem una canongia de quatre anys i ja veuràs com a partir d’ara en parla bé. I que no se’ns emprenyi la resta de partits, i en aquest ex-conseller me’l fitxa aquest patrocinador pel seu consell d’administració, i en aquell que era director general el convides en algun comitè organitzatiu i que cobri dietes i que sobretot no vingui, que és un sòmines i que no cal. El fulano d’en Mengano? Que doni un concert de piano o faci de mim a la “Festa per l’ús sostenible de l’energia renovable”, en un happening al·legòric senyal de modernitat i de la potència de les arts escèniques alternatives! (Nota mental: oferir alguna cosa a la ballarina aquella coixa, la de sempre) Dietes amunt! Dietes avall! Que no vindrà prou gent? Però si els mitjans diran que això és un èxit! que no ens hem gastat uns quants milions en publicitat a premsa?

Us sona? No? Així han anat les coses en aquest país al llarg de més de trenta anys! Els protagonistes d’aquest d’aquesta infàmia han estat els nostres alcaldes, diputats, o Presidents d’institucions. Ui! Si! Perdó! Que se'm ofenen! Que la majoria de polítics de tot l’arc parlamentari son honestos i els mou l’afany de servir al país i a la ciutadania... De fet els polítics nostrats son coneguts per dues coses: primerament pel seu altruisme i en segon lloc pel seu silenci còmplice davant del robatori organitzat al qual ens sotmeten els seus líders i la seva colla d’amistats endollades a la mamella de tots: el diner públic.

I tota aquesta patuleia no se’n ha anat a casa! Carden un forat a la caixa de colló de mico... i pretenen liderar la sortida de la crisi... i el bastiment de la República Catalana, o de l’Espanya federal, o del Confederalisme Asimètric Crític de nou Encuny!!!!!! Però que ens hem tornat bojos els ciutadans d’infanteria?

Per fi, i ha hagut de ser la Sindicatura de Comptes –o era de Contes?- qui obri el pot de les essències putrefactes del Fòrum de les Cultures. Aquell invent en el qual ens vam deixar la pasta que teníem i la que no teníem i la que ni tindrem –al menys servidor- per alimentar l’estupor mundi del món mundial per una banda, i als vampirs del sistema per l’altre. Centenar de milions d’euros abocats al fons del riu Besós sota el lideratge d’una classe política inconscient, megalòmana i corrupte. Mireu si la varen fer grossa que deu anys més tard -deu punyeteros anys més tard!!!!!- encara hem d’esmorzar amb el diari emetent la pudor, l’olor a merda, que ens arriba de la ferum del Fòrum.    

Fa quatre anys i aquest cop no ens tornaran a fotre

En Pep Guardiola convertia el Barça en el millor equip de la història del futbol, els estadis de africans vibraven al so de la wuwuzela, i la Roja s’acostava a la final d’un Mundial per honor i glòria del toro, l’estanquera i la botifleria irredent. Sonava el Waka Waka a tot hora, i Ràdio Macuto ens anunciava que aquells malucs colombians de la Shakira havien passat a ser territori català de la mà del dret de cuixa reclamat com a conquesta per en Piquenbauer.

Fa quatre anys d’aquell estiu del 2010 que ho va canviar tot. Els catalans havíem passat quatre anys immersos a la bassa dels insults, els menyspreus, i les campanyes ridiculitzadores del PP i del PSOE a resultes de la darrera gran maragallada, el patracol definitiu del federalisme asimètric conegut com l’Estatut. Una andròmina de pacte final entre Catalunya i Espanya que va començar parlant d’allò que reivindicàvem als anys 80 de que “Som una nació”, i que va acabar reduït per CiU, raspallat pel PSOE i enviat al Tribunal de la Santa Constitució pel PP.

Aquell paper d’estrassa que havíem aprovat a contracor els catalans, en aquell referèndum de vots crítics i d’interpretacions estrafolàries. Aquelles paperetes de “Sis” que deien “quin remei”, “Nos” que reclamaven “però això què carai és?” i abstencions filles del “jo me’n vaig de finde” i del “no amb el meu vot”, conformaven una voluntat popular sobirana que una mena de Tribunal Especial de paladins de l’essència de la transició i del franquisme sociològic estava disposat a avortar –que l’Opus si que permet l’avortament quan és metàfora i l’objectiu és esclafar la dignitat catalana-. Que n’és de lluny aquella Catalunya, oi?

Era un dia de sol de juliol, i la gent no havíem pogut anar de vacances, que la crisi ho estava fotent tot enlaire i la cosa feia una por de que t’hi cagues. Els darrers mesos, potser els darrers dos anys, els motivats de sempre havien organitzat referèndums populars per la independència. Ara aquí, ara allà. Poc a poc i de baix a dalt. Iniciatives emocionants carregades de bon rollo i de poti-poti de sensibilitats polítiques barrejades. Heroïcitats organitzatives que eren sistemàticament silenciades pels mitjans de comunicació, tant els de la caverna de la dreta catalana com els afins en aquella mena de monstre de Frankestein conegut com a tripartit.

Feia mesos que esperàvem emprenyats l’escenificació, en forma de sentència, de la puntada de peu als pebrots amb la qual Espanya volia correspondre constitucionalment la infantil proposta plurinacional dels partits catalans, que no dels ciutadans. Si ens ho mirem amb perspectiva hem d’admetre que els partidets que ens van arrossegar en aquell espantós ridícul nacional es mereixien aquell correctiu. Aquella estirada d’orelles que els deia “aquí no se mueve ni Dios de la letra del 78” i que l’amic Zapatero va saludar amb un “misión cumplida”, que la cosa te collons...

Doncs així estavem, espantats per la crisi, sense poder animar en Xavi al Mundial –per vergonya torera- i emprenyats com a micos amb Espanya, i sobretot amb nosaltres mateixos: per burros, per babaus, per haver tornat a confiar en els veïns del altiplà –mea culpa- pel miratge de la pedagogia democràtica –mea culpa- i per haver comprat aquell tufillo paternalista del “apoyaré el Estatut” –mea grandíssima culpa-.

Qui més qui menys, segons l’edat i condició, havia corregut davant dels grisos, reclamat l’estatut, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. Els uns, els molts, van sortir al carrer contra la guerra d’Irak, els altres, els pocs, havien mantingut la flama encesa els onzes de setembre a cop de roc contra el McDonalds. I no em pregunteu ara per les obscures conclusions i raons que motiven la catalanitat a la seva acció reivindicativa al carrer, que ja en som de rars i esquizofrènics i quan volem A i reivindiquem B perquè la gent entengui C i voti conseqüentment D. Enyoro en Joan Capri, que si fos viu es faria d’or descrivint com de perduts ens em hagut de veure per acabar tornant al carrer al cap de més de trenta anys de haver pensat que ja no caldria tornar-ho a fer.

I vés per on i qui ho havia de dir. Era un dissabte aquell 10 de juliol del 2010, i varem sortir al carrer, un altre cop. A fer un volt, a veure si ens quedava dignitat com a poble, que volíem deixar clar que “Som una Nació i Nosaltres Decidim”. Mireu que n’és de fàcil. A cinquanta metres de casa la primera parella de iaios amb la senyera a coll, la de tota la vida, la que va rebre en Tarradellas, que anaven avall cap a Lesseps. I un cop a la plaça grupets de jovenalla amb estelades esperant a boca de metro que arribessin els amics. Príncep d’Astúries avall –ostipa! El carrer del Preparao!, ara hi caic- un no parar de colles d’amics, de famílies, de nanos que saltaven i senyors de Barcelona. Tots avall, cap avall, cap a la Plaça del Llapis –dedicada per a més INRI al Campechano, tu!- i d’allà quasi no ens varem poder moure.

Que dieu que què? Que si nosaltres decidim? Sabeu què us diem? Duran fot el camp! Montilla fes-te fotre! Colla de caps de suro! Ni nosaltres decidim ni mandangues! In-inde-independen-ci-a! Que encara no hi havia ni ANC, ni Consells de Transició Nacional, ni cogombrets a la vinagreta, ni tertulians apuntats a la Causa a última hora. Només érem allà tots –i totes... va... d’acord-, un a un i una a una, fins als pebrots i fins a les mamelles, amb la dignitat recollida com un drap de cuina de terra i convertida en estelada de les esperances més amagades i més oblidades –si, que tot sia dit-.

I d’aquell dia cap aquí han passat quatre anys. Per alguns son molts -per altres com el doctor Broggi o el senyor Barrera tristament han resultat massa anys- per la Història amb majúscules tampoc son tants, per nosaltres els catalans... doncs què voleu que us digui? Quatre anys de lluita desigual comparats amb tres-cents d’ignomínia colonial ens haurien de semblar poca cosa. 

Fa quatre anys que sortírem al carrer, i encara hi som, i no ens pensem tornar cap a casa sense guanyar. Aquest cop no. Fa quatre anys i aquest cop no ens tornaran a fotre.

Empresaris per la Independència III

He tingut accés en aquest discurs pronunciat amb motiu de l’acte dels Empresaris per la Independència al Mon Sant Benet. Una dosi d’optimisme, que crec que cal. Com a mínim no torna a parlar ni de les infraestructures ni del dèficit fiscal.

És un discurs enfocat al futur, que Déu n’hi do amb la que està caient, aquí us el deixo:

 

Fer visible el compromís personal amb la llibertat de Catalunya dins de l’àmbit empresarial és complicat, si més no perquè l’unionisme, i els seus tertulians i mitjans de comunicació l’han convertit en el principal cavall de batalla en nom de l’estabilitat, omplint el futur d’incerteses i de càstigs bíblics que cauran a sobre de Catalunya en general, i de les empreses catalanes en particular.

Fa una mica de mandra tornar a desmuntar els arguments de sempre. Sobretot perquè sou gent amb criteri propi i prou intel·ligent per saber dues coses fonamentals:

La primera que això de que el diner és covard i que vol estabilitat no és més que un parany. En èpoques de crisi, de canvi, s’han fet fortunes immenses al mateix temps que persones i companyies que dominaven l’anterior status quo desapareixien de l’escenari.

L’estabilitat és beneficiosa? Diríem que ho és per aquells que han trobat la manera que el seu diner visqui en simbiosi amb el poder establert fins ara. Però si mirem la història, resulta encara més evident que els emprenedors, els empresaris, portem a la sang l’esperit de canvi, i que hauríem de donar la benvinguda a la independència com una oportunitat de trobar nous camins, nous projectes de futur que poguéssim recollir més endavant en forma de prosperitat per tota la societat. Que és el que hauríem de fer, de natural, els empresaris.

La por és el segon gran argument espanyol. Ens cauran mil plagues al damunt a resultes d’esdevenir independents? La resposta és un NO rotund.

Les amenaces que ens envolten no tenen res a veure amb el fet de ser un estat sobirà en el concert internacional, sinó que son el resultat de tot allò que diu Espanya que estarà disposada a fer per tal de fer-nos la vida impossible si assolim la independència.

Aquesta actitud de l’estat no parla gens a favor de trobar terceres vies. Com ens volen convèncer de res si estan disposats a castigar el nostre ancestral pactisme, la nostra voluntat de trobar solucions, amb els set inferns i l’exili sideral pels segles dels segles?

Soc partidari del pacte. D’un únic pacte. El que farà referència a com ens repartim els actius i el passiu resultant de la nostra irrenunciable voluntat de crear un país nou, un estat nostre, lleial als catalans, al servei del poble de Catalunya.

Però avui no crec que sigui el moment dels arguments defensors de “la causa”.

Avui us vull parlar del món que ens ve a sobre. I m’agradaria compartir amb vosaltres una nova manera de veure el futur que he intentat portar a la cultura empresarial a la meva companyia, que espero en feu ús a les vostres, i desitjo que sigui cabdal en la construcció de la República Catalana i en l’entorn empresarial del país per tal de treballar com a societat en favor de la prosperitat d’empreses i treballadors.

Per qüestions professionals em vaig trobar amb una nova teoria de desenvolupament social, i polític, que crec que ens ajudarà a entendre el que hem fet fins ara amb experiències com l’ANC, i la feinada engrescadora que ens espera a tots els catalans, i als empresaris especialment.

Hi ha un think tank als Estats Units, un de debò, no un tinglado com la FAES, creat quan la Segona Guerra Mundial, que aplega desenes de Premis Nobel, a tots els àmbits, i que es diu RAND.

Research and Developement, RAND, té per objectiu “ajudar a millorar la política i la presa de decisions mitjançant la recerca i l’anàlisi. Utilitzant com a valors centrals la qualitat i l’objectivitat”.

RAND, per exemple, ha estat el bressol de la teories del Joc o de la Garantia de Destrucció Mutua, la qual va accelerar la fi de la guerra freda i la fi de l’escalada nuclear.

Doncs, dins de RAND parlen de l’ANC. Probablement ells no ho saben, però ho fan. I us explicaré perquè.

Dins dels projectes en marxa a RAND hi ha el que dirigeix Jane McGonigal.

Es tracta d’una experta en jocs, en videojocs, que analitza Big Data. Jane McGonigal ha analitzat als jugadors de videojoc i les seves motivacions. L’experiència de joc i com els afecta.

Hi ha 1000 milions de jugadors al món. Persones que destinen temps a jugar perquè hi troben coses que no troben en el món real. La humanitat esmerça 3000 milions d’hores a la setmana jugant. Un adolescent que juga, quan arriba als 21 anys, ha jugat aproximadament 10.000 hores. I aquesta xifra, segons McGonigal, es interessant per dues raons:

1.- Coincideix amb les hores lectives d’un estudiant americà fins a graduar-se (si no fa campana)

2.- Segons la teoria de l’èxit de Malcolm Gadwell spn les hores precises per tal d’esdevenir un virtuós en qualsevol disciplina.

Ella es preguntava quines son les raons que fan que les persones passin tantes hores jugant? i quines son les habilitats que en conseqüència es desenvolupen de manera virtuosa? 

Segons els seus estudis, bàsicament, el joc treballa quatre aspectes amb intensitat:

L’optimisme immediat: que fa que la persona s’enfronti a un problema amb la sensació i la certesa que acabarà per superar-lo.

La virtut de construir vincles socials extremadament forts. Aquell que està disposat a passar temps amb mi acceptant un reglament de joc fa que el tracti amb tot el respecte. Quan els jugadors cooperen amb altres jugadors per assolir objectius comuns s’estableixen unes relacions de confiança, solidaritat i empatia gairebé indestructibles.

La productivitat feliç. Un jugador de WOW passa de mitjana 22 hores setmanals dedicats a jugar perquè en gaudeix. I en realitat son hores que equivalen a una feina a temps parcial. De fet, quan juga produeix solucions per altres jugadors i col·labora en favor de la comunitat de joc per tal que aquesta avanci i millori l’experiència de joc. I ho fa voluntàriament! I content de fer-ho!

El propòsit èpic. Els jugadors passen hores jugant per salvar el món de joc del apocalipsi, de la derrota. I són conscients de que tenen una missió èpica que completar.

 

El pla de Jane McGonigall es traslladar aquests super-poders al món de la política i la presa de decisions en favor de tota la humanitat. I no ho dubteu, acabarà per guanyar un Premi Nobel amb el seu treball. Ha publicat les seves conclusions en un llibre que us recomano que es diu “Reality is broken”. “La realitat no funciona”.

Ara em direu, amb raó, que què carai estic explicant-vos sobre nanos que juguen i el tractament polític de les emocions derivades del Big Data.

Doncs que aquests quatre super-poders son els que hem desenvolupat al llarg dels darrers anys des de la societat catalana en general, i des de l’ANC en particular, mentre treballàvem per l’alliberament nacional.

Els catalans sabem que no encaixem dins Espanya, que “La Realitat no Funciona”, i a més a més de jugar vídeo-jocs, ens vam posar a treballar per la independència.

Tantes hores de productivitat feliç des del voluntariat han fet que construíssim uns vincles personals i socials indestructibles que ens fan mirar amb optimisme immediat l’assoliment del nostre propòsit èpic, que no és altre que la independència de Catalunya.

Potser caldria que ens visités la Jane McGonigal i veiés que els catalans tot això que ella planteja, tot això que el Think Tank més important del món està estudiant... nosaltres ja ho hem fet.

Si no abandonem aquests super-poders. Un cop assolida la independència cal que traslladem aquests valors en la definició del que hauria de garantir la República Catalana pels seus ciutadans:

- Poder mirar el futur i les dificultats amb optimisme immediat

- Puguem ser lliures de construir els nostres vincles socials i personals que més ens agradin

- Que el dia a dia del treballar pugui fer-se en condicions de felicitat i plenitud

- I que podem encarar el futur amb sentit èpic i que aquest depengui només de nosaltres 

Si treballem com fins ara per tal que això esdevingui una realitat, no tinc cap dubte que els catalans guanyarem el primer Nobel col·lectiu de la història.