Dels acudits sobre Carrero Blanco

Jo estava a classe i em van venir a buscar els pares a l'escola. La meva mare va buidar les existències d'oli i d'arròs del colmado de sota casa (que a l'Eixample hi havia colmados l'any 74). ETA havia matat l'hereu de Franco, l'Almirall Carrero Blanco, i els qui havien passat penúria i gana durant la guerra es van espantar, molt.

Aquell atemptat va canviar la història d'Espanya, no només perquè Torcuato Fernández Miranda va poder configurar la transició Juancarlista sense un líder incontestable del bunker, sinó perqué la societat de sobte va perdre aquesta "por" que havia fet que els meus pares em vinguéssin a buscar a l'escola. I la por es va morir en forma d'acudits irrespetuosos, lacerants, cruels, envers l'atemptat a Carrero.

Tothom explicava els acudits, "un socavón de más y un socabrón de menos", "Juan José Castillo ha dicho al enterarse Net! Dos más!", "A qué altura de Claudio Coello? Como se levante un palmo del suelo lo mato!". Els acudits s'explicaven a les fàbriques, a l'universitat, a les escoles, a l'ascensor i fins i tot al Círculo Ecuestre. La població va deixar de prendre's seriosament la parafernàlia falangista i el règim del general Franco. Va ser un moment fundacional d'allò que va resumir Suàrez amb la Llei de Reforma Política de "hacer normal en las instituciones lo que resulta normal en la calle".

Ara el braç venjatiu dells fills del Bunker que van votar NO a la Constitució, des de la impunitat d'una inexistent independència judicial, demanen dos anys i mig de presó per una estudiant d'història d'Alacant per piular aquells mateixos acudits al Tweeter. On se's vist això?!

El fracàs de la formulació d'un nacionalisme imperial espanyol per part de Franco i Falange durant 40 anys, ha mutat en la reformulació d'un nou nacionalisme espanyol liderat per la FAES, vociferat per tertulians que no mereixen esment, i tolerat pel PSOE. Aquest nou nacionalisme que pretén sacralitzar la transició, el soroll de sabres, i la Constitució, busca legitimar-se en la lluita anti-terrorista fent-nos passar bou per bèstia grossa. El magnicidi de Carrero Blanco no va ser l'assassinat d'un bon pare de família, d'un professional de la milicia, va ser un tiranicidi que hauria estat beneit per l'Escolàstica de Sant Tomàs d'Aquino. No fotem!

L'acudit, el sentit de l'humor és bàsic en la llibertat d'expressió que conforma les democràcies. Si no és així, resulta impossible defensar la premisa "we agree to disagree". La correcció política va començar a posar límits sobre quines eren les temàtiques de les que ens podiem riure i quines eren prohibides. El moviment contra la estudiant del Tweeter és la constatació de que es comença per prohibir fer acudits de tartamuts, i t'acaben prohibir fer-ne sobre feixistes.

Sic transit

La batalla per l'Ateneu

Fer-se gran, cosa que m’està passant a marxes forçades, et fa veure poc a poc el perquè de tot plegat. Tanmateix l’experiència, com diuen els meus amics italians, és com el forat del cul, que només fa servei al seu propietari i no en pot fer ús la resta de mortals. Permeteu-me avui demanar-vos un acte de fe en el que us explicaré des de la meva sapiència d’observador escèptic i tribunero de la cultura catalana.

Avui em llevo amb la notícia esperada de la candidatura d’en Bernat Dedéu a la Presidència de l’Ateneu, i penso: Ostres! Una nova batalla en inferioritat de la intel·ligència contra el monstre de Lampedusa, la crosta, la tosca, les patums establertes i els il·lustres desconeguts. Alguna cosa hauré de fer per tal d’ajudar-lo, encara que sia sota el risc de provocar l’efecte contrari. Que si bé sóc dipositari de la maledicció virtuosa de Cassandra, haig de reconèixer que de tant en tant sóc gafe a parir. Espero no ser-ho aquest cop, que ja toca que els bons, que els valents, guanyem alguna vegada.

De l’Ateneu en sóc soci. I això és molt, que ni del Barça ni de l’Òmnium ho som a casa. Si us pregunteu perquè, us diré que a casa sempre es va conrear l’idea que tot era millor, més bonic i més intel·ligent abans de la guerra, i que aquell Ateneu fill del impuls de Prat de la Riba, trufat de tertúlies habitades per demiürgs de les lletres catalanes, era on l’avi anava a fer-la petar. I la meva adscripció definitiva a l’esperit d’aquell Ateneu fou quan el “tio Tet” m’explicà que son pare va poder fugir de Barcelona l’estiu del 36 gracies a les seves amistats de l’Ateneu –concretament el pare del Heribert Barrera-, i per reblar el clau, curiosament, al cap d’una setmana d’haver format part de la candidatura guanyadora a les eleccions a la Junta de govern de la institució. Com volíeu que no m’hi fes?

La meva vida d’ateneista és minsa, que ja porto massa coses a la gepa. Però us puc assegurar un parell de coses. La primera constatar que la programació d’actes és avorrida, excessiva, processista, i girbada per tal que els tontos en puguin parlar donant-se pisto. La segona és que sempre m’hi trobo en Bernat Dedéu o l’Anna Punsoda al peu del canó, disposats a compartir un pensament, un apunt, una idea, des de la bona companyonia i el respecte absolut per la misantropia que sempre m’envaeix havent dinat. Mataria per poder seure en una tertúlia amb aquesta gent que te coses valentes a dir, però l’Ateneu només m’ofereix conferències dels Comuns, i grans masturbacions col·lectives al voltant del procés constituent de la República dels Unicorns Pacifistes.

Punsoda, Dedéu i Vila –l’Enric Vila, l’home que admiro per la seva biografia de Companys, un escrit valent i necessari que jo haguera somniat d’escriure i signar fil per randa- han donat un pas que pot ser crític per tombar panxa enlaire aquesta mena de cultura provinciana i d’estar per casa que tot ho corromp. Tots tres escriuen el que pensen. Tots tres saben del que parlen, tenen opinió pròpia i la fan saber per escrit i sense embuts. No sempre estic d’acord amb les seves visions, només faltaria! Si fins i tot no estic d’acord amb coses que he dit jo! Però són d’una honestedat intel·lectual de pedra picada i això l’Ateneu no ho pot deixar passar. El poder els farà la vida impossible i els voldrà relegar al paper d’estrassa de enfants terribles permanents, com si foren uns vulgars intel·lectuals socialistes de la transició –si es que mai n’hi va haver algun d’aquests-. No ho hem de permetre, perquè d’un intel·lectual el que hem d’esperar es que digui el que pensa amb valentia, encara que no tingui raó, i d’aquests en tenim pocs, molt pocs.

La burundanga cultural de Barcelona ens asfíxia, tot ho banalitza, avorreix i expulsa el talent a cop de sofismes i suficiències políticament correctes. La cultura catalana oficial està governada per incultes de partits, partidets, i grups d’enterats que fan cua a la guixeta dels palmeros, per tal que els donin una cadireta i un balconet cara al públic. Patums buides de contingut, que sense haver escrit mai res d’interessant, ni haver aportat mai de la vida res a la cultura del país –tret de practicar la genuflexió i el vassallatge més miserable davant qualsevol poder que s’adoni de la seva existència- pretenen seguir remenant les cireres.

Ens hauríem de fer un favor a tots plegats, i els que sigueu socis d’aquesta darrera escletxa del pensament pur que podria ser l’Ateneu, hauríeu de fer cas del que em diu l’experiència i votar la candidatura del Bernat., Aquesta mena de batalles resulten cada cop més difícils de plantar, però aquest és un combat que podem guanyar, fem-ho! Per l’amor de Déu!