L'Onze de Setembre de l'any Dotze (Part I, CiU)

Si no us sap greu, avui intentaré prendrem la realitat amb una mica de sentit de l’humor, que no es altre cosa que el moll de l’os de la democràcia. Llegeixo declaracions, aclariments, posicionaments i crides a la unió-però-només-amb-aquests i no-amb-aquells, en referència a la gran manifa que s’acosta pel proper onze de setembre, que no puc més que riure per lo bajini cada cop que ensopego amb algun polític o alguna patum que hi diu la seva.

El que està clar es que la convocatòria de l’ANC, les marxes per la llibertat, les adhesions de la gent normal, aquelles persones que varen fer possible les consultes independentment de la ideologia que tingués cadascú –a veure si els polítics us feu un tatuatge amb aquesta premissa al capdavall de l’esquena, collons!- ha estat un èxit i s’ensuma que la farem grossa. Això de la manifestació de l’onze de setembre aquest any estarà a petar de gent que no va a manifestacions, i se sap amb un mes d’antelació... i es clar... els polítics i els partits vinga a voler fer-se-la seva, o vinga  a intentar avortar-la... i la cosa es va fent cada cop més enorme, al menys sobre el paper, al menys sobre la imaginació de qui ha viscut manifestacions de menys de deu mil patriotes.

Les consideracions, conclusions i preses de pel col·lectives no puc resumir-les en un post. Per tant, avui, encetarem una sèrie d’articles sobre la mani que ve, i ho farem amb “els millors”, els de CiU.

Per una banda tenim el sector govern, que tenen un marronetti catxondo amb la caixa –amb el banc també- i amb Madrid. Escanyats, havent de fer front als problemes diaris que els empresaris han estat patint des del 2008, no hi ha un duro i cal pagar nomines i proveïdors... benvinguts al club!

La cara del convergent tipus amb cadira a l’administració, el de càrrec oficial de meitat-cap-en-amunt, em recorda la desesperació de l’Escurço Negre fent el famós discurs arrel de la Primera Guerra mundial. Cito de memòria: “Jo em vaig apuntar a l’exèrcit britànic sota la condició sine qua non de enfrontar-me només a indígenes armats amb canyes de bambú i pinyes, i ara que havia perfeccionat el meu swaihili fins al punt de dir gairebé sense accent ‘fote’m més gel a dins del gintònic, tu, negre dels collons!’, de sobte surten del no res dos milions d’alemanys disposats a clavar-me les seves baionetes als meus tendrums”. Això d’haver de salvar al país mitjançant una proposta que portaven al programa electoral, el suadíssim Pacte Fiscal, els ve de nou. Poc que estaven preparats per aquesta aventura. Ells havien entrat en això de la política per guanyar eleccions i gastar-se els quartos dels demés i inaugurar i col·locar amics, parents, coneguts i algun saludat.

Doncs bé, ara es troben que han de construir relat per tal que l’opinió pública internacional entengui que Catalunya ha esgotat totes les vies de negociació possible amb Espanya abans de tirar pel dret cap a la independència del país. Si pobrets convergents... no ho eren de separatistes! que porta mala astruga això de posar la cara! Però... però... –diuen- si als anys vuitanta ja vàrem fer el gest de dir que demanaríem el Concert Econòmic, fins i tot vàrem fer recollida de firmes fins que el Roca ho va parar sense haver de donar explicacions! Que no ho veieu que ens enviaran a dida a Madrid? –esclata en Duran- I que farem si ens gastem aquest cartutxo? Doncs portar el país a la llibertat, o fareu el ridícul polític més espantós des de l’UCD, perquè una cosa es construir relat, fer Història, i lo altre son cuentos xinos i sopars de duro.

Jo els entenc, pobrets, després de la travessa del desert es troben que no hi ha un duro i que per tenir-ne han de ficar-se al llit amb el PP de l’Alicia i en Montoro. Ostres... potser que per molt que històricament els hagi anat tant bé allò de la puta i la Ramoneta...  es moment de cridar allò tant maco de “O follem tots o fotem la puta al riu!”, Ramoneta inclosa afegiria jo... embolcallar-se amb la senyera, o l’estelada, i sortir al carrer a demanar respecte i Pacte Fiscal, o això de l’encaix amb Espanya se’n va a fer punyetes definitivament i no ho teníem previst, i no sabem com seguirem manant l’endemà de la fira. Si us plau, Mariano, no fotem, no ens deixis tirats!!! I es troben que Espanya no està per orgues.

Un cop el President Mas va fer la esotèrica crida a que el poble surti al carrer a demanar el Pacte Fiscal –es que no em direu que no es divertit, us imagineu? Pac, Pac- Paaacteee Fis-caaal!!, com carai es deu cridar aquest circumloqui?- la cosa va començar a accelerar-se i a sortir-se de mare. Per una banda hi ha els experts que diuen que ho va fer “per desmobilitzar la gent i fer fracassar la manifestació, per dividir”, per altre banda i ha els experts que diuen que “es una tàctica per apropiar-se la gran manifestació que ha aconseguit convocar el meu partit i no el teu” –aquesta es l’opinió dels tertulians indepes, es clar-, i finalment els espanyolistes del PP i el PSOE que enyoren aquells onzes de setembre amb les tanques a sis kilòmetres de distància del monument de Rafael de Casanova, no fos cas que alguna velleta antisistema perillosa llencés un ou a la closca del President Montilla, que ens recorden que “el President ha de governar per a tots els catalans i treballar en allò que realment importa a la gent”, importància que deriva, per a ambdós partits de botiflers, d’allò que es notícia a Madrid, que en això si que estan d’acord.

Per acabar-ho d’amanir, la tropa convergent i les esquadres d’Unió han fet despertar de les hemeroteques l’esperit Joan Gaspart, i el seu discurs de Jekyll i Hide, “ara us parlo com a President del Barça, ara com a afeccionat”... Amb aquells ulls que tenia l’amic Joan... que feien ju-ju! Salta doncs, la il·lustre psicòloga i vicepresidenta del país, na Joana Ortega, que ja ens ha informat que anirà a la manifestació, a títol personal –espero veure-la sense escorta i lluny de les capçaleres-, i de seguida s’han apuntat al carro més consellers, regidors, diputats, alcaldes i arreplegats de CiU, que diuen que hi aniran amb la família i no en representació del govern o del partit, o... ja no saben que dir. I els militants de convergència, els de tota la vida, catalanistes de ferro colat –o bullit, que depèn del dia- que ja han fet el pas cap a l’alliberament, han d’empassar-se que el primer conseller que ha dit amb ets i uts que l’onze de setembre la gent ha de sortir al carrer a demanar l’estat propi hagi estat el multicultitxupiway d’en Mascarell!!!! Es que... no em digueu que no han trepitjat merda tots plegats!

Jo aquesta mani, no me la penso perdre! Seguiu amatents, que el proper post parlarem dels partits independentistes i l’onze de setembre, que falten tres setmanes i ja comença a haver-hi per llogar cadires. Fins aviat.