Metàfores sobre la independència

Les metàfores ajuden a argumentar. Cert. Però de vegades ens capfiquem en una de recorrent per explicar sempre el mateix, i potser les circumstàncies aconsellarien variar l’exemple per acabar explicant el mateix cas. Si m’ho permeteu, m’explicaré.

La metàfora que ens expliquem, i que ha funcionat prou bé, quan ens referim a l’encaix de Catalunya amb Espanya i la independència gira a l’entorn de un matrimoni en el qual la dona maltractada psicològica i de tant en tant físicament, diu que ja està farta de treballar pel marit malgastador i borratxo. La dona seria Catalunya i el marit Espanya.

Es una metàfora de caire emocional, una mica barroera, perquè no explica que les amistats i la família del marit li varen anar molt bé a la senyora per tirar endavant la merceria. De fet el marit va impedir durant molts anys que cap altre merceria pogués establir-se al veïnat, i ara que els del banc on el marit ha anat acumulant deutes han obert botiga al poble, la senyora s’emprenya i crida que es vol divorciar perquè no se sent estimada i no te mai el mando de la televisió per veure-hi TV3 en comptes dels toros, i que ara marxo de casa.

Es un exemple que no m’agrada perquè voreja perillosament el drama de la violència familiar –em nego a dir-li de gènere- i perquè no explica que els fills del matrimoni tenen sentiments contradictoris. Alguns nens s’assemblen a la família del papa i altres a la de la mama, i donat que ella es qui els ha criat, esbroncat i estat al damunt, a excepció dels més responsables, alguns d’ells encara els cau millor el papa que els deixa créixer lliures, els porta a veure futbol i, de tant en tant, al poble dels iaios en AVE.

La tàctica de la senyora, fins ara, havia estat intentar convèncer al marit, fent pedagogia. No hi ha hagut manera. Quan li agafa la cosa de fotre el camp pateix pels fills... creu que no son prou grans per entomar-ho. Fins i tot pensa que alguns preferiran quedar-se amb el papa i mai més passaríen per la merceria. Per tant decideix esperar a que tots els fills, sense excepció, es posin de la seva banda. Però la cosa està fotuda... perquè quan no hi ha un duro, com ara, i no pot donar-los de berenar la mainada la insulta i li tiren els plats pel cap a ella! Que el marit es al bar amb els amics gastant-se els pocs duros que surten de la botiga.

Ahir un convergent pota negra em deia que la independència no arreglarà tots els problemes, i que crearia frustració, i que en tindríem altres de problemes més complicats, com haver de competir per les subvencions agràries a la Unió Europea amb Espanya! Fixeu-vos hi... quin esperit més galdós que gasta el nacionalisme de la transició nacional i del poc a poc. Jo em vaig quedar de pasta de moniato. No podem fotre el camp perquè no ens en sortiríem sols perquè som una colla de carallots incompetents. Es veu que la senyora de la merceria té por de fugir de casa perquè no té estudis i li fa por estar sola...

Per això em vaig proposar trobar un altre metàfora sobre la relació entre Catalunya i Espanya menys emotiva, més actual, i més honesta. A veure si la trobeu encertada.

El senyor Català tenia una empresa, que va ser absorbida mitjançant una OPA agressiva fa un bon grapat d’anys. Durant molts anys va anar fent negoci dins el nou grup d’empreses. Ja no era accionista, però amb el càrrec de director general de la filial ell anava tirant. A més a més, tenia la gran excusa per a no pujar sous... “la culpa es de la central”, guanyava prous quartos per pagar-se alguns capricis amb la VISA de l’empresa, treia pit a les reunions del grup pels seus bons resultats i fins i tot donava lliçons de gestió i modernitat a les altres filials... “nosaltres sí que ho fem bé, ens ve de mena, penseu que nosaltres abans ens ho fèiem tot i érem els nostres propis amos”, fins i tot, sense que vingués a cuentu, feia la pilota als accionistes amb l’esperança que el convidessin a formar part del consell d’administració. Res a fer. De tant en tant... quan hi havia algun tràngol a la companyia, el President el trucava i li demanava un esforç addicional. I ell... el Senyor Català, eficient, format, coneixedor del mercat, s’hi posava i de les pedres en treia pans, amb diligència, amb il·lusió.

No tot eren flors i violes. Al senyor Català li emprenyava no poder fer la publicitat en català, no li agradava la imatge corporativa, considerava que els processos de producció estaven quedant obsolets, que hi havia massa burocràcia, que els viatges i els incentius sempre eren pels mateixos i no es repartien de forma justa si no sota criteris de parentiu molt poc professionals. Però l’empresa anava tirant i li deixaven canviar de secretaria al seu criteri. Total... que es queixava poc i sempre amb la boca petita.

Però amics meus... l’empresa de sobte va amenaçar fallida! Anys d’incompetència barrejats amb un estirar més el braç que la màniga havien portat el grup fins el llindar del precipici. La competència europea o xinesa, una mala política d’inversions, uns incentius exagerats pels quadres directius, una formació de quadres inexistent i una productivitat ridícula fotien enlaire els esforços del senyor Català i la filial es veia avocada a fer retallades, endeutar-se fins l’infinit, incomplir amb els proveïdors, baixar la qualitat del producte i a resar a tots els àngels i els sants a l’espera de un miracle.

Jo no ho entenc... No pagaria més la pena demanar el compte i muntar Català S.A.? O es que no ens considerem prou formats, eficients, coneixedors del mercat i emprenedors? Tot es redueix a un problema d’autoestima? D’autoexigència? Trenta anys d’autonomisme ens han portat a emascular la nostra emprenedoria? Jo no se si el poble es madur o no... el que tinc clar es que potser ja n’hi ha prou d’eufemismes sobre la sobirania i de tanta literatura barata. O ens ho muntem per la nostra banda i ja ens ho trobarem o ens enfonsem covardament amb els espanyols, hi estiguem casats o no. Ja no es tracta de metàfores, es tracta de sobreviure.