La República que vull

No us vull enganyar, crec que provo de no fer-ho mai que em sigui possible. Jo no soc socialdemòcrata. Crec que és una ideologia molt respectable i que va aconseguir grans avenços en la formació de canals d’oportunitat per a les classes populars després de la segona guerra mundial, al voltant de l’escolaritat de qualitat, la seguretat social universal, o les pensions dignes. Ho va fer tant bé que ara ja no es posa en discussió les virtuts d’aquesta xarxa pública de seguretat, tret dels que creuen que poden convertir-ho en un negoci particular, parasitant el poder polític, sota l’excusa que allò que és públic es gestiona forçosament malament. No és cert, hi ha empreses o institucions ben i mal governades, el fet de ser públiques o privades no hauria de tenir res a veure.

De la mateixa manera, la sensibilitat ecològica ja impregna tots els programes polítics. Sigui per raons emocionals altruistes o per raons lògiques d’egoisme de supervivència del gènere humà, l’actitud envers la cura del medi ja forma part del imaginari de totes les forces polítiques, i val a dir que ha estat gràcies a l’esquerra i a les universitats, vull dir la ciència.

Però jo ni soc socialdemòcrata, ni soc d’esquerres en el sentit de posar en valor la igualtat pal damunt del mèrit. Crec en l’equitat, crec en el tenir cura que la gent pugui prosperar amb el màxim d’oportunitats possibles, evidentment. Però he arribat al punt d’estar convençut que aquestes condicions mai seran aprofitades universalment per part de tota la població, que costa molt esforç guanyar-se la vida i tirar endavant, i que no tothom hi posa la mateixa dedicació ni tothom te, malauradament, la mateixa sort amb les seves decisions.

Pel que fa al país, no cal dir-vos que temo per la nostra desaparició com a nació si ens mantenim dins Espanya i no podem relacionar-nos directament amb el món. Curiosament, son per una banda la globalització de l’economia, la informació i la cultura, i per altra l’aparició del Euro, els dos fets que han trencat el pacte entre Catalunya i l’estat espanyol. L’economia catalana no pot pactar i aixoplugar-se sota un govern de Madrid per tal de resultar-ne beneficiada, senzillament perquè Madrid, en termes econòmics fora de les concessions monopolístiques del BOE –que també aniran enrere poc a poc- ja no pinta res en el concert global dels mercats. Quin sentit te aleshores perllongar un pacte polític amb una estat que pretén substituir la teva cultura per la seva, sota l’esquer del accés al seu mercat i els beneficis de la seva protecció legislativa? Això valia el segle XIX, al segle XX. Però ara?

No diré mai que hi hagi mala fe. Estic convençut que els espanyols creuen que el català pels catalans és un handicap que ens tanca portes al món, mentre que l’espanyol és un llenguatge universal en ascens. Aquesta vocació imperial, aquest pensar que els catalans parlem i vivim en català per tossuderia, provincialisme, o per molestar, és un fet tant consubstancial a la forma espanyola de veure el món que a mi m’exigeix donar-hi una resposta racional, i aquesta no és més que la independència. Jo no penso renunciar a la llengua, per a mi i pels meus descendents, perquè és la meva manera de veure el món expressada en mots, triats, afinats, decidits per la nostra història, unes paraules i no altres. Parlo i escric –amb la permanent presència d’estructures gramaticals, conjuncions, girs i modes forasters- en català i no hi penso renunciar, ni recloure la meva llengua dins l’àmbit estrictament privat.

Cal combatre durament aquest intent de substitució del català per l’espanyol com a llengua de prestigi. No soc bilingüe, ni ho vull ser. Soc catalanoparlant, i tinc la sort de parlar quatre llengües més, una d’elles és el castellà. Soc conscient que la conec potser millor que la meva pròpia llengua, per imposició colonial i administrativa, i mediàtica, i cultural, i cinematogràfica, fins i tot familiar. Però no és la meva de llengua. Ni és la llengua del país. La lluita per la supervivència del nostre fet nacional no es pot aigualir amb el bilingüisme, només per assolir vots en favor del nostre alliberament nacional. Cal deixar-ho clar, el català ha de ser la llengua de prestigi, ha de ser l’eina que faci funcionar l’ascensor social i cal que tothom ho tingui clar, també els qui no el dominen. És molt més clar dir-ho i no amagar-ho, molt més honest, la immersió lingüística és una oportunitat sana i justa, parlar castellà no aporta cap valor afegit per fer-se un lloc al sol a Catalunya. I així hauria de fer-se saber: ha de ser l'única llengua oficial.

Un cop aclarida la meva postura pel que fa a la nació, m’agradaria posar en primer pla la meva condició de republicà convençut. Tanmateix, és possible que envoltats de votants emocionals com estem, si els catalans tinguéssim un hereu de la casa de Barcelona exiliat a Suïssa tindríem més oportunitats per a esdevenir independents. Però no és el cas, i si regirem les Constitucions –que ja en tenim d’això els catalans-, i la nostra història política, des de Pau Claris que queda clara la voluntat dels catalans de governar-se sota el control del poble i els pactes institucionals que calguin per fer-ho possible.

Jo crec en la República com a idea superior de govern organitzat, protector, i just. Perquè una República és l’escenari on els ciutadans tracten d’allò que és públic i de tots, d’interès general. Per sobre de místiques dinàstiques, drets de sang i privilegis divins, la República esdevé l’entorn polític on no haurien de cabre-hi més que propostes polítiques, socials, ideològiques, democràtiques, fiscals o econòmiques, en la persecució del benestar dels ciutadans.

Una República laica, on tothom pugui creure en el que vulgui dins l’àmbit estrictament privat, i que ningú pugui imposar les seves creences als demés, ni beneficiar-se de la República per tal de fer-ho. Una República que no intenti adoctrinar la moralitat dels seus membres, més enllà d’allò que afecti la seguretat i la llibertat dels seus iguals. Un estat que garanteixi la igualtat davant la Llei i la Justícia, que pugui garantir la seguretat i la defensa de les vides i de la propietat privada de la seva gent. Una República que sigui una xarxa de seguretat comuna que tingui cura dels més febles, mainada, malalts, i gent gran, per sobre de qualsevol altra circumstància o condició.

Una República de la qual en pugui triar el seu President per tal que formi govern. Directament, un home un vot. Amb una càmera legislativa que controli al President, escollida tant sota el criteri proporcional com pel criteri territorial. Una República on tothom sàpiga a quin polític adreçar-se quan te una proposta o una queixa. Sense aforaments més enllà del President. Amb una nova forma de finançar els partits polítics, oberta, pública, i respectada, on l’ajut econòmic a un partit o una ideologia sigui vista com una participació honesta en la vida pública i no com un moviment sospitós subjecte a tèrbols interessos.

Un forma de governar-nos i una administració pública modernes, noves. Amb criteris de professionalitat, on la discrecionalitat de les decisions siguin l’excepció i no la norma. On el criteri d’adjudicació del concurs públic es faci sobre més variables, racionals i explicables, que purament el preu del pressupost i on els desviaments a l’alça d'aquests siguin investigats d’ofici. Una República on els funcionaris siguin vistos com a ciutadans exemplars, perquè tindrà eines i serà capaç de foragitar-ne els qui confonen aprovar una oposició, al servei públic, amb obtenir una renda privada vitalícia.

Una República que doni seguretat jurídica a la seva economia i que permeti, empari, i promocioni l’emprenedoria i el creixement empresarial, sense condicionar-lo ni dirigir-lo, en llibertat. Una República on sigui tant important la persecució del frau fiscal com lloar el compromís amb la comunitat via imposts, fundacions i patrocinis. Un estat que vetlli per tal de que les condicions d’accés al finançament privat i empresarial siguin justes, i que l’accés a un habitatge digne no sigui paper mullat, amb especial atenció als qui s’han quedat pel camí i als joves que necessiten emancipar-se per créixer com a persones i com a ciutadans responsables.

Vull una República que em permeti ser una persona lliure, creativa i pròspera. No vull una mainadera que em digui el que haig de fer o no, ni que em renyi, ni que m’escuri la butxaca mentre m’alliçona dient que “ho fa pel meu bé”, mentre genera un dèficit fora de mida que hauré de pagar jo, els meus fills i probablement els meus nets, sense que els responsables del desastre passin pels tribunals, ni passin vergonya.

Aquesta manera de veure el món que tinc, malauradament, no acaba de estar present en cap dels partits polítics catalans que hi ha a dia d’avui. Potser hi ha una escletxa en la refundació de Convergència, que de més verdes en maduren, però em permetré posar al congelador de la prevenció escèptica els darrers intents de l’aparell convergent de perpetuar una alternativa política que, per ara i si no s’hi pot influir, no sembla sinó recordar una ERC amb corbata.

Jo no tinc manies, o poques, i ja em coneixeu. Estic segur que alguns dels que hem tingut el plaer de coincidir dins la periclitada ANC, o en els cenacles de la conspiració separatista dels anys 90, compartiu bàsicament aquest posicionament polític que us he descrit, tant bé com he pogut. Em consta que us trobeu en la mateixa circumstància que servidor de vostès, sense una estructura de debat i influència que empenyi en la direcció de veure concretats aquests legítims anhels nacionals i republicans en un partit polític nou, o si més no assumits sense complexes per un partit ja existent. No esteu sols i ens estem organitzant, si en voleu saber més, els qui em coneixeu, ja sabeu com trobar-me. Fins aviat.