La República Catalana la farem els catalans d'infanteria

Nou-cents i escaig mil catalans ja varem fer la costellada aquella de les consultes. Ho dic amb tot el respecte i reconeixement als eixelebrats que varen esmerçar temps i hisendes a muntar-ho, contra vent i marea i contra els partits que ara ens volen redimir de les espanyes. I ara que em pensava que ja podia desar l’estelada, fer draps de les samarretes grogues i vermelles, i votar com si fos un ciutadà europeu normal i corrent, ara resulta que el 9-N haig de tornar a fer voluntariat, signar amb el DNI a la boca, i fer anar els gegants en un dia de vent. Com sempre. Ja ho dic ara. Jo aniré a votar el dia 9 de novembre. No només això, sinó que en faré campanya per tal que hi vagi quanta més gent millor.

El tacticisme d’uns i altres ens ha portat, un altre cop, a que siguem els catalans d’infanteria els qui ens haguem de mobilitzar, fotem un cop de puny a la taula i tornem a demostrar que som legió. Els partits pro-consulta –ja t’hi cagues!... Un moviment d’alliberament nacional que no te els pebrots per anomenar-se Partits per l’alliberament nacional- ahir no es van posar d’acord a l’hora d’esbudellar la gallina electoral sacrificada al Palau Reial que en Cambó li va fer fer al borbó, que la cosa té collons!

Es que la cosa té delicte. Els convençuts de sempre, els qui en comptes de pintar parets de groc ens agradaria estar negociant amb Sandhurst o Saint-Cyr on carai farem estudiar la nostra oficialitat el dia D+1, ara ens trobem en la tessitura de convèncer un milió i mig de catalans –mínim- que no van votar a les consultes de fa quatre anys –quatre anys!!!!! I encara som aquí- que donin el seu carnet d’identitat a l’ANC i votin segons l’enunciat d’una pregunta que tampoc ens fa el pes. No sabeu les ganes que tinc d’enviar a dida als conversos convergents, als dropos tripartits d’ERC i als cripto-federalistes dels menja-tòfu d’Iniciativa. Només salvaré les CUP –Jo!!!!! Salvant les CUP- de la merda de classe política que ha tingut a bé d’enviar-nos Nostre Senyor. Quin pecat haurem hagut de fer els catalans per a merèixer aquest desori i aquest deshonor?

Un cop vomitada la bilis que m’ofega, anem a pams. Un cop els partits ens tornen a passar la pilota als de sempre, mirem el camp de batalla i actuem amb seny. Si ens emprenyem i cardem el barret al foc, guanyem alguna cosa? Serem lliures l’endemà? Prendrem el Palau d’Hivern i instaurarem la República Catalana? Oi que no? Doncs això: primer punt, no cardem el barret al foc.

La realitat no és com voldríem que fos. Ja ho explicaven al Barrio Sésamo i no m’ho feu repetir. A mi m’hagués agradat que avui en Mas hagués posat data a les plebiscitàries? Si. Ho ha fet? Doncs no. M’ha agradat? Doncs tampoc. No ho ha fet perquè resulta que no hi ha acord per una llista conjunta amb ERC i això és culpa que una vegada a un funcionari del tripartit se li va travessar la dona d’un amic d’un director general que havia estat de CDC però que va passar-se a treballar pel tripartit i ja no van ser amics i d’això encara se’n recorda l’interventor que és d’UDC i així no podem anar plegats enlloc? No només me la pela, sinó que la història i els catalans –jo personalment- us passarem per sobre per egoistes, per mesquins i perquè no es culpa de la ciutadania que no tingueu on anar a caure morts si no teniu cadira reservada al aixopluc del diner públic. Que no s’ha pogut fer la consulta perquè molts, o pocs, dels funcionaris nostres –nostres!- no volien posar en perill la plaça contravenint les ordres de la Delegació del Govern espanyol? Què? Una cosa es posar-se una samarreta i anar a fer el babau a Alcanar a la Via Catalana i l’altre posar en perill el sou? No... si al final resulta que ens mereixerem tenir l’Ana Mato de Ministre de Sanitat, o al Corbacho de Ministre de Treball, si ens pensem que l’enemic ens concedirà graciosament la sobirania que ens pertany, mentre seguim cobrant a final de mes de la Generalitat. Doncs això: segon punt, si mai no ens en sortim no se si acceptarem part del deute espanyol, però en conec un col·lectiu que haurà de tornar a fer oposicions.

Els partits ens han fet una gran putada. Ens estan demanant que tornem a fer un esforç que ens pensàvem superat. No se quins més records de participació i voluntariat volen aquesta colla de manillars de bicicleta que superem, si som els putus Kilians Jornets del moviments independentistes del món Mundial!

Fins que no arribin les properes eleccions autonòmiques del Reino de España, ens demanen que seguim treballant i demostrant allò que ja hem treballat i demostrat. No se quantes més proves haurem de superar en aquesta gimcana del kumbianisme xirucaire en pro de la llibertat nacional, però abans de votar en unes in-impugnables plebiscitàries haurem de fer un altre cop el teatrillo del vot de festa major, per molt que ja ens coneguem l’argument i el cant de l’obra de memòria. I aquí és on hi ha el parany: si no votem més de dos milions de catalans, si no sumem una majoria abassegadora, els mateixos polítics que ens demanen sacrificis ens diran que no val la pena insistir i acceptaran en nom nostre qualsevol ós a mig rossegar que els llancin des de Madrid, en  l’enèsim pacte de despatx vergonyós, brut i miserable que passarà a la història per escarni de tots els catalans. Un altre cop. Per això: tercer punt, hem de votar el dia 9 i ser-ne molts. Al menys, per no donar excuses, i perquè no sia dit que el poble era un soufflé.

No patiu, si us plau, no patiu... que portem 300 anys de vergonyes acumulades i ara no se’ns ha d’arronsar el melic per uns quants mesos més de fer el gamarús. I si no anem a votar, i ho fotem tot enlaire, vindran les eleccions autonòmiques, que vindran peti qui peti. Perquè si bé es cert que és privilegi del President convocar-les, tard o d’hora la ciutadania té el privilegi de esser convocada a votar –no anava així, això? O a més a més de Montesquieu i l’Adam Smith també us heu follat en Thomas Jefferson mentre estàvem fent una mani?- I aleshores si, aleshores ja us podeu calçar els qui poseu el partit pel davant de la gent, i els qui poseu el vostre ego pel davant del país. Perquè amb vosaltres o contra vosaltres, la República Catalana la farem els catalans d’infanteria.

Podemos no haurà de tocar ni una coma

La culpable de la crisi és la gent que va viure per sobre les seves possibilitats. Dels morts a Ceuta ho son els immigrants que arrisquen massa. De l’accident del metro de València i del AVE a Santiago ho són els conductors. La tragèdia del Prestige és responsabilitat del capità del vaixell i de l’accident del YAK-42 el pilot de l’avió. Ens van intentar vendre que la culpable del 11-M era ETA, però no se’n van sortir, i quan la cosa és impossible de tapar com en els casos Gürtel o Bankia, utilitzen les garanties processals, que ens pensàvem que servien per evitar abusos “in dubio pro reo”, per inhabilitar els jutges i evitar així que els culpables paguin amb la presó els seus delictes.

És en aquest context d’impunitat i faig el que vull que en un atac de propagandístisme imperial del tipus “España va bien”, l’estat decideix repatriar els religiosos malalts d’Ébola per tal que puguin morir a la pàtria. Portada del ABC dient “España cumple con su deber”, i els cooperants són ingressats en instal·lacions no preparades, atesos per personal que desconeix els protocols i –suposo- el govern s’encomana a la Legió de Sants i Mares de Déu condecorades darrerament per tal que no passi res.

Doncs resulta que la dimissió del Gallardon a resultes de la retirada de la Llei del Avortament ha d’haver emprenyat tot el Santoral, perquè patapam... la interdicció divina fa figa, la cosa no va bé, i una auxiliar d’infermeria –pobreta- s’encomana del virus i fot enlaire la propaganda suïcida, irresponsable i matussera del govern espanyol. Al cap de dos dies, la bèstia és defensa... i ja tenim culpable: la malalta! I no contents amb això, malgrat que el marit no ho autoritza, truquen a un jutge que ordeni el sacrifici del gos –Excalibur- i distregui el personal amb sentiments waltdisneyrodriguezdelafuentescos. La gent és meravellosament bona i ingènua... es pensaven que 270.000 signatures a change.org farien canviar l’opinió de l’estat? Però si 2 milions de catalans al carrer els importen un cogombret!

La impunitat i el disbarat van de la mà, i és veritat de la bona que a Espanya sempre agafa característiques de vodevil i sarsuela. La democràcia és allò de votar que ens deixen fer cada quatre anys, sempre als mateixos partits que surten a la tele –perquè donat que els varem votar fa quatre anys no “poden” convidar als platós de TV a les alternatives que van sorgint-. Partits que ens fan les llistes electorals. Llistes electorals que s’omplen de gent fidel a la gent que fa les llistes electorals, a qui deuen lleialtat, no a nosaltres... que nosaltres estem entretinguts fent blogs i signant peticions de misericòrdia pels Excaliburs del cada dia.

El descomunal desastre sistèmic de la baixa qualitat democràtica espanyola es manifesta pornogràficament en la inexistent separació de poders. Els partits dinàstics han creat un entrellat legal que els permet fer i desfer a la judicatura, al Suprem, a la Fiscalia i al Constitucional. Tant se val, una teranyina legal que els permet inhabilitar en Garzón, deixar lliures els Millet, exonerar directius d’ADIF, indultar banquers, acceptar un deute de tots amb en Florentino de 1300 Milions, silenciar la voluntat popular catalana expressada democràticament a les urnes, o sacrificar l’Excalibur. Un assassinat amb traïdoria de Montesquieu que es resumeix en el fet del domino la Llei i domino els tribunals per si algú dels nostres la vessa.

El que no han vist tots aquests amics de les portes giratòries, les targetes black, el Bigotes, la brillantina i la sagrada transició constitucional, el que no han calculat –i espero que als catalans ens agafi quan més lluny millor- és que si els emprenyats amb ànsies de legítima revenja de Podemos guanyessin unes eleccions generals, no haurien de legislar gaire ni canviar cap dels procediments de designació dels Tribunals de Justícia i els seus òrgans rectors, per tal de convertir Espanya en una República Bolivariana, evolució natural –ara que hi penso- d’una República Bananera hereva d’una dictadura de la guerra freda. No ho han vist, no s’han assabentat... per tal de fer el que li surti de la bilis, Podemos no haurà de tocar ni una coma.

La Llibertat cal conquerir-la

Diuen les veuetes amagades a cau d’orella que ja hi ha oferta espanyola. No us penséssiu pas que és una oferta econòmica, un pacte fiscal, ni cultural en forma de competències exclusives. Diuen les veuetes que el PP i el PSOE estarien d’acord en estudiar i tirar endavant, ves a saber quan i com, una reforma constitucional que admetés el dret a l’autodeterminació dels pobles, i que així nosaltres podríem marxar legalment i ells salvarien la cara a la seva legitimació com estat de dret.

Evidentment, una oferta així te orelles disposades a escoltar-la aquí a casa nostra. Son aquelles que curiosament avui per avui estan en contra de la consulta o, si hi estan a favor, votarien que no, o a la brava o disfressat de federalisme. I no son pocs.

També ens resulta igualment evident que això no deixa de ser un xutar la pilota uns quants anys endavant per part de l’estat, en l’esperança de canviar la predisposició dels catalans a fotre el camp, ara més que mai majoritària. Un procés que netegés la cara a la democràcia espanyola i que els donés temps a deixar-nos d’escanyar, amb quatre gestos cara el poble i quatre duros a les elits nostrades, a fi i efecte de rebaixar el que ells anomenen soufflé i que nosaltres tenim per voluntat de ferro col·lat (almenys els onzes de setembre, segur).

Si hi ha manera de trencar la unitat i les voluntats comunes dels catalans, un cop s’és vist que l’amenaça els ha fet figa, no en podrien haver dissenyat cap proposta millor. Això és clar. I mai és tard quan hi ha massa gent que perdrà bous i esquelles amb l’emancipació de Catalunya del jou espanyol.

Tots sabeu que jo en soc de partidari de la separació, jo no sóc com ells. De fet jo no sóc ells. I és per això que davant les darreres pors que vindran, els expedients sancionadors a polítics o funcionaris, fins i tot la policia espanyola demanant-nos el carnet d’identitat pel carrer i els inspectors d’hisenda controlant-nos les comptabilitats a tots i cadascun de nosaltres, haig d’advertir-vos que no piquem l’ham, per raonable i ben girbat que ens resulti l’esquer. I així ho hem de fer saber des d’ara mateix als partits i als polítics, fins i tot abans que se’ls acudeixi esmentar la proposta, a fi i efecte que ja sàpiguen que no ens ho empassarem i no tinguin la poca vergonya d’admetre la zitzània de la reforma constitucional a debat.

I no és només, que ja fora prou, el fet que albiro la llibertat en un horitzó temporal curt, molt curt. La raó final es que el poble català, i per extensió -i no faig broma- l’espanyol, l’europeu, i tothom que viu al món (què carai!) mereix viure en directe aquest canvi històric en les revolucions de les nacions. Una secessió conquerida i no concedida, per part d’un poble que viu dins d’una democràcia formal que decideix desobeir el poder i transgredir la Llei per tal de constituir-se com a realitat política sobirana. Sense morts. Sense sang. Picant les tecles del smart-phone, vestint-se de groc, i plantant cara des de la dignitat sense voler-li mal a ningú.

La recuperació de les nostres llibertats vindran quan desobeïm i deixem clar que no hi ha marxa enrere. I això és bo. Demostrarà que som un poble adult i civilitzat, i que la llibertat es pren i no és demana. I és aquí on volia arribar...

Les democràcies son millors, més sanes i més eficients en tant en quan són viscudes com assolides pel poble. Aleshores són menys corruptes i més de tothom, perquè són conquerides. No com passa quan són concedides. Quan les elits et munten una revolució lampedusiana des de d’alt et trobes amb els presidents dels màxims òrgans de la judicatura amb carnet del partit del govern. Acabes topant amb milers d’aforats. Les garanties processals castiguen al pobre i allunyen als rics de la presó. I quan un financer de les elits provoca un terratrèmol, l’indemnitzem entre tots pels segles del segles. Els catalans hem decidit guanyar-nos la llibertat, i ho farem peti qui peti. Com ha de ser.

Ahir, els partits catalans van consensuar, durant hores de reunió al Palau de la Generalitat, la tàctica de la revolta en clau política i civil que ens ha de portar a que podem triar el nostre destí i els dels nostres fills. Avui més de 900 alcaldes demostraran el seu recolzament al President de la Generalitat cara la consulta del 9 de novembre. Com va dir en Joan Maragall, “que no ho veus? És un alçament!”. Doncs això... caldrà en un punt o altre que trenquem la legalitat espanyola, responent de forma natural a la legitimitat catalana expressió de la voluntat popular, i aquell dia ens ho haurem guanyat. Vencerem en comptes de resistir. No ens concediran res, no hauríem de voler-ne de concessions o gràcies, si volem ser lliures de debò i tenir una democràcia de primera divisió ens ho hem de guanyar, ho hem de conquerir plegats. Ahir vàrem fer un pas important.