La temptació independentista

L’altre dia vaig estar parlant amb un convergent independentista dels que diuen que els catalans no som prou madurs per assolir i mantenir la independència. Ja sabeu que es un tema que em posa bastant nerviós, per dir-ho finament, i varem encetar una discussió que ens va portar a sobrevolar la guerra civil, els mites del catalanisme, la transició, la història i la realitat, els referents i els resultats electorals.

En Jordi –molts convergents fills del pinyol convergent nascuts a finals dels 70 se’n diuen de Jordi- em va comentar que si volia saber les raons intel·lectuals i els perquès de la nostra incapacitat per ser majors d’edat, em llegís el llibre “La temptació independentista”, on quedava dita, de forma polèmica, la veritable diagnosi del nostre desori nacional. Em va entusiasmar l’idea de que em fora revelat el secret de la nostra immaduresa i li vaig prometre fer una crítica del llibre. Heu-la aquí.

Ressentiment

Vaig agafar-lo amb interès, i el primer que vaig fer va ser mirar quan havia estat escrit. Es un llibre parit el novembre del 2009 i editat al juny del 2010. Es a dir, amb Montilla a la Generalitat, el tripartit gastant-se els quartos, i el Constitucional per manifestar-se encara sobre l’Estatut. Un text previ a la manifestació del 10-J, diguem-ne. Per tant, hi ha un tou de pàgines del llibre construïdes per tal de donar arguments en clau interna convergent, amb històries de gust dubtós i mitges veritats amb tufillo de sentit del humor endogàmic, per tal de defensar-se de les acusacions de traïdoria, botiflerisme, etc que els independentistes acostumen a fotre pel cap dels seguidors de Pujol.

Hi ha tota aquesta primera part narrada des del ressentiment i l’amargura que gira en torn l’idea que es el PSC qui es intel·ligent i ha enganyat a ERC donant-li càrrecs i poder, per tal que els Ridaos, Puitxis i Hugets posessin en contradicció el nucli nacionalista de convergència, debilitant així el vot útil per la pàtria que només pot representar CiU. La teoria es interessant, i jo no dic que a Nicaragua es podés perseguir aquest objectiu. Però, vaja, crec que tothom estarà d’acord en que els motius per a repetir tripartir per part de ERC tenen dues potes: una de noble, per molt que podem pensar que equivocat: intentar nacionalitzar el PSC encara que fos posant-lo en contradicció permanent amb el govern Zapatero; i un de trist: el poder i el cotxe oficial per tanta gent que no tenia on anar a treballar fora de la política de partit.

Un pinyol de bons catalans

La tesi dels resultats electorals, de la penetració del vot nacionalista en proporció al vot en clau espanyola, es un dels eixos en el que es basa la convergionada per a assegurar que perdríem un referèndum. Son planes i planes de resultats històrics que diuen coses com que en Carod el 2006 treu 8 diputats a les generals per la persecució de la caverna, i obliden explicar que el millors resultats del pujolisme amb un 29% de vots del cens es produeixen arrel del cas Banca Catalana. Segons els autors CiU es el partit perfecte per a votar si hom sent la pàtria com a seva, entre altres coses perquè dins hi ha de tot, des de la democràcia cristiana fins la socialdemocràcia, una mena de Partido Revolucionario Institucional (PRI) mexicà (sempre ho he trobat molt divertit això de ser revolucionari i institucional alhora), a la catalana, fent de paraigües a tot l’espectre central del seny polític. Segons aquesta teoria, si no es vota CiU o ets un extremista o no ets un bon català.

Segons el mite convergent, un cop acabada la guerra, Catalunya va quedar orfe de classe dirigent catalana. Era morta o a l’exili o callada a casa seva. El catalanisme va quedar reclòs en el famós pinyol, del qual en sorgiria com au fènix el president Pujol. Pels autors no es rellevant que ERC no pogués presentar-se a les eleccions del 77 i que ho hagués de fer en coalició amb el Partit del Treball, tampoc ho és que Heribert Barrera escenifiqués l’hara-kiri polític del seu partit donant-li la Generalitat a CiU l’any 81, fent un sacrifici patriòtic que els portaria a la seva pràctica desaparició i que fou lloat al balcó de la seu convergència pel propi President Pujol la nit electoral del 84. Jo hi era, els nois aquests que han fet el llibre han sentit campanes però no ho deuen trobar rellevant.

El miratge convergent oblida que hi va haver una classe dirigent catalana durant el franquisme, i la transició, que no es refiava del fill del Florenci Pujol del Bolsín. No eren pota negra aquests els Pujol. Ara els cadells convergents s’apropien de la herència de la Lliga, de Cambó. Fa gràcia, perquè a l’Ecuestre, al Polo, al Turó, al Liceu, on hi feien cap els de la Lliga que dirigien el país amb la connivència dels falangistes (que per a les grans famílies tampoc eren pota negra, ai uix...) no en volien sentir-ne parlar d’aquest eixelebrat dels fets del Palau. Els feia més el pes en Carlos Sentís, en Ton Canyelles, o els del Club Catalonia, mai en López Rodó i el seu OPUS DEI. I tot aquesta gent era més catalana que el pa amb tomàquet, era la gent de la Lliga com en Porcioles, que varen haver de cantar la versió de l’Emigrant atribuïda a Segarra: “Dolça Catalunya pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya recony quina sort”, i passar-se a la banda de Franco l’estiu del 36, fugint de unes “classes populars catalanes” que els volien convertir en màrtirs i que no els escridassaven en català, precisament.

La Bíblia de Mormó

Ho sento, però fa riure que el llibre abusi de Max Weber i s’apropi de la ètica de la responsabilitat (CiU) davant la ètica de la convicció (ERC). No us avorriré amb les diferències d’ambdues línies d’actuació, però m’agrada veure aquesta transmutació de un activista per conviccions com el Jordi Pujol dels fets de Palau en l’essència de la política del seny i la responsabilitat. Els socis de l’Ecuestre veien en Pujolet com ara Felip Puig veu els anti-sistema, més o menys. Es en aquest aspecte on jo trobo que La temptació independentista compleix amb escreix el seu objectiu d’argumentari bíblic pels convergents acomplexats pels insults dels independentistes, una mica el que fa la Bíblia de Mormó als Estats Units, que justifica religiosament la presència dels europeus a la terra de promissió que es Amèrica (per molt que hi hagi uns indis que es veu que ja hi vivien allà), tant se val si en el procés manipula la història sagrada, o directament se la inventa.

En resum. Hi ha catalans bons que voten convergència, catalans bons equivocats que voten ERC. Sumats son vora el 35% del cens amb dret a vot. Per tant la independència es impossible. Els catalans dolents son idiotes i volen seguir sent espanyols perquè tant se val l’espoli, es igual que les estructures d’estat siguin obsoletes, els sindicats una merda, el senat inútil, la monarquia anacrònica, com que només son catalans de segona generació encara no s’estimen tant el país com un que té vuit cognoms catalans. Una base teòrica paternalista, acomplexada, acollonida. Segons els autors hem de seguir “convertint” immigrats en catalans de debò a base de polítiques que construeixin nacionalment el país. Amb això crec que volen dir a base de subvencions i del voluntarisme patri dels pota negra, es a dir amb diner públic o dels demés... Fot tants anys que convergència viu de l’administració, de fer de lobby a Madrid i de les propines del cercle d’Economia que no entenen que “Eventualment els diners dels altres s’acaben”, una frase que Margaret Tatcher utilitzava per fer mofa dels laboristes i que tristament ara cal dir a la classe política en conjunt sigui del color que sigui.

Els catalans genèticament som incapaços de tenir exèrcit (?)

Aquest posat acollonit, no acaba amb el fet de tenir por al pes demogràfic de Cornellà, no. Encara té un vessant més vergonyós –i aquí els autors ja divaguen del tot- quan el llibre ens ve a dir que els catalans seríem incapaços de estructurar un exèrcit propi, un cos diplomàtic, o uns serveis d’intel·ligència com Déu mana. Son coses que poden fer pobles com l’equatorià, el tailandès, l’algerià, o el búlgar, però nosaltres no, perquè –segons ells- el nacionalisme català es basa en la llengua, es de caire cultural i als catalans no ens agraden les armes ni la part dura de la construcció de un estat.

A la part intel·lectualment –per dir-ho d’alguna manera- aberrant que considera que els catalans no som capaços de defensar-nos, que no entenem que l’estat comporta l’exercici del monopoli de la coacció física (un aspecte important de les teoria de Weber, val a dir-ho) m’agradaria contestar-la detalladament. Encara que només sigui per mantenir l’honorabilitat del general Prim, el terç de la Mare de Déu de Montserrat, la columna Macià i la memòria dels germans Badia, o del qui va portar amb orgull el cognom que dona títol a aquest bloc.

Els convergents que varen néixer col·locats al partit, a l’administració o a les institucions subvencionades interpreten la geopolítica, els conflictes internacionals, i tot el que faci  pinta de fer PUM o BANG, a través dels ulls del CEEC d’en Miquel Sellarés. Al llibre hi surt, per tant no revelo res de secret. Es tracta de un grup de treball que fa quasi vint anys estudia el conflictes armats que es produeixen arreu del món, i fa allò tant català de treure’n conclusions. Els conec, i els conec prou bé.

En Sellarés té per mèrit haver estat el cap de seguretat de l’Assemblea de Catalunya, allà als anys finals del franquisme. Això li va donar dret a convertir-se en un sàtrapa de la subvenció i en una mena de Edgar Hoover d’estar per casa que pretén saber-ho tot de tothom. Dos cops ha estat proper a l’administració, la primera durant la creació de la seguretat en torn el President Pujol als inicis de l’administració de la Generalitat, molt bones intencions... que varen acabar amb tot allò dels “mortadelos”, l’enfrontament amb en Prenafeta, i amb el senyor Sellarés posat en una menjadora aliena als centres de decisió de Palau. El personatge torna a aparèixer en el primer tripartit, però després de fer un informe sobre els mitjans de comunicació i les seves adscripcions polítiques, digne del macarthisme més tronat, torna al seu feu subvencionat. L’home es un exemple similar al Zangra del fort de Belonzio que va cantar Jaques Brel (aquells que parleu francès, consulteu la lletra sencera a internet)

La teoria sellaresiana, per dir-ho d’alguna manera, es que els bascs van saber quedar-se la caixa i la pistola (símbols i eines efectives de l’estat de caire antipàtic) mentre que els catalans optàvem per escoles i hospitals (tota la despesa social que distribueix de bon rollo alhora que adoctrina, vaja allò de fer-se el simpàtic). Això vol dir que el nacionalisme català es no violent, només literari. El primer punt seria: els bascos si que en saben, nosaltres no i no tenim remei.

La segona línia es fonamenta en la històrica manca d’aliats que pateix Catalunya segons la seva situació geogràfica i estratègica. Home... si... es clar... però si les nacions no tenen amistats, si no interessos... voleu dir que no seriem capaços de seduir ningú? Ni als francesos convertint-nos en clients de Total, France Telecom i Aerospacial? Ni als alemanys prometent-los que anirem pagant els comptes dels espanyols durant 10 anys després de la independència, reduint l’aportació poc a poc? Ni als israelians i els americans fent polítiques properes als seus interessos? O als xinesos fent de port d’entrada a Europa dels seus productes, que nosaltres si que el farem el tren a França i l’accés al port? Que passa? Que som idiotes o que ens fa mandra? Segons els autors es que no som prou madurs en l’aspecte “estat”, jo els contestaria que mireu si som madurs que la via de la violència en contra Espanya es va abandonar fent ús de la ètica de la responsabilitat de Weber, era una batalla perduda no tant sols al carrer, si no a les televisions.

Francament, jo n’esperava més de l’argumentació convergent. I es trist que no hi hagi trobat més aportacions que la teoria del guanyisme, que es força interessant i que jo només intuïa. I es una llàstima que els pensadors convergents es quedin tant a mig camí de les coses, perquè son dels meus, dels nostres, i cal que facin el pas i es deslliurin de tantes pors i complexes. No patiu nois, el dia que calgui muntar exèrcit i serveis secrets els tindreu muntats, que el món no s’acaba el dia que es jubili en Miquel Sellarés.