V de Victòria (To be or not to be)

La cosa anava malament a la guerra mundial per a les democràcies occidentals. Era l’any 1942 i Ernst Lubitsch ens va regalar amb una de les millors comèdies de la història del cinema, To be or not to be, una pel·lícula per fer riure, que era en realitat una extraordinària peça de propaganda en contra del nazisme. Dins la peli, i porto anys buscant-ne el tall explícit pel Youtube i no el trobo, hi ha un moment on es parla de la resistència a la rereguarda alemanya, i es veuen escamots de patriotes pintant les parets, de nit, posant-hi una V: V per Victòria.

En aquest To be or not to be lliures del pa nostre del procés de cada dia, l’ANC va exercir el seu dret a decidir el pollastre anual de la Diada, i va triar-nos el happening aquest de la V. V de votar, V de Voluntat, V de Victòria. Si us haig de ser franc, a mi m’haguera agradat més una manifestació silenciosa que dibuixés el perímetre de la darrera muralla defensada per l’exèrcit català, un dibuix de gent parada a les rondes de Sant Pere, Sant Antoni i Sant Pau amb castellers on havien estat els baluards. Aquesta proposta semblava, potser, massa bel·licista per les ments políticament babaues que ens envolten, i es va triar la gran V. Em doblego i reto homenatge als savis de cap de setmana, i he passat pel complicat sedàs informàtic de donar d’alta la part de la família que ha volgut apuntar-se a la manifestació de la Diada.

He dit la part que ha volgut, perquè anar-hi i anirem tots –que no en volen de geperuts a casa, i el qui no hi anés s’hi tornaria de l’hòstia que li cauria al damunt- però, com bons catalans, hi anirem remugant fins que hi siguem i sigui un èxit, que ho serà. Cal que ho sigui i cal anar-hi.

Mireu. Aturem màquines cinc minuts i reflexionem. Tot això que s’ha avançat ve de lluny i avança de baix cap dalt. Potser ara tenim la percepció, un altre cop, que son els sacerdots dels mitjans i de la política els qui tenen la piloteta i el poble tornem a mirar-nos-ho embadalits, doncs no. Mai no haguérem arribat on som si la cosa pública encara fos en mans dels Puigcercós, els Montilla, els Pujol i els Duran. La dignitat nacional ha avançat malgrat els nostres partits polítics, no fotem! Que no us en recordeu? Algú ha oblidat els silencis de la TV3 del tripartit davant les consultes populars? Busqueu els posts corresponents dins aquest bloc, una mica d’arqueologia dels anys de la caspa i us en fareu creus. Sense la gent, encara parlaríem de reforma del Estatut, sistemes de finançament i peixos al cova del Majèstic de torn.

Ahir dinava amb un socialdemòcrata ex-PSC que està per la independència, que ha estat amb mi de mani altres Diades, i aquest cop es plantejava no anar-hi. Una mica per mandra, una mica fart, una mica per anar a veure la xicota a Reus. Ara em vens amb arronsades al presseguer? I jo que em pensava que tenies un parell de collons com unes bufes!

Aquesta V de victòria es veu que no fa el pes a molts dels convençuts, per allò de la saturació mediàtica dels Duran, els Santi Vila, les Anna Simó, els Herrera i els Fernàndez. Aquest amunt i avall de declaracions i contradeclaracions dels qui tenen el micròfon a l’abast de la seva promoció personal i política. I precisament la forma de passar per sobre de tot això és anant a la mani, i ja se que ja en teniu prou de costellades. Jo també.

La manifestació del proper dia 11 de setembre és vital pel procés? Si. Es injust que després de la brutalitat organitzativa de la Via Catalana de l’any passat haguem de tornar a fer anar els gegants en un dia de vent? També. Però es que els catalans només ens tenim a nosaltres, i si no fem les coses nosaltres no ens les faran ningú, de fet estan tots els polítics professionals esperant una escletxa que els permeti salvar els trastos i seguir remenant cireres. Si, d’acord, i què? L’única forma que tenim per redreçar temptacions pactistes és recordant-los que ells sense nosaltres no son ningú.

La V de Victòria, és això, i és molt més que això. És un test sobre l’actitud democràtica dels nostres polítics, i també de l’estat espanyol, i també de la Unió Europea, i també del propi sistema democràtic –o no- i de les garanties jurídiques –que també- però sobre tot un test sobre fins a quin punt la influència d’una mobilització popular fora de mida pot canviar lleis, voluntats i la realitat. I això sí que representa el nostre To be or not to be, però ja no sols en clau independència, sinó en clau legitimitat del sistema, els ciutadans ens hem dotat d’una bèstia de Leviatà que actua independentment de la nostra voluntat sobirana? Es això possible a més de dos segles de les revolucions americana i francesa? Què ens diu el poder? Que l’única manera de canviar la realitat és la violència? No valen les costellades? Perquè els que pintaven V de Victòria l’any 42 a les parets d’Europa no s’havien d’apuntar a cap mani per Internet, oi?

Res més. Si us plau. No la vessem i no comencem a fixar-nos com de maco tenim el melic després de vacances. El dia 11 ens juguem més que la consulta, ens juguem si som alguna cosa, o si no som res, To be or not to be, Ser o no ser, catalans lliures, ciutadans dignes, persones sobiranes sobre el seu sistema polític. Espero que no ens fallem a nosaltres mateixos.