Apocalipsi i Final II

La ciutadania europea dels països anomenats PIGS veiem com el món que coneixíem ha detonat en una explosió financera que no entenem com s’ha pogut deixar produir. Ens diuen que hem gastat massa, que ara hem de pagar les factures de tant dispendi, de tants AVEs, de tants ajuts socials repartits en clau electoral, de tants anys de manca de productivitat, de tant endeutament a cop de totxo i especulació d’estar per casa, de tanta gomina i tantes lliçons de creixement que donàvem als europeus rics de tota la vida. Ens diuen que ara haurem de pagar-ho tot això... i mirem la factura i veiem com volen les nostres pensions, el nostre sistema sanitari, la nostra sobirania i el futur dels nostres fills.

El panorama es aterridor. Per una banda, hi ha una veritat històrica absoluta: les democràcies parlamentàries sempre lluiten contra les crisis en inferioritat de condicions, a no ser que la població mostri una cohesió social patriòtica per se de pedra picada. La galeta que se’ns ve a sobre es de proporcions gegantines i serà caldo de cultiu per a salvadors de la pàtria, fiscals de la diferència i nostàlgics de l’autoritat. I tot això a Europa, paradigma de la mala llet i l’odi al veí. Tot plegat molt trist... entre altres coses la Unió Europea es va construir per superar els nacionalismes que suposaven un dogal per al comerç i les sinèrgies entre les economies dels estats membres. Una cosa que sense solidaritats fermes no es podia fer. La incompetència i la poca maduresa democràtica en l’ús del diner públic del Sud sumats al rebrot del sentiment de superioritat quasi racial i de l’egoisme electoral més tronat dels altres ens estan empenyent al final d’allò que imaginarem com Europa.

Hi ha un euroescèptic britànic, membre del Parlament Europeu, Nigel Forage, que defensa els interessos de la pagesia conservadora del sud d’Anglaterra, la que mai hagués volgut veure’s involucrada políticament amb els francesos i els alemanys. Mr. Forage té algunes intervencions memorables, es comparteixi el seu punt de vista o no. Particularment, una on retreu al senyor Van Rompuy la manca de qualitat democràtica del seu nomenament com a President del Consell Europeu. Podeu veure-ho a Youtube, val la pena. Bé, el que us deia, Nigel Forage en una intervenció al Parlament diu el següent: “Si als estats nació europeus els treus la seva sobirania i destrueixes els sistemes de representació política democràtica, a Europa només hi queda nacionalismes i violència”. Aquest fantasma, sembla mentida que no haguem aprés la lliçó, torna a sobrevolar les declaracions de uns i altres, els uns cremen banderes nazis a Grècia i els altres fan befa de les economies del sud en els seus mítings electorals.

La Història sembla que se’ns torni a escapar de les mans als europeus normals i torni a tenir vida pròpia, un comportament lligat a prejudicis i antigues ferides que avança inexorablement per sobre de les voluntats particulars fins a entestar-se en el seu destí pervers de confrontació. Tinc la sensació que hi ha massa comptes pendents entre els uns i els altres, i a més d'una li faria il·lusió passar la factura actual en un vagó de tren al bosc de Compiègne, wieder, un altre cop. Segurament, la fi del somni.

I aquí? A les espanyes? Hi ha un sentiment d’unió social com per fer front a la que se’ns ve al damunt? Els polítics, els poders fàctics, i els ciutadans hem aconseguit bastir una democràcia prou forta per fer front amb cohesió els esforços que se’ns demanaran? En trenta cinc anys de democràcia formal hem construït uns lligams prou forts com per desafiar el repte d’aixecar el país? Tenim uns líders triats democràticament que deixin de banda les urnes per treure’ns d’aquest merder? Les nostres institucions son creïbles com per entomar els sacrificis personals i col·lectius que suposarà fer front al deute que ens obligaran a pagar?

Quins camins ens queden? Frugalitat? Disciplina? Sacrifici? Treball? Conceptes que no cotitzen precisament a l’alça, oi? Millor la via de la queixa al carrer en defensa cadascú de lo seu? Com criatures sense dret a la joguina perquè el pare borratxo de poder s’ho ha gastat en un cotxe que no pot pagar? Plorant per terra enmig d’una rebequeria histèrica que no durà enlloc, perquè el papa ni te cèntims ni li deixen! Cridem que torni a fluir el diner públic, aturem les retallades! No ho hem entès prou bé... els nostres responsables polítics, els mateixos que segueixen a la palestra pública i ens demanaran el vot d’aquí un temps, es varen gastar els nostres diners. La pasta que teníem i la que guanyarem durant un munt de temps. I ho  han fet davant els nostres nassos, mentre els hi dèiem que volíem això i allò, que si no votaríem un altre partit. I els hem deixat. I els hem rigut la gràcia. Son part del problema i segueixen dient el que ens convé... han mentit, a nosaltres i als països del Nord. I aquests darrers ja s’ho pensaven, i ens van deixar fer.

I ara estem despullats, sense un duro ni futur... i les alternatives seran els salvadors de la pàtria, i només ens quedarà la violència i els nacionalismes... a menys que ens diguem a nosaltres mateixos que ens creiem Espanya com està muntada i volem contribuir a aixecar-la solidàriament amb tots els pobles de la pell de brau. Us la crieu Espanya? Jo diria que no... oi? Doncs ja sabeu. Ens cal la nostra pròpia democràcia, nova, sana i solidària, i no ens la construirà qui ens roba i escanya. Ho hem de fer nosaltres, i ho hem de fer abans no sigui massa tard. Per sortir de l’apocalipsi cal que fem un punt i final amb Espanya, o Catalunya farà punt i final amb la Història.   

De Oscars i doblatges

Nit de Òscars i catifa vermella. Una cerimònia que la meva marmota Florence gaudeix de forma especial, les imatges, els acudits, els vestits i les crítiques especialitzades –amb honroses excepcions- acostumen a ser intercanviables d’un any a l’altre, amb el qual el meu rosegador segueix la retransmissió amb gran alegria i l’auguri de tornar a celebrar el seu dia tant bon punt seu davant la tele.

La collita d’aquest any no es particularment espectacular. Tot i que, personalment, hagi vist i gaudit, en algun cas, de la majoria de pel·lícules a concurs no hi ha allò que podríem qualificar de un gran film que passarà a la història del cinema. Donat el fet que no soc un pirata informàtic, precisament, i que no em descarrego continguts d’Internet perquè ho trobo moralment execrable –ep! Cadascú arrastra la seva moral pels fangars que li don la gana- he fet allò tant passat de moda i tant català de veure-les pagandu, al Bosque dels Balañá, i en la llengua del Imperio.

Ara que ja us tinc a tots ben escandalitzats, puc dir-vos que al menys jo no me’n amago. El gruix de cine-adictes catalans veiem els continguts de Hollywood i europeus doblats al castellà i seguim engreixant els comptes de resultats del sector de la distribució cinematogràfica, Una indústria en mans de companyies i persones permanentment en peu de guerra en contra del català. Val a dir que tinc un run-run estomacal contrari a aquestes meves pràctiques antipatriòtiques, però resulta que vaig al cinema a veure pelis, en companyia de persones que els resultaria un esforç addicional titànic anar a veure-les en versió original –i si us soc sincer, a mi també em costa anar al cine a llegir subtítols- També es cert que es més difícil trobar una estrena en català que valgui la pena, en una sala a la vora de casa, que construir una alternativa electoral independentista única i transversal, que ja es dir.

La qüestió es molt fotuda. La indústria dels continguts es la fàbrica on es dissenyen les eines amb les que interpretem la nostra vida els ciutadans del món, de manera transversal i global. Hollywood, principalment, té la capacitat de vendre’ns prejudicis i de destruir-los amb una facilitat esparverant, i ho fa globalment. Construeix la realitat i els items culturals d’interès generacional que es converteixen en els lligams conversacionals i en les tendències de consum –tant ideològic com comercial- des de Seattle fins a Honkong, passant per Amsterdam i Moscú; de Tòkio a Johanessburg i de Buenos Aires a Vladivostok. Ara feu les triangulacions i compareu-les amb el nostrat “de Salses a Guardamar” i entendreu la magnitud de la tragèdia.

El cine ens ha ensenyat a ser intolerants amb el racisme i tolerants amb l’homosexualitat. Hem descobert les residències d’avis i els departaments d’assumptes interns de la policia. Les pel·lícules, en un món on el llegir sembla destinat a quedar reclòs al que hom pugui dir en un tweet, son els sermons moderns de un primer món acomplexat per la seva opulència i obsessionat per transmetre els seus valors com a universals, cosa que no es un factor aliè al rebot que porten determinades societats amb occident, donat que encara basen el seu comportament en textos religiosos de fa un grapat de segles i Hollywood els sembla l’encarnació de la pitjor Babilònia bíblica.

Sabent de la importància del pa que s’hi dona, la Generalitat, tant tripartita com convergent, ha tractat de posar tanques al camp. A cop de llei i de quotes els nostres governants han intentat -legítimament, que quedi clar- redreçar el rumb que porten les coses intentant rescatar el català com a llengua de transmissió dels valors èpics o quotidians que produeix el cinema. El resultat es conegut: emprenyada monumental dels distribuïdors i de les majors, en el que es pot considerar una intromissió en el que no deixa de ser un mercat i un entorn d’obediència estrictament privada. Un negoci, vaja. I si no ens la tornem a agafar amb paper de fumar, doncs tenen raó. Les lleis que produïm al Parlament de Catalunya a l’entorn de la llengua son una mena de crosses que de manera desesperada intentem posar a la supervivència del nostre idioma, unes accions que emprenem lluitant contra els elements i la legislació racista de l’estat espanyol, quan resulta que els qui estimem la llengua sabem que la millor Llei per prestigiar el català seria la declaració d’independència. Que quan un idioma té un estat al darrera no tot son flors i violes, però la situació canvia per a bé de forma substancial.

La realitat supera gairebé sempre la ficció, i aquí a casa suportem que només el 3% de les pel·lícules s’exhibeixin en la nostra llengua. Només, doncs, accedim al mainstream cultural imperant a través del castellà. Hi ha solució que no passi per la quota i el conflicte permanent? Doncs... per a mi si, n’hi ha: prohibir el doblatge! malgrat que quan he comentat aquesta possibilitat amb algun polític o amb gestors culturals s’han posat blancs i m’han contestat: ”Ui, es que això et posaria molta gent en contra!”, a la qual cosa els he contestat: “Tant me fa, jo vull ajudar la meva llengua, no guanyar eleccions”.

Si mirem els països del nostre entorn ens trobem que les nacions que ho doblen pràcticament tot son aquelles de passat feixista –els impulsava el control dels missatges perversos al igual que als dictadors actuals del món àrab- com Itàlia, Alemanya o Espanya, i la República francesa, que mai no ha deixat la seva particular guerra cultural contra el predomini de l’anglès. La resta de països amb llengües de dimensions mitjanes o petites no doblen les pelis, les subtitulen. Amb això, assoleixen dos efectes col·laterals: primer de tot, la població accedeix a l’anglès oral de forma natural, perquè els hi cal, no perquè ens entestem a pagar amb diner públic el seu aprenentatge per tal d’esdevenir cambrers (o queda algú que es pensi que amb el nivell que s’adquireix a l’escola hi ha prou per negociar en el globalitzat món de la presa de decisions empresarials?). El nivell d’anglès a Portugal, per no anar a Noruega o Holanda a buscar l’exemple, es galàctic comparat amb l’espanyol. No afecta a tothom, es clar, però el nivell mitjà dels executius i managers portuguesos es infinitament superior al dels seus homònims espanyols –i resulta que encara ho som-, i té a veure amb la tipologia de consumidor de cinema. Les coses clares, i la xocolata espessa.

La justificació per a no doblar les pel·lícules la podríem trobar en la pròpia legislació de la mare dels ous, es a dir: els Estats Units. Allà no es doblen les pelis per no afectar la creativitat del text ni la interpretació dels artistes. Penseu que perquè una producció europea (el Regne Unit es una colònia peculiar dels US a Europa) guanyi l’Oscar els francesos han hagut de fer una de muda: The Artist. Vull dir amb això, que fins i tot tenim totes les garanties de correcció política si decidíssim legislar que prohibim el doblatge dels films per a tal d’esser exhibits a casa nostra. Punt i final.

Que en trauríem de tot això? Mireu... d’entrada els Balañá tindríen un atac de ventre que es mereixen, a sobre ens perdríem l’oportunitat de veure cintes imprescindibles com “Resacón en las Vegas IV El Retonno” en espanyol, però... sobretot... les majors, que viuen del merchandisse associat a les grans superproduccions de Pixar, Disney, Marvel, etc... i que ara s’entesten a seguir-ho doblant només en castellà perquè total els catalans son bilingues (sigh) posarien el crit al cel. Ho farien, perquè si el públic no accedeix als continguts en el seu idioma, després no compra el cromo, la figureta, el DVD, el còmic, la disfressa ni el joc de la Play, que es on hi ha el negoci amb majúscules. Es així des de que George Lucas va cobrar els seus emoluments per Star Wars en forma de drets d’explotació dels productes associats, i es va forrar. Les majors ja s’encarreguen de doblar al neerlandès les pel·lícules amb potencial comercial, i no ho fan perquè siguin sensibles amb la llengua de Cruyff o perquè els empari cap esperit ecumènic... ho doblen perquè si no ho fan no hi ha companyies que vulguin pagar per obtenir llicencies de productes sobre la peli en qüestió. I es aquí on si tindríem la paella pel mànec: “Ah... senyors de Pixar... que diu que volen doblar Toy Story IV i no poden per culpa de la nostra Llei?. Cap problema, poden doblar-la al català, si volen. Farem una excepció tal i com diu la Llei en el seu apartat 34.7, però recordi que això inclou els drets d’emissió per a TV3 en el nostre territori i que el doblatge el paguen vostès, que nosaltres això ja no ho subvencionem, que estem de retallades”. I si no que tornin al cinema mut, que tot era molt més senzill, o no?

Porcaventura - Las Vergas!!!

Està bé! Jo no en volia parlar! Però per petició popular us faré cinc cèntims del que en penso d’això del “Eurovegas, the final solution”.

Jo a aquestes alçades de la festa ja ho entenc tot. Haig de dir que em pensava que després d’haver entomat la transició, l’etapa del peix al cove, el pacte del Majestic i el govern dels tripartits, no trobaria ocasió de rebaixar encara més el meu llistó d’exigència envers la dignitat de la política catalana. Doncs no. Ho veieu? Resulta que ara hem de debatre si els catalans hem de renunciar a l’imperi de les nostres lleis en una part del territori, a canvi de llocs de treball. Fixeu-vos que no entro en qüestions de moralitat, jo penso que amb els seus quartos tothom pot fer el que li vingui de gust, i que amb el seu cul també. Altre cosa es fer excepcions a la Llei per tal de pal·liar un greu problema com el de l’atur.

Jo entenc al govern dels millors. L’arribada d’Eurovegas suposaria una porta oberta a complir un dels seus eixos programàtics en campanya electoral: la reducció en un 50% de la taxa d’atur. El temps passa inexorablement, i donat que es fa difícil eixugar les xifres d’aturats sense haver pres ni una sola mesura per dinamitzar l’economia en un any i mig, l’oferta aquesta del Viva las Vegas es l’únic clau roent que s’ha presentat. Una mica com la fàbrica aquella de cotxes xinesos del tripartit, oi?

Estic  conceptualment en contra de l’excepció fiscal, de la subvenció, del tocar les regles del joc que son les lleis per tal d’afavorir aquest sector, aquella indústria o aquella empresa, a partir del criteri de un responsable polític. Diré més: quan més important es la xifra de la inversió i més ens venen la seva importància estratègica, més sospites m’agafen. Si, finalment, es produeix el desembarcament a Espanya –tant aquí, com allà- d’aquest complex turístic de luxe, i els hi donen –tant aquí, com allà- algun tipus d’avantatge competitiu, exempcions fiscals per exemple, entre uns i altres hauran certificat la defunció del contracte social entre la ciutadania i l’estat i, al menys jo, em trobaré legitimat per actuar en conseqüència.

Ja que no vull ser negatiu, i els catalans convertim riscos en oportunitats –allò de les pedres i els pans però rollo modern- faré des d’aquí una proposta a la classe política perquè se la pensi. Convindrem tots, segurament, en que si els números se’ls pot fer  dir el que es vulgui, com va demostrar Goldman Sachs quan assessorava al govern grec a maquilla’ls;  si un Power Point pot suportar qualsevol bestiesa que s’hi posi, si les slides son prou entenedores, estan en ordre i els gràfics son ben xulos, com varen demostrar els nanos d’Spanair; cardaré aquí sota un business plan alternatiu que resoldrà tants i tants de problemes estructurals a Catalunya que per fi un català -aquest humil servidor- guanyarà un premi Nobel -encara que sigui el d’economia, que té més de astrologia aplicada que d’altre cosa-.

Es tractaria de fer el que sempre hem fet molt bé els catalans: copiar l’idea d’un altre i posar-la en pràctica amb enginyeria, finançament i recursos humans locals. Ho hem fet abans! Junts podem muntar...:

PORCAVENTURA - LAS VERGAS – (1)

Un parc temàtic de turisme adult i de luxe dividit en tres parts:

Porcaventura: Dos Hotels – Casino i diverses cases de barrets destinats al sexe heterosexual, per a homes o dones, amb un toc esportiu de risc. Orgies amb els rostres ocults dels participants mentre es fa rafting: Tirolines que es puguin utilitzar per fer salts del tigre espectaculars des d’un gratacels a un altre. Grans iakuzzis comunitaris on s’hi deixessin anar alguns petits taurons endormiscats... Faci feliç a la seva senyora abandonant-la en pilotes en un bosc, armada de un tap de suro, un fil de nylon i un plàtan, mentre la persegueix un grup d’immigrants subsaharians disposats al que sigui per 400 euros al mes!

Las Vergas: Casino, cinemes, i llocs de trobada temàtics per encontres homosexuals entre homes. Un gran espai sense límit d’edats que aniria des de lo més trendy a lo més cutre. Un públic d’alt poder adquisitiu que no disposa d’aquest tipus d’instal·lació de manera regulada enlloc del món! Una gran oportunitat! I els catalans estem ja acostumats a engaltar segons que amb un somriure els llavis i molta dignitat pàtria! Voluntaris amb experiència en sobren a les cues de l’atur!

(1): Crec que per quotes i per legislació políticament correcte, caldria un tercer complex destinat a la homosexualitat femenina. No tinc ni idea del que els agrada ni se m’acut cap nom... Però... Això es una gran oportunitat! El partit polític que em doni un suport més decidit a Porcaventura – Las Vergas disposarà de la meva aprovació automàtica del pressupost de l’agència de naming i de l’empresa de dinamització cultural que ell vulgui!!!! D’aquesta manera, repartirem diner públic de forma que reverteixi en la seva organització política! Cal ser creatiu, però hi ha coses i procediments habituals que no cal menystenir!

Localització: Terrenys públics fronterers amb Andorra! Aquesta no us l’esperàveu, oi? D’aquesta manera els turistes podrien entrar per la banda espanyola i sortir per l’andorrana quan a voluntat. Fomentaríem allò tant dels banquers catalans de tota la vida del... com ho deien? Ah, si! Mercat lliure de divises! Però, els avantatges de fer les instal·lacions al Pirineu i a tocar d’Andorra no acaben aquí! Podríem demanar a Ryan Air que convertís l’aeroport d’Alguaire en un hub internacional! I tindríem el suport en relacions públiques andorranes de personatges tant nostrats i que tant estimen el país com tot aquest grapat de catalans que han residit a Andorra –al menys fiscalment- els darrers temps. No vull ser injust ni oblidar-me ningú, sols recordo ara la Caballé i l’Arantxa Sanchez Vicario, però de ben segur que entre tots faríem una llista.

Finançament: Collons! Cap problema, no? Si es públic el terreny, no paguem seguretat socials, les constructores estan acostumades a cobrar de l’administració a anys vista i sembla que un jueu deia que això seria negoci invertint-hi... nosaltres que ho farem exclusivament sobre les espatlles dels nostres aturats de la construcció que ara ens suposen una despesa en ajuts segur que ho podrem pagar, no?! Home doncs entre el que no ens gastem i el que ens estalviarem igual encara fins i tot guanyem diners! Ja se que sona una mica a discurs de conseller d’economia del tripartit... però d’això se’n diu comptabilitat creativa, i resulta que a més d’un li ha funcionat tant bé que ha arribat a primer ministre per aquestes contrades d’Europa.

Recursos humans??? Home... D’això anem sobrats! Apart de que la joventut i la preparació dels nostres aturats garantirien carn fresca de prostíbul al mateix temps que conversa d’alta volada (amb la quantitat de postgraus de menys de trenta anys que hi ha a l’atur, si us plau!), pel que fa a cambrers i paletes? Som els millors del món i pretenem ser-ne líders! Hauríem de fer una Universitat Catalana de Paletocambrerologia, i justificar la inversió com a recerca i investigació, perquè serà l’únic àmbit que ens quedarà d’aquí vint anys.

El que us deia, apart dels aturats de cua a l’INEM, Porcaventura ens permetria trobar feina de Directors d’Hotel i de Casino per exemple als senadors catalans, que hores d’ara cobren per no fer res i a més d’una mòmia política que encara va donant lliçons a uns i altres. Com a servei de seguretat podríem contractar uns quants albanokosovars, italomeridionals, i colombians dels que s’amaguen a Catalunya, o millor encara... preguntar a qui ho sàpiga qui eren aquests que amenaçaven de mort la regidora de Ciutat Vella Itziar González, que es veu que eren autòctons i així tot queda a casa. Les relacions públiques amb el mercat americà les podrien portar els Urdangarín i les de Brasil i el món àrab alguna empresa d’en Sandro Rossell.I la traca final... el millor de tot... L’home per governar-los a tots, l’home per a reunir-los, l’home per lligar-los a tots al món de les tenebres: de President de Porcaventura – Las Vergas en Félix Millet, paradigma de la transversalitat que hores d’ara s’avorreix a casa seva.

No us calen més detalls oi? Un paper amb un business plan pot dir missa i els power points se’ls endu el vent de l’oblit, com si fossin promeses electorals. El que queda al país i a les vides de les persones es la dignitat venuda a canvi de les engrunes, la legitimitat bescanviada per un salari, potser es condició humana i se’n diu supervivència, però voleu dir que no tenim alternatives pròpies a l’Eurovegas? Tant malament estan les coses que ens ho plantegem seriosament? Déu n’hi dó...

Error de diagnosi del doctor Carretero: El que cal es foc nou.

Ahir vaig sentir el doctor Carretero a la ràdio. Més enllà de la simpatia que em provoca la seva rectitud i la seva capacitat de parlar sense tabús de tot, després de donar unes quantes voltes a les seves declaracions, crec que es va equivocar en la diagnosi. El metge de Puigcerdà, murri, irònic i sarcàstic com sempre, va venir a dir que veient els resultats electorals els catalans volen ser espanyols.

Quan vaig sentir aquesta frase no hi vaig poder estar més d’acord. Es una realitat científica, si l’electorat vota opcions autonomistes serà que no vol ser independent. Vistes les coses des de dins, sota el meu prisma, ja s’entén que Carretero fa una crítica sardònica d’aquest component de rajolí prim que diu en Josep Carreras que portem els catalans a l’ADN polític. Per això crec que s’equivoca en la diagnosi, es una broma de consum intern, d’acord, però potser fora hora de superar l’endogàmia, l’acudit privat, i els retrets familiars.

Tot això ve a cuentu, perquè el propi Carretero denuncia en la mateixa entrevista que probablement les persones que estan liderant el camí cap a la independència no ho fan prou bé, perquè no aconsegueixen transformar-se en alternatives polítiques que generin prou confiança com per donar-los el vot. I aquí té tota la raó. Els partits per la independència no només han de suportar els atacs de les pors dels ciutadans al trencament amb Espanya, la befa dels mitjans de comunicació que no aposten –encara- per l’alliberament nacional, les manipulacions i legítimes infiltracions dels serveis d’intel·ligència espanyols... a sobre, ens hem de suportar a nosaltres mateixos.

Els catalans sembla que hem fet un procés d’afirmació nacional que ha portat la independència al centre del debat seguint el camí següent:

-Primer varem anar a reformar psicològicament Espanya, a fer pedagogia dèiem. I va ser que no. La última expressió d’aquest fracàs la va denunciar la gent que va sortir al carrer el 10 de juliol del 2010. Punt final.

-Paral·lelament, i de forma prou intel·ligent, entre tots, independentistes, autonomistes, i fins i tot federalistes –siguem generosos, tot i les reticències- varem centrar el debat en el dèficit fiscal, de infraestructures, i les solidaritats imposades. Ja està, estem tots d’acord, per aquí ja no avançarem més, ho tenim clar arreu del país i de forma transversal. No cal que hi insistim. Punt final.

I ara que? Com transformar aquesta doble constatació de que Espanya ni vol cedir autogovern ni vol deixar de recaptar injustament a Catalunya en una voluntat electoral per la independència? Segons les paraules d’ahir del doctor Carretero la culpa es de l’electorat, jo estic més d’acord en la segona part de les seves declaracions que assenyalen el missatge i el lideratge del independentisme com a responsable d’aquesta contradicció.

Jo de la independència en parlo amb tothom. M’apropo al tema poc a poc, deixant pistes com molletes de pa, convertint la dinàmica de la conversa –en lo possible- en un esquer fins que enxampo el peix, i constato que els catalans de naixement o d’adopció, catalanoparlants o castellanoparlants, cambrers, taxistes, executius, dones de fer feines, venedors ambulants, socialistes, anarquistes, convergents o fins i tot votants del PP, ja ho saben i ho veuen que viuríem millor amb un estat propi, ja estan convençuts que això no pot seguir així i que no hi ha solució de continuïtat amb una Espanya enrocada en una visió antiga i txulesca de la relació. Ho tenen clar. Però també tenen clar que els partits, els líders, el missatge, el futur que s’albira de les propostes electorals per la independència no els mereixen confiança. I si haig de dir-vos la veritat, a mi tampoc.

El lideratge per l’estat propi sembla entestat a confondre ser seriós amb estar emprenyat. Obcecats en insultar als qui “no entenen” o “no fan el pas”, renyant a convergents i socialistes, dient-los botiflers, traïdors, unionistes i venuts. Tractant als votants del PP com si no fossin catalans, als indignats de fer-li el joc a Espanya i als assistents a la Feria de Abril de candidats al bitllet de tornada. Que no ho veieu que els Pere Navarro, les Joana Ortega -reconeguda psicòloga!, perdoneu però no puc evitar-ho- i els Rafael Luna del PP han de poder viure, treballar i prosperar en les seves carreres personals i públiques i trobar-se còmodes en la futura República de Catalunya? Jo crec que renyant a tothom mai comunicarem que el fet d’assolir un estat propi es una promesa de futur engrescadora per tots els catalans, parlin el que parlin i estimin el que estimin. Si esperem que els votants pensin, amb el cor i amb el cap, en el futur dels seus fills en comptes de fer-ho en les fidelitats ideològiques dels seus avis, haurem d’oferir-los la promesa de un món millor. I no insistir en el retret i en l’acusació permanent de no estimar prou el país, que ja n’hi ha prou i a Catalunya la gent se l’estima com vol.

Cal una promesa de regeneració política i social que tothom pugui comprar en el marc de un estat nou, perquè les persones pensen que una Catalunya independent seguiria alimentant monstres com en Millet. Hem de deixar clar que el català serà la llengua pròpia de l’estat, però no podem construir la idea que encetarem la persecució del castellanoparlant reproduint les cacera de bruixes a l’inrevés. Aixecar l’edifici que ens protegeixi a tots ha de ser quelcom d’engrescador, amable, útil, seriós, que doni esperança. Això no es fa fotent-li la bronca al ciutadà, només escampant merda sobre les institucions i les altres formacions polítiques i plorant les misèries de l’espoli en un dia de la marmota permanent, sense fi.

Es possible que la solució passi per desballestar ERC, que es una marca caduca i rebentada electoralment per mil raons que no venen al cas, però tothom que té dos dits de front sap que es infinitament més difícil recuperar un producte mort que llençar al mercat un de nou. Sentimentalismes a banda, entre els uns i els altres varen matar ERC, apunyalada per l’esquena, enverinada des de dins i suïcidada finalment a cops de cotxe oficial, discurs políticament correcte i equidistàncies impossibles.

Cal foc nou, i segurament cal també que les seves flames devorin els comportaments frikis i histèrics de SI i el messianisme sarcàstic de Reagrupament. La via del discurs del retret que proposa López Tena es el mateix que proposa el doctor Carretero, i no sembla que es pugui guanyar la confiança ni de l’electorat convergent, ni del catalanisme socialista, que representen la centralitat política del país i que son imprescindibles per esdevenir independents. L’objectiu no ha de ser les solucions personals dins el món de la política, ni la supervivència “dels meus”, del partit, dels fidels... Carretero equivoca la diagnosi, no es que els catalans vulguin ser espanyols, el que passa es que una cosa es saber que la independència es la solució i l’altre donar el vot a gent que no sap bastir un discurs seriós, engrescador i fiable. Ens hi hauríem de posar.

Els uns i els altres, però tots espanyols

Escolto i llegeixo mitjans de comunicació, els experts, els gurus, els entesos, els sindicalistes, els periodistes, els tertulians, els líders patronals, vomitant merda de manera irreflexiva. Els uns cridant al megàfon amenaces i consignes tronades. Els altres fent riota dels sindicats i ensenyant les urpes amb cara de milhomes. I penso... Déu n’hi do. Això està agafant un caire de conflicte que feia molt de temps que no es produïa... exactament setanta sis anys.

La gran tasca econòmica pendent que la II República va haver d’encetar va ser la Reforma Agrària. Era evident que el camp a Espanya calia modernitzar-lo. Una aristocràcia decimonònica decidia que treballava i qui no, si posava els camps a produir, o no. I els polítics d’aquell temps varen fer una reforma que va empipar la dreta per atrevida i va frustrar als treballadors per tímida. I la cosa es va anar escalfant, fins petar. Que devien pensar els del mig, com jo, quan la República va fer la Reforma Agrària? I penso... devien de veure el monstre de la guerra que avançava inexorablement disposat a aixafar-los? Dic tot això, després de llegir els lemes de les pancartes de les manis d’ahir. Un cop constatada la buidor dels arguments dels uns i els altres. Les frases que es tiren pel cap uns i altres fan vergonya per senzills, repetitius, i intel·lectualment insultants. A mi, en aquesta guerra, per ara, de desqualificacions no m’hi trobaran.

Ni una. Ni una normativa per afavorir la creació de llocs de treball i millorar la competitivitat. Només una batalla pel control del micròfon i escridassar l’adversari. I els del mig estorats pel to que van agafant els missatges, dels uns i dels altres. I tot això, de Catalunya estant! Espoliats! Sense trens que funcionin! Sense accés racional al port de Barcelona! Sense hub! Vivint dins un estat on som ciutadans de segona i on ni tant sols podem parlar el nostre idioma al seu parlament. Una cultura pròpia que per a defensar-la, a sobre, hem de subvencionar entitats semipúbliques que ho facin –es veu que no en paguem prous d’impostos- i amb els quatre duros que ens queden mantenir Òmniums, Ateneus, Plataformes i Casals, que en cas de ser independents ens estalviaríem –vaja, espero-.

Espanya està encetant un camí de confrontació perillosíssim. Fixeu-vos que totes les icones subjecte de polèmica de sobte giren sobre els crims del franquisme, el passat de Fraga, Franco en una nevera... I els símbols que es treuen a passejar son les banderes republicanes i tota la parafernàlia argumental de la lluita de classes contra la gent d’ordre... I aquí ens agafaran amb els pixats al ventre com l’any 31, com l’any 34, com l’any 36, com l’any 38... Aquí encara amb el discurset de que “amb aquest no m’ajunto perquè es de dretes”, “d’aquell no te’n pots refiar perquè patatim que si patatam que a la vera vera vera de San Juan”... Un govern covard que segueix pidolant a Madrid. Uns sindicats i unes patronals foscos i fosques, amb líders que semblen paparres agafades a un gos famolenc. Ja ho veureu... de sobte la nació catalana passarà a un segon pla de la discussió, com sempre, i tornarem al discurs guerracivilista, dels uns i els altres, i els espanyols uns i els espanyols altres ens diran que aquests son els temes importants... que si monarquia o república, que si les classes populars son internacionalistes o que la gent d’ordre hauria de posar seny i prioritzar bé deixant de banda regionalismes. Aquestes dinàmiques de xoc de trens socials, als catalans, sempre han acabat per passar-nos per sobre. Espereu-vos quatre dies i podreu començar a veure titulars que diran que la lluita important es la dels pobres contra els rics, si es que en queden.

I qui pillarà? Doncs els de sempre. El meu avi banquer va fugir de Barcelona en avió i va viure la guerra a Suïssa a un hotel amb la seva amant. Ni era feixista ni espanyolista, però tenia quartos i va fer bé, la seva família política no va ser-hi a temps i varen “desaparèixer” a la comissaria de Via Laietana, l’agost del 36. La gent que te pastarrufa, però de la de debò, els Botín i companyia, si això peta, tranquils que no els passarà res. L’altre avi, el que tenia una petita empresa, va passar un calvari que va incloure simulacions d’afusellament al menjador de casa seva davant les seves filles, la cremà de la seva biblioteca –formada majoritàriament de llibres en català, dels quals em queden els Patufet i uns quants exemplars de la Bernat Metge- i tres anys amagat a Sant Feliu de Codines, sense sortir pràcticament de casa. Era d’Acció Catalana, devia doncs de merèixer l’escarni per liberal, catalanista i burro, té collons! Tinc tots els números per repetir la història si el lumpen prengués el carrer, no ho dubteu. Potser exagero? Potser si, potser no. Els qui crec que exageren son els uns i els altres. Un altre cop. Jugant amb les coses i les paraules que pensava que estaven arxivades al museu de la infàmia, la tonteria i la irresponsabilitat.

Hem d’aprendre de la història i no deixar-nos entabanar en una discussió eterna espanyola i passada de moda. Els catalans tenim l’oportunitat de marxar d’aquest panorama que ens venen les dues bandes de la trinxera espanyola i crear un estat modern on posem obstacles a la corrupció, fem les nostres pròpies lleis laborals, reformem la justícia i la fem igual per a tothom, i on no ens calgui pagar privadament la defensa de la cultura perquè es defensarà tota soleta gràcies als mecanismes propis de un estat que li sigui lleial. Els espanyols intentaran arrastrar-nos a la seva història de tiris i troians, nosaltres els hauríem de deixar clar quan abans millor que nosaltres ni una cosa ni un altre, que nosaltres som dàlmates –per posar un  exemple-, i que ja s’ho faran. Ells prefereixen la confrontació, abans anar a hòsties que trencar la sacrosanta unitat, i en això estaran tots d’acord, els tiris i els troians, i pretendran que reproduïm aquí el mateix conflicte miserable d’allà.

Abans de ventar-los, abans de posar-vos al darrera de segons quina pancarta o firmar segons quin article penseu-vos-ho bé. Val la pena atiar l’odi? Convé péixer la bèstia un altre cop? Els penseu seguir en la seva follia? No valdria més la pena encetar un pacte social a la catalana dins de un projecte comú de nou contracte social aquí a Catalunya? La creació de un estat propi no només es deslliuraria de tota aquesta gentussa, uns i altres, si no que a més a més ens posaria en safata la possibilitat d’arribar a acords nosaltres solets i en clau catalana, tenint en compte que el teixit productiu està format per petites i mitjanes empreses i per treballadors preparats i que entenen allò del braç i la màniga. I que els uns i els altres es quedin en Garzón, l’Urdangarín, en Peces Barba, na Esperanza, en Rubalcaba, en Joan Rosell, l’UGT, els COCOS, en Guerra, l’Aznar, el Real Madrid, el Villarato, la Belén Esteban, la tricolor, l’ABC, el Dragon Rapide, l’Almodovar... i per haver-los aguantat tants segles, si us plau en Duran i la Chacón, que tanto monta monta tanto en questions d'espanyolitat, i podran distreure tant als uns, com als altres.

Reforma laboral per a patronals i sindicats

Els catalans de una determinada edat, fills de la transició i frustrats pel dogal de un estat obsolet i poc democràtic, vivim avesats a l’esquizofrènia de ser uns rojos neo-cons, o si ho voleu uns conservadors d’esquerres o uns carlins amb sensibilitat social. Els qui no formem part del sistema dels de d’alt, tenim amics i coneguts que han perdut o poden perdre la feina, noves generacions de familiars que porten anys preparant-se i que no accedeixen al seu primer lloc de treball seriós ni de conya, patim per la nostra feina i de vegades tenim responsabilitats sobre la feina d’altres persones. Es en aquest context que l’altre dia vaig fer el que em demanava el sentit comú i vaig seure amb una advocada laboralista, a fi i efecte de que m’expliques la Reforma Laboral.

Hi vaig anar ple dels prejudicis adquirits llegint la premsa o els blocs habituals, escoltant ràdios i televisions, sentint les declaracions de les patronals, els polítics i els sindicats. Al final de l’espectacle, un cop debatuda la Llei amb algú que porta vint i cinc anys de conflictes laborals, lleis diferents, judicis, CEMACS i EREs, una professional que tant li toca defensar treballadors com empreses i a qui el que li importa es el que diu la Llei i no les seves valoracions morals, vaig poder treure’n l’entrellat, perquè si m’havia de refiar del que diuen al diari els uns i els altres no me’n hagués sortit.  M’agradaria compartir-lo amb vosaltres.

Els meus judicis de valor previs varen desaparèixer al cap de cinc minuts. Hi ha un factor de la Llei que jo considerava perillosíssim, si era cert. Vaja... pel que jo havia llegit semblava que seria una conseqüència directa de la nova legislació i trobava que era un suïcidi com a societat: la possibilitat per l’empresari de fotre fora treballadors de cinquanta anys substituint-los per joves a meitat de preu. Des del meu punt de vista era una via que ens portaria directament al conflicte civil al carrer, una idea absolutament fora de tota lògica. Doncs ja us dic que la Llei ni ho afavoreix, ni ho estimula, ni res de res. A la fi de l’espectacle, està clar que es pot fer –així ha estat sempre- , però la nova norma no posa unes condicions que ho afavoreixin, precisament. Ho explico.

Davant d’una crisi a la companyia, o davant de una decisió de reduir la plantilla, ara hi ha tres camins per realitzar un acomiadament:

-El disciplinari de tota la vida, en el qual el treballador rebrà la indemnització per tants dies per any treballat com hagués signat segons la Llei vigent en el moment de la seva contractació. Es a dir de 20 dies, en aquest tipus d’acomiadament, res de res.
-L’acomiadament per causes objectives. Es a dir, perquè ja no cal aquell lloc de treball específic, per exemple. En aquest cas, si l’empresa justifica que porta tres trimestres consecutius amb pèrdues pot pagar 20 dies per any, en comptes dels 22 o 45 que li pertocarien al treballador. Nou mesos perdent pasta donen dret a l’empresari a dir... “no em calen tres persones al magatzem, amb una en tinc prou”, per exemple.

En aquest darrer cas, l’administració, els tribunals laborals, no permeten que s’acomiadi l’home de cinquanta anys que cobra 40.000 euros l’any si l’empresa abans no es desfà dels altres dos nois del magatzem, que estan com autònoms, o en precari, o ves a saber amb quin tipus de contracte més favorable per l’empresari. Aquesta causa organitzativa objectiva no pot portar, per Llei, a la destrucció del lloc de treball amb més drets adquirits i més estable.

Posem un altre cas. La companyia decideix que ja no li cal tenir departament d’atenció al client. L’empresa no pot contractar nous treballadors per fer la mateixa feina que els que acaba d’acomiadar, a meitat de preu, al cap de quatre dies. Ni de conya.

Aquests casos que explico formen part d’aquella mena de decisions que alguns d’aquets empresaris que consideren els treballadors com una xacra en comptes de com un actiu, cert. Però no fotem... acomiadar no es una festa, sobretot per petits i mitjans empresaris. Fotre fora gent qualificada amb la que hi tens una estreta relació no es un objectiu vital agradable per ningú, diguin el que diguin els sindicats.

La Reforma Laboral està infinitament més ben pensada del que jo m’imaginava. Si estem d’acord en que el mercat laboral no funciona tal com el tenim estructurat i legislat, si constatem cada dia que països com Alemanya ens fan dumping social avui si i demà també, si tots estem d’acord en que vora un 25% d’atur es una anomalia en el context de la Unió Europea, era evident que s’havia de encetar un procés de canvi en la legislació que poses a les empreses d’aquí en condicions de competir i de millorar la productivitat. La Llei ho fa? Mireu, jo no ho se, el que tinc clar es que la normativa anterior no funcionava.

Ara bé. Al tanto que va de canto. Entenc que aquesta llei no fa res que incideixi a curt termini en la reactivació de la contractació. En absolut. Caldrien noves normatives que afavorissin la contractació d’aturats, tant de joves com de llarga durada. Però això requereix de un coratge polític i de la col·laboració activa per part dels agents socials. I aquí es on volia arribar jo.

Tenim unes patronals, amb uns dirigents i unes estructures, que dir-les obsoletes es ser generós. Algun empresari català pot sentir-se representat per pintxos com Joan Rosell de la CEOE, Josep Gonzàlez de PIMEC, Miquel Valls de la Cambra de Barcelona o Joaquim Gay de Montellà de Foment? Paios que no han dirigit una empresa en sa vida, carn de consell d’administració, subvencionats, comprats, al servei del poder i no de l’empresariat. Tots ells al capdavant d’institucions caduques i no democràtiques, filles del franquisme més tronat, gremials, construïdes a base de la cooptació més vergonyant, la compra de voluntats més barroera o de fidelitats canines a canvi de solucions a mida per a carreres professionals miserables o directament inexistents. Algú es pensa que aquesta gent aportarà a la discussió alguna cosa més que un aplaudiment, unes declaracions oportunament llepades, o un discurset anodí a la presentació de un acte d’autobombo? Perquè això si, els mitjans de comunicació, tota la patuleia de periodistes econòmics que son els únics en la professió que escriuen els seus articles fent copy-paste del que li diuen els comunicats de premsa de les institucions que haurien d’analitzar de forma crítica, estan disposats a aplaudir qualsevol bajenada que deixin anar. Per definició, un economista –i el periodista econòmic encara més- es algú que demà sabrà perquè es va equivocar ahir.

I els sindicats? Perdoneu... però es que em fa quasi vergonya parlar d’ells. Unes estructures tant o més casposes que les patronals. Incapaços de donar solucions, una gent amb la barra d’haver estat mirant com pujaven les xifres d’atur sense aportar res més que solucions del tipus: “Més impostos i més ajuts socials”. Però que estan bojos? Si els líders patronals –ha ha ha ha ha ha ha, perdoneu- no han fet d’empresaris en sa vida, que us penseu que han treballat en alguna cosa els líders sindicals? Vaja... més enllà que per a mantenir-se durant tota la seva vida laboral al front de l’organització i a sou de tots! Que l’estat manté els sindicats, com manté les Patronals! Com no voleu que convoquin manifestacions en contra la Reforma Laboral els sindicats? Que us esperàveu? Abans... en el cas dels tres homes que treballaven al magatzem de l’empresari aquell que haurà de plegar si no fa alguna cosa, sabeu a qui NO es podia fotre fora de cap de les maneres? Ho heu endevinat: al qui té carnet de un sindicat. D’això als Estats Units (i a la Xina) en diuen gangsterisme.

No ho se nois i noies... jo he estat treballador per altri, m’han acomiadat justa e injustament, he endegat tres empreses i només la tercera ha sobreviscut. No veig al meu entorn empresaris amb plans malèfics per robar els menjar de la boca als descamisados, veig gent que es juga els quartos –que no té, moltes vegades- per construir un negoci que funcioni i tingui futur. Per altra banda tampoc veig les hordes marxistes sindicals que vulguin detonar l’empresa sigui com sigui perquè l’amo grapeja les secretàries! Que no vivim en un món de Dickens collons! Per molt que ens ho vengui Foment i UGT! Caldria canviar sindicats i patronals i afavorir que gent nova amb ganes d’aportar i no de destruir se’n fes càrrec dels nous acords que el país necessita, tot això que passa avui es basa en argumentacions simples, de manual tronat i de dogmatismes que ja eren antics el 1978.

Es imperdonable el poc criteri que de manera generalitzada s’estén com una taca d’oli. Una percepció construïda sobre prejudicis i mentides que ens portarà a conflictes socials que es podrien evitar si a la taula de negociacions hi haguessin empresaris i treballadors que fossin això: empresaris i treballadors. I no vividors del sistema, titelles subvencionades, sense més interessos que seguir sortint a la foto i cobrant a final de més, no fos cas que hagueren de treballar o tenir una aportació original a fer. Benpensat, entre tots... el que hauríem de fer es una Reforma Laboral destinada únicament a posar a treballar a les patronals i als sindicats per allò que els paguem: trobar solucions que facin millorar l'economia del país i no per viure del cuento.

El somni de la marmota

Ahir la meva marmota celebrava un altre cop el seu dia i em deia: “Però això del corredor ferroviari central no havien dit els europeus que no?. Vull dir que... no sembla raonable, oi?” La meva marmota va néixer a Pennsylvània, i allà es veu que tenir raó serveis d’alguna cosa i que les prioritats econòmiques son cabdals a l’hora de prendre decisions polítiques. De fet, em va recordar que l’últim cop que es van barallar per si un tren passava de la costa est a la costa oest, per d’alt o per baix del paral·lel que dividia els estats esclavistes dels que no ho eren, varen provocar la Guerra Civil i que n’havien sortit escaldats. Vaig mirar-la de fit a fit als seus ulls que em miraven provocadors i amb tot l’aire de superioritat que pot acumular una marmota en el seu esguard i li vaig dir que se’n anés a dormir, que l’endemà de ben segur tornaria a ser el seu dia aquí a Catalunya. Us recomano que en tingueu una a casa com a mascota, un d’aquests simpàtics rosegadors, al menys així tindreu algú a la família content de la relació amb Espanya.

Hom arriba a casa amb ganes de tranquil·litat, parlar amb els nanos, veure una peli, sopar un iogurt i anar a dormir. Ahir, però, donaven el programa aquest de TV3 sobre monarquia o república. Ves a saber per quins set sous em venia de gust veure’l. Si m’hi paro a pensar es tractava de un exercici d’espanyolisme d’allò més ranci. Els catalans no tenim casa dinàstica pròpia, per tant... es un debat nacionalment estèril, i que només ens embolica amb discussions tronades madrilenyes. Un conflicte intel·lectual, per dir-ho d’alguna manera, que ens empeny a defensar o atacar les posicions de l’avi, en comptes de pensar en el futur dels nostres fills. Però... volia veure perquè el PP s’havia posat tant nerviós amb l’emissió de Monarquia o República, i abans que l’Alícia s’ho carregui, vaig posar-me les notícies del 3/24 per fer temps.

Poso doncs les notícies i... patapam! La ministra espanyola de Foment –els espanyols haurien de fer com a Star Wars i clonar tot aquest personal per fer-ho fàcil, ja que sempre diuen el mateix i la marmota ho entendria tot molt més bé-, ja no se si es la Malena, el Pepinho o l’Anna Pastor, tant li carda, obra una cartera i treu un plànol d’Espanya d’aquells de pintar les províncies al cole, amb la xarxa ferroviària radial el corredor central i tota la pesca. Però... però... però... un altre cop???? I això qui ho paga? I com? Si no hi ha un duro! En aquest moment començo a cridar massa... i la meva marmota em mira tot encuriosida.

-La societat civil catalana! –li endego al rosegador- Ella ens traurà de tot aquest entrellat! Igual que ho va fer quan al 2007 es varen reunir a l’IESE i varen donar un cop de puny a la taula, amenaçant Madrid amb les ires dels Déus si el Prat no esdevenia un hub internacional de colló de mico!

-Curiós... –em contestà- I com es que jo vaig haver de passar per Barajas en el meu viatge des de Puntxsutawnee?

-Bé... això es perquè hi ha hagut una conxorxa del Grup Godó, Vueling, Planeta, Antena3 i en Jiménez Rodríguez Losantos per enfonsar Spanair, amb la col·laboració de Qatar Airways i en Sandro Rossell! –li vaig dir bombardejant-la a dades.

-Ah, però... però... l’altre dia... m’explicaves que això de la reunió de IESE ho va muntar el Grup Godó i que el Cercle d’Economia el presidia un tal Piqué, que es del PP, i treballa a Vueling que es dels de Planeta que son els amos de Antena3! No entenc res!

-No entens res, perquè ets una marmota gandula que no escoltes –vaig contestar-li- a la reunió de IESE també estava la Cambra de Comerç de Barcelona!!! Una institució mil·lenària que representa els interessos dels comerciants de Barcelona! Independent! I que fa eleccions des de fa centúries! El pal de paller de l’activitat econòmica del Cap i Casal, que controla la Fira de Barcelona, i el Port, i, i...

-I dius que fan eleccions aquests els de la Cambra de Comerç que son tant importants...? –va preguntar amb posat murri-.

-Si! -Vaig contestar cofoi des de la dignitat que em confereix ser català de Barcelona amb set cognoms catalans i un de basc (en termes de masculinitat ètnica equivaldria a tenir tres testicles, més o menys).

-Doncs vaig llegir que uns paios van intentar presentar-se a les eleccions a la Cambra, i la senyoreta recepcionista que els va donar els papers els va dir que... “Vale, estan en termini... però els vots ja han estat emesos”, hi hi hi... jo em pensava que allò de les urnes plenes, hi hi hi, només passava a Astérix a Còrsega, hi hi hi... –va riure amb aquell riure sardònic tant propi de les marmotes-.

-No m’ho crec! –vaig dir-li emprenyat-.

-Això no es tot, cap de suro! –es va posar a dues potes i amb el dit m’assenyalava com si tot fos culpa meva-. A les eleccions de la pomposa, inútil, i obsoleta Cambra de Comerç de Barcelona només hi vota menys del 2% de les botigues i empreses amb dret a vot, i que han de pagar quota obligatòriament! Els representants es trien per gremis! Del tipus cansaladers, sabaters... em sembla que hi ha 50 epígrafs diferents i que si els regires bé trobaràs fins i tot venedors ambulants, o ferradors de cavalls, o cistellers! Doncs, si fas una candidatura i vols guanyar has de presentar-te per cada gremi! Fàcil oi?

Jo no tenia paraules i ella va seguir...

-Això no es tot. Si vas a votar a les eleccions de manera presencial a l’assemblea t’hi has de presentar amb les escriptures, l’últim rebut de l’aigua, vint-i-tres rebuts d’impostos diferents al dia (vint-i-set si ets llibreter), i un certificat del conservatori de música conforme saps tocar la bocina si et dediques al transport. Ara... si votes per correu signant un paperet que et porten un parell de gestories a la botiga, i votes a qui et diuen, ell s’encarreguen de fer arribar el teu vot de manera legal al ple de la Cambra... i no cal que els ensenyis cap mena de documentació per signar, de fet pot posar-hi una X el teu depenent il·legal que ells ja s’encarreguen... Aquesta es la teva maravellosa societat civil... vols que t'expliqui la PIMEC?

Jo ja veia que la marmota començava a desvariar, encara que soc conscient que a Pennsylvània això de la democràcia ho porten a la sang... Tot i així vaig intentar replicar...

-I ningú no pot fer-hi res?

-Si! Imbècil! Tu! I tota aquesta colla de catalans estúpids que viviu dins aquesta mena de somni dels babaus! –va cridar ella- Perquè ni teniu ni tindreu hub, pagareu el tren per Saragossa i el Pirineu i el que us demanin, el corredor mediterrani ni l’ensumareu, i a més a més us ho tindreu ben guanyat! Per ximples! Per ganduls! Per covards! I per no despertar-vos del somni de la marmota!

La temptació independentista II

Deia W.C. Fields, el gran còmic americà que inspirà a Groucho Marx i a Woody Allen: “Jo no tinc prejudicis, odio a tothom per igual”. Aquest es tot l’esperit ecumènic que intento mantenir en aquest bloc. Puc equivocar-me, es clar, però tracto sempre de repartir equilibradament culpes i nafres. Es coneguda també l’anècdota entre Josep Pla i Luís Racionero. Quan aquest li va dir al mestre de Palafrugell que volia escriure, però que no sabia exactament sobre que, el murri de l’empordanet li va preguntar: “vos ja en teniu de diners?”. Quan l’autor de La sonrisa de la Gioconda li va contestar que no, Pla va concloure “aleshores no pateixi que ja li diran el que ha d’escriure”.

Dic això, perquè he rebut tres e-mails de tres convergents pre-pujolians que destil·len contra el meu post una indignació més pròpia d’un pelut acampat a la plaça Catalunya, que de algú que ha anat a una escola de pago. L’autor d’aquest bloc no hi té el cul llogat, al menys al ciberespai, i per tant seu quan vol. I jo que ja havia donat per periclitat el tema de la pobresa dels arguments convergents sobre la ineptitud dels independentistes per a construir un estat català, em veig obligat a fer-ne una segona entrada aquí al Savalls. Cap agressió virtual sense resposta, doncs. Avui repassarem més en detall la tesi del llibre La temptació independentista, no fos cas que em quedés alguna cosa al pap.

Els autors sembla que pretenien atacar, i jo no els trec raó en això, alguns dels mites històrics dels qui volen la independència. Volien provocar un debat sobre la conveniència de posar com a referents a personatges com Moragues, Claris, Casanova, Companys, o Macià. Gent que va acabar martiritzada, derrotada, o que directament varen conduir la nació a grans desastres. Proposen el dubte raonable segons el qual hauríem de tenir en més alta estima i consideració gent com Prat de la Riba, Cambó o Pujol, que varen utilitzar les seves innegables habilitats polítiques per construir i avançar en el catalanisme.

Home, que voleu que us digui? Es un debat interessant. Però jo pensava que tots sabíem a aquestes alçades que la Història, així amb majúscules, serveix per a dues coses: la primera per intentar profetitzar el futur mirant enrere, evitant errors i entrebancs passats i la segona, fer-li dir a la història allò que ens va bé pels nostres objectius presents. Tant cert com verídic, oi?

Jo esperava trobar-me en el llibre atacs concrets, punyents, dolorosos i defensables. De l’ordre següent: “Al general Moragues el varen penjar i esquarterar perquè al segle XVIII els homes d’honor quan rendien una plaça juraven no tornar a agafar les armes”, i Moragues no ho va fer; “El Decret de Nova Planta es conseqüència de que els catalans es varen aixecar en armes contra el Rei legítim i que havia jurat les Constitucions Catalanes”, que volíeu? uns mimitos?; o bé, “caldria preguntar-nos si Macià, Dencàs, o els germans Badia vorejaven perillosament el feixisme en els seus plantejaments nacionals”, podríem discutir-ho i seria interessant; o si no, “a Companys li va salvar la biografia el fet de ser afusellat, perquè tothom qui el coneixia en treia la conclusió de que era un gangster”, i ens haguéssim barallat, o no. Però aquestes provocacions intel·lectuals son massa incorrectes políticament. El llibre parla d’aquests personatges i d’aquests fets encabint-los en l’epígraf dels somiatruites i les xarlotades, que voleu que us digui? La polèmica me la imaginava més gran.

De fet es curiós que els autors ens contraposin contundentment a Francesc Cambó com algú que si que hagués estava preparat per a construir una Catalunya estat. Llàstima que fos un autonomista, com Prat de la Riba i com el Jordi Pujol del segle passat (es veu que ara l’ètica de la responsabilitat pujoliana demana la independència). Posar d’exemple d’alguna cosa, que no siguin els negocis i la introducció a Catalunya del lobbisme, a Cambó em sembla de mal gust. Sobretot, perquè es coneguda la resposta que li va donar Woodrow Wilson –president dels Estats Units i premi Nobel de la Pau- al cap de la Lliga Regionalista: “Si voleu la independència estarem al vostre costat, perquè es tractarà de un assumpte internacional; si voleu autonomia dins Espanya, no tenim res a dir, perquè es tractarà d’un afer intern d’aquest país”. Em sembla que enlairar Cambó com exemple de agudesa patriòtica es com fer anar els gegants en un dia de vent.

Tot i acceptar que els líders que històricament ens han tocat, o bé no varen tenir l’habilitat, o bé no varen tenir la voluntat de conduir-nos cap a l’emancipació com a poble, em pregunto si aquest es el cas avui en dia. I aquesta es la base de la tesi final del llibre: La feblesa estructural del nacionalisme/independentisme català. Mireu... podent-li donar la raó, em sentiré generós i ho faré. També haig de dir, però, que soc el primer en acusar al moviment per la independència d’endogàmic, propens a la capelleta i de poc seriós.

El que no puc entomar es que el llibre pressuposi que es millor ser una autonomia d’Espanya que un país independent com Portugal. Millor la metadona del Barça que una selecció nacional. Millor tenir la Caballé i en Carreras que dos premis nobel com tenen els portuguesos. Que es ridiculitzi els dirigents pacifistes de l’esquerra i que es generalitzi la seva infantil posició davant la necessitat de un exèrcit català a tot el món independentista. Que es digui al llibre que el nacionalisme català es de caire lletraferit i literari dient que no hi ha catalans amb vocació militar, de fet això resulta insultant per tants i tants catalans que els hagués agradat dedicar la seva vida al servei d’armes i no ho han pogut fer perquè la història ens va regalar sòmines com en Cambó. Si els socialistes varen posar un català de ministre de defensa espanyol l’any 1982, si en Duran Lleida mataria per ocupar la cartera d’exteriors que va passejar en Piqué –amb reverències vergonyants incloses- com s’entén que pensin que no hi ha gent preparada per fer-se’n càrrec d’aquestes responsabilitats a la República Catalana?

Es cert que el lideratge del moviment, amb honroses excepcions, es en mans de més d’un friki, i de més d’algun personatge dubtós. Però no ho es menys el fet que el President de la Generalitat té un currículum pràcticament inexistent en l’empresa privada tret d’haver-li servit els cafès al senyor Prenafeta, que la vicepresidenta menteix en el seu CV per semblar “digne dels millors”, que tenim un geni del món acadèmic com en Mas Colell fent poc més que d’home del frac davant Madrid, i que Duran i Lleida va entrar a la política i penja de la mamella fot tant de temps, que només Uriel Bertran és en disposició biogràfica de prendre-li aquesta mena de record Guiness de permanència en la nòmina de l’estat.

Resulta evident que Catalunya té un problema de lideratge, però no combrego amb que aquesta situació puntual ens hagi de condemnar a viure colonitzats per in eternum. Com va dir un amic fa poc, si molts ens hi posem a treballar, els líders acaben per sortir de forma natural. Fins i tot, un dels amics convergents que se m’ha queixat del primer post, sota l’argument de que jo no havia entès el llibre –o que no l’havia volgut entendre- em reblava que “si tant clar ho tens presentat de cap de llista i guanya unes eleccions”. Aprofitaré l’avinentesa per explicar una última anècdota biogràfica meva, i acabar de lligar-ho amb el que deia al començament sobre en Pla i en Racionero.

Fa molts i molts anys, quan el món era jove i jo declinava la invitació de fer-me britànic i així poder ingressar dins un exèrcit com Déu mana, vaig dir-li a l’amic -i general- que em feia aquella oferta que tant m’honorava:

-“Sabeu que em passa? Que jo només tinc una de pàtria, i aquesta es Catalunya. No podria servir sota cap altra bandera, si no fos per obligació. De totes formes, potser m’agradaria dedicar-me a la política”

El general, membre del partit conservador, i segons les seves paraules foragitat de més països dels que jo mai visitaria en la meva vida em va respondre:

-“Ai, xicot, per a fer política només has de complir un dels següents requisits. O bé tens molts duros, però molts, i fas política de debò. O tens un estomac de ferro per menjar-te totes les renuncies, i tot el joc brut, que hauràs de empassar-te a canvi de un salari merdós.

Quanta saviesa, Déu meu! Es veu que de murris, apart de a l’Empordà també n’hi ha a les Illes britàniques... Que quedi dit: els meus ingressos potser em donen prou per dir el que vull en aquest bloc, però no son prous per fer política amb tota la llibertat necessària. Al menys, per ara, que ja veurem...

La temptació independentista

L’altre dia vaig estar parlant amb un convergent independentista dels que diuen que els catalans no som prou madurs per assolir i mantenir la independència. Ja sabeu que es un tema que em posa bastant nerviós, per dir-ho finament, i varem encetar una discussió que ens va portar a sobrevolar la guerra civil, els mites del catalanisme, la transició, la història i la realitat, els referents i els resultats electorals.

En Jordi –molts convergents fills del pinyol convergent nascuts a finals dels 70 se’n diuen de Jordi- em va comentar que si volia saber les raons intel·lectuals i els perquès de la nostra incapacitat per ser majors d’edat, em llegís el llibre “La temptació independentista”, on quedava dita, de forma polèmica, la veritable diagnosi del nostre desori nacional. Em va entusiasmar l’idea de que em fora revelat el secret de la nostra immaduresa i li vaig prometre fer una crítica del llibre. Heu-la aquí.

Ressentiment

Vaig agafar-lo amb interès, i el primer que vaig fer va ser mirar quan havia estat escrit. Es un llibre parit el novembre del 2009 i editat al juny del 2010. Es a dir, amb Montilla a la Generalitat, el tripartit gastant-se els quartos, i el Constitucional per manifestar-se encara sobre l’Estatut. Un text previ a la manifestació del 10-J, diguem-ne. Per tant, hi ha un tou de pàgines del llibre construïdes per tal de donar arguments en clau interna convergent, amb històries de gust dubtós i mitges veritats amb tufillo de sentit del humor endogàmic, per tal de defensar-se de les acusacions de traïdoria, botiflerisme, etc que els independentistes acostumen a fotre pel cap dels seguidors de Pujol.

Hi ha tota aquesta primera part narrada des del ressentiment i l’amargura que gira en torn l’idea que es el PSC qui es intel·ligent i ha enganyat a ERC donant-li càrrecs i poder, per tal que els Ridaos, Puitxis i Hugets posessin en contradicció el nucli nacionalista de convergència, debilitant així el vot útil per la pàtria que només pot representar CiU. La teoria es interessant, i jo no dic que a Nicaragua es podés perseguir aquest objectiu. Però, vaja, crec que tothom estarà d’acord en que els motius per a repetir tripartir per part de ERC tenen dues potes: una de noble, per molt que podem pensar que equivocat: intentar nacionalitzar el PSC encara que fos posant-lo en contradicció permanent amb el govern Zapatero; i un de trist: el poder i el cotxe oficial per tanta gent que no tenia on anar a treballar fora de la política de partit.

Un pinyol de bons catalans

La tesi dels resultats electorals, de la penetració del vot nacionalista en proporció al vot en clau espanyola, es un dels eixos en el que es basa la convergionada per a assegurar que perdríem un referèndum. Son planes i planes de resultats històrics que diuen coses com que en Carod el 2006 treu 8 diputats a les generals per la persecució de la caverna, i obliden explicar que el millors resultats del pujolisme amb un 29% de vots del cens es produeixen arrel del cas Banca Catalana. Segons els autors CiU es el partit perfecte per a votar si hom sent la pàtria com a seva, entre altres coses perquè dins hi ha de tot, des de la democràcia cristiana fins la socialdemocràcia, una mena de Partido Revolucionario Institucional (PRI) mexicà (sempre ho he trobat molt divertit això de ser revolucionari i institucional alhora), a la catalana, fent de paraigües a tot l’espectre central del seny polític. Segons aquesta teoria, si no es vota CiU o ets un extremista o no ets un bon català.

Segons el mite convergent, un cop acabada la guerra, Catalunya va quedar orfe de classe dirigent catalana. Era morta o a l’exili o callada a casa seva. El catalanisme va quedar reclòs en el famós pinyol, del qual en sorgiria com au fènix el president Pujol. Pels autors no es rellevant que ERC no pogués presentar-se a les eleccions del 77 i que ho hagués de fer en coalició amb el Partit del Treball, tampoc ho és que Heribert Barrera escenifiqués l’hara-kiri polític del seu partit donant-li la Generalitat a CiU l’any 81, fent un sacrifici patriòtic que els portaria a la seva pràctica desaparició i que fou lloat al balcó de la seu convergència pel propi President Pujol la nit electoral del 84. Jo hi era, els nois aquests que han fet el llibre han sentit campanes però no ho deuen trobar rellevant.

El miratge convergent oblida que hi va haver una classe dirigent catalana durant el franquisme, i la transició, que no es refiava del fill del Florenci Pujol del Bolsín. No eren pota negra aquests els Pujol. Ara els cadells convergents s’apropien de la herència de la Lliga, de Cambó. Fa gràcia, perquè a l’Ecuestre, al Polo, al Turó, al Liceu, on hi feien cap els de la Lliga que dirigien el país amb la connivència dels falangistes (que per a les grans famílies tampoc eren pota negra, ai uix...) no en volien sentir-ne parlar d’aquest eixelebrat dels fets del Palau. Els feia més el pes en Carlos Sentís, en Ton Canyelles, o els del Club Catalonia, mai en López Rodó i el seu OPUS DEI. I tot aquesta gent era més catalana que el pa amb tomàquet, era la gent de la Lliga com en Porcioles, que varen haver de cantar la versió de l’Emigrant atribuïda a Segarra: “Dolça Catalunya pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya recony quina sort”, i passar-se a la banda de Franco l’estiu del 36, fugint de unes “classes populars catalanes” que els volien convertir en màrtirs i que no els escridassaven en català, precisament.

La Bíblia de Mormó

Ho sento, però fa riure que el llibre abusi de Max Weber i s’apropi de la ètica de la responsabilitat (CiU) davant la ètica de la convicció (ERC). No us avorriré amb les diferències d’ambdues línies d’actuació, però m’agrada veure aquesta transmutació de un activista per conviccions com el Jordi Pujol dels fets de Palau en l’essència de la política del seny i la responsabilitat. Els socis de l’Ecuestre veien en Pujolet com ara Felip Puig veu els anti-sistema, més o menys. Es en aquest aspecte on jo trobo que La temptació independentista compleix amb escreix el seu objectiu d’argumentari bíblic pels convergents acomplexats pels insults dels independentistes, una mica el que fa la Bíblia de Mormó als Estats Units, que justifica religiosament la presència dels europeus a la terra de promissió que es Amèrica (per molt que hi hagi uns indis que es veu que ja hi vivien allà), tant se val si en el procés manipula la història sagrada, o directament se la inventa.

En resum. Hi ha catalans bons que voten convergència, catalans bons equivocats que voten ERC. Sumats son vora el 35% del cens amb dret a vot. Per tant la independència es impossible. Els catalans dolents son idiotes i volen seguir sent espanyols perquè tant se val l’espoli, es igual que les estructures d’estat siguin obsoletes, els sindicats una merda, el senat inútil, la monarquia anacrònica, com que només son catalans de segona generació encara no s’estimen tant el país com un que té vuit cognoms catalans. Una base teòrica paternalista, acomplexada, acollonida. Segons els autors hem de seguir “convertint” immigrats en catalans de debò a base de polítiques que construeixin nacionalment el país. Amb això crec que volen dir a base de subvencions i del voluntarisme patri dels pota negra, es a dir amb diner públic o dels demés... Fot tants anys que convergència viu de l’administració, de fer de lobby a Madrid i de les propines del cercle d’Economia que no entenen que “Eventualment els diners dels altres s’acaben”, una frase que Margaret Tatcher utilitzava per fer mofa dels laboristes i que tristament ara cal dir a la classe política en conjunt sigui del color que sigui.

Els catalans genèticament som incapaços de tenir exèrcit (?)

Aquest posat acollonit, no acaba amb el fet de tenir por al pes demogràfic de Cornellà, no. Encara té un vessant més vergonyós –i aquí els autors ja divaguen del tot- quan el llibre ens ve a dir que els catalans seríem incapaços de estructurar un exèrcit propi, un cos diplomàtic, o uns serveis d’intel·ligència com Déu mana. Son coses que poden fer pobles com l’equatorià, el tailandès, l’algerià, o el búlgar, però nosaltres no, perquè –segons ells- el nacionalisme català es basa en la llengua, es de caire cultural i als catalans no ens agraden les armes ni la part dura de la construcció de un estat.

A la part intel·lectualment –per dir-ho d’alguna manera- aberrant que considera que els catalans no som capaços de defensar-nos, que no entenem que l’estat comporta l’exercici del monopoli de la coacció física (un aspecte important de les teoria de Weber, val a dir-ho) m’agradaria contestar-la detalladament. Encara que només sigui per mantenir l’honorabilitat del general Prim, el terç de la Mare de Déu de Montserrat, la columna Macià i la memòria dels germans Badia, o del qui va portar amb orgull el cognom que dona títol a aquest bloc.

Els convergents que varen néixer col·locats al partit, a l’administració o a les institucions subvencionades interpreten la geopolítica, els conflictes internacionals, i tot el que faci  pinta de fer PUM o BANG, a través dels ulls del CEEC d’en Miquel Sellarés. Al llibre hi surt, per tant no revelo res de secret. Es tracta de un grup de treball que fa quasi vint anys estudia el conflictes armats que es produeixen arreu del món, i fa allò tant català de treure’n conclusions. Els conec, i els conec prou bé.

En Sellarés té per mèrit haver estat el cap de seguretat de l’Assemblea de Catalunya, allà als anys finals del franquisme. Això li va donar dret a convertir-se en un sàtrapa de la subvenció i en una mena de Edgar Hoover d’estar per casa que pretén saber-ho tot de tothom. Dos cops ha estat proper a l’administració, la primera durant la creació de la seguretat en torn el President Pujol als inicis de l’administració de la Generalitat, molt bones intencions... que varen acabar amb tot allò dels “mortadelos”, l’enfrontament amb en Prenafeta, i amb el senyor Sellarés posat en una menjadora aliena als centres de decisió de Palau. El personatge torna a aparèixer en el primer tripartit, però després de fer un informe sobre els mitjans de comunicació i les seves adscripcions polítiques, digne del macarthisme més tronat, torna al seu feu subvencionat. L’home es un exemple similar al Zangra del fort de Belonzio que va cantar Jaques Brel (aquells que parleu francès, consulteu la lletra sencera a internet)

La teoria sellaresiana, per dir-ho d’alguna manera, es que els bascs van saber quedar-se la caixa i la pistola (símbols i eines efectives de l’estat de caire antipàtic) mentre que els catalans optàvem per escoles i hospitals (tota la despesa social que distribueix de bon rollo alhora que adoctrina, vaja allò de fer-se el simpàtic). Això vol dir que el nacionalisme català es no violent, només literari. El primer punt seria: els bascos si que en saben, nosaltres no i no tenim remei.

La segona línia es fonamenta en la històrica manca d’aliats que pateix Catalunya segons la seva situació geogràfica i estratègica. Home... si... es clar... però si les nacions no tenen amistats, si no interessos... voleu dir que no seriem capaços de seduir ningú? Ni als francesos convertint-nos en clients de Total, France Telecom i Aerospacial? Ni als alemanys prometent-los que anirem pagant els comptes dels espanyols durant 10 anys després de la independència, reduint l’aportació poc a poc? Ni als israelians i els americans fent polítiques properes als seus interessos? O als xinesos fent de port d’entrada a Europa dels seus productes, que nosaltres si que el farem el tren a França i l’accés al port? Que passa? Que som idiotes o que ens fa mandra? Segons els autors es que no som prou madurs en l’aspecte “estat”, jo els contestaria que mireu si som madurs que la via de la violència en contra Espanya es va abandonar fent ús de la ètica de la responsabilitat de Weber, era una batalla perduda no tant sols al carrer, si no a les televisions.

Francament, jo n’esperava més de l’argumentació convergent. I es trist que no hi hagi trobat més aportacions que la teoria del guanyisme, que es força interessant i que jo només intuïa. I es una llàstima que els pensadors convergents es quedin tant a mig camí de les coses, perquè son dels meus, dels nostres, i cal que facin el pas i es deslliurin de tantes pors i complexes. No patiu nois, el dia que calgui muntar exèrcit i serveis secrets els tindreu muntats, que el món no s’acaba el dia que es jubili en Miquel Sellarés.

Metàfores sobre la independència

Les metàfores ajuden a argumentar. Cert. Però de vegades ens capfiquem en una de recorrent per explicar sempre el mateix, i potser les circumstàncies aconsellarien variar l’exemple per acabar explicant el mateix cas. Si m’ho permeteu, m’explicaré.

La metàfora que ens expliquem, i que ha funcionat prou bé, quan ens referim a l’encaix de Catalunya amb Espanya i la independència gira a l’entorn de un matrimoni en el qual la dona maltractada psicològica i de tant en tant físicament, diu que ja està farta de treballar pel marit malgastador i borratxo. La dona seria Catalunya i el marit Espanya.

Es una metàfora de caire emocional, una mica barroera, perquè no explica que les amistats i la família del marit li varen anar molt bé a la senyora per tirar endavant la merceria. De fet el marit va impedir durant molts anys que cap altre merceria pogués establir-se al veïnat, i ara que els del banc on el marit ha anat acumulant deutes han obert botiga al poble, la senyora s’emprenya i crida que es vol divorciar perquè no se sent estimada i no te mai el mando de la televisió per veure-hi TV3 en comptes dels toros, i que ara marxo de casa.

Es un exemple que no m’agrada perquè voreja perillosament el drama de la violència familiar –em nego a dir-li de gènere- i perquè no explica que els fills del matrimoni tenen sentiments contradictoris. Alguns nens s’assemblen a la família del papa i altres a la de la mama, i donat que ella es qui els ha criat, esbroncat i estat al damunt, a excepció dels més responsables, alguns d’ells encara els cau millor el papa que els deixa créixer lliures, els porta a veure futbol i, de tant en tant, al poble dels iaios en AVE.

La tàctica de la senyora, fins ara, havia estat intentar convèncer al marit, fent pedagogia. No hi ha hagut manera. Quan li agafa la cosa de fotre el camp pateix pels fills... creu que no son prou grans per entomar-ho. Fins i tot pensa que alguns preferiran quedar-se amb el papa i mai més passaríen per la merceria. Per tant decideix esperar a que tots els fills, sense excepció, es posin de la seva banda. Però la cosa està fotuda... perquè quan no hi ha un duro, com ara, i no pot donar-los de berenar la mainada la insulta i li tiren els plats pel cap a ella! Que el marit es al bar amb els amics gastant-se els pocs duros que surten de la botiga.

Ahir un convergent pota negra em deia que la independència no arreglarà tots els problemes, i que crearia frustració, i que en tindríem altres de problemes més complicats, com haver de competir per les subvencions agràries a la Unió Europea amb Espanya! Fixeu-vos hi... quin esperit més galdós que gasta el nacionalisme de la transició nacional i del poc a poc. Jo em vaig quedar de pasta de moniato. No podem fotre el camp perquè no ens en sortiríem sols perquè som una colla de carallots incompetents. Es veu que la senyora de la merceria té por de fugir de casa perquè no té estudis i li fa por estar sola...

Per això em vaig proposar trobar un altre metàfora sobre la relació entre Catalunya i Espanya menys emotiva, més actual, i més honesta. A veure si la trobeu encertada.

El senyor Català tenia una empresa, que va ser absorbida mitjançant una OPA agressiva fa un bon grapat d’anys. Durant molts anys va anar fent negoci dins el nou grup d’empreses. Ja no era accionista, però amb el càrrec de director general de la filial ell anava tirant. A més a més, tenia la gran excusa per a no pujar sous... “la culpa es de la central”, guanyava prous quartos per pagar-se alguns capricis amb la VISA de l’empresa, treia pit a les reunions del grup pels seus bons resultats i fins i tot donava lliçons de gestió i modernitat a les altres filials... “nosaltres sí que ho fem bé, ens ve de mena, penseu que nosaltres abans ens ho fèiem tot i érem els nostres propis amos”, fins i tot, sense que vingués a cuentu, feia la pilota als accionistes amb l’esperança que el convidessin a formar part del consell d’administració. Res a fer. De tant en tant... quan hi havia algun tràngol a la companyia, el President el trucava i li demanava un esforç addicional. I ell... el Senyor Català, eficient, format, coneixedor del mercat, s’hi posava i de les pedres en treia pans, amb diligència, amb il·lusió.

No tot eren flors i violes. Al senyor Català li emprenyava no poder fer la publicitat en català, no li agradava la imatge corporativa, considerava que els processos de producció estaven quedant obsolets, que hi havia massa burocràcia, que els viatges i els incentius sempre eren pels mateixos i no es repartien de forma justa si no sota criteris de parentiu molt poc professionals. Però l’empresa anava tirant i li deixaven canviar de secretaria al seu criteri. Total... que es queixava poc i sempre amb la boca petita.

Però amics meus... l’empresa de sobte va amenaçar fallida! Anys d’incompetència barrejats amb un estirar més el braç que la màniga havien portat el grup fins el llindar del precipici. La competència europea o xinesa, una mala política d’inversions, uns incentius exagerats pels quadres directius, una formació de quadres inexistent i una productivitat ridícula fotien enlaire els esforços del senyor Català i la filial es veia avocada a fer retallades, endeutar-se fins l’infinit, incomplir amb els proveïdors, baixar la qualitat del producte i a resar a tots els àngels i els sants a l’espera de un miracle.

Jo no ho entenc... No pagaria més la pena demanar el compte i muntar Català S.A.? O es que no ens considerem prou formats, eficients, coneixedors del mercat i emprenedors? Tot es redueix a un problema d’autoestima? D’autoexigència? Trenta anys d’autonomisme ens han portat a emascular la nostra emprenedoria? Jo no se si el poble es madur o no... el que tinc clar es que potser ja n’hi ha prou d’eufemismes sobre la sobirania i de tanta literatura barata. O ens ho muntem per la nostra banda i ja ens ho trobarem o ens enfonsem covardament amb els espanyols, hi estiguem casats o no. Ja no es tracta de metàfores, es tracta de sobreviure.

La Llei del Silenci

Quina premsa! Quin país! Gracies a la llei alemanya de desqualificació dels informes diplomàtics al cap de 30 anys, els qui encara tenim la dubtosa sort de tenir passaport espanyol per fi constatem la punta del iceberg de la revolució franquista des de d’alt que va ser la transició espanyola. Acabo d’arribar d’Alemanya, on alguns dels meus amics em preguntaven sobre la emotiva comprensió que mostrava Joan Carles I pels organitzadors del cop d’estat del 23-F, i per les seves raons de pes per tirar-lo endavant. Un cop retornat al regne d’Espanya trobo que la notícia del dia son les lluites fratricides entre els federalistes-chupi-ways de la Carmen i l’aparell de tota la vida de l’Alfredo, ah, si! i el fred que fa.

Resulta que el sogre de l’Urgangarín va justificar als serveis diplomàtics alemanys, que se sàpiga, l’actuació dels generals Armada o Milans del Bosch quan varen interrompre a cop de pistola i “al suelo todo el mundo” la incipient democràcia espanyola. Es veu que el monarca campechano considerava que el que volien era ordre i disciplina, com volia tothom. Fa molts anys que defenso la teoria que no fou casual que els caps del cop fossin generals considerats juancarlistes, monàrquics de cap a peus, feia tuf de campanya de màrqueting per vendre la monarquia als qui criticaven el seu origen franquista. Vaig estar anys i panys defensant aquesta versió dels fets, en converses de cafè, sobretaules familiars, i trobades d’ex-alumnes. Amb els anys... la gent ha anat donant més i més credibilitat a aquesta possibilitat, i crec que el reportatge de Der Spiegel posa les condicions com perquè a Espanya, al menys, s’endegués un debat sobre aquests fets. Doncs no.

Si us haig de dir la veritat, ja m’ho esperava això d’aquest silenci sepulcral. No tenia cap mena de dubte que els mitjans de comunicació de la colla de pocavergonyes que ens informa sobre el que es necessari per assolir la nostra maduresa –no puc evitar-ho això que som poc madurs m’arriba a l’ànima cada cop que hi penso- romandrien callats com a putes. De fet, ells ja ho sabien tot això. Quanta gent devia estar en el secret? Quants paios que ens han estat donant lliçons durant trenta anys sobre la democràcia aquesta tant collonuda? Aquest sistema parlamentari de la senyoreta Peppis que ens havien dissenyat entre els militars, la falange, la casa reial, el PSOE, la gent d’ordre i els sindicats aquests de fireta que tenim?

Pels lectors més jovenets us diré que l’any 1981, quan l’avi del Froilán de Todos los Santos va anar al parlament basc, va ser escridassat i va haver de suportar als abertzales cantant-li l’Eusko Gudariak. ETA posava morts sobre la taula de forma regular i incontrolada setmana si, setmana també. Ja us en podeu riure de la crisi que patim avui en dia, l’economia espanyola posava els pels de punta per la seva fragilitat i obsolescència. Al mercat comú no hi érem i els índex d’alfabetització i preparació dels treballadors eren dignes del tercer món, això si hi havia sanitat gratuïta per tothom, no us penséssiu que fos un invent de l’esquerra. La UCD -un partit que governava abans que els del PP es fessin defensors de la Constitució- de Adolfo Suarez era dinamitada des de dins i per part dels serveis d’intel·ligència de mig món. La gent tenia una por als militars de cagar-s’hi... ara tothom va pel món dient que ell no, que si patatim que si patatam... però la tarda del 23-F vaig haver d’anar amunt i avall de Barcelona ajudant a posar en lloc segur els arxius amb els noms dels militants de un partit polític que no era precisament Bandera Roja que diguéssim. Un munt de gent es va posar a fer maletes i tot Déu es va creure la gran mentida que ara surt de la claveguera: que el Rei nostre Senyor ens havia salvat de la involució feixista i de una possible guerra civil.

L’any següent vaig fer el servei militar a Burgos i les converses dels militars de carrera feien por, es ventaven de tenir la democràcia vigilada i tractaven els soldats com si fóssim escòria. Davant les tres disjuntives sobre les que actuar que varen plantejar els militars colpistes: crisi econòmica, terrorisme i unitat d’Espanya, la única cosa que els polítics i l’establishment del moment podien regular a cop de decret va ser l’estat de les autonomies, el famós café para todos que descafeïnà per sempre més la voluntat d’autogovern dels catalans. El PSOE, l’UCD i AP no podien prohibir la crisi o les accions de ETA mitjançant lleis... però amb els catalans si que s’hi varen posar, parint la LOAPA –la Ley Orgànica de Armonización del Proceso Autonómico- consagrant la traïció del socialisme català a les aspiracions de sobirania dels ciutadans de Catalunya, sacralitzant el sentit d’estat de CiU, la desaparició del PSUC, posant La Rioja al mateix nivell de reivindicació pàtria de Catalunya i convertint la Generalitat només en l’administració espanyola al principat, quan el retorn de Taradellas s’havia produït abans, repeteixo: abans, confirmo: abans, insisteixo: abans, del talmud del PP en el que s’ha convertit la Constitució del 78.

Volia deixar-ho clar a les generacions que tenen menys de trenta anys, perquè els hi està passant el que ens passava als estudiants els anys seixanta o setanta... que les classes d’història acabaven just abans de l’esdeveniment de la República. Ara els hi passa una cosa similar amb la transició, curiosament el curs acaba just abans d’explicar el 23-F. Hi  ha coincidències ben curioses, oi?

Els qui tafanegem Internet, diaris digitals, feisbucs i blocs, podem tenir la impressió equivocada que una tifa tant grossa com la que ha revelat Der Spiegel, hores d’ara ja la sap tothom a casa nostra. Doncs no. A Alemanya us asseguro que s’estan fent un tip de riure i que deuen pensar que els ciutadans de la pell de brau som uns impresentables per no fer res davant l’evidència d’aquests fets vergonyosos que ens ho empassem tot i que segurament ens mereixem ser tractats com a retardats mentals. Però el que passa aquí es que segueix existint la Llei del Silenci, tira cap a casa i no diguis res, el cap cot... la versió oficial del 23-F es intocable, com el Rei, com la Constitució, com Espanya, boca tancada no entren mosques i el que es millor... un poble desinformat difícilment madurarà.