Quina vergonya, Pujolet!

A casa se’l coneixia com el Pujolet. El fill del Florenci del Bolsin que era catalanista i volia fer política. Hi havia cert menyspreu en aquesta manera de referir-se al qui amb els anys esdevindria Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. De fet, Jordi Pujol i Soley va reinventar-ho tot aquí a can catalanet. Bevent per igual de Karl Popper i de Joan Capri, el Pujolet va sintetitzar el pactisme secular, l’empenta empresarial, els valors cristians i l’esperit democràtic dels catalans.

 

Ara resulta que ha quedat al descobert el pam de merda que la família Pujol no ha sabut netejar en 34 anys, que es diu de pressa. Tres dècades prenent-nos el pèl a tots els catalans. A tots. Als qui el veneraven com al Messies del catalanisme polític, el capità enciam del peix al cove l’home que va apuntalar la transició i que des del seu sentit d’estat va recuperar el país del pou nacional on s’amagava avergonyit des de l’estiu del 36. Però també ha estafat a tots els seus adversaris polítics, que no deixàvem de sentir per ell certa admiració, fins i tot enormes dosis de carinyo filial.

 

Perquè en Pujolet va esdevenir una mica el pare dels catalans, i després l’avi. Que la Ferrusola i els germans Dalton dels seus fills feien ferum a negoci fàcil i a llista de contactes directes per tal de tenir comissió? Cert. Que es va rodejar de DelaRosas i Prenafetes i que la cosa era tèrbola? Si nois... què voleu que us digui? Teníem la sensació que per molt que el Pujolet mirés cap un altre banda, ell no ficava la mà a la caixa. I segurament va ser així, el desencís provocat pel President-mite no és conseqüència d’un robatori de fons públics, ni de sobresous tipus PP, ni de condonacions de deute tipus la resta de partits... ni tant sols d’una Milletada. No.

 

Catalunya s’ha despertat avui humiliada en el seu relat nacional. Perquè deixem-nos d’hòsties, a partir d’avui els espanyols ens voldran fer caure la cara de vergonya per la mentida continuada del nostre heroi polític transversal els darrers quaranta anys. Tant li fot que l’origen dels cèntims fos o no fos legítim, tant li carda que el Florenci Pujol deixés clar que allò era pels nets en cas que el Pujolet anés a petar a la presó, l’exili, o el paredó un 24 de febrer qualsevol. Tot això és irrellevant, perquè els catalans que l’any 75, quan la mort del general, tenien quatre duros, es van cuidar ben bé d’amagar-los a Suïssa, a Andorra o on fos. Fins i tot m’atreveixo a dir que era una actitud assenyada vista l’experiència relacional amb els veïns espanyols, els seus exèrcits i els seus revolucionaris. Fins i tot podia ser una actitud patriòtica l’any 75, fins i tot l’any 80... però que després de quatre regularitzacions fiscals el Pujolet no tingués la vergonya torera de portar cap aquí els quartos de son pare... això no te nom de Déu, bé... si... en té un: estafa.

 

Trenta anys potser criticant-lo, però sempre amb respecte. I ens ha sortit de moral guerxa. Trenta anys enganyant-nos, negant la major, dient-nos que ens creguéssim el país i que entre tots l’havíem d’aixecar. I vinga a pagar i a pagar impostos. I vinga a caure i a tornar-nos a aixecar. I vinga a posar-nos a la gepa les corrupcions, les corrupteles, els enxufismes als sota carro que llepaven les morenes a la família Pujol. Perquè ho sabia tot Déu que els fills del Pujolet  eren uns aprofitats, uns xulos de piscina,  uns milhomes de discoteca que feien i desfeien per tot Catalunya. Però tothom a callar, que podria perjudicar al President, i el Molt Honorable havia de quedar per sobre de tot, que va lluitar pel país, que quan se’m creua pel carrer em reconeix, que va estar a la presó, que té un amic a cada poble de Catalunya, que altres poder sí... però que ell mai no ha robat un duro, que en te prou amb cafè i brou per sobreviure com a pensionista. I els catalans callats, per respecte al pare, a l’avi.

 

Jo no sé si la confessió pública del Pujolet és producte d’un acte íntim en front la gran mentida en que s’ha convertit de cop la seva vida, si és una declaració intencionadament política per a decidir Ell quan comença i quan acaba el pujolisme, o si és una expiació familiar, un “doncs jo ara diré allò meu” després que l’Oriol Pujol hagi passat a millor vida privada, que de pública ja no en tindrà. El que sí sé es que els meus pares tenien raó en dir-li el Pujolet, perquè no és més que això, ni el President, ni el Molt Honorable, ni el Capri de la política, ni el gran sacerdot del procés –i quin mal que ens heu tornat a fer, macagumcony!-.

 

I que content es posarà l’enemic, el d’aquí i el d’allà. “Que no ho veieu que els catalans no us podeu governar? Colla de corruptes!”. Quin mal tot plegat, quin mal ens has fet a tots, al país també, però sobretot... quina vergonya, Pujolet!