Els catalans no en tenim de Rei

Es com una mania que ens agafa als Savalls cada 39 anys. Recordo l’any 75,  just abans de la mort del general hi va haver-hi un partit Barça Madrid i les vendes de televisors en color –allò del PAL o SECAM- es van disparar. A casa, no la varem comprar pel partit, però la retransmissió dels fastos pel funeral de Franco i la coronació de Juan Carlos I el Campechano va fer possible l’arribada d’una Lavis en color a la sala d’estar.

Aquella Lavis ens va acompanyar tota la transició, per allà vaig veure les immenses cues d’espanyols que retien homenatge al cos present del dictador, i sentir els crits enfervorits de ¡Viva Franco! I ¡Arriba España!. Aquelles mestresses de casa de classe treballadora, mitja o funcionarial de la Villa i Corte acabades de sortir de la pelu amb la tofa regalimant laca rollo Soraya. Aquells homes secs, amb bigotet i ulleres de sol enmig de la pluja, que aixecaven el braç amb emoció al pas del armón de artillería que portava les despulles d’aquell homenet petit que tenia a tot Déu acollonit i al qui li cantàvem d’amagat i no t’hi emboliquis que tenia el culo blanco.

Per la Lavis vaig conèixer la Isabel Tenaille i en Lalo Azcona. Per la seva finestra vaig cavalcar amb en Curro Giménez i vaig veure el gol de Ruben Cano al Maracanà de Belgrado contra la selecció d’un país que ja no existeix i es deia Iugoslàvia, i que tenia un règim polític que ja no existeix que se’n deia comunisme. I per les seves seiscientas veinticinco líneas ens van vendre la transformació d’aquell règim dels Coros y Danzas, la Falange, el Municipio, la Familia y el Sindicato, en una democràcia moderníssima sota el mantell protector del Rei que Franco havia posat a dit.

La Lavis cantava!: Habla pueblo habla, tuyo es el mañana, habla y no permitas que roben tu palabra. Parleu, parleu... però ja us direm nosaltres el que heu de dir, hauria d’haver cantat Jarcha. Perquè ens van dir més o menys això:

“A veure espanyols... a veure si ens entenem... que diuen els europeus que ens han deixat ser manats per Franco durant quaranta anys i que amb ells ja els estava bé. Aquí hi teníem pau –amb les cunetes plenes dels desafectes- i ells ja els agradava venir aquí de vacances, però que ara el que voldrien es que traguéssim les barreres proteccionistes del mercat per tal de vendre’ns televisors de la Grundig, i altres cotxes més enllà dels Seat de Barcelona o els Renault de Valladolid. A canvi ells ens deixaran vendre taronges a Berlín si els camioners se’n surten esquivant els escamots de solidaris pagesos francesos emboscats a l’autoroute du soleil al Midi de la France. Per tant, ara farem una democràcia per tal que ens acceptin en aquest món cada cop més globalitzat” (això no ho van dir, però permeteu-me la ucronia argumentativa).

Així doncs, uns homenots en blanc i negre que es deien noms impossibles com Torcuato, López del Opus i altres nobilitats de ranci abolengu  –eren tant en blanc i negre que ni la Lavis els reproduïa a color- van treure l’escenari de cartró pedra del règim franquista –canviant el nom del Tribunal de Orden Público pel de Audiencia Nacional, per exemple- i van bastir el castell de cartró pedra de la Cosntitución Española del 78, i apa... a votar que si, oi? Us ho explicaré als més joves que jo.

La Constitució significava que els exiliats podien tornar, que la pena de mort quedava abolida –no us ho perdeu, que hi va haver-hi un gran debat sobre el tema- ,que hi haurien eleccions cada quatre anys, que s’hi podrien presentar partits de totes les ideologies (menys la republicana, que ningú no se’n recorda), això incloïa els comunistes i els feixistes –quid pro quo al·lucinant-. També significava l’amnistia dels presos polítics i la Llei de punt final pels assassins del règim, aquells abusananos de camisa nova que havien afusellat gent per raons polítiques fins ben entrats els anys 50.

L’elecció era clara: o voteu que SI al Rei –cap de les forces armades per sobre el govern- a l’exèrcit com a garant de la unitat d’Espanya –per sobre de tots i de tothom-, aprofiteu el reconeixement de llengües locals –que no oficials arreu del estat- del català i similars, i un estat de les autonomies –que ja farem la LOAPA i ser català serà com ser riojano- o voteu que NO i tornen a manar en Girón de Velasco, en Blas Piñar, o aquest nano de Valladolid que apunta maneres i que brama tant en contra de la democràcia –amb els anys el nano es va deixar bigoti i va concloure que “España iba bien, sobretodo para él”-. I la gent... oh i tant! Va votar que SI.

I de aquellos lodos estas coronaciones. Avui he sentit la entronització de Felip VI el Preparado per Internet. Resulta que com que els nostres pares i avis no varen voler que manessin els del búnker i varen votar que SI, el fill de Juan Carlos, abans el Campechano i ara el Aforado ara és Rei. Un discurs que els de la Lavis... ai buenu... els de la Sony Bravia, el Pais, la SER, la Vanguardia i l’ABC, lloaran per modern, per compromès amb las nuevas generaciones –que suposo son les joventuts del PP-. Un discurs on no ha faltat l’al·lusió a les víctimes del terrorisme, tot i amb la violència finiquitada, resulta que cal lligar el destí del nou monarca a la història recent, en comptes de passar pàgina definitivament. I en clau catalana, un discurs on ha faltat la picada d’ullet pel qual encara sospiren els Duran i els Iceta, els Fainé i els Godó, que de tercera via res de res: ¡Unidos en la diversidad! Apa quin canvi d’estil i modernitat! Em sembla que això ja ho havia sentit per la Philips! La tele franquista i en blanc i negre que teníem abans de comprar-nos la Lavis!

Encara que es vesteixi de gal·la o de capità general; encara que Espanya es vesteixi de seda... mona se queda: Monàrquica, Monoligüística, i Mononacional. Anem passant i fotent el camp, que ha quedat clar i demostrat, com no podia ser d'altre manera, que els catalans no en tenim de Rei.

My apologies Ms. Rowling

Estimada senyora Rowling,

No tinc el gust de conèixer-la, però he llegit la seva obra literària i us reconec una brillantor màgica veritablement especial. No vaig acabar de llegir tots els llibres de la vostre saga Harry Potter, francament, quan més adult esdevenia el relat hi trobava menys interès com a lector de contes, però podeu afegir-me sens dubte a la vostra cort d’admiradors.

En un altre plànol de l’existència cultural molt més modest, jo també treballo per oferir continguts culturals interessants per les noves generacions, i haig de reconèixer que gracies al vostre tremp narratiu heu ajudat a esdevenir lectors de llibres una mainada a la que només se’ls oferia literatura avorrida, benpensant, manipuladora i políticament correcte. Gràcies per la vostra màgia.

Dit això, des de la meva condició intransferible i assumida de català, vull demanar-vos excuses, pregar el vostre perdó i disculpar-me. Excuse me, I beg your pardon, ans accept my apologies, en vernacle vostre. Només ho puc fer en el meu nom, com a català que treballa per la independència i la llibertat del meu país, però m’agradaria fer-ho en nom de la resta dels meus conciutadans separatistes que ahir us van dir de tot, menys bonica.

Resulta que vos que heu nascut a l’Anglaterra, però que sou escocesa de residència des de fa anys i panys i preteneu seguir-ho essent, acabeu de decidir finançar amb un milió de lliures esterlines la legitima opció del No en el proper referèndum per la independència d’Escòcia. Aquest gest tant democràticament acceptat i normal dins de les cultures democràtiques com la britànica –per molta enveja que ens provoqui la generositat de l’aportació-, ha provocat un daltabaix d’insults, desqualificacions i lliçons de democràcia per part dels meus companys de viatge en l’alliberament nacional català. Ho sento d’allò més.

Tant bon punt en vareu fer l’anunci, la vostra donació a Better together va esdevenir el centre d’atenció dels mitjans catalans en favor de la independència, fins i tot, la principal musa mediàtica del que aquí en denominem “el procés”, Pilar Rahola –també és novel·lista com vos, però dubto que la conegueu per la seva activitat literària-, va compartir a les xarxes socials la notícia comentant-la –per dir-ho d’alguna manera- amb l’onomatopeia “Aggggg”, la qual tothom va interpretar com un escarafall de fàstic i censura. Un cop llençat el missatge, a toc de campana, els catalans poc informats sobre les essències de la democràcia, van aprofitar l’avinentesa per a proferir comentaris del tipus: “cremaré els seus llibres”, “per sort jo no he gastat ni un euro en els seus llibres”, “zorra”(sic), “millor que els hagués donat a una ONG”, i no segueixo per a no passar més vergonya de la que ja passo.

Aquí a Catalunya confonem les coses. Som un país que ha anat de derrota en derrota des de fa segles, i que no hem albirat la democràcia més que en els llibres, el cine, i les converses d’estiu amb estrangers. Aquí no comprenem allò de que la democràcia significa “we agree to disagree”, més aviat es tracta d’un sistema d’eleccions escadusseres i teledirigides des dels despatxos, que quan les guanyes canvies tot allò que no t’agrada –incloent-hi, naturalment, qualsevol cosa bona que hagués fet el govern anterior-, col·locant amics, coneguts i saludats a les esferes de poder independentment de la seva vàlua moral, personal, professional o política, fins que et tornen a fotre fora de la trona. I, el que és pitjor, la ciutadania acostuma a prendre-s’ho com inevitable i a culpar-ne el sistema, als capellans, al polítics o la tele com si ells no hi tinguessin res a veure en la seva inacció.

Els catalans no és que haguem tingut gaire sort amb la història, ni amb els opressors... que el dia que van fer el sorteig de la bota que ens havia de sotmetre li va tocar el número a Espanya! Un país venjatiu, acomplexat, envejós i cofoi de les seves misèries, que odia tot allò que no és com ell. Vivim en una gàbia que en diuen Constitució, sota una monarquia que ens van vendre com l’única alternativa a una dictadura feixista i que ara resulta que ens hem d’empassar perquè el iaio els va dir que vale, que buenu, que millor un borbó que els militars. Amb aquests antecedents, senyora Rowling, permeteu-me que us digui que què en podíeu esperar de nosaltres? Del nostre esperit democràtic?

Ahir vaig sentir vergonya, al constatar l’enorme tasca de pedagogia democràtica que encara caldrà que fem els catalans. Vos, lliurement, i què carai! Perquè us ho podeu permetre, heu donat els vostres diners –que us heu guanyat- per la causa democràtica en la que creieu. Fent-ho, per molt que diguin els meus compatriotes eixelebrats, doneu categoria real a la decisió sobirana –so-bi-ra-na amics catalans- que prendrà el poble d’Escòcia al setembre de enguany. Entendreu que als catalans, per simpatia, ens agradaria veure els escocesos guanyant-se la independència a les urnes, normal oi? Però des d’aquí, des de Catalunya estant, es confon unionisme amb espanyolisme, estrictament i única, de la mateixa manera que es confon tenir exèrcit amb tenir exèrcit espanyol. Son massa anys de restar esclafats com a minoria colonial, i els qui no han optat per fer de Oncle Tom dels espanyols sembla que tampoc som exemple de tolerància democràtica.

No ens ho tingueu en compte, si us plau, ens queda molt per aprendre i tenen raó els qui diuen que ni Espanya és el Regne Unit, ni els catalans som escocesos. Estic segur que aquests darrers, per molt independentistes que siguin, hauran entès la vostra donació com un acte legítim, per molt que els pugui emprenyar, i se’n farien creus de que siguem uns analfabets democràtics com els catalans els qui us cridem a l’ordre.

La ignorància és molt atrevida, serveixin aquestes públiques disculpes d’un català separatista per tal d’esmorteir la injustícia i el linxament públic al qual us varen sotmetre ahir els meus compatriotes. My apologies Ms. Rowling.

Demà m'afaitaràs!

Vistos els esdeveniments de la Cort, amb la segona transició encetada amb desfilada militar, benedicció bisbal i en Juan Carlos presidint la seva darrera “corrida”, apartaré per uns instants -segur que breus tal i com està el pati- el calze de l’observació política i us parlaré de la descoberta tardana –vergonya hauria de tenir- d’un innocent plaer, exclusivament masculí, místicament ancestral i sensorialment absolut i inabastable.

Confesso que soc un home de rutines. Tal dia i tal hora? Diari i aquest o aquell articulista. Cap de setmana? Dret a dos quarts de vuit. Quarts de nou? El gos a passeig amb temps per seure a veure les notícies a les nou. Soc rigorós amb el pas de les hores. Empenyo l’avió i arribo sempre amb temps d’equivocar-me d’horari a l’aeroport, mai no he perdut un vol que no em convingués perdre. I conseqüentment menyspreo els qui menystenen el meu temps arribant tard a una cita, un dinar, un instant previst del meu rellotge.

Sota aquestes premisses de disciplina militar, porto quasi quaranta anys afaitant-me a diari. Bé, tret d’algun període de barbut quan cobrava el PIRMI i el món em queia a sobre cada matí. Tret d’ara, que la moda permet al no afaitat bellugar-se per la vida tot dient “soc d’aquest temps”, i la barba blanca em confereix un vernís de saviesa i respectabilitat, malgrat que la senyora Savalls em digui que de fet... la barba bruteja.

Us deia doncs que soc un animal rutinari, com els elefants del Llibre de la Selva, dels de cada dia afaitada i dutxa. Per tant, i no rigueu, mai de la vida havia tingut l’oportunitat i el gust de ser afaitat per un barber.

La meva alopècia difusa –com m’agrada anomenar el desgavell capil·lar en el que s’ha convertit el meu cuir cabellut- requereix de certa cura. Si no em faig pelar al 2 un cop al mes semblo el “profesor chiflado”, literalment. Avui tocava repelar-me el crani, i aprofitant l’avinentesa d’una barbota de dues setmanes, he entrat a la petita barberia de tota la vida –si us plau, no et jubilis Franciso- tot dient: “avui al 2, i també farem la barba!”.

La parafernàlia de manicures, peelings, cremes, perfums i altres alquímies que rodegen la vida de les dones, ha estat sempre per a mi territori comantxe. Me’l mirava des de la superioritat del qui s’arreglava exactament en divuit minuts, vint-i-cinc di havia de combinar corbata i camisa, amb aquell posat d’incredulitat del mascle que no pot entendre com es pot esmerçar temps en la cura de l’aspecte exterior, si hom no és dona. Avui he descobert l’esplendor, la magnificència absoluta i viril, de permetre que un home t’afaiti a navalla.

Els ulls clucs, amb el cap descavalcat enrere, oferint la jugular al pols del barber. Primer la frescor del sabó perfumat, generosament escampat amb la suau brotxa que a tot arreu arriba. Sense veure-ho, podia notar el gruix, tou i blanc que anava desplegant-se sota el nas, prop les orelles, amunt i avall del coll fins a tocar de la gola. Un procés tranquil, sense pressa, ni minuts, amb la sensació que allò no acabaria mai, el temps aturat.

Una capa de sabó lleuger, que als meus sentits resultava d’allò més pesant em cobria totalment quan ha vingut la pausa. Tancats els ulls, esperava l’arribada de la navalla. I ja és aquí. Crec, crec, crec... la galta dreta enfilant-se cap a la patilla, crec, crec, crec. Pausa. El coll, la mandíbula, el mentó. Els dits savis aplanant la superfície. Un dit aquí, l’altre més enllà, crec, crec... Fent pinça estirant el llavi, puja la navalla fins el límit. Torna a baixar. Repassem el mentó, de barba dura i carlina. I ara la galta esquerra i quan creus que ja s’acaba torna a començar. Silenci, pausa.

I ara m’aixecaria i abraçaria els companys que m’esperen al carrer. I muntaríem i aniríem a fer el trabuc. I puc sentir l’aire fresc de la Garrotxa envoltant-me quan al trot enfilem el camí cap a Sant Joan de les Abadesses. I sento els clincs i el clancs del sabre contra la cantimplora, i noto l’escalfor, la suor i la vida del meu cavall, nerviós, fort, segur. Transportat per aquest plaer antic, descobria que no em podia ser nou. Gaudir al ser afaitat, com el pare, el Lito, o el besavi en Salvador. Una barberia, que en queden poques, no tanquis mai Francisco, que de cavalls, que de carlins, que de coses d’homes de debò ja no en queden.

I torna la brotxa, ara sense pels que destorbin el suau camí de sabó que torna a tapar-me galtes, coll i tot el que es mou al sud del nas. Pausa. Pausa. I torna la navalla més lleugera, precisa, neta, traient el sabó i descobrint-me a mi sota la capa blanca, com l’escultor que revela la forma que ja existia dins el marbre. Silenci, pausa. Ha acabat? Em pregunto. Un raig polvoritzat d’after-shave, cou, què n’és de fresc! Quina olor! I de cap al gran final, en Francisco agafa el pany de lli que tinc sobre el pit i agitant-lo amb el mestratge dels anys, provoca un lleuger corrent d’aire que multiplica la sensació de nou, de net, que està tot fet, gaudeix-ne Savalls que això s’acaba i el temps tornarà a posar-se en marxa d’aquí a poc, d’aquí a res. Glòria. Goig. Obra humana. Pausa. I el cop definitiu a l’estomac i a la memòria genètica, antiga... el meu amic, el meu barber, em cobreix la cara amb el sudari blanc i fi, el barbut és mort, la crisàlide és a punt per a la metamorfosi. Silenci. Final. M’incorporo.

-Salut, i moltes gràcies Francisco. I ell ja ho sap que tornarem a fer-ho, i tant que ho sap. Pago i marxo, i penso... el que vulguis Felip VI, ja et pots posar com vulguis, que saps què et dic? que demà m’afaitaràs!

"¡Una tierra, un Rey!"

Diumenge passat, malgrat la clarividència del vot de càstig abstencionista, les urnes van fer caure el règim de la transició. Els partits dinàstics son quatre, PP, PSOE, CIU i PNB. CIU va abandonar el vaixell empès pels catalans d’infanteria –Duran, et dec un post però fins i tu en la teva magnificència entendràs que hi ha coses més importants-, el PNB s’ha tirat un sortilegi d’invisibilitat i ni hi és ni contesta, i els dos baluards de la bicoca lampedusiana dels poderosos, aquesta catàstrofe de país conegut per Regne d’Espanya van ser incapaços de treure el 50% dels vots. Algú de Berlín, de Brussel·les o de la oligarquia financera que ens governa, va agafar el telèfon i va trucar a tres paios de Madrid, Rajoy, Rubalcaba i Juan Carlos: “Què penseu fer per salvar els mobles?”

Diuen que el Rei els va dir de seguida que abdicaria immediatament, només la renuncia a la secretaria general del PSOE per part de Rubalcaba ha retardat el fet dinàstic una setmana. L’idea de la segona transició, la quimera –te la devia Juanito- de tornar a fer de la monarquia una institució d’esperança que revifés la simbiosi mentidera Rei – Poble, que dibuixen des de “Cuéntame” els ideòlegs de TVE, prenia forma definitivament. “El órdago nacionalista” espanyol –gràcies pel concepte Pedro Jota- es resumeix en el crit legitimista “Una terra, un Rei!”, regirant-nos la memòria literària per justificar la pervivència de les elits filles bastardes del franquisme i la Constitució tutelada per l’exèrcit i la Falange.

El mite del Rei Artur no és un invent de la Rahola, ho sento. L’artúrica, la justificació teocràtica de l’ordre feudal, esventada pels romàntics al segle dinou ens diu que quan el Rei és bo i cuida dels seus súbdits, les vaques pareixen sempre tres vedells de cop, les abelles son grosses com pardals, inofensives, i omplen a vessar de mel els ruscs, la gent és feliç els hiverns suaus i les collites esplendoroses. Però també ens adverteix que quan els escurçons ataquen la Cort i omplen de dubtes el cap de sa majestat, quan Morgana xiuxiueja mentides, Mordred conspira o a Ginebra li tremolen les cames quan mira en Lancelot, el Rei deixa de regnar amb saviesa i els camps s’omplen de rates, els arbres donen fruits amargants i els boscos s’omplen de monstres perillosos que ataquen als infants i les donzelles.

Els ideòlegs del sistema, des del control de la premsa escrita, les teles i les ràdios, han endegat la darrera aposta política del règim fill de la dictadura: Una terra, un Rei!, bramen, i treuen del “baúl de los recuerdos” a les mòmies protagonistes d’aquells temps heroics de quan la democràcia ens pensàvem que aniria de veres –ahir en Narcís Serra i en Miquel Roca, fent de pin i pon a TV3- per anunciar-nos la bona nova:

“Mentre el Rei Juan Carlos va ser un home familiar, un garant de la democràcia, l’heroi de la voluntat popular davant de les forces franquistes que volien la involució –ha ha ha-, el millor ambaixador arreu del món i el gran esportista inspirador de les gestes olímpiques espanyoles, Espanya anava bé. El Regne era pròsper i la marca Espanya respectada arreu del món com a símbol de democràcia i seny. Però el Rei va ensopegar –ha ha ha- i va allunyar-se de la seva esposa que tant l’estima, i davant de la baixesa moral d’alguns familiars va caure en la temptació de portar una vida dissoluta i es va dedicar a matar pobres elefants, oblidant el seu paper secular de defensor de la naturalesa! I el Regne es va corrompre, i ja no hi havia separació de poders, i a la gent la fotien fora de casa, i els bancs feien el que podien... però la crisi ens va tocar de manera cruel mentre els catalans volien trair als seus germans de manera insolidària perquè son tots un grapat d’egoistes. Una terra, un Rei! És el moment que abdiqui la Corona perquè el príncep blau, -que es va casar per amor amb la neta d’un taxista!-, jove, modern, preparat i que parla una mena de català inintel·ligible ens salvarà a tots”. Oh i tant! sobretot a ells.

Em direu que la gent no és idiota. Potser no, però en època de crisi la població te necessitat d’empassar-s’ho tot, mireu si no els alemanys als anys trenta, o els espanyols el 24 de febrer del 1981. Amb uns milers de republicans al carrer ahir al vespre, la gran amenaça per la legitimitat de la monarquia, avui en dia i em dol reconèixer-ho, és en Jaime Peñafiel, que insisteix en que tota aquesta parafernàlia no funciona tenint de Reina una periodista divorciada. Els mites ja ho tenen això, que a la gent ja els està bé, i si els va funcionar l’any 78, no veig per quins set sous no els funcionarà ara.

I si en teniu algun dubte i voleu parlar de mites, els catalans ahir varem haver de suportar com a nostrada l’exhibició de la nefasta bandera espanyola tricolor a les nostres places i ajuntaments. I fent de germà Dupont us diré que jo “encara diria més” sota el mantell protector i solidari d’ERC, que va sortir a fer anar els gegants en un dia de vent en un atac de misticisme de coincidències històriques que potser s’hauria d’haver estalviat. El mite que una Espanya republicana seria comprensiva amb el fet nacional català és encara més innocent, indocumentat i babau que esperar que el Rei Felip admeti la pluri-nacionalitat de l’estat, que em consta que hi ha globus sonda. Que a dia d’avui no sabem si Felip és un Battenberg –un Mountbatten, com la mama- o un Borbó dels de tota la vida –com son pare-.

El republicanisme espanyol és ple d’Ibarras, Alfonsos Guerra, Rosas Díaz i de Josemaris Aznar, voleu fer el favor tots plegats de deixar de fer el ridícul demanant repúbliques sense tenir lligada la sobirania nacional? Perquè aquesta és l’única qüestió important. Ara s’obra un procés tumultuós a Madrid, de Llei de successió dinàstica –per a mi aquests arreplegats descendents d’Isabel II no tenen cap legitimitat, que soc Carlí-, de reforma constitucional, de legitimació de la monarquia més enllà dels Principios Fundamentales del Movimiento que van entronitzar a Juan Carlos. Als catalans se’ns obra una petita finestra d’oportunitat de legitimació de la sobirania arrabassada militarment el 1714, el dret de devolució de les Constitucions, i per tant la legalitat de la secessió. Voleu dir que hem de fer escarafalls si aquesta porta l’obrís un Borbó? Us heu cregut tant al “Cuéntame” de les novel·les de la guerra civil que espereu algun tipus de solidaritat per part dels espanyols republicans? Els catalans hem de fer-nos grans i entendre que no tenim amics ni aliats, només els nostres interessos, i ara els nostres pactistes han d’esdevenir homes d’estat.

Quan ells criden: “¡Una tierra, un Rey!”, la nostra resposta ha de ser: “doncs mireu... ara que en parleu d’això... els catalans no en tenim de Rei!”, i seure a jugar les nostres cartes, que en tenim de bones, i recuperar la sobirania nacional. Al preu que calgui. És el moment, no ho dubteu.

Can Vies, Qui prodest?

Qui prodest? –que es veu que la forma “quid prodest” és incorrecte-. Qui traurà benefici dels aldarulls nocturns derivats del conflicte de Can Vies? Cremar cotxes i contenidors, mostrar una imatge de Barcelona exercint la “gimnàstica revolucionaria” que tant li agradava a la FAI als anys 30, i que sorgeixi com un bolet el conflicte Okupa quan la notícia 24 hores abans eren els magnífics resultats dels partits d’obediència catalana a les europees ens perjudica a tots. Aleshores qui en treu profit?

Abans d’entrar a esmicolar quins partits i personatges queden retratats –i no surten pas bé a la foto- a resultes d’aquest esclat de ràbia tant espontània com teledirigida, us diré que el meu liberalisme fa dècades que decau quan parlem d’accés al habitatge. No suporto els Okupes, que quedi dit. No puc amb el seu sectarisme, amb la seva radicalitat de manual, amb el seu egoisme amb tot allò que no els entri en la seva ideologia de pamflet. No conec cap artista d’abast significatiu que n’hagi sortit dels seus festòmetros i fumaderos de porros, ni un llibre interessant, ni cap aportació ideològica cabdal –per minoritària que fos- que proposi solucions socials noves. Conec però gent que ha passat aquesta època biogràfica dins d’aquest món alternatiu, i en soc amic. També conec joves que van voler atansar-se al moviment plens d’il·lusió i idees, i els manaires del casal en qüestió se’ls van treure de sobre “que les urnes ja eren plenes i tot el peix venut”.

Dit això, també us dic que la raó els empara, el jovent català només pot emancipar-se amb dignitat si la família te duros o ells tenen feina estable i entren a la roda hipotecària de Bankias, Caixes i companyia, regalant un sou sencer al sistema, de per vida, a fi i efecte de tenir un sostre on poder tenir la intimitat necessària per omplir Catalunya de catalanets. Des de la Llei Boyer que tenim un problema d’accés al habitatge. I cap, repeteixo, cap partit polític català ha tingut pebrots per afrontar aquest tema. L’electorat, nosaltres, tampoc es que haguem fet res per a solucionar-ho. Veig molt votant d’esquerres que brama en contra dels mossos, però que als noranta va anar encadenant la venda del piset que li va deixar en herència l’oncle conco amb hipoteques baratetes dels maleits i insolidaris banquers especulant amb el totxo mentre construïa un sector immobiliari inaccessible pels seus fills. Reblo el clau contra el paio d’esquerres, perquè el paio de dretes que ho feia era igual d’imbècil, però al menys ara no em dona lliçons de solidaritat amb les classes populars.

Queda clar que el moviment Okupa, ens caurà pitjor o millor, però fot trenta anys que te raó de ser. Queda clar això, i queda clar que la cosa no es soluciona només essent permissius amb el moviment, perquè a la llarga, això de fer veure que un problema no existeix, acostuma a acabar com el rosari de l’aurora. L’Ajuntament de Barcelona en el cas de can Vies portava disset anys fent l’orni. Disset anys! En tot aquest temps no hi ha hagut manera de cedir les instal·lacions al col·lectiu que les feia funcionar? I si no es volia donar la titularitat als okupes, no s’hagués pogut trobar una alternativa? No es podien trobar complicitats al barri per tal de normalitzar can Vies si tants beneficis socials aporta al veïnat, o per tal de tancar-lo si tant molestava al barri?

Perquè aquesta és un altre. Si a mi em pregunteu per la casa okupada que teníem a dos carrers de casa, si era bona o no pel barri, etc. Què hauríeu volgut que us contestés? Hi ha dues respostes, d’aquelles del tipus “futbol és futbol” o “jo no parlo dels àrbitres –quan guanyo-“. Dos tipus de tòpic. La versió bon rollet és del tipus “des que hi ha els joves tot està més net, pensi que això abans era un niu de rates”; i la versió de l’emprenyat amb els peluts seria “aquí no s’hi pot viure del soroll i del pixum i vòmit que hi ha pel carrer dia si dia també”. Una mica aquelles declaracions de la veïna del pàjaru que acaba de pelar-se tota la parentela “mai no ho hauria dit, era molt educat i semblava un bon home”, o bé “ja feia temps que sentíem escridassades però el cert es que no es feien gens amb la gent del barri”. Digueu-me il·lús, però en comptes de pontificar per les ràdios, els veïns el que haurien d’exigir és una consulta veïnal sobre el futur de can Vies, encara que em temo que pels okupes, la democràcia només és la solució quan els qui maneguen les seves assemblees endogàmiques ja ho tenen lligat el resultat de les votacions.

En definitiva, catalans, tenim un problema que ens en revela un bon grapat de problemes addicionals, que conformen el grup dels que han quedat retratats:

Xavier Trias, que en un moment d’absoluta transcendència nacional carda un misto innecessari al polvorí dels anti-sistema trepitjant l’ull de poll als okupes. No content amb embolicar la troca, acte seguit es baixa els pantalons davant la violència emetent el missatge de “si ets una velleta i portes el caniche de setze anys a passeig pel Turo Park sense lligar, m’atreveixo a posar-te una multa de 300 euros, i no te’m posis flamenca. Si cremes contenidors et regalo una propietat municipal”. Molt bé, nano! Ni un pas enrere, o ves-te’n a casa si et sap greu “caure malament” a un any de les municipals.

David Fernàndez, diputat al Parlament, incapaç de fer que els okupes seguin a la taula de negociacions. Jo non dic que hagi de condemnar la violència, al tanto! Estic amb ell en que la violència fa temps que s’exerceix sobre el jovent de les classes més populars –que curiosament okupen poc en comparació als fills dels piojo-progres-. Però resulta evident que algú dins dels seus vol posar-lo en contradicció. Que les CUP funcionen com funcionen, que son heterogènies, i que hi ha molta mala llet i ressentiment en contra dels qui van optar per anar a les eleccions al Parlament. David, posa ordre o prendrem mal, pensa que les CUP sou una benedicció en termes nacionals, el cordó sanitari que allunya el Lerrouxisme del moviment d’esquerra radical, m’agradaria que posessis ordre a can Vies en comptes de fer cara de borinot i barallar-te amb la Rahola.

Oriol Junqueras, que encara no ha dit ni ase ni bèstia. O es que es tracta d’una qüestió municipal de Barcelona i a tu només t’interessa la famosa Cofradía del Santísimo Cristo de la Salud y de Nuestra Señora de la Soledad de Sant Vicenç dels Horts? Macià estaria arengant els mossos cada vespre abans d’entrra en combat, i Companys estaria buscant compromisos amb els més radicals dels anarquistes, quan no fent d’advocat dels detinguts. Estàs amb l’un o amb l’altre? Acabes de guanyar unes punyeteres eleccions, vols fer el fotut favor de dir la teva?!

No segueixo, perquè son irrellevants i moralment indefensables les opinions dels partits que han governat Barcelona quasi quaranta anys i que han tolerat i conviscut amb els okupes i els especuladors alhora. Sense posar-hi solució. Es clar, parlo d’Iniciativa i dels quatre arreplegats que encara fan costat al Pere Navarro.

Qui prodest? Si ja ho sabeu! M’ho fareu dir? Doncs beneficia als qui volen demostrar que els catalans no ens sabem governar sols i que no ens en sortiríem si fóssim independents. Si repartim estopa serem una colla de fatxes, i l’espanyolisme d’esquerres en farà festa grossa de demagògia dient que Mas és com Rajoy. Si l’autoritat contemporitza amb els violents? Pitjor! Ens diran que això ja ho va fer la Generalitat el 20 de juliol del 36, dividint-nos i guerraciviletjant-nos el discurs. Qui prodest? Espanya, perquè el que és dolent per Catalunya és bo per Espanya, i viceversa, com sempre passa amb els enemics que ho son de debò. I tenint un enemic tant poderós potser que no calia revifar-ne un altre que tenim a casa, i que hem ajudat a crear entre tots.