La Llei del Silenci

Quina premsa! Quin país! Gracies a la llei alemanya de desqualificació dels informes diplomàtics al cap de 30 anys, els qui encara tenim la dubtosa sort de tenir passaport espanyol per fi constatem la punta del iceberg de la revolució franquista des de d’alt que va ser la transició espanyola. Acabo d’arribar d’Alemanya, on alguns dels meus amics em preguntaven sobre la emotiva comprensió que mostrava Joan Carles I pels organitzadors del cop d’estat del 23-F, i per les seves raons de pes per tirar-lo endavant. Un cop retornat al regne d’Espanya trobo que la notícia del dia son les lluites fratricides entre els federalistes-chupi-ways de la Carmen i l’aparell de tota la vida de l’Alfredo, ah, si! i el fred que fa.

Resulta que el sogre de l’Urgangarín va justificar als serveis diplomàtics alemanys, que se sàpiga, l’actuació dels generals Armada o Milans del Bosch quan varen interrompre a cop de pistola i “al suelo todo el mundo” la incipient democràcia espanyola. Es veu que el monarca campechano considerava que el que volien era ordre i disciplina, com volia tothom. Fa molts anys que defenso la teoria que no fou casual que els caps del cop fossin generals considerats juancarlistes, monàrquics de cap a peus, feia tuf de campanya de màrqueting per vendre la monarquia als qui criticaven el seu origen franquista. Vaig estar anys i panys defensant aquesta versió dels fets, en converses de cafè, sobretaules familiars, i trobades d’ex-alumnes. Amb els anys... la gent ha anat donant més i més credibilitat a aquesta possibilitat, i crec que el reportatge de Der Spiegel posa les condicions com perquè a Espanya, al menys, s’endegués un debat sobre aquests fets. Doncs no.

Si us haig de dir la veritat, ja m’ho esperava això d’aquest silenci sepulcral. No tenia cap mena de dubte que els mitjans de comunicació de la colla de pocavergonyes que ens informa sobre el que es necessari per assolir la nostra maduresa –no puc evitar-ho això que som poc madurs m’arriba a l’ànima cada cop que hi penso- romandrien callats com a putes. De fet, ells ja ho sabien tot això. Quanta gent devia estar en el secret? Quants paios que ens han estat donant lliçons durant trenta anys sobre la democràcia aquesta tant collonuda? Aquest sistema parlamentari de la senyoreta Peppis que ens havien dissenyat entre els militars, la falange, la casa reial, el PSOE, la gent d’ordre i els sindicats aquests de fireta que tenim?

Pels lectors més jovenets us diré que l’any 1981, quan l’avi del Froilán de Todos los Santos va anar al parlament basc, va ser escridassat i va haver de suportar als abertzales cantant-li l’Eusko Gudariak. ETA posava morts sobre la taula de forma regular i incontrolada setmana si, setmana també. Ja us en podeu riure de la crisi que patim avui en dia, l’economia espanyola posava els pels de punta per la seva fragilitat i obsolescència. Al mercat comú no hi érem i els índex d’alfabetització i preparació dels treballadors eren dignes del tercer món, això si hi havia sanitat gratuïta per tothom, no us penséssiu que fos un invent de l’esquerra. La UCD -un partit que governava abans que els del PP es fessin defensors de la Constitució- de Adolfo Suarez era dinamitada des de dins i per part dels serveis d’intel·ligència de mig món. La gent tenia una por als militars de cagar-s’hi... ara tothom va pel món dient que ell no, que si patatim que si patatam... però la tarda del 23-F vaig haver d’anar amunt i avall de Barcelona ajudant a posar en lloc segur els arxius amb els noms dels militants de un partit polític que no era precisament Bandera Roja que diguéssim. Un munt de gent es va posar a fer maletes i tot Déu es va creure la gran mentida que ara surt de la claveguera: que el Rei nostre Senyor ens havia salvat de la involució feixista i de una possible guerra civil.

L’any següent vaig fer el servei militar a Burgos i les converses dels militars de carrera feien por, es ventaven de tenir la democràcia vigilada i tractaven els soldats com si fóssim escòria. Davant les tres disjuntives sobre les que actuar que varen plantejar els militars colpistes: crisi econòmica, terrorisme i unitat d’Espanya, la única cosa que els polítics i l’establishment del moment podien regular a cop de decret va ser l’estat de les autonomies, el famós café para todos que descafeïnà per sempre més la voluntat d’autogovern dels catalans. El PSOE, l’UCD i AP no podien prohibir la crisi o les accions de ETA mitjançant lleis... però amb els catalans si que s’hi varen posar, parint la LOAPA –la Ley Orgànica de Armonización del Proceso Autonómico- consagrant la traïció del socialisme català a les aspiracions de sobirania dels ciutadans de Catalunya, sacralitzant el sentit d’estat de CiU, la desaparició del PSUC, posant La Rioja al mateix nivell de reivindicació pàtria de Catalunya i convertint la Generalitat només en l’administració espanyola al principat, quan el retorn de Taradellas s’havia produït abans, repeteixo: abans, confirmo: abans, insisteixo: abans, del talmud del PP en el que s’ha convertit la Constitució del 78.

Volia deixar-ho clar a les generacions que tenen menys de trenta anys, perquè els hi està passant el que ens passava als estudiants els anys seixanta o setanta... que les classes d’història acabaven just abans de l’esdeveniment de la República. Ara els hi passa una cosa similar amb la transició, curiosament el curs acaba just abans d’explicar el 23-F. Hi  ha coincidències ben curioses, oi?

Els qui tafanegem Internet, diaris digitals, feisbucs i blocs, podem tenir la impressió equivocada que una tifa tant grossa com la que ha revelat Der Spiegel, hores d’ara ja la sap tothom a casa nostra. Doncs no. A Alemanya us asseguro que s’estan fent un tip de riure i que deuen pensar que els ciutadans de la pell de brau som uns impresentables per no fer res davant l’evidència d’aquests fets vergonyosos que ens ho empassem tot i que segurament ens mereixem ser tractats com a retardats mentals. Però el que passa aquí es que segueix existint la Llei del Silenci, tira cap a casa i no diguis res, el cap cot... la versió oficial del 23-F es intocable, com el Rei, com la Constitució, com Espanya, boca tancada no entren mosques i el que es millor... un poble desinformat difícilment madurarà.