El panorama es aterridor. Per una banda, hi ha una veritat històrica absoluta: les democràcies parlamentàries sempre lluiten contra les crisis en inferioritat de condicions, a no ser que la població mostri una cohesió social patriòtica per se de pedra picada. La galeta que se’ns ve a sobre es de proporcions gegantines i serà caldo de cultiu per a salvadors de la pàtria, fiscals de la diferència i nostàlgics de l’autoritat. I tot això a Europa, paradigma de la mala llet i l’odi al veí. Tot plegat molt trist... entre altres coses la Unió Europea es va construir per superar els nacionalismes que suposaven un dogal per al comerç i les sinèrgies entre les economies dels estats membres. Una cosa que sense solidaritats fermes no es podia fer. La incompetència i la poca maduresa democràtica en l’ús del diner públic del Sud sumats al rebrot del sentiment de superioritat quasi racial i de l’egoisme electoral més tronat dels altres ens estan empenyent al final d’allò que imaginarem com Europa.
Hi ha un euroescèptic britànic, membre del Parlament Europeu, Nigel Forage, que defensa els interessos de la pagesia conservadora del sud d’Anglaterra, la que mai hagués volgut veure’s involucrada políticament amb els francesos i els alemanys. Mr. Forage té algunes intervencions memorables, es comparteixi el seu punt de vista o no. Particularment, una on retreu al senyor Van Rompuy la manca de qualitat democràtica del seu nomenament com a President del Consell Europeu. Podeu veure-ho a Youtube, val la pena. Bé, el que us deia, Nigel Forage en una intervenció al Parlament diu el següent: “Si als estats nació europeus els treus la seva sobirania i destrueixes els sistemes de representació política democràtica, a Europa només hi queda nacionalismes i violència”. Aquest fantasma, sembla mentida que no haguem aprés la lliçó, torna a sobrevolar les declaracions de uns i altres, els uns cremen banderes nazis a Grècia i els altres fan befa de les economies del sud en els seus mítings electorals.
La Història sembla que se’ns torni a escapar de les mans als europeus normals i torni a tenir vida pròpia, un comportament lligat a prejudicis i antigues ferides que avança inexorablement per sobre de les voluntats particulars fins a entestar-se en el seu destí pervers de confrontació. Tinc la sensació que hi ha massa comptes pendents entre els uns i els altres, i a més d'una li faria il·lusió passar la factura actual en un vagó de tren al bosc de Compiègne, wieder, un altre cop. Segurament, la fi del somni.
I aquí? A les espanyes? Hi ha un sentiment d’unió social com per fer front a la que se’ns ve al damunt? Els polítics, els poders fàctics, i els ciutadans hem aconseguit bastir una democràcia prou forta per fer front amb cohesió els esforços que se’ns demanaran? En trenta cinc anys de democràcia formal hem construït uns lligams prou forts com per desafiar el repte d’aixecar el país? Tenim uns líders triats democràticament que deixin de banda les urnes per treure’ns d’aquest merder? Les nostres institucions son creïbles com per entomar els sacrificis personals i col·lectius que suposarà fer front al deute que ens obligaran a pagar?
Quins camins ens queden? Frugalitat? Disciplina? Sacrifici? Treball? Conceptes que no cotitzen precisament a l’alça, oi? Millor la via de la queixa al carrer en defensa cadascú de lo seu? Com criatures sense dret a la joguina perquè el pare borratxo de poder s’ho ha gastat en un cotxe que no pot pagar? Plorant per terra enmig d’una rebequeria histèrica que no durà enlloc, perquè el papa ni te cèntims ni li deixen! Cridem que torni a fluir el diner públic, aturem les retallades! No ho hem entès prou bé... els nostres responsables polítics, els mateixos que segueixen a la palestra pública i ens demanaran el vot d’aquí un temps, es varen gastar els nostres diners. La pasta que teníem i la que guanyarem durant un munt de temps. I ho han fet davant els nostres nassos, mentre els hi dèiem que volíem això i allò, que si no votaríem un altre partit. I els hem deixat. I els hem rigut la gràcia. Son part del problema i segueixen dient el que ens convé... han mentit, a nosaltres i als països del Nord. I aquests darrers ja s’ho pensaven, i ens van deixar fer.
I ara estem despullats, sense un duro ni futur... i les alternatives seran els salvadors de la pàtria, i només ens quedarà la violència i els nacionalismes... a menys que ens diguem a nosaltres mateixos que ens creiem Espanya com està muntada i volem contribuir a aixecar-la solidàriament amb tots els pobles de la pell de brau. Us la crieu Espanya? Jo diria que no... oi? Doncs ja sabeu. Ens cal la nostra pròpia democràcia, nova, sana i solidària, i no ens la construirà qui ens roba i escanya. Ho hem de fer nosaltres, i ho hem de fer abans no sigui massa tard. Per sortir de l’apocalipsi cal que fem un punt i final amb Espanya, o Catalunya farà punt i final amb la Història.