És imprescindible no confondre les conseqüències directes de
l’emancipació amb el que podríem anomenar “revenja institucional espanyola”,
que englobaria la pèrdua de la condició de país de la UE, l’aixecament de
fronteres, el boicot absolut, la pèrdua del euro i del accés al crèdit del BCE
per part de les institucions financeres catalanes.
Resulta evident que la gesticulació política i diplomàtica
espanyola proposa uns escenaris difícils de ser acceptats pels seus propis
socis europeus. Renunciar al mercat català, posar en dificultats econòmiques
milers de multinacionals europees amb seu, logística, i producció a Catalunya
sota un paràmetre de rebequeria de l’honor perdut per part espanyola és de
caràcter purament sentimental. No aporta solucions. Crea un terrabastall
innecessari. I genera un escenari de confrontació on tothom perd, Espanya,
Catalunya i la Unió Europea. Els diners no tenen cor, l’economia no te
adscripcions emocionals històriques transcendents, més enllà dels interessos
crematístics i de les garanties de cobrament.
Que els diners s’empassen les voluntats particulars i els
patriotismes és una realitat històrica de la qual, amb més vergonya que orgull,
els catalans coneixem en primera persona. El vell projecte catalanista, el
reformador d’Espanya, es desenvolupà sota un pacte tàcit que tingué sòlids
beneficis per l’economia catalana. L’acord no escrit entre Catalunya i l’estat
funcionava de la següent manera:
“Els catalans produïm i venem productes dins el mercat
espanyol protegits per lleis i polítiques monetàries que facin difícil a la
competència estrangera penetrar-hi. A canvi, els catalans ens pagarem el fet
diferencial amb voluntarisme i diners altruistes de la societat civil -que quan ens entengueu gràcies a les nostres dots pedagògiques esdevindreu màgicament plurinacionalistes-, i
contribuirem solidàriament al desenvolupament polític –catalanisme- i econòmic
–dèficit fiscal- de la resta del estat. Subvencionarem les rendes de les
regions espanyoles més pobres perquè, de fet, estarem creant una població amb
més poder adquisitiu pels nostres propis productes”.
Un escenari proteccionista es pot pensar que és fora del
procés de la globalització que ens envolta. Però això no és cert. Molts
analistes de pa sucat amb oli que pul·lulen per ràdios i diaris haurien
d’intentar vendre un producte propi al Japó, al Brasil, o a Rússia, abans
d’anar donant lliçons a la babalà. Tant se val. El pacte Catalunya – Estat va morir
amb l’Euro, va morir amb la Unió Europea. Actualment, les empreses catalanes
que van sobreviure les adquisicions per part dels seus proveïdors estrangers a
les darreries del segle passat, es troben que segueixen mantenint el pacte de
transferència de rendes amb Palància o Jaén, i que els ciutadans que hi viuen
es gasten els calerons en productes de la seva competència italiana, americana
o xinesa.
Els catalans espavilats del XIX i del XX o bé varen copiar
descaradament la tecnologia i els productes que triomfaven al món, o bé
esdevingueren els “encarregats” de les grans companyies globals pel protegit
mercat hispànic. Això de fer d’intermediari i això de copiar pel morro va morir
amb el Tractat de Lisboa.
Tanmateix l’empresariat català no ha defallit i s’ha adaptat
prou bé, al menys qui va canviar de mentalitat i va entendre que la UE era una
oportunitat i no només una pedra a la sabata. Millors productes, més
competitius, nous mercats, augmentar la productivitat, reduir costos
innecessaris, esdevenir marques globals i tenir posicionament on-line potent.
El teixit industrial, turístic, de serveis, alimentari, catalans han fet els
deures amb millor o pitjor fortuna, i ho han fet deixats de la mà de Déu, i amb
una de les mans lligada a l’esquena.
Els governs, els estats, els polítics, tenen com a
responsabilitat cuidar dels febles, dels vells, dels nens, dels pobres;
garantir la justícia social, penal, civil; preservar en les seves mans el
monopoli de la coacció física i lluitar contra la delinqüència i el terrorisme;
i posar les condicions necessàries pel desenvolupament econòmic del teixit
empresarial que li és natural i propi, en el qual es troba fort, per tal
d’acompanyar-lo en la creació de prosperitat nacional. No entro en la
distribució de les rendes, no entro en la política ni en el com fer-ho de
manera eficient i justa. Descric senzillament allò que és indestriable de la
condició d’Estat.
Doncs bé, Espanya tot això ho fa, com a Estat que és. I posa
les condicions necessàries per desenvolupament econòmic del teixit empresarial
que li és propi, en el qual es troba fort, per tal d’acompanyar-lo en la
creació de prosperitat nacional. L’estat espanyol viu en la romàntica simbiosi
del BOE i la Llotja del Bernabeu, immers en el ball de cadires als consells
d’administració dels grans monopolis feixistes esdevinguts empresa privada per
obra i gràcia del PP i del PSOE. I és legítim? No ho sé, els hi ha sortit Podemos com un bolet i ja veurem per on
peten. El que és una realitat científica es que accions com apujar el IVA
perquè el frau fiscal és galopant, alhora que es dicta una amnistia fiscal i es
permet que el 75% del frau fiscal provingui de les empreses del IBEX, mentre
que s’adrecen el 80% de les inspeccions fiscals als autònoms i a la petita i
mitjana empresa –dades del sindicat de Tècnics d’Hisenda- no beneficia
precisament al teixit empresarial català. No hi ha volta de full. No hi ha
excuses ni atenuants. Pertànyer a Espanya sota aquest paradigma de política
econòmica no té cap mena de sentit per l’empresariat català. Sense parlar de
polítiques d’infraestructures, ni de corrupció, ni de favoritisme, senzillament
és un model que no ens beneficia, ans al contrari ens juga a la contra. No
entenc, per tant, que el procés per la independència no sigui liderat per les
patronals catalanes, serà que els interessos particulars dels seus dirigents
son per sobre dels de la resta d’empresaris catalans.
La mobilització de Madrid per tal d’evitar la compra
d’Endesa –una de les joies de la corona del modus
operandi econòmic del altiplà- per part de Gas Natural, sota l’únic
argument de que “una empresa estratégica
no puede estar en manos catalanas”, ja hauria d’haver posat en guàrdia a
tot el teixit productiu català, fins i tot a les arnes de Foment i de PIMEC,
però es que el pagament a 30 dies de la vergonyosa indemnització de 1300
milions d’euros de la plataforma Castor al senyor Florentino Pérez, amb diners
de tots pels segles dels segles estel·lars reflectits al rebut de la llum, em
sembla que trenca tots els records de la infàmia. L’afer Castor és el símptoma
que corrobora que no hi ha solució espanyola per les necessitats de prosperitat
de l’economia catalana. Sembla mentida que encara hi hagi indocumentats que
encara els faci por un futur català deslliurat d’aquesta tríada maligna del
BOE, Hisenda i la Llotja del Bernabeu.
