Vergonya

Es ben bé per esquinçar-se les vestidures, sinó fos que no ens queda roba per esparracar. En un procés de relacions financeres injustes, i que son de difícil explicar a qui no entén de lleis i tresoreries, l’estat espanyol a Catalunya -la Generalitat- ha de demanar un crèdit a l’estat espanyol central -el govern de Madrid- per tal de fer front els seus deutes. Perquè això es el que va passar ahir.

Sento vergonya davant els meus col·legues i amics d’arreu del món. Perquè per molts circumloquis que s’inventin tots plegats només cal llegir la premsa estrangera per constatar que el missatge pervers ha arribat: El deute de Catalunya enfonsa encara més a Espanya. Som l’epítom de la deixadesa financera espanyola. Els primers de la fila. Així ho han volgut vendre els deslleials, els mesquins, polítics i mitjans de comunicació espanyols, i així es com ho llegiran a casa seva fent un cafè els meus amics americans, britànics i europeus. Heu intentat explicar a un paio de Sao Paulo –per exemple- la història de Catalunya i la nostra relació amb Espanya? No resulta fàcil, oi? I jo que porto quaranta anys –des que em vaig aprendre de memòria el disc “Història de Catalunya en cançons”- bramant que soc català a tots els meus amics i coneguts de la guirilàndia global, no se quina cara posaré quan em mirin sospitosos amb cara de commiseració i condescendència. I ja veurem com afecta la llufa que ara per ara portem els catalans a l’esquena als negocis que tinguem amb estrangers, la fama de espanyols malversadors serà la nostra tarja de visita, amb els toros, la siesta, i la manca de seriositat. Com sempre. I encara queda algun empresari seriós a Catalunya que no vulgui engegar a mar la marca “España” que porta tatuada al clatell?

Sento vergonya de nosaltres perquè hem permès que els polítics i partits catalans al llarg dels darrers trenta anys hagin construït un perversa relació amb Espanya que ens ha portat fins aquí. Deixant-nos sodomitzar fiscalment mentre ells, magnànimament, ens permetien deixar-nos gastar uns quants duros en fer veure que érem alguna cosa més que una punyetera regió espanyola. I ara aniran a per les quatre canyes que ens hem pagat per demostrar-nos el nostre fet diferencial, la nostra identitat. Els espanyols ja han començat, doneu-vos una volta per les seves teles i ràdios, llegiu les piulades al twitter dels espanyols d’infanteria, hi trobareu tota la mala bava i l’odi que respiraven els pamflets franquistes en contra dels catalans durant la postguerra, i durant la guerra civil, i durant la dictadura de Primo de Ribera, i durant la Primera Guerra Mundial, i després de la pèrdua de Cuba, i... Perquè la barreja d’enveja i testosterona casernària, d’incomprensió cultural i complex d’inferioritat, de misèria i Imperio, les carrega el diable. I això els catalans ho sabem, però ens varem creure que amb pedagogia ho arreglarien els convergents, o que amb genuflexions al PSOE i un parell de ministres d’aquí ho solucionarien els del PSC, i no. I ho hem permès nosaltres, els catalans, per deixadesa, per no defensar-nos prou, per callar, per anar tirant, per covardies generals i egoismes particulars. No ens volen com som: o renunciem a nosaltres mateixos i som com ells, o bé renunciem a nosaltres mateixos i som com ells. Aquest es el pacte que ens ofereix Espanya per accedir a uns diners que son nostres i tenen ells: deixar de voler ser diferents, ser com qualsevol altre comunidad autónoma en dificultades rescatada con el dinero de los españoles, como las lentejas, o las tomas o las dejas. I encara queda algun català que mantingui vincles emocionals amb “España” més enllà dels estrictament privats?

Sento vergonya del que diuen els nostres representants electes. De tots. No se’n escapa ni un. Prenent posicions de cara a la propera cursa electoral, com si les nostres vergonyes no els fessin efecte. Penso amb la gent normal que s’ha trencat la cara pel país al llarg dels anys, i miro aquesta patuleia d’homenets, xixarel·los, cagamandúrries i manillars de bicicleta, de polítics de pa sucat amb oli i no trobo cap que ens pugui portar a la llibertat, i a la regeneració personal i col·lectiva que suposaria la construcció de un país nou. Ho sento. Uns partits farcits d’incapaços, sense experiència en el món real, arrapats a un poder polític minso, petit, esquifit, ridícul. Ganàpies que han escalat posicions dins el règim de lleialtats feudals que conformen les promocions internes de uns partits a sou d’una oligarquia empresarial i financera, que ells acaben contractant i pagant amb els nostres impostos, indultant-los quan cal obtenir una quita del deute històric del partit o permetent-los fer la seva sense inspeccions fiscals perquè cal assegurar-se el futur en els seus consells d’administració, perquè posats a perseguir i a fiscalitzar ja tenen als autònoms i els aturats de llarga durada, no fos cas. I això estem deixant que passi ara, avui, i passa a tots els partits i nosaltres no hem fet res més que escandalitzar-nos i donar-ho per sabut. I encara queda algun ciutadà que no vegi que cal estar a l’alçada del país i fotre’ls fora a tots?

Avui, perdó, sento vergonya. Molta vergonya. I la faig meva i m’agafo la part que em toca, vergonya de mi, de vosaltres, de nosaltres, del país. Per burros. Espero que el dia 12 de setembre la vergonya es converteixi en acció política i ciutadana. Perquè Catalunya no es mereix el que va passar ahir, ni la vergonya que sentim.

L'Onze de Setembre de l'any Dotze (Part II Els independentistes)

Ho anava a fer, però no ho faré. Fa uns dies ironitzava sobre la posició del govern i de CiU a l’entorn de la manifestació d’aquest any l’onze de setembre, avui tenia la idea de repartir una mica de ja-ja-jas tot fent referència a les diverses postures dels independentistes, dels seus líders i els seus partits en vers la mani, ja us dic que no ho faré. Bàsicament, perquè els catalans i el país no s'ho mereixen.

Hi ha un no se què, que volta pels sopars d’estiu a l’hora del cafè. Una conversa que s’inicia amb una pregunta  repetida amunt i avall de la geografia catalana, que es fa present a les llars, als restaurants, a les platges o a l’hora d’anar a passejar el gos: hi aniràs l’onze de setembre?

Es clar que no es una pregunta unànimement pronunciada arreu, però es va obrint pas a cada cop més entorns independentment dels orígens de les persones, fora de consideracions de vot i de simpaties polítiques. He sentit la pregunta en boca de qui no va mai a les manifestacions, adreçada a gent que li consta que no es independentista. Però, qui no ho es o qui no s’ho planteja hores d’ara? Aquesta es la qüestió.

Fer un post sobre els independentistes i l’onze de setembre? Si. Però... quins indepes? Fa uns anys era fàcil, ens coneixíem tots, i a les nostres cases, envoltats d’amics i familiars érem reconeguts com els del “morro fort”, els “eixelebrats” fins i tot com “els radicals”. Però ara? La centralitat que ha adquirit el debat, malauradament sobretot gràcies a l’actitud dels espanyols, ha esborrat fronteres ideològiques, d’adscripció familiar a una identitat cultural, fins i tot de llegua vehicular habitual. De debò que per a algú que va començar essent un separatista romàntic, suposo que principalment per tocar la pera, i que va anar convencent-se poc a poc de les virtuts racionals de la República Catalana en un procés llarguíssim, topar-se ara de sobte amb l’empenta que desprèn la fe dels conversos –vinguin de l’emotivitat reactiva al nacionalisme espanyol o procedeixin de l’escanyament de l’espoli instituït, de la solidaritat forçosa-. Convergents regionalistes, socialistes catalanistes, obreristes desenganyats, capellans latinos, psicòlegs argentins vinguts els anys 70, cambrers nascuts a Almeria o taxistes gallecs casats amb catalanes, a tots els he sentit parlar de la mani i discutir si hi aniran o no. Perfils nous, sang nova, gent farta, que han esdevingut independentistes malgré eux, ni tocava, ni s’ho havien plantejat mai... com voleu que faci un post que faci befa dels qui lluiten per la independència del país ara que se’ls afegeix persones de tot tipus i condició? Crec que no toca.

Si deixem de banda per unes setmanes aquest afany homèric per arrancar-li els ulls al partit del costat que ha fet de l’independentisme català un fenomen arquetípic que tindria caràcter internacional si ens escoltessin més a fora, només comparable als partits d’alliberament jueu de “La vida de Brian” –cosa que acceptem amb un somriure... quan el que té la cosa es delicte! Hahaha- trobarem que hi ha molt i molt bon rollo entre gent de totes les procedències ideològiques, de llinatge i vot. El poble, la ciutadania, ja ho veu que la cosa no pot seguir així. Potser no te clar si la independència ens curarà de tots els mals, que no ho farà, però es conscient amb el cor i amb el cap que no es pot continuar per aquest camí amb Espanya. Això els passa a la gent normal, perquè a l’autoanomenada societat civil –que son aquells membres destacats de la teranyina de patronals, sindicats, círcols, cambres i demés que tenen accés il·limitat als mitjans de comunicació- ja els està bé el pacte fiscal i ho repeteixen com un mantra, com si a força de repetir-ho poguessin fer callar la resposta espanyola que no es altre que NO, ena o.

El ciutadà d’infanteria que s’ha adonat que ja no li queda pel perquè li segueixin prenent es mira el pacte fiscal com un altre quimera imprescindible, però no acaba d’entendre com es possible que el govern català es pensi que trobarà un acord amb Madrid. En canvi, les patumetes de la societat civil hi veuen possibilitats, no es d’estranyar que les hi vegin... també troben que els seus processos d’elecció interns de les seves institucions son absolutament democràtics, uns cracks.

El que us deia, es respira esperança, es respira llibertat, hi ha ganes... Ens trobem amb una manifestació catalana que expressa una intenció, una voluntat, una reafirmació col·lectiva independentment del que li diguin uns i altres. Aquest cop la gent no sortirà al carrer a causa de la darrera tocada de pebrots per part de l’altiplà castellà, ho farà per a dir que ells tenen la solució, i que no es altre que fotre el camp d’Espanya. Benvinguts doncs tots i totes els nous i noves independentistes, fins i tot els qui encara no sabeu que ho sou!

L’ANC l’ha encertat –i aprofito per dir que em vaig equivocar jutjant-la precipitadament-, fins i tot he començat a col·laborar amb ells a fons. I sabeu perquè? Perquè amb la gent que he estat en contacte m’hi he entès, hi he pogut parlar, malgrat les profundes diferències ideològiques que ens separen. Només hi ha un objectiu i aquesta es la única cosa important: la llibertat nacional. Com l’onze de setembre: Cal afirmar al carrer que els catalans ens els volem arreglar nosaltres els problemes, que som prou madurs –al tanto senyor President- per decidir i hi tenim dret i ens l’agafarem. Per això cal que hi vagi tothom a la manifestació, porteu-hi els nanos, la iaia, el lloro, el moro, el mico, el senyor de Puerto Rico, i benvinguts passeu, passeu que de tristors en farem fum, que la manifa es cosa nostra, si es que hi ha país de tots.

Tant li fot si ve aquell o aquell altre, si el lema es aquest o aquell, la farem grossa i –si TV3 i el Comte de Godó ens deixen- ens veurà tot el món. Benvinguts doncs tots i totes els nous i noves independentistes, fins i tot els qui encara no saben que ho son!, fins i tot els partits i partidets que tant es barallen entre ells i que sembla que aquest cop estan portant-se prou bé i no es diuen el nom del porc, per ara... Potser deveu haver aprés una lliçó dels independentistes de a peu, que ja en tenim prou de retrets i volem que l’onze de setembre de l’any dotze tot vagi bé, que la mani sigui espectacular i que l’esperança de futur acabi per despertar a tothom cap a l’independentisme novell i generós que li cal a aquest país, per deixar-se de mandangues i, per fi, construir un país nou.

L'Onze de Setembre de l'any Dotze (Part I, CiU)

Si no us sap greu, avui intentaré prendrem la realitat amb una mica de sentit de l’humor, que no es altre cosa que el moll de l’os de la democràcia. Llegeixo declaracions, aclariments, posicionaments i crides a la unió-però-només-amb-aquests i no-amb-aquells, en referència a la gran manifa que s’acosta pel proper onze de setembre, que no puc més que riure per lo bajini cada cop que ensopego amb algun polític o alguna patum que hi diu la seva.

El que està clar es que la convocatòria de l’ANC, les marxes per la llibertat, les adhesions de la gent normal, aquelles persones que varen fer possible les consultes independentment de la ideologia que tingués cadascú –a veure si els polítics us feu un tatuatge amb aquesta premissa al capdavall de l’esquena, collons!- ha estat un èxit i s’ensuma que la farem grossa. Això de la manifestació de l’onze de setembre aquest any estarà a petar de gent que no va a manifestacions, i se sap amb un mes d’antelació... i es clar... els polítics i els partits vinga a voler fer-se-la seva, o vinga  a intentar avortar-la... i la cosa es va fent cada cop més enorme, al menys sobre el paper, al menys sobre la imaginació de qui ha viscut manifestacions de menys de deu mil patriotes.

Les consideracions, conclusions i preses de pel col·lectives no puc resumir-les en un post. Per tant, avui, encetarem una sèrie d’articles sobre la mani que ve, i ho farem amb “els millors”, els de CiU.

Per una banda tenim el sector govern, que tenen un marronetti catxondo amb la caixa –amb el banc també- i amb Madrid. Escanyats, havent de fer front als problemes diaris que els empresaris han estat patint des del 2008, no hi ha un duro i cal pagar nomines i proveïdors... benvinguts al club!

La cara del convergent tipus amb cadira a l’administració, el de càrrec oficial de meitat-cap-en-amunt, em recorda la desesperació de l’Escurço Negre fent el famós discurs arrel de la Primera Guerra mundial. Cito de memòria: “Jo em vaig apuntar a l’exèrcit britànic sota la condició sine qua non de enfrontar-me només a indígenes armats amb canyes de bambú i pinyes, i ara que havia perfeccionat el meu swaihili fins al punt de dir gairebé sense accent ‘fote’m més gel a dins del gintònic, tu, negre dels collons!’, de sobte surten del no res dos milions d’alemanys disposats a clavar-me les seves baionetes als meus tendrums”. Això d’haver de salvar al país mitjançant una proposta que portaven al programa electoral, el suadíssim Pacte Fiscal, els ve de nou. Poc que estaven preparats per aquesta aventura. Ells havien entrat en això de la política per guanyar eleccions i gastar-se els quartos dels demés i inaugurar i col·locar amics, parents, coneguts i algun saludat.

Doncs bé, ara es troben que han de construir relat per tal que l’opinió pública internacional entengui que Catalunya ha esgotat totes les vies de negociació possible amb Espanya abans de tirar pel dret cap a la independència del país. Si pobrets convergents... no ho eren de separatistes! que porta mala astruga això de posar la cara! Però... però... –diuen- si als anys vuitanta ja vàrem fer el gest de dir que demanaríem el Concert Econòmic, fins i tot vàrem fer recollida de firmes fins que el Roca ho va parar sense haver de donar explicacions! Que no ho veieu que ens enviaran a dida a Madrid? –esclata en Duran- I que farem si ens gastem aquest cartutxo? Doncs portar el país a la llibertat, o fareu el ridícul polític més espantós des de l’UCD, perquè una cosa es construir relat, fer Història, i lo altre son cuentos xinos i sopars de duro.

Jo els entenc, pobrets, després de la travessa del desert es troben que no hi ha un duro i que per tenir-ne han de ficar-se al llit amb el PP de l’Alicia i en Montoro. Ostres... potser que per molt que històricament els hagi anat tant bé allò de la puta i la Ramoneta...  es moment de cridar allò tant maco de “O follem tots o fotem la puta al riu!”, Ramoneta inclosa afegiria jo... embolcallar-se amb la senyera, o l’estelada, i sortir al carrer a demanar respecte i Pacte Fiscal, o això de l’encaix amb Espanya se’n va a fer punyetes definitivament i no ho teníem previst, i no sabem com seguirem manant l’endemà de la fira. Si us plau, Mariano, no fotem, no ens deixis tirats!!! I es troben que Espanya no està per orgues.

Un cop el President Mas va fer la esotèrica crida a que el poble surti al carrer a demanar el Pacte Fiscal –es que no em direu que no es divertit, us imagineu? Pac, Pac- Paaacteee Fis-caaal!!, com carai es deu cridar aquest circumloqui?- la cosa va començar a accelerar-se i a sortir-se de mare. Per una banda hi ha els experts que diuen que ho va fer “per desmobilitzar la gent i fer fracassar la manifestació, per dividir”, per altre banda i ha els experts que diuen que “es una tàctica per apropiar-se la gran manifestació que ha aconseguit convocar el meu partit i no el teu” –aquesta es l’opinió dels tertulians indepes, es clar-, i finalment els espanyolistes del PP i el PSOE que enyoren aquells onzes de setembre amb les tanques a sis kilòmetres de distància del monument de Rafael de Casanova, no fos cas que alguna velleta antisistema perillosa llencés un ou a la closca del President Montilla, que ens recorden que “el President ha de governar per a tots els catalans i treballar en allò que realment importa a la gent”, importància que deriva, per a ambdós partits de botiflers, d’allò que es notícia a Madrid, que en això si que estan d’acord.

Per acabar-ho d’amanir, la tropa convergent i les esquadres d’Unió han fet despertar de les hemeroteques l’esperit Joan Gaspart, i el seu discurs de Jekyll i Hide, “ara us parlo com a President del Barça, ara com a afeccionat”... Amb aquells ulls que tenia l’amic Joan... que feien ju-ju! Salta doncs, la il·lustre psicòloga i vicepresidenta del país, na Joana Ortega, que ja ens ha informat que anirà a la manifestació, a títol personal –espero veure-la sense escorta i lluny de les capçaleres-, i de seguida s’han apuntat al carro més consellers, regidors, diputats, alcaldes i arreplegats de CiU, que diuen que hi aniran amb la família i no en representació del govern o del partit, o... ja no saben que dir. I els militants de convergència, els de tota la vida, catalanistes de ferro colat –o bullit, que depèn del dia- que ja han fet el pas cap a l’alliberament, han d’empassar-se que el primer conseller que ha dit amb ets i uts que l’onze de setembre la gent ha de sortir al carrer a demanar l’estat propi hagi estat el multicultitxupiway d’en Mascarell!!!! Es que... no em digueu que no han trepitjat merda tots plegats!

Jo aquesta mani, no me la penso perdre! Seguiu amatents, que el proper post parlarem dels partits independentistes i l’onze de setembre, que falten tres setmanes i ja comença a haver-hi per llogar cadires. Fins aviat.

SI es així, segur que NO

Ja fa massa dies que ho noto, digueu-me tiquis-miquis però amics meus la proverbial desunió dels qui volem fotre el camp d’Espanya torna a pujar el to dirigint-se irremeiablement a un nou episodi de “doncs mira que tu”.

Segueixo sense entendre tot aquest personalisme absurd entre els qui volen encapçalar l’aixecament nacional d’un poble que ja ha decidit plantejar-se un futur nou. El setze de juliol del 2010, menys d’una setmana després d’aquella manifestació que ens va fer adonar a tots que som molts més dels que ens pensàvem, demanava des d’aquest bloc “Generositat”. La demanava a tots i a tothom... i suposo que deu ser que soc la Cassandra més gafe de la història de la humanitat, o al menys del independentisme català –que ja es dir-.

Fa dos anys demanava generositat als líders i als militants, del Laporta a en Tena, de Reagrupament a ERC, i al cap i a la fi ens vàrem trobar amb una victòria convergent, uns resultats tristos d’ERC, unes desenes de milers de vots per Reagrupament llençats a les escombraries i un petit grup de quatre diputats de SI, que revelant la seva condició de separatistes a l’ús es va transformar en un tres de u i un pilar de u, que com a diada castellera parlamentària deixava molt que desitjar pel que fa a la legislatura.

On som ara? Doncs allà on érem, però encara més emprenyats els uns amb els altres. Però sobretot uns amb tothom i d’això es del que us vull parlar. Els qui em llegiu sabeu que no hi ha dubte sobre les meves pèrfides intencions de bastir una República Catalana lliure, doncs bé... cada cop que al FaceBook  faig una proposta, una crítica, una aportació que sembli portar la contrària a la línia d’actuació comunicacional de Solidaritat per la Independència rebo una puntada de peu a la boca, quan no un insult del tipus “idiota”, “burro” o “a mi tant me fot la teva ideologia, de fet com si tens la sida”. No ha passat un cop, passa cada vegada que faig una consideració agressiva com per exemple: “deixeu d’atacar ERC pel tripartit que, malgrat encara hagin de fer neteja, ja va pagar un preu electoral prou alt pels seus pecats”, i si la meva maldat fa que hi afegeixi “L’Uriel i en Valdero bé que donaven suport al tripartit també, passeu pàgina”, la resposta dels trolls de SI –amagats al darrera de pseudònims quasi bé sempre-esdevé ferotge.

Arribats a aquest extrem d’essencialisme militant més propi de partits totalitaris que de moviments transversals per l’alliberament nacional d’un país ocupat –que es el que som, val a dir-ho-, em veig en l’obligació moral i política de respondre’ls com Déu mana.

SI te un problema. Vaja, en te uns quants. El primer es que varen assolir quatre diputats perquè els burros de Regrupament varen ser tant generosos glorificant la figura de Laporta que el “fitxatge” de l’expresident del Barça per SI en comptes de per RCat els va condemnar a esdevenir extraparlamentaris. Tota la feina de RCat, i es de justícia dir que alguns membres de SI hi varen col·laborar activament, va anar a petar a les mans d’en Tena i l’Uriel un cop defenestrat en Jan per fatxenda i inconsistent. Aquest es el problema de SI, obtingué uns resultats electorals treballats per RCat i multiplicats pel tsunami del Camp Nou: en Jan del Luz de Gas. En aquests moments, trist però cert, SI no sap si serà capaç de repetir resultats i obtenir representació al Parlament a les més que probables eleccions anticipades. I això es fotut quan es sabut que els seus líders necessiten l’escó per múltiples motius que no venen al cas, i que tothom s’ensuma. No patiu que acabaran per surar, ja s’encarregarà algú altre de fer la guerra bruta, que jo intento no parlar sense contrastar les informacions.

Davant d’aquesta incertesa electoral, purament electoral insisteixo, SI ha decidit deixar de banda el rigor, la seriositat, la proposta en positiu, per entabanar-se en una lluita permanent per fagocitar l’esforç de la resta de gent que de manera individual o col·lectiva s’enfronta a Espanya i als unionistes catalans. I això, ha arribat a un punt que cansa.

Posem per cas la final de la Copa der Rei de futbol. Una manifestació falangista amenaça als catalans amb l’extermini físic. A mi em sembla prou fort com per iniciar una interpel·lació al Parlament per tal que el govern del meu país engegui els mecanismes de la Llei de Partits espanyola (que per cert va votar CiU per a la seva vergonya) per tal de il·legalitzar Falange. Doncs en comptes de fer això, que hagués trobat el suport d’Iniciativa, ERC i sospito que de més gent, SI centra el seu esforç comunicacional en ressaltar que un militant seu va ser multat per exhibir una bufanda del tot correcte. D’aquesta manera, els caps pensants de SI pretenen donar el missatge que els bons independentistes que anaren a Madrid a veure la final eren els de SI. De fet, de manera barroera i oportunista, pretenen agafar-se la part pel tot i transmetre que la culerada abrandada es de SI. No hagués set més seriós anar per la banda de intentar representar a tots els catalans que varen ser insultats? Es veu que no.

Des d’aquest bloc he fet tota la propaganda que he pogut de la plataforma “novullpagar”. Doncs bé... no se com s’ho munten l’Uriel i els seus que si anaves a fer un “simpa” a l’A7 resulta que donaves suport a una iniciativa de SI. Ergo, que hi vagi Rita, al menys en el meu cas. Que no ho veieu que cada cop us veiem més el llautó? Pesats! Ja fa mesos, vaig anar a una concentració davant de la Delegación del Gobierno i allà hi éreu, poder hi havia un centenar de persones, i entre elles una vintena dels vostres, sense senyeres ni estelades, amb banderes de SI. No cal dir que vaig seguir caminant Llúria avall.

Amb aquesta actitud esteu banalitzant l’esforç de molta gent que no combrega amb les vostres propostes ideològiques, i que per tant no us votaran, però que tenen tot el dret del món a lluitar pel país sense que sia dit de quin partit son o pensen votar. Molesteu, sento dir-ho, i molt. Però no pel vostre afany nacional, sinó per les ganes d’acaparar les fotos. Esteu esdevenint unes sangoneres dels esforços que cadascú de nosaltres fem a títol col·lectiu o particular. I canseu, molt, perquè a més a més l’Uriel no sap parlar sense cridar –que quedi dit.

En serio que us penseu que no hi ha més independentista que vosaltres? Que fora de SI només hi ha partits dinàstics, unionistes, i espanyols? Vosaltres us penseu que assolirem la independència quan SI tingui majoria absoluta? Ho dieu de debò? Perquè si es així, ja us dic jo que no. Que així no ens en sortirem, i tornarem a ser la riota dels espanyols, i ens tornarem a barallar entre nosaltres, com sempre. Mai Espanya havia estat tant dèbil, mai... l’hora es ara, cert. Però no es pot construir la República Catalana anant en contra de tothom, hem de sumar i no restar, no hem de claudicar en el que es essencial però hem de ser dúctils a l’hora de trobar solucions. L’insult, l’essencialisme i la desunió no ens faran lliures. Feu el vostre camí, però intenteu toca’ns menys els ous als qui no us pensem votar ni en coma etílic, senzillament perquè no ens en refiem, que d’això se’n diu democràcia.

El que arrossega els ous per terra

Enceto aquest post d’avui demanant excuses per no fer la genuflexió que correspondria parlant-vos de les excel·lències del Pacte Fiscal, espero que el President i en Duran m’ho perdonin. Dit això, anem per feina, que els diaris i els internets van plens de l’última bestiesa en format declaracions qui-no-té-feina-el-gat-pentina del Director del MNAC, el senyor Pepe Serra.

Per entendre’ns, fins fa quatre dies en aquest home no el coneixia pràcticament ningú, vull dir de entre les persones normals, i avui tothom en parla gràcies a les seves paraules a l’entorn de un hipotètic canvi de nom del Museu d’Art Nacional de Catalunya, per algun altre de més comercial que inclogués la paraula Barcelona.

Fixeu-vos que us he dit que no el coneixia pràcticament ningú, però haig de dir que si que hi havia gent que en tenia notícia, aquest home es famós entre els professionals de la cultura per haver-se colat pel davant de tota la gent preparada, brillant i amb talent que tenim al país encadenant càrrecs que li venien grossos, rebentant totes les estadístiques de l’enxufisme i la befa a la meritocràcia conegudes a Catalunya –que ja es dir, amics meus-. Havent completat la carrera d’Història de l’Art aquí al  país, als 27 anys no aconsegueix un sou de mileurista fent de porter de una galeria d’Art de segona divisió els caps de setmana (somni humit laboral de qualsevol llicenciat sense experiència), no... quatre trucades de telèfon i me’l fan responsable d’exposicions i de patrocinis del MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona). Si, si... ho heu llegit bé. D’aquí a col·laborar amb el Museu Arqueològic de Catalunya fins a rebre l’encàrrec de ser el Coordinador General de la Fundació Caixa de Catalunya, a la tendre edat de 33 anys, pel davant de tots i de tothom, per art i gràcia del President de la Caixa Catalunya, el seu oncle en Narcís Serra. I d’aquí al Museu Picasso de Barcelona! Serà que no varen trobar ningú que en sabés més que ell sobre Don Pablo –bé... de la seva promoció d’historiadors de l’art segur que ningú amb tanta experiència en gestió pública d’ens culturals, perquè la majoria havien estat fent de traductors, de negres per autors coneguts, de mestres d’institut o de aneu a saber que, per tirar endavant i guanyar-se les garrofes-. No es doncs casualitat que si bé no era conegut pel gran públic en Pepe es d’allò més conegut dins el marc dels gestors culturals, per enxufat.

Perquè aquest país funciona així. Abans de la democràcia, els senyors de Barcelona es repartien càrrecs i menjadores entre ells, si, cert... però al menys es jugaven els seus duros. Des de la sacrosanta transició varen arribar al poder una nova mena de personatges que han estat remenant les cireres del món cultural del país amb els quartos de tots. Un amic meu, probablement una autoritat de dimensions internacionals en el seu àmbit si disposes de la meitat de la meitat que tots aquests es gasten en croquetes, els anomena els RosaRegassos. Funcionen igual que funcionaven els prohoms de primers del segle XX. Van junts a escola, van als mateixos clubs, militen als mateixos partits, assisteixen als mateixos privées quan hi ha alguna patumada (algun festorro pagat amb els diners dels contribuents) on no tothom es convidat, on les llistes d’assistents es cuinen pels mateixos funcionaris que varen ser col·locats l’any 78 per aquesta gentalla. Uns convidats a participar d’aquesta enorme bossa de treball que mantenim tots plegats que només es renoven sota tres criteris: el genètic-familiar, la cooptació de fidelitat –sia política sia d’altres que ja us podeu imaginar-, o pagant –com sempre- es el grup dels paganos nouvinguts, els Sazatornil d’Escopeta Nacional que més han insistit darrerament a pagar les copes a cop de patrocini –normalment a compte dels accionistes, es clar- per tal de sortir a la foto de les planes salmó de La Vanguardia entremig de tota aquesta colla vividors.

Un cop aclarit de qui carai estem parlant, hauré d’admetre que el paio te bons assessors d’imatge: “Oi que dins el sector no et pot veure ni Déu, Pepe?, oi que el teu oncle millor que calli després de l’enfonsament de Caixa Banc?, Doncs es el moment de marcar perfil propi de cara els mitjans... apostarem per dir que amb la marca MNAC no anem enlloc, que caldria posar-hi Barcelona per fer més comercial el nom, que la polèmica vindrà sola i tornarem a enfrontar provincianisme i cosmopolitisme, que sempre funciona”. I lo fotut es que els ha funcionat, sinó aquest post no tindria raó de ser, sinó la xarxa no aniria plena de noticies amb el nom d’aquest en Pepe que ha aconseguit posar-se al mapa com alguna cosa més que el nebot del Serra.

I ara la pregunta del milió... La causa de que el MNAC no acabi de tirar creieu que es culpa del seu nom? Jo hi vaig sovint, ves per on, perquè te una col·lecció única en el món de romànic i gòtic, apart de quadres d’alguns dels meus autors emocionalment favorits com Vayreda, Fortuny, Casas o Cusachs. Us imagineu que en pensaria en Joaquim Vayreda que la seva obra pengés d’un Museu xavacà (ara en diuen cosmopolita) que portés el nom de Ca’n Fanga? No fotem! Doncs el que us deia, quan hi vaig em trobo amb peces d’art meravelloses mal col·locades, mal il·luminades, sense cap mena d’explicació, un museu que no es renova, que no millora la col·lecció, que no fa cap esforç d’intercanvi, ni de promoció... Voleu dir que el problema es el nom?

Ep! Al tanto que menteixo... que de promoció en fan! Vaig llegir un notícia a La Vanguardia, un roba-planes en plana senar, a la secció de cultura, un espai i una importància que m’agradaria veure ple de notícies culturals que realment m’importin, segons la qual Sol Picó, la ballarina de música contemporània oficial dels RosaRegassos, una personeta a la qual més d’un cop m’he vist obligat a veure fer uns penosos saltirons a la tele, -i dic obligat perquè al telenotícies sortia tot just abans de la informació meteorològica-. va signar un contracte per amenitzar sopars al MNAC. Així doncs, la subvencionadíssima musa dels adoradors dels moviments espasmòdics representaria, mitjançant la dansa, la vida de la dona medieval, el seu patiment... la seva importància com a font de fertilitat, del que es nou i misteriós a l’hora... a tant el cobert i amb l’exclusiva presència de membres de la secta dels vividors que aprofitarien per a explicar els absis romànics al públic assistent. Es veu que això no va disparar les vendes d’entrades al MNAC, jo els podria haver avisat si més no i sense haver hagut de fer el gasto.

La culpa doncs ha de ser del nom de la institució... Em pregunto quina part li fa nosa al Pepe Serra:  ”Museu” es massa antic?, “Nacional” et fa vergonyeta? “D’Art”, o es que t’agrada més el del Reina Sofia? O “de Catalunya”, que per a tu no deu de fer prou senyor? I pretens ara omplir-lo d’obra contemporània, Pepe? I de que servirà el MACBA aleshores? I quin nom li posaries per ser conegut? Per a ser popular i atraure turistes? Museu Coca Cola d’Art de Barcelona? Per satisfer als americans? O bé, Galeria Juan Antonio Samaranch de Barcelona? Que es veu que el falangista aquest es molt popular a la Xina Ídem, i així de pas li retornes un favor al fill del que li va fer el favor al teu oncle, que ell també està enxufat al COI passant pel damunt de tots i de tothom. I així tot queda a casa, entre els de sempre, com diu Vito a Genco: si tu estàs content, jo també.

Acabo amb unes disculpes públiques sobre el títol del post. Primer amb tots els Serra que han patit la brometa tooota la vida, i després amb l’audiència en general. Si jo fos un dels RosaRegassos hauria estat a temps de fer que algun becari d’en Bassat o de Claret Serrahima –segons m’hagués llevat avui de dretes o d’esquerres- em proposés una bateria de noms per l’article, a canvi de la promesa de poder assistir algun dia a alguna patumada de la secta. No ha estat així, i donat que jo no em puc pagar un estudi de naming amb diner públic per tal de satisfer algun favor passat a algú de la colla, ho sento: El nom de l’article queda com em va sortir dels tendrums quan vaig sentir en Pepe parlant a la ràdio... en Pepe?! quin Serra?!

Fractures i frustracions

Bon dia catalans. Fa temps que us dic que valdria la pena deixar de queixa’ns i posar fil a l’agulla per a definir com volem que sigui la propera República Catalana. Avui, però, després de sentir les declaracions d’ahir de l’alcalde Trias segons les quals el procés d’independència el que pot provocar es una fractura, utilitzaré el comodí del públic per fer una dels meus darrers macagumconys abans de passar a portar-me bé definitivament.

Els catalans ens queixem de la manca de propostes transversals que ens treguin del forat on som, demanem una mica d’unitat d’acció amb sentit d’estat i de la realitat per part del nostres representants. Ens queixem només per vici, perquè els polítics dels partits que ens han portat fins aquesta situació van pel davant i ens ofereixen una resposta transversal a l’ànsia de solucions que batega al cor de la ciutadania. Els gabinets d’experts en comunicació política dels socialistes, els populars i els convergents segueixen una estratègia comú, en l’esperança de seguir remenant les cireres com han fet al llarg dels darrers trenta anys: repetir, sempre que es tingui ocasió, en els mitjans que el poble ha d’anar amb compte de no demanar la independència, perquè aquesta només ens portarà a la fractura, de no apostar per recuperar autogovern que aquest es el camí de la frustració.

Fractura i frustració, l’Alícia, en Pere, en Xavier, l’Artur, en Quim o en Josep Antoni, tots aquests polítics coincideixen en l’afany de recordar-nos que només ells tenen la solució, que no hem de ser uns eixelebrats, que ells sabran dosificar el pacte, que ells trobaran altres solucions a les coses que “a nosaltres ens importen de debò”. Com sempre, actuen com els capellans de poble del segle XIX, els fidels no entenen perquè han de passar tantes penúries i ells ens diuen que la veritat ens serà revelada només mitjançant l’exercici del seu ministeri i que els camins del Senyor son inescrutables.

Fractura? Que no hi vivim en una societat fracturada? Els hem de recordar les fractures del dia a dia? No es una fractura lingüística que sigui impossible viure només en català a la ciutat de Barcelona, haver de presentar les demandes judicials en castellà per no perdre, que hi hagi una tercera part de les llars del país que mai mirin canals de televisió en català, que sigui pràcticament impossible trobar còmics o jocs o joguines en català, per no parlar del incompliment de la llei del cinema?

No es una fractura social que als patis de les escoles els nens rics juguin a les series de televisió dels canals de pagament i els pobres a les dels canals públics, que els funcionaris responsables vegin el seu prestigi destruït i per la minoria que treu profit de la seva condició de servidor públic, que l’esforç acadèmic dels joves sigui premiat amb una maleta de cartró per anar a fer les amèriques si el seu entorn no el pot col·locar en una feina, que els catalans paguem impostos escandinaus i vulguin que tinguem serveis de Burkina Fasso, que tot l’esforç fiscal caigui sobre la classe mitjana i que les grans fortunes i les grans empreses puguin pagar-se les maneres legals de no pagar un duro?

Quan parlen de fractura ataquen els nostres records més temuts, més primaris, utilitzen la por al disturbi, a les patrulles “del amanecer”, a la guerra civil en definitiva. Ens ensenyen el drap vermell del que va passar fa vuitanta anys perquè posem en marxa els mecanismes de la supervivència mesella pel damunt de tot, tot allò que varem sentir de pares i avis, el “no t’hi emboliquis”. Es tracta d’una amenaça en tota regla que els catalans als quals els quedi una mica de la dignitat, aquella que no hem deixat que gestionin tots aquests personatges patètics de la política, no hem de tolerar. Ens trauran els mirallets de colors: els Balcans, la misèria, els tancs... Es intolerable. En democràcia les minories s’avenen al que diu la majoria, i si tenen una reacció violenta l’estat hi posa ordre. No entenc que els mateixos politics que varen aprovar la espanyolíssima “Ley de Partidos políticos” que va condemnar a l’ostracisme polític i a la persecució policial al món abertzale, facin ara escarafalls a enfrontar-se en un entorn democràtic a una possible insurrecció unionista a Catalunya. Amenaçar amb un escenari de violència a la ciutadania es moralment execrable i l’única cosa que provoca es la fractura que diu voler evitar.

I de les frustracions en voleu parlar, senyors dels partits dinàstics? Imagineu-vos si en som d’immunes a la frustració als catalans que hem superat les que ens heu provocat vosaltres al llarg dels darrers trenta anys! Una transició vergonyosa, un intent de pedagogia sobre la plurinacionalitat d’Espanya fracassada, un discurset sobre el federalisme incapaç de trobar qui l’estimi a Madrid, unes lleis del Parlament que sou incapaços de fer complir, les vostres corrupteles, les vostres corrupcions, un clientelisme polític de cacic de novel·la de Baroja permanent, el 3%, la falsedat de les vostres promeses de fer una punyetera Llei electoral catalana, les vostres menjadores, les vostres canongies... Hem vist amb frustració com ara s’aixequen veus arreu demanant tecnòcrates per sobre dels polítics i de la democràcia, i es comença per demanar un tecnòcrata que posi ordre i s’acaba curiosament amb un militar posant-lo, us heu carregat fins i tot això! I ho heu fet en l’exercici del poder de decisió representatiu que us hem atorgat i que us heu apropiat vitalíciament construint un entrellat d’interessos i de lleis que fan impossible que us fotem fora. Us heu carregat fins i tot l’amor a la democràcia, que Déu n’hi do. Es fastigós que encara tingueu la pretensió de que només vosaltres ens podreu treure d’aquest merder, sobretot que encara us penseu que us queda un mínim de credibilitat, i que ens tingueu per imbècils.

Que l’esperança, l’optimisme i la recerca de un futur millor pels nostres fills poden generar frustració? I tant! Perquè ja us encarregareu vosaltres de carregar-vos la voluntat popular! Per tal de seguir sobrevivint al mig del fangar que es aquest desastre de sistema que heu bastit entre els mitjans de comunicació afins, els bancs de sempre, els empresaris de les concessions i els concursos públics que tapen el vostre saqueig de l’erari públic, i uns agents socials sindicals i patronals que mai mossegaran la mà que els dona de menjar. Frustració dieu? Com us deveu pensar que ens sentim els ciutadans normals veient on ens heu portat gràcies al vostre afany de guanyar eleccions i a la nostra deixadesa –que tot s’ha de dir-?

A veure si us queda clar... senyors del PSC, del PP, de CIU i demés: A mi no em torneu a parlar ni de fractura ni de frustració, en tot cas... si voleu que parlem d’alguna paraula que comenci alb la lletra F us parlaré del vostre fracàs com a gestors i com a representants del poble, fins i tot com a persones. Fa temps que hauríeu d’haver-vos anat a cas la majoria de vosaltres, i ja se que es trist i que no teniu on anar a raure si s’acosta un futur sense menjadores com el senat espanyol, però ves per on ja hi ha 615.600 aturats a Catalunya, per molts que sigueu –que ho sou de molts que viviu del cuento- heu provocat tal desastre ocupacional que les enquestes de població activa ni ho notarien.