Un país nou

La reacció espanyola a l’últim intent de reformar la pell de brau per part del catalanisme polític, anomenat Pacte Fiscal, ja ha rebut les clatellades pertinents de la dreta i de l’esquerra de l’altiplà. Ells si que saben despertar unanimitats patriòtiques! De La Razón al País, passant per Izquierda Unida, els espanyols ho tenen clar: som petits, esquifits, una colònia malversadora que pretén una bestiesa irracional com gestionar els recursos fruit del seu esforç. I amb aquests encara pretenen federar-se en Pere Navarro i els seus mariachis?

Ja fa dies que us dic que la meva intenció es la de deixar de queixar-me dels espanyols i passar a fer propostes en positiu pels catalans. Per tant, un cop constatat que els d’allà no volen que els reformem –es que som pesadets, eh?- anem a preparar-nos per a gestionar el que ens vindrà a sobre quan assolim finalment la independència, que no es poc.

Fa poques setmanes, m’explicava en Ramon Carner del CCN que quan parlava amb potanegres de la “societat civil” de la patronal –aprofito per preguntar on collons reparteixen els carnets de membre del club?- la resposta a totes les cabòries d’aquesta colla de tebis era el Pacte Fiscal. El Grial, la resposta, la gran solució! En Ramon i jo ens miràvem l’un a l’altre i ens dèiem: “I s’ho creuen això?”. Es veu que si, però amb el “no” que s’albira només hi haurà dos camins possibles: o be una marejada de perdiu d’un parell d’anys a l’espera que la senyora Merkel decideixi que els espanyols ja han purgat els seus pecats i ens tregui del fons del pou, o la independència. A mi em sembla, hores d’ara, que la ciutadania catalana creu que es més realista la segona opció –que fort, oi?-.

Així estem, i arribats a aquest extrem caldrà plantejar-nos fer pedagogia a casa. Si, si... per fi! En comptes d’anar a seure amb un grapat d’espanyols a pregar-los que es converteixin al federalisme o al plurinacionalisme –es que som el que no hi ha-, els catalans ens haurem de reunir per tal de convèncer els que dubten del món que podem guanyar pels nostres fills, per discutir els paranys i els errors a evitar, com entomar el xoc de trens perquè no prenguem mal i per decidir com estructurarem una República Catalana moderna, justa i amb futur.

Perquè aquests son els tres eixos que hem de pactar entre nosaltres:

La modernitat d’un estat amb una administració pública que ens podem pagar; amb servidors públics preparats i ben retribuïts, amb una llei electoral que eviti la partitocràcia, garanteixi la representativitat i no oblidi el territori; un finançament dels partits que permeti que aquests puguin pagar-se les campanyes sense deixar de ser honestos; amb una separació de poders diàfana; uns agents socials independents que aportin solucions i modulin amb seny justícia social i viabilitat empresarial; una inversió en investigació que sigui l’enveja del nostre entorn, perquè o innovem i fem patents d’obediència catalana o acabarem tots tenint cura de jubilats protestants; i una legislació, un tractament fiscal, que impulsi als nostres bancs i caixes a invertir en la creació d’empreses, en la potenciació dels emprenedors, en comptes de seguir deixant quartos als qui ja en tenen.

Un pacte per la justícia social que haurem d’establir entre tots, que inclogui pensions i subsidis d’atur, de dependència, i les discriminacions positives que siguin necessàries. I aquí hi poso la situació del català, baldat de tant rebre galetes per part dels seus enemics. Una legislació que acompanyi els immigrants cap a la seva integració, a la seva acceptació de les normes culturals que ens defineixen, ajudant-los a compartir-les i a entendre que si be Catalunya es terra de pas i promissió des de la nit dels temps, no estem disposats a perdre la nostra identitat. La dignificació del fet de contribuir amb impostos al benestar general, la satisfacció de saber que hi ha controls públics perquè no desapareguin dins les butxaques de ningú, fent de la solidaritat motiu d’orgull ciutadà i no xacra de submissió.

Posarem entre tots les bases d’un país amb futur. Quan parlem d’un país nou hem d’entendre les possibilitats que s’obren davant nostre. Que hi ha un camí per afavorir l’economia del bé comú d’arrel europea? Treballem per afavorir que les empreses catalanes siguin un model de gestió amb consciència social alhora que competitives, tenim un teixit productiu de petita i mitjana empresa que fàcilment podrien acceptar aquest repte. Que Europa camina cap a una integració fiscal i política? Decidim el que fem amb la nostra sobirania, quines coses volem que ens siguin respectades i quines altres cedim per a construir una nova realitat continental. Però fem-ho nosaltres, sense passar per intermediaris només preocupats a defensar els seus interessos –sovint contraris als nostres-, defensant la marca Catalunya com a model d’excel·lència acadèmica, gastronòmica, de disseny o de la indústria biomèdica..., tant se val, i no la marca que portem enganxada ara al front, la dels futbolistes, els toros, la brillantina, la fatxendaria i la simpatia barroera de dirigents que amb prou feines parlen l’anglès dels apatxes.

Els espanyols ens assenyalen el camí: la recentralització i l’espoli solidari. El Pacte Fiscal neix mort. No cal que ens deixem enlluernar per la política de gestos que veurem a partir d’ara a TV3, als diaris i al Facebook. Començarà la destrucció del PSC com l’hem viscut fins ara, poc a poc aniran caient de la banda del seny separatista els pobles, les comarques, les àrees metropolitanes, els clubs socials, patums i patumetes, barris residencials pijos i cutres, sortiran independentistes de tota la vida de sota les pedres. I jo que me’n alegro, que consti. Però no hem de perdre el món de vista i hem de començar a dibuixar el que voldrem fer. Perquè es l’única manera que la gent trempi i es mulli, però sobretot perquè es una oportunitat daurada de posar entre tots els fonaments d’un país nou, modern, just i amb futur. Val la pena!

Patriotisme i Viquipèdia

Patriotisme. Com pot fer tanta por una paraula? Quan hom defineix les seves intencions públiques com les d’un patriota, normalment ha de suportar la befa o les mirades condescendents dels tertulians. En una societat amb la gent sedada pel show business i l’esport, deprimida per la crisi i espantada pel terrorisme global, les persones que aixequen el dit tot dient “hem de defensar la pàtria i penso treballar en aquest sentit” reben com a resposta el somriure cínic dels qui han claudicat de la seva responsabilitat en vers la seva gent, a tot estirar un “no t’hi emboliquis” amical pronunciat des de la por, o sovint un retret vergonyós contra l’ús del patriotisme com a valor, per tronat, antic, provincià, romàntic, irreal, o perillós.

Ho portem clavat a foc als tendrums. Ja ho deia el meu pare, “quants de morts han provocat les pàtries, les religions i les grans causes!”. Els catalans tenim dibuixat un quadre desolador en referència a les conseqüències que ens ha regalat la història cada cop que ens hem posat dempeus com a nació des que suportem Castella a la gepa. Ho portem escrit a l’ànima en forma de Decret de Nova Planta, de General Batet el 6 d’octubre, o de Formación del Espíritu Nacional a les escoles. I amaguem l’ou fent passar els dies empenyent els anys a base de jocs florals i onzes de setembre, sardanes i castells, omniums i plataformes, Barça i Obrint pas, que fan molt de servei i ens recorden qui som, mantenen la flama, però malauradament ens endormisquen i ens fan porucs a l’hora del testimoniatge. Els falsos antídots ens obnubilen però no ens asserenen.

Mireu... la viquipèdia la carrega el diable, hores d’ara ja ho sabem, però es curiós llegir-hi les entrades sobre un mateix concepte en aquells idiomes que coneixem. Fixeu-vos en les definicions de patriotisme.

Pels espanyols “es el sentimiento que tiene un ser humano por la tierra natal o adoptiva a la que se siente ligado por unos determinados valores, cultura, historia y afectos. Es el equivalente colectivo al orgullo que siente una persona por pertenecer a una familia o también a una nación”. Sentiment i valors.

A la França “Le patriotisme est un sentiment d'appartenance, d'amour et de dévouement envers un pays, la patrie, qui renforce l'alliance selon des valeurs communes”. Devoció i aliança en els valors comuns.

Els portuguesos? “Patriotismo é o espírito de solidariedade entre pessoas que tenham interesses comuns, constituindo um Estado, e que, ao viver sob mesmas leis, as respeitem com ânimo maior que o ânimo que empregam na defesa de interesses, ambições e avarezas particulares”. Respecte als interessos comuns pel damunt de les ambicions particulars.

Als anglòfons hi veuen “a devotion to one's country, excluding differences caused by the dependencies of the term's meaning upon context, geography and philosophy”. Devoció per sobre de contextos històrics. I ens recorden que “ultimately from Greek πατριώτης (patriōtēs) "countryman", from πατρίς, fatherland”. La terra dels pares.

A la viquipèdia en català l’entrada patriotisme no existeix, i la de Pàtria se la treu de sobre de manera asèptica: “La Pàtria ve determinada per la nació o unitat històrico-cultural amb la qual se senten identificats els que han nascut en una col·lectivitat o en formen part”. I ens remet tímidament al lema original dels Jocs Florals, quan encara teníem amor propi: “Els lema dels Jocs Florals era "Pàtria, fe i amor". El concepte de pàtria referma la personalitat d'un país. Sovint, els seus habitants veuen en la seva llengua el símbol més important d'identitat nacional”. De puntetes i que no se’ns noti. Es pot saber que collons ens passa a tots plegats?

Al patriotisme li correspon doncs alguns valors com la devoció, la família, la solidaritat, l’aliança en els valors. Sense aquest pal de paller moral, com voleu que hi hagi esperit de sacrifici per trobar una sortida digna per Catalunya davant l’ofensiva espanyola que patim i patirem? De fet, com podem sortir de la crisi sense ajudar-nos els uns als altres? Ens volen dividits i faran tot el possible perquè la cosa segueixi com fins ara, els uns i els altres, fins que ens enfonsem en la foscor que la història te reservada als pobles que no es varen unir per superar les dificultats.

Es cert que es difícil mantenir el cap ben alt quan ens consta que vivim en un sistema corrupte i en una democràcia de fireta. Però això es raó suficient com per que ens faci vergonya ser qui som i anar plegats a buscar el futur dels nostres fills? L’amor a la pàtria, el patriotisme, no ens hauria de fer por, ans al contrari, perquè es la solució al nostre desori. Quan veig els retrets que ens fem entre els que volem construir una Catalunya lliure, per tal que els nostres fills la puguin estimar com la terra dels seus pares, m’envaeix una fúria que no goso deslliurar en aquest bloc. Però us ho adverteixo, si els qui es consideren dignes de ser escollits per a liderar el poble cap a la llibertat segueixen posant “as suas ambições e avarezas particulares” pel davant de la Pàtria, a mi em trobaran, perquè no he llegit enlloc que un dels valors essencials del patriotisme sigui la paciència, i d’aquesta gairebé no me’n queda. Aviso.

Un pas endavant

Això d’aquest bloc s’acaba. Porto quasi cent cinquanta entrades desesperant-me pel que passa, estirant-me dels cabells pel que no passa i denunciant dia si dia també les tifes que ens envolten. Potser que ja n’hi ha prou de plorar i caldria que comences a parlar en positiu. Aquesta serà la meva intenció un cop acabi de fer un repàs a la situació que deixaré enrere un cop tanqui el bloc d’en Savalls.

La setmana va començar amb crits histèrics al Congrés de Diputats, propis dels anys trenta. Menyspreus com el d’aquell diputat i militar de la dreta que va emparar el feixisme avui fa setanta sis anys, segons la qual l’error havia estat “posar clavegueram a les barriades pobres afavorint que els obrers es reprodueixin com a rates”. Aquell “que se jodan” sorgia del mateix sentiment caïnita, en una similar situació de crisi galopant, quina merda de país.

I la setmana acaba amb el President Mas erigint-se al Parlament en el paladí de l’estat autonòmic i amb el PSC votant a Madrid a favor de la priorització del corredor central per sobre del mediterrani. Amb la constatació de la sospita judicial que CDC utilitzava el sagrat Palau de la Música catalana per cobrar-se les adjudicacions d’obra pública a les empreses de la corda. Amb la seguretat de que les mesures econòmiques que ens arrastren a l’abisme de la depressió no han servit de res i que els inversors segueixen sense refiar-se d’Espanya. Amb insults de “macarra” a la boca i amb les excuses demanades ràpidament per l’ensumacapellans de la Franja.

Tot plegat fa por. I fàstic. Mireu, els països, les societats, viuen cíclicament situacions de dura adversitat. Algunes se’n surten, altres no. Els vents de la història ens bufen de les eres de “pa i circ”, on tot si val i totes ens ponen, a èpoques de “religió”, on les ideologies i els valors dits suprems contraataquen per restablir moralitat i ordre. Els episodis d’avarícia i vaques grosses acostumen a tenir una densitat moral pràcticament inexistent, però qui més qui menys tira endavant. Per contra, les fases “religioses” acostumen a acabar com el Rosari de l’Aurora, encara que resultin períodes on la humanitat recuperi les seves essències més virtuoses, malgrat el caos. Estem ara mateix dins el túnel de la buidor moral, i els homes bons fugen de l’idea de barrejar-se amb els corruptes que ens manen, no volen baixar al fang del cos a cos contra la iniquitat perquè encara hi poden perdre bous i esquelles. Aviat, la gent recta i honorable no tindrà més remei que posar la cara i sortir del cau, o ho perdrà tot.

Fixeu-vos-hi, fins i tot des del poder s’escola el fet que vivim en una crisi de valors. Em podeu explicar com carai ens ho podem fer per viure dins la rectitud moral envoltats de bancs que ens esclavitzen, polítics venuts, democràcies de nyigui-nyogui, jutges submisos, diaris mentiders, i intel·lectuals a sou del poder? I tot amb aquesta por que ens lliga de peus i mans, enganxifosa i contagiosa. Hi ha algú que pensi que podem transmetre esperança i valors als nostres fills quan la societat abandona la gent gran a la seva sort? Quan tothom sap que viurà pitjor que els seus pares? Quan després de fer els deures –mai millor dit- han d’emigrar per trobar feina? Quan es sabut que al darrera una gran fortuna sempre hi ha una traïció, un delicte, una estafa o quelcom de pitjor? Perquè no estan només carregant-se els ajuts a la dependència o les subvencions culturals, no... estan destruint el futur cremant els pocs ascensors socials dignes, els derivats de l’esforç personal, i deixant només campant per les teles com exitosos els ascensors dels pobres: ser futbolista o ser puta, que “más cornás da el hambre”.

Asseguts com som sobre una pila de bilis guerracivilista, dels afanys de recuperació del centralisme, dels atacs persistents a les identitats nacionals dels perdedors, només em queda per dir que els països, les societats que se’n surten de les bufetades que els endega la història, per bé o per mal, ho fan per la solidaritat dels seus membres, pel sacrifici de tots perquè ningú no es quedi enrere. D’això fa temps se’n deia patriotisme, però es un valor que ha cotitzat tant de temps a la baixa quan anàvem a demanar diners als bancs per especular amb el totxo, que ara us semblarà tronat. Patriotisme es mirar el rebost, veure que et queda arròs de sobres i regalar-li un paquet a la veïna del segon, que la pensió no li arriba. Coses que es fan perquè si, perquè son honorables. Llegir que plega una fàbrica a un poble, que la gent es queda a l’atur... i muntar-hi el nou magatzem que anaves a comprar més a prop de casa. Es un munt de coses que es poden fer, i que les societats han fet... quan les persones es refiaven les unes de les altres. Però ara? Dins Espanya? Algú es refia encara del veí? Dins Catalunya? Amb aquesta casta política de supervivents i de venuts? Serà que no, oi?

Ens han volgut amorals, corruptes, malcontents, escèptics i individualistes. Així ells han fet el que els ha sortit dels pebrots, perquè ningú podia tirar la primera pedra. Podem esperar ara que les persones aixequem el cap i construïm una nova moralitat que ens tregui d’aquest atzucac mentre els que ens han dut fins aquí pretenen seguir manant? Voleu dir? No hi haurà sortida de la crisi si no creixem en valors i rectitud, però em nego a que em donin lliçons els qui tenen els deutes condonats per les caixes perquè es porten bé. Cal que les persones normals ens capbussem en la misèria de la vida pública, i cal que guanyem un futur, perquè si el deixem en mans dels que hi ha ara, no en tindrem. Haurem de donar un pas endavant, ens agradi o no.

El coixí i la farmaciola

Ahir el Congrés de Diputats va viure l’escenificació de la clatellada al “com havíem viscut fins ara”, i de les primeres pinzellades “del que ens ve a sobre”. M’agradaria que prenguéssim una mica de distància de les mesures concretes, i que penséssim plegats una mica en el que significa tot plegat, en com es fan les coses a Espanya, en com s’aprofita el curs del Pisuerga per Valladolid per engaltar mesures ideològiques als enemics, i en la sublim incompetència i oportunisme de la partitocràcia espanyola per pescar vots despistats i diners dels lobbies en aigües turbulentes.

Es del tot infantil i irresponsable criticar el fet que l’estat necessita augmentar la recaptació d’impostos i reduir la despesa. Ep! Al tanto que no ho es si es proposa una alternativa revolucionària que fugi de la demagògia simplista del “que paguin les grans fortunes”, cosa que per molt que jo hi estigui d’acord –i riuria molt- tampoc seria fàcilment aplicable immediatament ni ens trauria del fons del pou. Em nego a començar a cridar coses del tipus “es carreguen les escoles bressol i no abaixen el pressupost de defensa!” –això ho deixo per els aspirants a diputat de l’esquerra indignada-, no vull entrar en la manipulació emocional de les dades, perquè al que estem assistint es a la constatació de que l’estat espanyol te un problema sistèmic amb la competitivitat de la seva economia. La qüestió de les peles a la pell de brau està construïda d’esquenes a la productivitat, enemistada amb l’emprenedoria, disfressada de professionalitat a cop de brillantina i inicials brodades a la camisa, i pagada gràcies al sistemàtic espoli dels països catalans –i ho diuen els números, no l’Eliseu Climent-. 

Les  recomanacions europees –compte, que el fet de ser europees no vol dir que siguin encertades- han empès a Rajoy en quatre direccions: Reformar l’administració pública; Reduir despesa; Augmentar ingressos; i establir reformes estructurals de racionalització de l’activitat econòmica. Tot es assenyat, el problema es el com es tradueixen en mesures, el quan es fan, el que es toca i el que no es toca, i el perquè cal tenir un govern en un país que ha perdut la sobirania, i més si es tracta de un partit que fa el contrari que deia la seva proposta electoral. La primera de les aberracions d’ahir es la constatació de la poca vergonya dels dirigents del PP, no en tant que politja de transmissió de les ordres de Bruseles sinó en quan a defensors de solucions racionals que ells havien negat fins fa quatre dies. En democràcia, quan acabes impulsant polítiques contraries a les que et van fer guanyar unes eleccions, fins i tot o sobre tot quan no tens altre remei que aplicar-les, agafes la porta i te’n vas a casa i convoques eleccions. D’això se’n diu democràcia, d’això se’n diu dignitat pública, dos conceptes que son aliens a la impostura del sistema de representació parlamentaria espanyola, que ahir va tornar a demostrar el seu origen: el franquisme moral i la por a la ruptura que va ser la transició.

La necessària reforma de l’Administració Pública s’aprofita per maquillar la potenciació de les Diputacions i el control directe de la funció pública estatal de les polítiques locals amb una mesura populista de reducció del nombre de regidors –això que crida tant la gent del “todos los políticos son iguales y que hay demasiados”-. Es a dir, es carreguen la representativitat als ajuntaments, fotent fora als regidors que no cobren salari –la majoria- i potencien una administració territorial que els ciutadans no escullen directament –les diputacions- i que son un cau de corrupció, amiguisme, clientelisme alhora que permanent cementiri de polítics fracassats i de parelles de polítics amb mando.

Els funcionaris reben. I tant! La gent de l’empresa privada fa anys que rebem. Mentre els salaris superiors a 2.000 euros al mes al món real representen el 14% del total, a l’administració suposen el 21% dels sous. Hi ha ministeris plens de gent que gestionen competències com cultura o agricultura transferides a les comunitats autònomes fot trenta anys! I en comptes de tocar per aquí, se’ls treu la paga de Nadal –gran ajut al consum, oi?- i les llaminadures com els dies de lliure disposició, que ja eren escandalosos quan manava el PP fot deu anys, no? Doncs perquè han esperat a aquesta situació a tocar-ho? Era un insult als qui no som funcionaris tant ara com abans, si es que ho es, no? Més d’un funcionari plorarà el seu vot a la derechona per Sant Esteva –que voleu que us digui? Que el bombin!-. En comptes d’aprofitar la situació per reformar el funcionariat, el PP aplica el que li diuen que ha de fer, igual que va passar a Portugal, per això no cal que els paguem el sou, no?

En quan a la despesa foten tres retallades: la vergonyosa, la insultant i la cosmètica. Vergonya treure els ajuts a la dependència, la societat que no sap tenir cura dels seus impossibilitats està en fallida moral, no només econòmica. Insult al 5% dels aturats que encara reben subsidi d’atur dient que el que son es uns mandres! Senyors i senyores del PP a mi no m’agrada un sistema que paga per no treballar, però això no creuen que haurien d’haver fet quan l’atur era del 9%? No creuen que ho haurien de suavitzar fent polítiques d’ocupació? Es que no han pres cap mesura, cap!, per crear llocs de treball. I per últim la cosmètica que redueix un 20% més les subvencions a partits i organitzacions socials... escolteu macos... zero! Zero! Hauríem de pagar zero! A vosaltres, a Foment o a UGT. Feu el favor de canviar la Llei de finançament de partits i doneu exempcions als agents socials, però els ciutadans estem farts de posar-vos el plat a taula per decret.

I l’IVA. Mireu. No hi entro. Un joc de taula en comptes de un 18% tindrà un 21%, mentre que un llibre de la Belén Esteban seguirà al 4% perquè es cultura, i els grups editorials de PRISA, en Lara, o en Godó, també. I no abaixen les retencions a la seguretat social al mateix temps, que es el que recomana Europa, ho faran l’any que ve si Déu ho vol. Espero que no m’ho hagin d’abaixar perquè ja ens els haguem tret de la gepa a tota aquesta colla d’espanyols i siguem independents. I espero haver-nos tret de sobre en Duran, que ahir ho aplaudia tot de manera acrítica, però feia un darrer esforç per excloure de la clatellada al sector turístic... amb un afany que em va fer pensar quan deu haver ingressat Unió del lobby d’hotelers catalans... o es que la resta d’empresaris no som fills de Déu?

En definitiva, Espanya fa com sempre que copia coses que li diuen des d’Europa: en copia part i aprofita per fer augmentar el centralisme i endegar càstigs venjatius als col·lectius desafectes –ja em direu que en té de desafecte la família humil que te la pena de tenir l’avi amb Alzeimer, apart de votar l’esquerra-. Hi ha una anècdota que resumeix això del copiar malament les coses bones dels altres, permeteu-me que us l’expliqui.

Hi havia una normativa a Europa, fa anys, que obligava als cotxes a portar una farmaciola de primers auxilis. Algun hortera holandès o belga –no se’m acut quin altre país pot tenir tant poc gust- se li va acudir embolcallar-lo dins un coixí, complint així amb la llei i disposant d’una comoditat extra per aquells llargs viatges d’abans que existís Abertis. Així doncs, la moda va arribar a les Espanyes... i tot Cristo va començar a passejar amunt i avall del país, dins el 600 o el 2 cavalls un coixí, sense la farmaciola dins. Buit. Un coixí buit de medicaments com buida de vergonya tenen la seva miserable consciència política la colla d’incompetents que omplien ahir el Congrés de Diputats. 

Doctrina militar per a la República Catalana

Vaig tenir ocasió fa poc d’assistir a un acte de responsabilitat nacional: la conferència que un patriota de nom Pol Molas ens va oferir en torn de la política de seguretat i defensa que hauria de preveure i establir la cada cop més propera República Catalana. En Pol m’honora amb la seva amistat i em va demanar que fes una reflexió sobre la seva ponència. Lluny de voler esmenar res del que en essència es va exposar –no soc cap expert en polítiques de seguretat i intel·ligència-, si que m’agradaria donar el meu punt de vista sobre alguns aspectes en referència a les Forces Armades que només es varen sobrevolar al llarg de la conferència.

Tot està per fer

El nacionalisme català, fins i tot des de la voluntat independentista, defuig aquesta qüestió com si Catalunya pogués renunciar a defensar els seus interessos i la seva supervivència. Com si els catalans, pel fet de ser-ho, no tinguéssim enemics, com si ningú pretengués perjudicar les nostres propietats, negocis, cultura, manera de fer, seguretat, democràcia, o institucions pel sol fet d’haver nascut en aquest racó de la mediterrània. Tot això adobat d’un complex d’inferioritat segons el qual els catalans d’això ni en sabem ni en sabrem, que som un poble on hi ha triomfat la cultura per la Pau i la solidaritat i que subornant als enemics ens deixaran en pau. Aquesta mena de mentalitat, sempre es preludi de la desaparició de la nació que s’enganya a si mateixa d’aquesta manera, la història es tossuda, ens agradi o no.

Hi ha un corrent de pensament força superficial a casa nostra que confon Forces Armades amb Exèrcit espanyol. Es normal, portem lligats als esdeveniments militars dels veïns de l’altiplà, d’una manera o altre, des de l’alba dels temps. Ara lluitant colze a colze amb ells, ara lluitant contra ells, i per acabar-ho d’adobar el record recent d’una guerra civil i un servei militar obligatori que res tenia de “servei d’armes” i encara menys de “militar” tret de la immersió forçosa en la cultura casernària típica dels exèrcits jerarquitzats per escalafó i de conscripció universal. Es lògic doncs que molta gent senti certa urticària quan parlem de la necessitat de crear un exèrcit català, per tant la primera tasca a endegar pels qui estimem el país alhora que hem sentit una vocació natural per la milícia es explicar que els exèrcits dels països son una extensió de la seva forma de veure el món, i que el nostre ens farà sentir orgullosos per la seva formulació expressada en una doctrina que respongui als nostres valors, i per la seva formació traslladada en efectivitat. Tot està per fer, per tant, tot es possible si no la vessem.

L’ànima del país

Mireu us deia que els exèrcits son reflex de les societats. Com passa amb la majoria de les institucions que cada nació es construeix, no es que siguin especials. Exemples? La segona guerra mundial la va guanyar la combinatòria de tres elements que conformen la definició dels tres països que varen tirar del carro: Potència de foc americana, sang russa i tenacitat britànica. Sense algun d’aquests aspectes hagués guanyat l’aspecte academicista prussià i l’honor japonès. Pels coneixedors de la història del segle XX no serà cap secret, als qui no us hagi interessat el conflicte haureu de fer un acte de Fe.

Dit això anem més endins de les característiques dels exèrcits vencedors. Els EEUU,inicialment, varen crear un exèrcit similar al britànic que havien derrotat a la seva guerra per la independència: petit i professional i amb una marina amb pressupost. La seva història econòmica i la guerra civil americana els va portar a descobrir el que es essencialment “seu”: la capacitat industrial (en te moltes altres de característiques, com el de l’adaptabilitat al medi, però això no es una tesi doctoral, només en parlo a tall d’exemple) per posar un canó més que l’altre a primera línia. M’enfonses un vaixell? En construeixo cinc de nous. Potència de foc filla de la seva capacitat industrial. Think big. Doctrina americana.

Rússia es molt gran i hi ha molts de russos. Molts de russos a Rússia, diuen. La seva història farcida de tirans als quals no els importava en absolut la vida dels seus súbdits va tenir per conseqüència un enorme exèrcit de recluta obligatòria, que mai ha aixecat les armes contra la població –val a dir-ho- perquè representen l’essència de la Ròdina –la pàtria-, la humanitat que sobreviu en un entorn hostil i que defensa el seu territori a mort, malgrat als seus caps no els importi perdre un milió d’homes més. Sang russa, es calcula que vora 20 milions de morts a la segona guerra mundial. Al Tsar o a Stalin tant se’ls en fotia. Doctrina russa.

Tenacitat britànica, un punt clau. Una nació que no te amics sinó interessos, però que la història ha fet que portin guanyant pràcticament totes les guerres des del segle XV –això dels USA no compte que els colons eren britànics “equivocats”-. Gran Bretanya es capaç de fer-li l’harakiri al seu Imperi esmerçant més del que podia en recursos i vides en la victòria contra el nazisme, perquè sabia que si guanyaven els alemanys passarien a ser una potència colonial, naval sense pes al continent. Un exèrcit petit que no vol tenir baixes, amb una indústria i una tecnologia adaptada al fet de vendre cara la pell de cadascun dels seus soldats i mariners... i una diplomàcia i uns serveis d’intel·ligència que guanyen les guerres evitant-les o fent que les lluiten altres per a ells. Doctrina britànica.

Espanya

I els espanyols? Quina doctrina tenen? Doncs mireu... la que té el país. No vull entrar en els episodis de valor personal dels exercits espanyols, allò de “que buen pueblo si tuviese buen señor” no es precisament nou. La pròpia desesperació i fatalitat de la història de les classes populars de la pell de brau acosta la moral de la tropa a la dels russos, comparteixen el fet que la vida dels soldats no ha estat mai gaire important pels comandaments i també que es tant fotut caure presoner dels espanyols com dels russos –millor que t’enxampin britànics o americans-, doncs la tropa enemiga i desarmada acostuma a pagar les conseqüències de les privacions del recluta a la força –es digui López o Ivanovitx-.

El paradigma de l’ànima militar espanyola son les campanyes al Rif a primers del segle XX.

El desastre d’Annual es el cim vergonyós que en retrata el moll de l’os. Els espanyols, avancen subornant les tribus rifenyes en una competició pel prestigi internacional en contra dels interessos francesos al Marroc –prestigi i fatxenderia, dos cares de la mateixa moneda-; els soldats son de lleva i sense entrenament, mal vestits i calçats. Per a sobreviure soldats i oficials es dediquen a vendre armament i munició als rifenys. Avancen deixant al darrera petits blocaos mal dissenyats, sense forma d’obtenir aigua fàcilment, tot improvisat –manca de previsió i de cura pel benestar de la tropa-. Quan el General Silvestre ocupa Annual rep un telegrama de l’avi de Juan Carlos de Botswana on li diu: “Olé tus cojones”.

De sobte... tot cau com un castell de cartes. Els rifenys inicien un atac i una persecució que destruirà les forces espanyoles –més de vuit mil homes segons els historiadors-. No es diferent a altres batalles perdudes per europeus en altres campanyes africanes –els italians a Etiòpia, o els britànics a terres Zulús- el que la fa diferent son els episodis ignominiosos en els quals els oficials rendeixen els blocaos als rifenys, paguen una quantitat de pessetes per salvar la pell... i la moreria extermina a ganivet als seus soldats mentre ells es salven. Uns fets que varen passar a pràcticament totes les posicions, amb algunes excepcions heroiques que no venen al cas –us recomano el llibre de Juan Pando sobre els fets-. La doctrina espanyola es la d’estirar més el braç que la màniga de manera xul·lesca, sense importar el que li passi a la tropa i quan tot es perdut pagar rescat pels comandaments. No em direu que no es un calc de Bankia, oi?

L’altre cara de la doctrina militar espanyola, menys amable, es la del abusananos. Anar poc a poc sometent tot el Rif, utilitzant armament químic des de l’aire, arrasant collites, maltractant els presoners i enfrontant tecnologia i superioritat de foc pas a pas, poble a poble, massacrant civils i combatents i contravenint qualsevol regla moral, i la guerra civil no en queda al marge del malson. No hi ha res pitjor que una bèstia ferida en l’orgull, sobretot si aquesta te un injust alt concepte de sí mateixa. Compte que tenen molta mala llet. Doctrina espanyola.

Doctrina catalana

I aquí es on volia arribar. Si l’exèrcit es l’expressió dels valors de una societat, com hauria de ser el nostre? Jo en tinc algunes idees derivades de com interpreto la nostra història i la nostra societat. Potser m’equivoco, potser no.

Sent com som demogràficament petits la vida d’un soldat ensinistrat es encara més preciosa que pel sol fet de ser un fill, un marit o un pare.

Tenint com tenim una indústria i unes universitats potents, el perfil tecnològic caldria que correspongués proporcionalment al nostre lloc al primer món, dotant els nostres homes d’un equipament a l’avantguarda del nostre entorn immediat.

Aquests dos aspectes estan fora de discussió, calen unes forces armades potser petites, però amb un alt grau de professionalitat –que acostuma a ser sinònim de minimització de les baixes-. Inspiració britànica doncs –que curiosament també es un país de botiguers-.

Això em fa coincidir amb en Pol Molas de la necessitat de la creació d’unitats de dimensió brigada altament mòbils i tecnificades, no cal tenir una colla de generals panxuts decidint coses al despatx més enllà d’un estat major petitet, fer un exèrcit de nova planta representa no haver de portar a la gepa la política d’escalafó i privilegis d’altres països de l’entorn –no només Espanya es així, no us penséssiu pas-. Al nostre exèrcit el general de brigada ha de poder fer el mateix que la tropa. Com a la doctrina israeliana.

Pel que fa a la història, els combatents catalans han estat íntimament lligats al seu territori. Des dels miquelets, als cabdills carlins i al sometent. Crec que la territorialització de la reserva armada nacional, de petites unitats voluntàries de base comarcal, fora una força d’actuació de protecció civil i rural molt útil, que aproparia les Forces Armades a la quotidianitat i que es constituiria en un bon embrió de suboficials per temps de crisi.

I pel que fa a la societat jo no puc entendre la creació de les nostres Forces Armades apart de la construcció de la resta de la nova administració. Els catalans construïm les nostres institucions de manera que no sigui impossible entrar-hi, som terra de promissió i d’ascensor social, cal no oblidar-ho. L’exèrcit català ha de néixer amb una voluntat de ser proper a la societat, i de servir com a eina de formació personal i professional. La civilitat, el servei públic, de l’exèrcit no hauria de deslligar-se de la preparació dels altres alts càrrecs de l’administració pública catalana. Per tant, els estudis superiors de funcionariat civil haurien de compartir aules i temaris amb alguns dels aspectes de la formació dels nostres militars. Fent que l’exèrcit no sigui una casta apart, entortolligant-lo amb la gestió civil de l’estat, no formant guetos d’antuvi. Donant la millor formació a tots aquells catalans que vulguin abraçar la carrera militar, tractant-los com el que son i han de ser, homes i dones al servei dels catalans, de la República. Doctrina d’administració pública francesa amb un toc de Tucídides: “La nació que separa els seus militars dels seus pensadors tindrà les seves lleis fetes per covards i les seves guerres dirigides per estúpids”.

Engrescador, oi? Doncs... som-hi, que ja falta menys. Bona feina Pol!

Avui es 4 de Juliol

          Hi ha dies que el post el fa el calendari...

         Reunits En Congrés, 4 de Juliol de 2012

La declaració unànime dels representants electes de Catalunya

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s'institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats, Que quan s'esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d'aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d'aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a que està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquesta Nació; i tal és ara la necessitat que les compel•leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern. La història de l’actual Govern d'Espanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una Tirania absoluta sobre aquest País. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d’un món sincer.

(...Llistat de greuges...)

En cada etapa d’aquestes Opressions, Hem Demanat Reparació en els termes més humils: les Nostres continues Peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Estat, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un Tirà, no és apte per ser el governant d’un Poble lliure.

Tampoc Hem deixat de dirigir-nos als nostres germans espanyols. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Hem apel•lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra Separació, i considerar-los, com considerem les altres col•lectivitats humanes: Enemics en la Guerra i Amics en la Pau.

Per tant, els Representants de Catalunya, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per la l’Autoritat del bon Poble d’aquesta Nació, solemnement fem públic i declarem: Que Catalunya es, i ha de ser per Dret, un Estat Lliure i Independent; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Espanyola, i que tota vinculació política entre ella i l’Estat Espanyol queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estat Lliure i Independent, te ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.

         Déu meu! Quina trempera collons!!!!!