V de Victòria (To be or not to be)

La cosa anava malament a la guerra mundial per a les democràcies occidentals. Era l’any 1942 i Ernst Lubitsch ens va regalar amb una de les millors comèdies de la història del cinema, To be or not to be, una pel·lícula per fer riure, que era en realitat una extraordinària peça de propaganda en contra del nazisme. Dins la peli, i porto anys buscant-ne el tall explícit pel Youtube i no el trobo, hi ha un moment on es parla de la resistència a la rereguarda alemanya, i es veuen escamots de patriotes pintant les parets, de nit, posant-hi una V: V per Victòria.

En aquest To be or not to be lliures del pa nostre del procés de cada dia, l’ANC va exercir el seu dret a decidir el pollastre anual de la Diada, i va triar-nos el happening aquest de la V. V de votar, V de Voluntat, V de Victòria. Si us haig de ser franc, a mi m’haguera agradat més una manifestació silenciosa que dibuixés el perímetre de la darrera muralla defensada per l’exèrcit català, un dibuix de gent parada a les rondes de Sant Pere, Sant Antoni i Sant Pau amb castellers on havien estat els baluards. Aquesta proposta semblava, potser, massa bel·licista per les ments políticament babaues que ens envolten, i es va triar la gran V. Em doblego i reto homenatge als savis de cap de setmana, i he passat pel complicat sedàs informàtic de donar d’alta la part de la família que ha volgut apuntar-se a la manifestació de la Diada.

He dit la part que ha volgut, perquè anar-hi i anirem tots –que no en volen de geperuts a casa, i el qui no hi anés s’hi tornaria de l’hòstia que li cauria al damunt- però, com bons catalans, hi anirem remugant fins que hi siguem i sigui un èxit, que ho serà. Cal que ho sigui i cal anar-hi.

Mireu. Aturem màquines cinc minuts i reflexionem. Tot això que s’ha avançat ve de lluny i avança de baix cap dalt. Potser ara tenim la percepció, un altre cop, que son els sacerdots dels mitjans i de la política els qui tenen la piloteta i el poble tornem a mirar-nos-ho embadalits, doncs no. Mai no haguérem arribat on som si la cosa pública encara fos en mans dels Puigcercós, els Montilla, els Pujol i els Duran. La dignitat nacional ha avançat malgrat els nostres partits polítics, no fotem! Que no us en recordeu? Algú ha oblidat els silencis de la TV3 del tripartit davant les consultes populars? Busqueu els posts corresponents dins aquest bloc, una mica d’arqueologia dels anys de la caspa i us en fareu creus. Sense la gent, encara parlaríem de reforma del Estatut, sistemes de finançament i peixos al cova del Majèstic de torn.

Ahir dinava amb un socialdemòcrata ex-PSC que està per la independència, que ha estat amb mi de mani altres Diades, i aquest cop es plantejava no anar-hi. Una mica per mandra, una mica fart, una mica per anar a veure la xicota a Reus. Ara em vens amb arronsades al presseguer? I jo que em pensava que tenies un parell de collons com unes bufes!

Aquesta V de victòria es veu que no fa el pes a molts dels convençuts, per allò de la saturació mediàtica dels Duran, els Santi Vila, les Anna Simó, els Herrera i els Fernàndez. Aquest amunt i avall de declaracions i contradeclaracions dels qui tenen el micròfon a l’abast de la seva promoció personal i política. I precisament la forma de passar per sobre de tot això és anant a la mani, i ja se que ja en teniu prou de costellades. Jo també.

La manifestació del proper dia 11 de setembre és vital pel procés? Si. Es injust que després de la brutalitat organitzativa de la Via Catalana de l’any passat haguem de tornar a fer anar els gegants en un dia de vent? També. Però es que els catalans només ens tenim a nosaltres, i si no fem les coses nosaltres no ens les faran ningú, de fet estan tots els polítics professionals esperant una escletxa que els permeti salvar els trastos i seguir remenant cireres. Si, d’acord, i què? L’única forma que tenim per redreçar temptacions pactistes és recordant-los que ells sense nosaltres no son ningú.

La V de Victòria, és això, i és molt més que això. És un test sobre l’actitud democràtica dels nostres polítics, i també de l’estat espanyol, i també de la Unió Europea, i també del propi sistema democràtic –o no- i de les garanties jurídiques –que també- però sobre tot un test sobre fins a quin punt la influència d’una mobilització popular fora de mida pot canviar lleis, voluntats i la realitat. I això sí que representa el nostre To be or not to be, però ja no sols en clau independència, sinó en clau legitimitat del sistema, els ciutadans ens hem dotat d’una bèstia de Leviatà que actua independentment de la nostra voluntat sobirana? Es això possible a més de dos segles de les revolucions americana i francesa? Què ens diu el poder? Que l’única manera de canviar la realitat és la violència? No valen les costellades? Perquè els que pintaven V de Victòria l’any 42 a les parets d’Europa no s’havien d’apuntar a cap mani per Internet, oi?

Res més. Si us plau. No la vessem i no comencem a fixar-nos com de maco tenim el melic després de vacances. El dia 11 ens juguem més que la consulta, ens juguem si som alguna cosa, o si no som res, To be or not to be, Ser o no ser, catalans lliures, ciutadans dignes, persones sobiranes sobre el seu sistema polític. Espero que no ens fallem a nosaltres mateixos.

Que se'ns mori en Jaume Vallcorba és una putada

En un país on el qualificatiu d’intel·lectual ha quedat repartit entre una patuleia d’indocumentats amiguets del poder, que se’ns mori en Jaume Vallcorba és una putada. Ja sabeu, els qui em coneixeu, i els que m’heu llegit una miqueta, que soc un arrogant insuportable i que em penso que en se més de tot i que tothom. Bé, en Jaume Vallcorba va ser una de les poques persones que em va cridar l’alto i em va renyar per burro, ignorant i poc llegit, i tenia raó i loi ho vaig agrair.

He tingut la dissort professional de treballar per a Mordor uns quants anys. El Grupo editorial aquest que vol marxar a Cuenca si els catalans ens passem de rosca, i ja sabeu de qui parlo. Aquest fet em va posar en contacte amb un munt d’editors, editorialets i manillars de bicicleta. Gent inculta, fàtua, atemorida pel mercat i la crítica. Gent incapaç de fer res fora del guió, però capaç de vomitar entre tots cent novetats editorials al mes, per fer anar el monstre. Afortunadament, la feina també m’ha donat el plaer de conèixer dos editors de raça, en Jaume Vallcorba i la Isabel Martí.

A les cultures, així pel broc gros, els hi calen referents per a navegar en la foscor de l’estultícia generalitzada de l’opinió i els continguts publicats industrialment. Si la Isabel Martí representa l’edició del cor, de l’estomac, de la visió de trobar on ningú no mira una joia que ens faci veure el món de forma diferent, en Vallcorba era l’humanista que publicava els llibres que un cop llegits ens feia saber on i què som, i d’on venim. Si ella es qui ens revela amb els seus llibres tot allò que és nou i que ens regira el cap, ell triava i cuidava els textos que ens explicaven qui som. I penseu, si us plau, per un moment... això que fan és extraordinàriament fotut de fer.

Si heu seguit aquest bloc, sabreu que llegeixo llibres. Normalment no llegeixo ficció, més enllà dels que tenen a veure amb la meva activitat professional –al revés que la resta de mortals, val a dir-, i si regireu els posts que faig al voltant de Sant Jordi veureu com em van impactar, i parlo de memòria, la lectura de les “Memorias de ultratumba” de Chateaubriand, els “Reportajes de la historia” dels Riquer, i l’imprescindible “El mundo de ayer” de Zweig, tots ells del segell en castellà d’en Vallcorba: Acantilado. De fet, si regiro la biblioteca, compro no ficció en castellà d’en Jaume, i no ficció en català de la Isabel. Curiós, si més no, no admiro en Vallcorba per haver editat en Monzó o en Pàmies, les quals obres desconec i tristament seguiré desconeixent, que no tinc temps de tot, i el temps aquí a la vida és qui mana, oi?

Sempre que puc intento anar a l’arrel de tot. Ja us he dit que no m’estic per tonteries. I he arribat a una petita conclusió: l’única cosa que és innegociable i que sempre ens manca és temps. Fixeu-vos si és veritat que la humanitat, darrerament, a part de seguir matant-nos els uns els altres fa una segona cosa: intentar perllongar la nostra estància en aquest món el màxim de temps possible. Investiguem per allargar la vida, sobretot la dels rics, i només tinc consciència que hi hagi dues dreceres per saltar-nos etapes i gaudir del temps que ens tocarà estar per aquí: el primer factor es sabut i conegut, els diners; el segon ja és més fotut de destriar: son els llibres drecera, els que ens estalvien aprofundir a les palpentes en la foscor de la realitat guanyant temps al temps a l’hora d’endevinar el que s’amaga al darrera l’horitzó, allà on neix l’arc de Sant Martí. Els llibres dels secrets revelats per part d’autors que han esmerçat els seu temps aquí, a la vida, a la recerca del que ells han vist una mica més enllà del camí que no tindré temps d’agafar per mi mateix. Aquests autors, i aquests llibres eren els que editava en Vallcorba. I ara a mi se’m farà tot més difícil, perquè la parca s’ha endut una de les meves dues crosses per fer el meu camí amb criteri, acompanyat de les certeses i les seguretats heretades de l’esforç editorial d’aquest monstre del humanisme que ahir ens va deixar. Tot serà més complicat, menys senzill i més perillós, sense el regal vital dels seus llibres. Isabel, cuida’t.

Que tal si comencessin fulminant la Mercè Homs?

Com pot ser? Agafo i em poso a comprovar currículum de la noia aquesta... i ostres tu! Un altra parent enxufat a tocar poder i a decidir en nom de la ciutadania sense estar preparada.

Mercè Homs, de professió política, de trajectòria germana, experiència laboral? Secretària d’una tal Associació d’amics de la Ciutat i durant dos anys Cap del Departament de Normalització Lingüística de l’Autoritat Portuària de Barcelona. En referència a la Associació d’amics... estimats lectors no la trobo per enlloc... si és una relacionada amb Òmnium, em pregunto si mai ha fet alguna de les activitats que s’hi exposen; pel que fa a la seva tasca com a normalitzadora al Port, dues dades: el Port Autònom segueix essent un cau de resistència convergent, un niu de menjadores i de canongies durant la travessa del desert de CIU a l’època del tripartit, entre elles això de la normalització lingüística dels seus treballadors. Segons les dades trobades a Internet: 2 anys de feina, 8 treballadors (i treballadores, per seguir amb la tonteria) normalitzats.

Aquest és el bagatge professional de la Mercè Homs. La dona que CIU va col·locar la número 9 a la llista de les municipals, amb tant bona fortuna per ella i mala per la ciutadania que va sortir elegida. Imagineu-vos-ho!!! En Savalls la va votar, i no me’n amago! Perquè, en aquest món de la Màgia Borràs de repartir cadires a les amistats i a la parentela jo tampoc em vaig mirar la llista sencera del Trias. I ara no em vingueu amb mandangues... vosaltres la llista que vàreu votar... segur que tampoc li vau fer passar la prova del cotó.

Doncs ahir la vàrem poder veure per la tele a la senyora aquesta, la germana del portaveu del Govern de Catalunya, nascuda a Vic i Regidora de Ciutat Vella. Mestressa del casc antic del Cap i Casal per obra i art de la mania convergent (ep, de tots els partits) de col·locar la parentela i deixar-la arregladeta. I ho dic avui, tot just un mes després que la catalanitat comencés a fer ais i uis al descobrir que sembla que els fills del Pujol eren com els Golfos Apandadores. Família-política-negoci... mal asunto. Sempre.

Doncs això. Tenim una mestre llicenciada en pedagogia que ha treballat dos anys dels seus 39 anyets, en els quals va ensenyar català a vuit persones. Aquesta és la vida laboral de la persona responsable de fer que l’Hotel Vela no ocupi la platja com si fos privada, de fer que el casc antic no sembli un vomitori per a turistes en pilotes, la qui ha de liderar el canvi comercial a la Rambla per tornar-la a la ciutadania. Vuit alumnes en dos anys de feina, bé... en va estar quatre a la feina aquesta al Port... però només s’hi van fer cursets dos anys, al menys pel que es dedueix de la documentació oficial.

Ahir la vaig veure a la TV, a la Mercè, la Regidora del Districte de Ciutat Vella de la meva ciutat, esbroncada amb raó per la ciutadania. Renyada i humiliada d’una manera que jo no veia des del temps que les Associacions de Veïns eren independents, i mireu que ha plogut, i no el cau de jubilats dels partits en que s’ha convertit aquest moviment en molts casos. La seva inexperiència i inacció mereixia l’escarni, de totes totes. Vaig fer un parell de trucades on em van explicar la seva manera d’enfonsar o afavorir aquell o aquest negoci de la nit pel barri (mereixeria un post apart) i el seu divertit Erasmus a Irlanda (del qual m’han promès detalls).

Ja ho sabem que el sistema de partits és incapaç d’atraure talent... però posar una persona sense solta ni volta a governar el turisme, el món de la nit, la seguretat ciutadana només perquè serà lleial al partit de son germà? Es clar que tenim una vicepresidenta que mentia en el seu CV, i que vam tenir un President moralista que era un defraudador, també un altre que era mig analfabet... Els catalans hem donat ministres de Treball a Espanya que no han treballat en sa vida, i de Defensa només per fer veure que Espanya és molt moderna i txupi-way...

Quedi així inaugurat un lloc d’honor al costat del Sandro Rossell, la Sol Picó, i tants d’altres exponents del txitxarel·lisme nostrat, una trona de la vergonya que porti el nom de Mercè Homs. Li farem un seguiment, un cas tant flagrant del Principi de Peter de la política no me’l penso perdre, sobretot quan el seu nivell d’incompetència el troba tot just començar, al primer esglaó de la seva curta -espero, prego i desitjo- carrera política.

Mireu... si la independència no atura aquest sistema de les castes i castetes familiars, col·locades a dit a manar en temes tant importants com el model de turisme que hem de tenir a Barcelona (no diuen que és tant important? Collons!) farem salat. Si CDC no es re-funda i fa neteja, tururut viola... que tal si comencessin fulminant la Mercè Homs?

L'embogit hàmster d'en Basté

Fa unes quantes portades de la Vanguardia -unes tres setmanes- el goril·la llom platejat dels matins radiofònics a ca nostra, en Jordi Basté, anunciava que seguiria al capdavant de El món a RAC1 la propera temporada.

En aquest país on tot acaba per deixar de ser secret, on el rumor i les confidències van amunt i avall dels wazzups i les sobretaules de cafè i copa, em van explicar que hi havia qui se’l volia carregar, en aquest en Basté. No és que jo sigui un nodus imprescindible en el sistema de la ràdio macuto del independentisme, però tinc la sort de conèixer gent molt ben informada que té a bé compartir el que ha sentit o el que sap. De fet, me’n faig creus de la perplexitat que ha generat l’estat espanyol amb l’aixecada –discrecional i selectiva, es clar- de la catifa que cobreix les misèries de la corrupció a Catalunya, quan qui més qui menys ha sentit de l’alçada d’un campanar d’aquest o d’aquell polític i aquí no passa mai res. Ai... que m’he perdut. Torno al fil d’en Basté.

Jo no el seguia en Basté. Però el tripartit –ERC hi era?- em va fotre el botifler d’en Fuentes a Catalunya Ràdio i mireu... vaig moure el dial, vaig començar a sentir RAC1 i ara hi estic enganxat. De bon matí em poso els “uriculars” del mòbil, per a sentir allò del “pels qui us acabeu de llevar sapigueu que”, i a la senyora Savalls dir-me amb paciència de Santa si “ja estàs amb les veus”. Soc home de costums. Endreçadet. Rutines. Lavabo, passeig del gos i encendre la ràdio sempre a la mateixa hora. Potser estic entrenant-me per no perdre la memòria d’aquí quatre dies, que la processó és llarga i el ciri curt.

Bé. Resulta que això, que fa unes setmanes en Basté –pobre home, li tinc molta confiança i no el conec de res, suposo que ja sap que ve amb mi al lavabo...- ens va dir que renovava en la direcció del programa i que havia passat moltes tensions, i que havia tingut tot el suport de la direcció, i que ho havia passat molt malament, però que ell seguia al capdavant perquè el país estava fent història, i que ell era periodista i home de ràdio, i que ell no s’ho pensava perdre per res del Món. I jo que me’n alegro, que quan agafo un costum, si me’l treuen vaig guerxo una temporada. De tot això que va dir en Basté, en trec varies conclusions –l’esport nacional català, “treure conclusions”-i en faig la lectura següent:

Primer de tot, tota aquesta mena de “disclaimer”, de treure ferro a la situació viscuda els darrers mesos, però alhora reconèixer que hi havia hagut la possibilitat que deixés de ser l’amo del Món, em va despertar aquella sensació d’entrenador desmentint rumors i la directiva donant-li recolzament públic. No se si m’explico. Aquell run-run, aquell mal rollo, aquella cosa que no acaba de girar rodona. De fet, jo no havia donat crèdit als polítics i periodistes que m’havien dit que els Godó se’l volien follar per indepe i posar-hi al Cuní, que era més de la corda. Es un tipus d’informació que jo no puc contrastar de cap manera, i que em sembla exagerada perquè el Grup Godó sempre s’ha caracteritzat per la seva independència, per estar al costat del poble i lluny dels despatxos del poder. Oi? Doncs això, que em vaig alegrar molt, i em vaig treure un pés de sobre, quan en Basté ho va desmentir.

Hi ha persones, com l’Antoni Bassas o en Jordi Basté, que a mi, personalment, em recorden en James Stewart o en Tom Hanks. I m’explico. Em desperten la sensació de ser “el veí de dalt”. L’home de qui pots refiar-te –dins els límit catalans, eh?, es a dir poquet i només la punteta- perquè personalitza la normalitat. Un punt de rauxa, un grapat de seny, amor al país i al ofici, però compte no prenguem mal. Jo no crec que en Basté fos un indepe quan ho érem quatre gats, però tampoc ho era en Toni Soler, en Manuel Delgado, el President Mas o l’innombrable ex-honorable. Em dona la sensació, que al igual que tots els veïns de dalt, en Basté s’ha anat fent com tothom d’aquesta cosa que se’n diu el procés, més que res perquè qui dia passa any empeny i no hi ha alternativa d’encaix comprable a nivell emocional, i el que és pitjor a nivell racional.

Però això que us dic és lo menys rellevant del discurs de comiat de temporada del Basté. A mi el que em fa riure –de bon rollo- es que porta tres anys fent la metàfora del hàmster a la roda amb això del procés, que si les declaracions i contradeclaracions, que si els onzes de setembre muntem un pollastre, que si el Rajoy segueix amb el no-no-no, que si en Duran escenifica la enèsima discrepància, que si tot això és un serial de cromos repetits que ens fa ser com un hàmster que corre en una roda sense parar ni anar enlloc... I el pobre tio se’n va de vacances amb l’esperança de tornar al setembre i radiar la història...

Tal qual va tancar la porta de l’estudi, el cabró del hàmster va embogir, va baixar de la roda, va obrir la porta de la gàbia, es va posar una gorra de cop i encigalat pels esdeveniments es dedica a tirar-se per una tirolina de micròfon en micròfon al crit de “al cul me les fotin bullideeeeeees”. A saber: des que en Basté se’n va anar de vacances mig-plega en Duran, a govern se barallen, peta el càrtel de Premià de Dalt dels germanets Pujol, no sabem si omplirem la V el dia onze, en Mas i en Rajoy seuen a parlar i les CUP ja no saben si “podremos” o els hi fotran l’electorat.

Per no voler perdre’s res, Déu n’hi do! Jo no sé si d’aquí a que torni de vacances passaran moltes més coses d’aquest calibre. El que tinc clar, es que el dia de Sant Tornem-hi, el dia que el veí de dalt torni a agafar el micro, la matinada que en Basté entri a l’estudi i vegi el festorro que s’ha muntat el putu hàmster aquest estiu en la seva absència, jo no em penso perdre el davantal de “les veus” de les 8 del matí, serà històric. Oi Basté?

François Hollande inaugura la llibreta negra

El cinisme en els polítics pot resultar incommensurable. François Hollande, President de la República francesa, ha tingut la sang freda de posar en el mateix sac la xenofòbia i el separatisme. Jo que sóc separatista des que tinc ús de raó política i prou coneixença de la història de Catalunya com per tenir una opinió formada sobre els excessos nacionalistes de la França què li hauria de contestar?

Que el President d’un estat que ha passat per sobre les identitats nacionals dels bretons, els alsacians, els corsos, els catalans, els occitans o els bascs; un país que va inventar un concepte com el chauvinisme; que va aportar la base intel·lectual de l’antisemitisme modern i que va exportar la guerra a Europa i a les seves colònies durant 600 anys... què li hauria de dir?

Sabeu què? Doncs... res. Que no n’esperava més de ell ni del que representa. En el concert internacional, en l’agenda per construir de les filies i les fòbies internacionals de la futura diplomàcia catalana França ha de ser un bon veí, cert, hem de tenir bones relacions comercials, també, però dins de la guerra fosca que es lliura a les cancelleries sobre el futur d’Europa és un dels principals adversaris. La uniformitat i la racionalitat impersonal que passa per sobre de tots els pobles i nacions no pot ser un projecte atractiu per una cultura minoritària com la catalana.

Hi ha moltes europes possibles, però hi ha dos idees que venen de la nit dels temps. L’Europa del Imperi, sigui aquest Carolingi, Napoleònic o tingui Reich com a cognom, la dels grans plans per a dominar el món i els exèrcits de funcionaris i les grans institucions llunyanes del ciutadà. I l’Europa del respecte a les sobiranies nacionals, la diversitat, la democràcia, la dels comerciants i els botiguers. La solució francesa o la solució britànica. La intervenció paternal de l’estat, o el liberalisme escèptic amb les grans decisions. La de l’empara a les llibertats col·lectives o la defensora de les llibertats individuals.

Tota solució té clars i obscurs, tant l’una com l’altre. Però que amb la que està caient a Europa, ens vingui a donar lliçons del que ens convé l’Hollande? President d’un país en retrocés econòmic, amb les banlieus a punt d’esclatar cada dos per tres, i amb les empreses nacionals en venda per inviables? Membre d’un Partit Socialista que s’erigeix en l’alternativa a la CDU de Merkel a les eleccions europees per acabar fent President de la Comissió en Jean Claude Juncker? Fill polític d’un Mitterand que davant la davallada sociològica del vot d’esquerres va obrir la porta a la immigració indiscriminada de les ex-colònies? Bescanviant subvenció per electorat, votants per ghettos, mà d’obra barata per integrisme al carrer?

Una de les coses interessants del procés català es que el fet de no tenir aliats, ni amics, ni coneguts, ens posa en disposició de triar-nos-els l’endemà de la independència. No tenim qui ens doni suport, però alguns sí que es manifesten decididament en contra, com França, Espanya, els Partits Popular i Socialista Europeus, o l’Autoritat Nacional Palestina –ho sento, no haver piulat sinó-, o bé més tèbiament com Alemanya, atrapada en la dinàmica de liderar la Unió Europea aquesta dels estats decimonònics i preocupada per cobrar la pasta que els deuen espanyols, grecs, portuguesos i altres cracks de la Eurovisió.

Catalunya faria bé de comprar dues llibretes, una blanca i una de negra, i anar prenent apunts. Hauríem de interpretar els silencis dels qui no bramen en contra el nostre dret històric i inalienable de decidir el nostre futur polític. Perquè en aquests moments és molt més fàcil fer el discurs d’Hollande, Barroso o Juncker, que callar la boca com fan els Estats Units o el Regne Unit de la Gran Bretanya.

A la llibreta negra cal apuntar els qui empenyen en contra de les nostres esperances, i a la llibreta blanca començar a apuntar gestos i silencis a favor de la nostra sobirania. A la llibreta negra apuntarem els dolents en llapis, sempre en llapis! que les nacions no tenen amics per sempre -que allò era una cançó- però tampoc no cal tenir enemics per sempre. Per contra, quan més primerenques siguin les mostres de suport, amb més raó podrem utilitzar la ploma estilogràfica i la millor de les nostres cal·ligrafies per tal de posar-hi “Letònia”, o Partit Liberal d’aquí, o Partit Socialdemòcrata d’allà, o aquest filòsof o aquesta Agència Nacional. Que les nacions no tenen amics sinó interessos, es cert, però les lleialtats cotitzen sempre a l’alça a les cancelleries i ambaixades, i sinó pregunteu-li al Hollande per l’amistat que va mostrar la seva democràtica i estimada França amb la Sèrbia de Milòsevic durant el darrer genocidi a Bòsnia. 

El procés català no és aliè al enèsim xoc entre les dues teories de construcció europea: imperials o britànics, europeistes o euroescèptics, digueu-los com voleu, però és un combat diplomàtic que té les seves arrels profundament arrapades a la història del continent. Haurem de triar pels uns o pels altres, perquè no existeix una sola diplomàcia possible, de la mateixa manera que no existeix una única política econòmica possible, i tal com va la fira a mi em queda clar on es posiciona la Unió Europea i els que hi remenen les cireres: decididament en contra de la nostra sobirania. Que quedi apuntat a la llibreta negra, i que en François Hollande tingui l’honor de inaugurar-la.

A Catalunya, ser pacifista surt de franc

Faré un esforç, us ho juro, per tal d’intentar convèncer i no renyar ningú. N’estic fart de renyar, sobretot perquè veig que no porta enlloc, però també perquè tinc la sensació que només aconsegueixo convèncer als convençuts i emprenyar la resta de la humanitat. Avui m’agradaria aprofundir una mica sobre el preu de la llibertat, i ja us podeu imaginar per on aniran els trets.

“Tu no pots encaixar la veritat! Vivim en un món que te murs, i aquests murs has d’estar vigilats per homes armats. Qui ho farà? Tu? Vos Tinent? Jo tinc una responsabilitat mol més gran que la que mai podràs calibrar. (...)
Tu no vols sentir la veritat, perquè dins teu hi viuen coses de les quals no parles amb els teus amiguets, em vols en aquest mur, em necessites en aquest mur (...)
Fem servir paraules com honor, codi, lleialtat. Les utilitzem com a columna vertebral de una vida dedicada a defendre una cosa. Tu les utilitzes com si fossin de broma, i jo no tinc ni el temps, ni les més mínimes ganes d’explicar-me davant un home que s’aixeca i se’n va a dormir sota el mantell de llibertat que jo li proporciono mentre qüestiona com li proporciono.
Preferiria que només diguessis “gracies” i fessis el teu camí. D’altre manera, et recomano que agafis un fusell i defensis el mur”.

Segurament us sonarà l’argumentari del Coronel Nathan R. Jessep a la pel·lícula “Alguns homes bons” (A few good men), i ja sé que és ficció, i ja sé que va ordenar el “codi vermell” i va morir el marine de nom Santiago. Ja ho sabem això. Però el que està dient l’oscaritzat personatge del Jack Nicholson sintetitza un debat que a Catalunya gira a l’entorn de la política de defensa de la futura República Catalana; a Europa sobre com una Unió Europea desarmada pot parar els peus a Putin i la seva impunitat militar; i en termes més globals com afrontar l’expansió de la Jihad amb uns Estats Units que han dimitit com a policies del món.

Als europeus en general i als catalans en particular ens agradaria que el món fos un paradís de pau i llibertat, on la forma de triomfar-hi passés únicament pel talent acadèmic, les inversions assenyades, la solidaritat amb els febles i que les diferències nacionals es solucionessin dins d’un camp de futbol. Si ens ho mirem amb perspectiva és una opció fàcil i tramposa quan la teva societat excel·leix en universitats, bancs, sistemes de prevenció social i –si em permeteu la boutade- en equips de futbol. Però el món no funciona així, per molt que ens ho repetim com un mantra.

El món és un lloc perillós poblat d’humans, una espècie animal especialista en sobreviure a tot, encara que per tal de fer-ho hagi d’endur-se pel davant els ecosistemes, els recursos naturals, i un bon grapat d’altres humans als qui prèviament haurà definit com “enemics” sota criteris racials, religiosos, morals, idiomàtics, ideològics, familiars o el que toqui segons la moda del moment en qüestió de casus-bellis.

La causa del pacifisme és molt noble. Ho comparteixo. Encara diria més, com a moral és admirable en els casos dels apòstols de la no violència com el Doctor King als USA o Ghandi a l’Índia. Ambdós personatges eren responsables d’aturar amb el seu exemple la més que justificada violència dels seus seguidors envers l’opressor. Optar per posar l’altre galta quan l’enemic et vol matar és mostrar un gran coratge i aglutina l’opinió pública en favor de la teva causa, que en ambdós casos va acabar per triomfar. Això si, després que els matessin, tant a King com a Ghandi. Els has de tenir molt grossos per ser pacifista quan et volen pelar, ser-ho quan el mur el defensa gent com el Coronel Nathan R. Jessep no té cap mèrit.

Fa unes setmanes, es va passar per l’Europa aquesta que imaginàvem més gran el Secretari de Defensa dels Estats Units, Lleó Panetta, per tal d’insistir als sàtrapes de la Unió que “Estats Units haurà de retallar en defensa vora 450.000 milions de dòlars en 10 anys i ja no podrà tapar els forats de defensa que mostra la NATO, fora raonable que anessin pensant en com invertir com a mínim el 2% del PIB en defensa, perquè els Estats Units ja no es poden fer càrrec de la seva seguretat”. Això ens ho va dir un demòcrata, si, però es que el republicà Robert Gates, l’anterior Secretari, ja havia estirat les orelles de la Unió Europea durant el mandat de Bush fill.

Setmanes després un avió comercial holandès es abatut per milicians prorussos a Ucraïna i els líders (?) de la Unió Europea renyen Putin com fan les tietes amb un fillol violent i consentit que acabés de penjar pels pebrots, del llum del menjador, el gatet del veí amb un filferro rovellat. “Ai gamberroooo”... Que farà Holanda? Enviar a investigar als militars que es van cagar a les calces davant Milosevic a Srebrenica? Putin tremola. Ser pacifista és lloable quan l’enemic et vol mal, ser pacífic ho és quan ets el més fort i la UE resa perquè el nou Tsar de totes les Rússies sigui un bon paio. Com a política de defensa em resulta bastant irracional.

Imaginem un pati d’escola, d’aquells de la postguerra, ple de nanos d’entre vuit i catorze anys. Un escenari violent per se, que deixa de ser-ho si el nen gran i més fort és un home pacífic interessat per la literatura, l’esport o la ornitologia. En aquest cas, donat que el qui podria esclavitzar la resta de nanos del pati a cops de puny és un bon jan, l’harmonia és total i podríem filmar una deliciosa pel·lícula costumista francesa plena de bon rollo i camaraderia.

Si per el contrari el nano més fort del pati és un magnífic fill de la gran dallonses preparem-nos pel bulling, els abusos, i per una peli d’aquelles de correccionals americans en blanc i negre de final tràgic. A la peli francesa, sota el mantell protector del líder pacífic, la resta de nanos es podria permetre el luxe de ser pacifistes, fins i tot. A la segona peli... els pacifistes serien elevats a la categoria d’objectiu fàcil pels depredadors al cap de quatre fotogrames.

Malauradament, ni el món és un pati d'escola, ni Putin, ni els Jihdistes, tenen interès en la ornitologia.

A Catalunya ser pacifista surt de franc, el que té mèrit és ser-ho a Nigèria, Iraq, Palestina, Israel, Kenya, Somàlia, Caixmir, o al Kurdistan. Que no ho veieu? El món és un lloc perillós, que no en sou conscients? Em podeu explicar per quins set sous Catalunya ha de renunciar a la seva defensa? Em podeu explicar perquè ens hem de negar-nos el dret i l’obligació de defensar-nos? Que no voleu tenir aliats que defensin els vostres interessos al món? I no parlo ara del petroli... suposo que si compreu un producte a Xina voldreu portar-lo sense problemes fins a Barcelona, oi? Doncs això es fa tenint convenis solidaris de seguretat amb la resta de països del món, o al menys amb els teus aliats. Sinó, acabes per dependre de les màfies per tal de garantir la seguretat dels teus bens i dels teus ciutadans arreu del món. No queda prou clar? No enteneu que els Nathan R. Jessep de torn us garanteixen el mantell de llibertats sota el qual viure i que això té un cost, que demana solidaritat, i que no ho pensen fer sols? I que no ho pensen fer de franc?

Els catalans hem d’entendre el món de manera adulta i responsable, i ens haurem de fer càrrec de la porció de seguretat global que ens pertoqui en forma de Forces de Defensa. Fins que no acceptem això no serem vistos de manera seriosa per part de la comunitat internacional. Trobo insultant quan els espanyols se’n foten dels catalans que fan estudis a l’entorn del futur exèrcit català, fins i tot em fa gràcia que les crítiques vinguin d’una cultura militar que enguany farà 300 anys que no guanya una guerra exterior -si, en vàrem ser el seu cant militar del cigne- Però encara m’emprenyo més al llegir l’opinió de catalans que creuen que nosaltres no hem de tenir exèrcit, perquè no cal! O perquè no volem ser militaristes! O per vint-i-cinc mil excuses de mal pagador, que només amaguen la por a fer-se gran i a ser un igual en el concert de les nacions. Com hauria de ser. Com ens mereixem. Com toca.

Quedi dit que ho hem de fer i ho hem de fer bé, sense copiar mals models, però garantint l’eficiència militar d’aquest 2% del PIB que ens recomana amablement el Secretari de Defensa dels Estats Units que, per cert, són els qui vigilen des del mur, defensant-nos malgrat tot i malgrat nosaltres mateixos.