L'endemà de la vaga

El 40% de la plantilla de l’empresa que tinc el gust de dirigir va optar ahir per fer vaga. No passa res, avui recuperarem la feina, espero. La resta de treballadors varen optar per no donar-hi suport cadascú per les seves raons, que desconec al detall, com desconec les dels que la varen fer.

Tinc uns coneguts que porten la seva empresa a cops de “rotació de treball i mileurisme”, que fan quedar-se la gent fins les 9 de la nit, i anar-hi els caps de setmana, dia si dia també. Això ho amaneixen amb pràctiques que voregen perillosament l’assetjament sexual –al menys per la meva mentalitat tradicionalista i postcarlina-. La vaga no va tenir incidència a casa d’aquests pocavergonyes, ningú no va fer vaga.

Aquesta es la foto de la legislació laboral espanyola. El comportament abusiu de uns quants fills de la gran puta, fa que la resta d’empresaris passem sempre com a sospitosos habituals davant de la Magistratura de Treball. Per tant, la normativa de treball ha anat creant mecanismes que evitin el triomf dels explotadors, protegint els treballadors. Als polítics, i als sindicats, tant se’ls en fot si els empresaris honestos es troben amb normes que els ofeguen i no tenen altra manera de fotre fora un mal treballador –que als primers que perjudica es als seus companys de feina, fent que “treballin ells” per a mantenir-lo- que pagant quantitats que en temps de crisi no es poden permetre.

Cal un canvi de cultura empresarial. Com cal també un canvi de cultura en la reivindicació sindical. De la mateixa manera que hi ha empresaris que porten als gestors del teixit productiu al cul de sac de la norma injusta –amb nosaltres o contra nosaltres, sembla això-, hi ha actituds a l’hora de forçar la vaga i el tancament de negocis que fan enrogir de vergonya. De la mateixa manera que l’empresari de cinquanta anys tira els trastos a la mileurista el dissabte al matí, quan ningú no mira, un grup de quaranta membres d’UGT amenaçant a dues immigrants llatines que treballen en una gelateria fins fer-les tancar també actua amb la impunitat i la covardia del que se sap més fort de manera incontestable. Quin acte més heroic! M’han dit que Wall Street tremola...

La vaga d’ahir va ser un èxit. I jo no em baixo del burro, per a mi digne de millor empresa. No entenc que si els sindicats tenen la força per muntar lo d’ahir, no reivindiquessin la sobirania nacional insultada amb la sentència de l’Estatut amb la mateixa contundència. Crec que UGT i CCOO representen tant malament als treballadors de Catalunya com Foment i PIMEC als seus empresaris. I no em fareu canviar d’opinió, aquest cop no us escarrasseu. Felicito als sindicats per la seva capacitat de mobilització, però compte... que molta gent era a la manifa i segueix pensant que sou una colla d’enxufats.

Ara bé, hi ha coses que em fan flipar. Que hi feien allà els malversadors del PSC, ICV i ERC al darrera de les pancartes? Que no teniu vergonya de Déu, criatures? Entenc que dins de la por que tots portem dins davant la que ens caurà a sobre, els polítics intentin sortir a la foto, però era com veure una manifestació en contra de l’ocupació de Prússia Oriental per part dels russos encapçalada per polítics alemanys actius els anys quaranta, ja m’enteneu. Que no en son de responsables del que està passant? No us poseu catxondos que de galetes en tinc per a tots els partits. Que hi feien els de SI, allà? Protestant i sortint al carrer en contra de una llei espanyola, al meu entendre, el que hom fa es legitimar el seu poder, participant de la política en clau ABC i Pais.

I ara, un recordatori pel govern de la Generalitat... Vaig sortir del despatx per anar a dinar al centre de Barcelona i vaig coincidir amb els de la internacional del desordre que cremaven contenidors i petaven vidres. Que ni tenen a veure amb els sindicats, ni amb els socis del barça, ni amb el moviment d’alliberament nacional, ni amb el 15-M, espero que ens posem d’acord tots amb això d’una vegada. Poso la ràdio... i el portaveu del govern em diu que la definició del que està passant es la normalitat.

Mira Homs, maco, vosaltres teniu el monopoli de la coacció física perquè els ciutadans us l’hem cedit, si no en feu ús perquè podem anar pel carrer sense tenir por –al tanto... que em pensava que vivia en una democràcia, si no es així fes-m’ho saber- me la torno a pillar i munto un sometent. Ja n’estic fart dels vostres intents de caure bé, de fer-vos als simpàtics, i de que utilitzeu sempre la força tard i malament. A mi no em tornis a dir que al carrer no passa res, quan he vist el que he vist amb els meus ulls. Sembla una maledicció, la Generalitat no controla el carrer, això ja ho varem viure el 36, si no poseu els ous damunt la taula us prendran pel pito del sereno, els antisistema i el Ministeri de l’Interior. I ja hi tornarem a ser.

La defensa dels bens, de les propietats i de la integritat física dels ciutadans es quelcom que el govern té la obligació de protegir. De fet, la primera de les raons per la qual paguem impostos es aquesta, i no per mantenir El Terrat o en Toni Soler, oi que m’enteneu? L’única autoritat pública que ahir va estar a l’alçada va ser l’alcalde de Barcelona, el senyor Trias, el qual puc dir amb orgull que vaig votar, no com aquest govern dels millors de fireta que claudica de la defensa de la gent que decideix lliurement  treballar en dia de vaga. No es d’estranyar que en l’estat propi aquest rollo Machachutsets –via’m si els convergents feu classes de dicció en anglès o bé canvieu l’exemple per Alabama que es més fàcil de dir- del que ens parla el President Mas resulta que ja hem renunciat a tenir exèrcit, i sense fer una consulta popular que es veu que això no es important.

Acabo doncs. Felicitats als qui heu donat suport a la vaga i a la manifestació. Ha estat un èxit sense pal·liatius. Ara... m’agradaria tenir-vos al costat per fer coses més importants pel país que legitimar uns sindicats tronats i fer passar en Rajoy per un valent modernitzador d’estructures obsoletes als ulls d’Europa. Segueixo creient que tenim coses més engrescadores a fer entre tots. 

La pantomima de la vaga espanyola

Abans que res deixar clar uns quants conceptes. La vaga es un dret, una manera de pressionar per part dels treballadors per tal de que no els passin per sobre les injustícies que genera el sistema, el que sigui. La vaga es un dret indestriable de la dignitat del ciutadà, com ho es el dret a la insurrecció o la insubmissió fiscal. A més a més, avui en dia la vaga està reglada per llei, hi ha uns serveis mínims, poden haver-hi piquets informatius, i està reconeguda com a dret dins la Constitució.

El sistema de representació parlamentaria, les democràcies occidentals i el capitalisme en general, son experts en assimilar dins la seva tranyina d’equilibris d’interessos tot allò que en algun moment els ha posat contra les cordes de la batalla de les moralitats. Ho ha fet amb el rock’n roll, convertint la plantada de cara dels Stones, els Who, els Doors, o els Kinks en la merda de producte pseudoeròtic que suposa la Rhianna, en Ricky Martin o la Beyoncé. Amb la vaga revolucionària, orgullosa i digne ha fet exactament el mateix, convertint-la en una pantomima de pancarta al carrer, ball de xifres d’assistència i seguiment –si voleu podem fer una porra- i escenari ideal pels professionals de la rasta, contenidor cremat i indignació a sou de la internacional feixista de la desestabilització.

A mi la dignitat de les persones valentes em posa catxondo. Tot i respectar les pilotes de Margaret Tatcher quan va enviar la Home Fleet a les Falkland, la vaga que li varen muntar els sindicats del metall del nord d’Anglaterra encara em fa vibrar. Gràcies al moviment obrer del XIX i del XX hi ha jornada de vuit hores, edat mínima laboral, indemnitzacions per acomiadament i tot un reguitzell de justícies que ara son indestriables de la nostra manera de veure el món. Gràcies a tots ells, de debò. Era gent que es jugava la cara, anar a la presó i deixar la família tirada sota un pont. No es casualitat que en el meu top deu de pel·lis que em fan plorar hi sigui Qué verde era mi valle.

Demà hi ha vaga general. El motiu oficial dels sindicats es mobilitzar-se en contra de la Reforma Laboral, diuen que suposa una regressió en els drets dels treballadors. Els motius col·laterals, i que faran que molta gent no vagi a treballar demà fan referència al cabreig general que hi ha per l’atur, la pèrdua de poder adquisitiu, tenir un govern de dretes, les retallades, i la por als canvis que ens cauran al damunt. Els motius dels sindicats van per un altre banda, i fan referència a la seva visibilitat com a interlocutors socials, als ingressos provinents de l’estat que cauran en picat amb la reforma laboral i al fet de demostrar que l’esquerra desapareguda durant vuit anys dels carrers, resulta que ara està en disposició de tornar a prendre’ls. Anem a pams.

La Reforma Laboral suposa una regressió dels drets dels treballadors? Un cop llegida diré que al no tenir caràcter retroactiu, els drets adquirits es mantenen. El que canvia bàsicament es que es fa més fàcil reestructurar companyies en crisi –que tinguin tres trimestres consecutius de pèrdues, o que vulguin reduir departaments o funcions- abaixant els dies d’indemnització de 33 o 45 a 20 dies. No cal dir que per una empresa petita o mitjana aquesta diferència pot significar la supervivència de l’activitat o la seva desaparició. A mi, digueu-me tiquis miquis, em sembla que la legislació laboral espanyola no afavoria precisament la contractació i el risc empresarial, alguna cosa tindrà a veure amb el nivell d’atur que suportem, no? El govern ha fet una reforma que calia i que crec que es queda a mig camí cap al no res, i la ha fet sense consens, cert. Però em fa l’efecte que seguim tenint una legislació paternalista, intervencionista, que no afavoreix ni el progrés ni la competitivitat, massa anys de feixisme i de tractar als treballadors com a persones incapaces de moure’s de feina i de gent que considera el lloc de treball com si fos propietat privada. Crec que seguim tenint un problema, tots, ja ho vaig apuntar en el post titulat “L’acomiadament dels senyor Carlmichael” del març del 2010, i no he canviat d'opinió.

Es totalment legítim que la gent vulgui mostrar el seu cabreig amb les retallades, el PP, i les pors que ens amenacen el futur. Ara... mitjançant una vaga general convocada per uns sindicats que mai han fet res per Catalunya com a país? Fent cas a unes organitzacions que en algunes empreses actuen de manera semimafiosa? Ho dic, per exemple, pel que va passar en l’últim ERE a la Nissan, on varen fotre fora a tot treballador que no estigués sindicat quedant-se amb feina els que si ho estaven. Ho dic pel que xiuxiuegen habitualment els delegats sindicals a l’orella del treballador que tem pel seu salari: “si no vols tenir problemes fes-te del sindicat”... Digne de La Ley del silencio, per no dir directament de El Padrino.

Els qui esteu emprenyats, si voleu sortir al carrer o muntar qualsevol tipus de protesta estaré amb tots vosaltres! No se... no utilitzem el telèfon fins que Telefònica no obri els seus centres d’atenció al client aquí, en comptes de fer-ho al Marroc o al Perú, us juro que engegaria el mòbil a dida. Apaguem els televisors, no comprem premsa, no agafem transports públics fins que tal o pasqual... però donar suport a uns sindicats que cada cop que obren la boca insulten la memòria dels sindicalistes de pedra picada dels llibres d’història? Per favor! Son una colla de paparres que viuen del sistema igual que els enxufats a les patronals, arrapats a la mamella, gent que no ha treballat en sa vida i que no ens representen, ni a treballadors ni a empresaris. Que no ho veieu?

Fent vaga alimentem la bèstia de la burundanga col·lectiva que suposa aquest status quo marmotià bastit a base de contraposar la portada de El País amb el de l’ABC, i la de El Periódico amb el de La Vanguardia. I a més el PP vendrà a Europa que fa els deures, que mira com s'emprenya l'esquerra i lo valent i modernitzador que soc.

També us diré que el fet d’anar a treballar tampoc soluciona res, més enllà de l’acte de responsabilitat personal o empresarial que cadascú vulgui fer i amb això no m’hi fico. La companyia on treballo forma part d’aquest entramat d’empreses petites i mitjanes que suposen el 70% del PIB de Catalunya, i el 90% dels llocs de treball, que no saben de convenis més enllà del seu compliment estricte, que no saben de comitè d’empresa, ni de patronal, ni de tanta mandanga i que prou feina tenen per sobreviure i seguir pagant seguretats socials i sous, i a bancs i a proveïdors, i per seguir recaptant l’IVA per alimentar la panxa de tota aquesta colla de desgraciats de polítics corruptes, funcionaris malversadors, sindicalistes paràsits i líders patronals sense empresa, ni ofici, ni benefici.

Vosaltres feu el que us roti, només faltaria. Jo aniré al despatx a treballar que es veu que algú ho ha de fer, per seguir pagant la festa de uns quants i aquesta pantomima de vaga espanyola. I que a mi em toca, com sempre.

La xocolata del lloro

L’Antonio es un català nascut a Andalusia. Tenia un colmado de barri fins que va donar el pas i va muntar una carnisseria. Quan a quarts de set porto en Potus a deixar la nostra opinió sobre el món, en forma regalets que collo amb un paper de cuina, l’Antonio ja es a peu del canó. Tant se val que sigui dissabte o diumenge. Obra fins quarts de deu del vespre. L’altre dia em va encolomar un filet sencer que jo no volia, que no està la cosa per roast-beefs fora de dies assenyalats. Va insistir tant que li vaig comprar, a bon preu, però em va demanar que li pagués en efectiu que havia de pagar un proveïdor que li venia abans de les nou. Heus aquí el secret de la seva insistència. L’Antonio paga els proveïdors, i els impostos, que em consta. L’Antonio es honest.

En Ruí es director general de una multinacional de butxaca de caire familiar. Porta l’empresa a Portugal i la situació es desastrosa. En Ruí parla sis idiomes, entre ells el català per simpatia amb la delegació de Barcelona. Fa quatre mesos va dimitir perquè li feia vergonya cobrar un sou forassenyat per les condicions del mercat i l’aportació al negoci del grup. No li va ser acceptada. En Ruí es honest.

Aquests exemples de ciutadania paguen religiosament una estructura que tant a Espanya com a Portugal fa possible la vida de tot un grapat de golfos apandadores que no tenen cap mena de vergonya. Parlo de tot aquesta colla de enxufats a canongies diverses, de tota aquesta gent imprescindible que viu dels nostres diners en forma de càrrecs, sous i dietes, de consells d’administració d’empreses sense activitat coneguda més enllà de posar el plat a taula a tota mena de polítics sense càrrec, empresaris improductius i altres amics de la mamella.

Per molt que jo no sigui gens dubtós de sentir cap mena d’admiració, respecte o proximitat amb un govern espanyol i a més a més del PP, es just reconèixer  les decisions intel·ligents i moralment respectables encara que les faci l’adversari. El govern espanyol, en un gest de vergonya torera o de imperiosa necessitat, que tant se val, va carregar-se la setmana passada tot un conglomerat d’empreses públiques que no feien cap servei ni a la societat, ni a Espanya, ni al sum sum corda, que l’administració anava mantenint per pagar amb dinades i sous de tapadillo a ves a saber qui. I això es el que vull. Saber qui.

Qui carai ha estat cobrant del Barcelona Holding Olímpic, que te la seu al carrer Ciutat de Barcelona... vull dir que algú de l’Ajuntament ho deu saber, oi? Busques a Internet i et trobes amb el topall de l’impossibilitat d’anar més lluny que conèixer les empreses, o institucions, o consorcis, o firmes comercials de buffets d'advocats, que formaven part del consell d’administració. Vull noms de persones físiques! El senyor tal i la senyora pasqual... M’agradaria fer-los públics aquests noms. Saber qui son. Quins funcionaris hi han treballat, també. Son càrrecs de confiança? Han passat unes oposicions per treballar en una empresa fantasma? Quan cobraven? I si no hi havia funcionaris... ningú, repeteixo ningú de l’administració sabia que es passaven uns quartos a una cosa que no servia per a res? Hi ha polítics i gestors amb plaça de la cosa pública als qui la mena de retallades que se’ls hauria d’aplicar no haurien de fer només referència al sou. No se si m’explico.

L’Antonio, en Ruí, tots nosaltres, paguem uns impostos que després van a farcir els pressupostos del que els polítics i administradors del nostre present –i futur si no fem res per evitar-ho- anomenen “la xocolata del lloro”. Son uns quartos nostres que ells destinen a mantenir el nivell de vida dels polítics que han prestat un bon servei a les seves causes particulars i que s’han quedat sense sou. Patapum... directes a la canongia de torn. Son unes peles que sempre es reparteixen els mateixos, gent de segona fila, els típics peticionaris de lobby de Washington però en versió de via estreta. A vegades ens preguntem... i tots aquests que apareixen sempre a les llistes de les candidatures a la Cambra de Comerç, al consell de la Fira de Barcelona, al consorci de la Zona Franca, de que viuen quan no tenen càrrec conegut, ni ofici, ni benefici? Com menjen les seves famílies? On es guanyen el pa? Doncs a les menjadores com aquestes empreses que la Soraya i els seus sequaços s’acaben de carregar. De la xocolata del lloro que paguem els Antonios i els Ruís. Una màfia bastida en la impunitat de una democràcia de fireta, opaca i pudenta, una gran tifa rollo Potus però king size construida amb la complicitat de tots els partits, del primer a l’últim, que tenen per divisa transversal un “Oi que no ens farem mal?” gravat en les lletres daurades del silenci.

Jo en vull saber els noms d’aquesta gent, perquè els sapiguem tots. Tots els colmaderos, carnissers i executius que els paguen el salari. Si, aquests si. Però també els seus amics, els seus fills, les seves mares i les amigues de les seves mares amb pensions de 400 euros, els companys d’escola d’ells que no cobren de l’administració i els amics de classe de les seves criatures. Com si fossin pederastes o violadors. Vull la seva foto a la portada dels diaris. Per lladres, per no tenir vergonya, i per deixar-nos sense xocolata i sense lloro. Colla de pocavergonyes. Collons!

A cop de "tweet" i de "m'agrada"

Tinc la plana en blanc i molts de temes al calaix. Per una banda l’ABC escalfa motors i diu que el gran problema d’Espanya som els catalans, cagarem tramussos que aquests estan bastint relat de manera intel·ligent. Per altre el Parlament aprova una llei de consultes que jo no entenc, vull dir que sembla que la voluntat popular hagi d’agafar-se amb pinces i demanant perdó. També tenim el paperet del PSC fent un discurs en contra les consultes perquè diu que serveix a una estratègia de CiU. Mentrestant a Madrid, PSOE i PP comencen a bellugar per tal de cercar solucions centralitzadores al dèficit públic. A la televisió en Millet es notícia per 35 milions d’Euros i serveix d’excusa a molts per a dir que els catalans no sabríem governar-nos sols, mentre que un xoriç del PSOE es engarjolat a Andalusia per redistribuir solidàriament entre els seus més de 1000 milions i evidentment ningú posa en dubte ni el socialisme ni als espanyols com un tot polític irresponsable. Uns sindicats i uns sindicalistes, que mai no han fet res pels drets dels treballadors catalans en l’aspecte nacional, ens demanen que fem vaga perquè diuen que es veu que si que ens representen. Els corruptes valencians passegen tranquil·lament pel carrer. L’ofensiva castellana a ses illes porta a un jubilat a fer vaga de fam per la llengua, si la fes un dissident cubà suposo que tindria el suport dels mitjans públics i privats. Tot això passa simultàniament en un país de la Unió Europea, sota un règim pretesament democràtic, al segle XXI. Si fos una pel·lícula els espectadors s’aixecarien de la sala al crit de “aaaaapa, això no hi ha qui s’ho empassi!”. I el cert es que està passant, i el que es més greu... no passa res!

Em direu que exagero. Que sempre han passat coses així al mateix temps. Que ara m’hi fixo més que en altres ocasions. Home... no se... Quan tot això succeeix en el context d’una crisi econòmica de shit you parrot, envoltada de l’evidència que la Unió Europea aquella que varem somniar. Aquella unió de pobles de la vella Europa que treballarien junts per un futur tolerant, solidari i ecològicament sostenible –dèiem- resulta que està mancada dels mínims controls democràtics, que l’egoisme i el nacionalisme fa allò que fan els fènix de renéixer cada cop que s’oblida la darrera guerra i que les solucions passen per posar a governar els països en fallida als executius del banc que va provocar el desastre, es per a preocupar-se. O no?

Fa uns anys, en Paulo, un editor portuguès em deia que els coneguts cicles històrics segueixen patrons repetitius diversos. Sembla que els pobles s’entestin a solucionar els problemes sempre de la mateixa manera, que tots els imperis acaben per caure i que cada cop cauen més ràpid, que per cada societat que viu sense treballar i produir hi ha alguna altre que treballa per a la primera en situació d’esclavitud. Allò que en diem repetir la història. Si. Es veritat. Però ell va anar més enllà, i em va il·luminar amb una cosa en la que jo no havia caigut. “Un període de pa i circ sempre dona pas a un de Religió”, em va dir. Em va deixar de pasta de moniato. Perquè es veritat, si entenem pa i circ no només com un moment d’opulència econòmica si no també com una etapa de relaxació moral, i per Religió una adscripció irreflexiva a un moviment ideològic que reforci el fet de pertànyer a un tot compartit amb molta gent a l’hora. Idees i tòtems que ens protegeixin com a criatures, sigui l’església, el comunisme, el feixisme, o qualsevol de les formes que pugui prendre el nacionalisme agressiu d’enemic intern i solució final.

Anys de menysprear la frugalitat, l’autoritat, i la decència. Tant de temps de ji-ji, ja-ja, de tot s’hi val, de que penqui sa mare, de robar diner públic, de màfies i canongies ens ha deixat una societat on la justícia no es igual per tothom i sembla que tant se’ns en foti, on els gestos heroics en contra del corrent generalitzat de desídia per els afers públics –com l’home que fa vaga de fam a Mallorca- els valorem només segons l’espai que hi dediquen els mitjans de comunicació. Tot s’hi val, a l’hora que res no importa.

Hi ha una situació de pèrdua de confiança en tot, i no ens sorprèn! Ens reafirma en l’escepticisme més groller i individualista. No es una qüestió de no creure en el sistema o en els polítics, això es gairebé el menys important. Parlo de que abans portaves els estalvis al banc i et refiaves que quan fossis gran passaries la vellesa sense penes, i ara no. Contractaves una assegurança i quan et robaven rebies una compensació, ara tampoc. Pagaves impostos per tal de garantir una societat que redistribuís amb seny els diners i que els carrers fossin segurs i la gent no passes gana, i els cèntims se’ls han gastat davant els nostres morros i aquí no ha passat res... ens collaran una mica més i llestos. I no passa res, fins que passi i algú digui “prou, s’ha acabat” i inventi una nova religió dins la que tots ens trobem més segurs una temporadeta, encara que sigui un sonat perillós. Perquè no haurem tingut pebrots per a usar les quatre eines que tenim en democràcia per fer un tomb a la deriva que van prenent les coses, i seguim veient-les venir com ha passat sempre abans, la majoria de la gent atrapada entre els uns i els altres, la multitud silenciosa que els forjadors de religions veuen com a carn de canó i poc més. I seguim a caseta, i gracies a les noves tecnologies intentant canviar el món a cop de tweet i de “m’agrada” al Feisbuk. No se... ja ens ho trobarem, que m'han dit que els dolents tremolen amb els nostres "cliks" a internet.

De vegades veig sociates

De vegades en veig de sociates. Dit amb tot el carinyo. En tinc molts d’amics sociates. I em miren fixament. I busquen i no troben. Perduts, abandonats, vexats, contradits, insultats, desconcertats, amagats, emprenyats, sociates silenciosos que esperen alguna cosa i no saben ben bé que.

De vegades els sociates em parlen de federació i de retallades, de sindicats i de pactes amb el PP, de solidaritats i territoris, de barris que no he vist i feina ben feta. I em miren de fit a fit i aixequen el cap amb orgull. I jo els voldria abraçar i dir-los que ja està, que no s’escalfin, que tot s’arreglarà.

De vegades els sociates miren cap endins. Miren als seus i miren el que fan. I ho intenten entendre i no poden i em diuen que qui no ho entenc soc jo. Però em miren amb tristor,i somriuen i diuen que tot pot ser però que jo no tinc raó. Que no ho podem fer. Que ja voldrien, ja... que si em penso que ells no saben ni coneixen. De vegades miren cap endins i miren cap amunt, a casa seva, i esperen un signe, un canvi, comprensió i arguments. I els hi dic, que com pot ser? I els pregunto, que fareu? I ells em parlen d’en Serrat i ells em parlen d’en Pujol, que si això i recorda allò i que la soledat de qui mana i que si la feina feta i que miri les fotos dels anys setanta de Cornellà. I jo els dic que ben fet, i jo els contesto que, i ara que?

De vegades els sociates se’n foten de mi i dels meus. I em diuen friki i em pregunten que si hi ha algú més? I jo els contesto que ells. I ells em diuen que no hi entenc, i jo els dic que potser no, però que la cosa s’enfonsa amb tots a dins. I ells em diuen que si, que si, que si però que no. Que es poden buscar solucions noves, i saben que no n’hi ha. I jo ho se i ells també. I aleshores em parlen dels canvis, del progrés i la indignació. I jo els dic que tots som problema, i ells em diuen que uns més que altres, i jo els dic que això tant me fa, que si la cosa s’enfonsa ens ofeguem tots juntets, i ells em tornen a mirar i em diuen que amb qui compto? I jo els dic que amb el que hi ha, que si no hi ha més es perquè no ens parlem amb sinceritat i no entomem el que passa i ens passarà amb seriositat. I ells em miren, i es miren els qui m’envolten i veuen que som molts però no prous, però no venen, i vendrien si... però no.

De vegades els sociates em parlen de cicles. I jo els dic que això no es un esport. I aleshores em diuen que si els líders i jo els dic que els engeguin a dida. I ells em diuen que han fet molt i jo els dic però no prou. I l’estat del benestar? Responen... i jo els dic que el benestar de qui? Del seu? Que va! Els sociates que em miren son com jo, benestaregen lo just, quan cal o no hi ha més remei. I els seus fills els abandonen per altres déus i mites, i em diuen que això la història ja ho té, i que ells han fet tant i ara veure això. I jo els dic que no defalleixin però que vinguin amb nosaltres que ja en parlarem d’allò del progrés, dels avenços socials o dels ocellets migratoris. Que tinc el cor a l’esquerra, però que si no menjo calent cada dia tant se valdria tenir-lo a una banda o un altre. Que crec que s’equivoquen però que em sembla magnífic el que pensen, el que volen, i que em consta que volen coses bones per tothom, però que creuin el carrer i seguin amb mi a l’altre banda i decidim nosaltres el que farem. I ells ja volen, i comencen a negociar i a posar condicions. I els dic que no n’hi ha més condició que estimar el poble i la terra. I ells em diuen que això sempre ho han fet i jo els dic que si. I ells volen venir però no ho fan, encara no.

De vegades veig els meus amics sociates més a la vora. Cada dia més. I no fan el pas però el faran. Cal que un d’ells, només un ho digui alt i clar: Que això no pot seguir així, que no hi ha sortida, que no ens entenen, ni ens estimen i ens enganyen. A ells es a qui més han enganyat, i ho han fet els seus. I els sociates ho han aguantat. I han argumentat. I no ha valgut per res. Fins que un dia un de entre ells, un just entre els justos ho digui. Nosaltres els sociates, també, la varem cagar. I no passarà res. I el món no s’enfonsarà. I aleshores serem més. I aleshores serem lliures. I aleshores tornaran a ser socialistes, i jo que me’n alegraré.

Apolo a l'ANC

Ja tenim ANC. Si hem de acabar de fer les darreres passes que ens queden, com a país, fins assolir la independència cal tenir un aixopluc genèric lliure de cotilles ideològiques i dinàmiques de partit. Espero que aquest cop la iniciativa no acabi com el rosari de l'Aurora, i ho dic de tot cor. Es important que les persones que varen fer possible l'onada de consultes per la independència tinguessin un pal de paller per tal de treballar en sintonia i en sincronia. Molt bé. Felicitats a tots i moltes gràcies als qui vareu anar, espero que tinguéssiu l'habitual atac de priapisme nacional. No voldria aigualir la festa, però ja que em demaneu que en penso i perquè no hi vaig anar, crec que us dec ambdues respostes.

Set, vuit, deu mil persones en un acte fundacional de una associació que persegueix l'alliberament nacional d'un país de més de set milions de ciutadans es poc, mínim, una gota d'aigua en un mar esvalotat pels vent de la història. Una Catalunya atacada per totes bandes pels seus colonitzadors, espoliada, vexada, amb una cultura mil•lenària amenaçada de mort i al mig de la pitjor crisi econòmica dels últims cent anys fa una crida als seus ciutadans a organitzar-se independentment del seu vot... i aplega sis mil cinc-cents almogàvers i cinc-centes persones més entre patums i il•lustres desconeguts. I hem d'estar contents?

Ahir, els de sempre, envoltats dels qui encara creuen que val la pena fer bulto varen protagonitzar un esdeveniment patriòtic i emotiu, no ho nego, que avui ocupa les primeres planes de l'Ara i del Avui. Les hagueren tingut igualment si n'haguessin set presents mil set-cents catorze de patriotes, per a dir un número a l'atzar. Per a la resta del món, i per a la resta de Catalunya la notícia es Fukujima i la vaga dels sindicats espanyols. Perdoneu-me, i no us emprenyeu... m'heu demanat que en penso, oi? No tinc res en contra del voluntarisme i les ganes d'ajudar de tots els qui vareu anar, admiro la vostra marmotiana tossudesa, però no em demaneu que digui el que no penso. L'acte d'ahir demostra que malgrat ser majoria a les enquestes, els disposats a picar pedra som els mateixos que fa dos anys i que els VIP -per a dir-los d'alguna manera- no augmenten la seva plantilla.

Insisteixo, tinc tot el meu respecte per en Sergi López i la Txe Arana, pel pare Manel i pel doctor Broggi. Només faltaria! Ara... si Catalunya se la està jugant i la majoria dels catalans en son conscients... on eren Montserrat Caballé, Andreu Buenafuente, Joan Pera, Gerard Piqué, Pep Guardiola, Pilar Rahola, Quim Monzó, Carles Puyol, l'abat de Montserrat, els nostres bisbes, els presidents de PIMEC i Foment, els sindicats que ens demanen que sortim al carrer d'aquí quatre dies a justificar la seva existència, Jordi Évole, Joan Manuel Serrat, Josep Carreras, Josep Lluis Bozzo, Mònica Terribas, els presidents de les cambres de comerç ... segueixo?

Em direu que tots aquests que us he dit son unionistes? que no votarien que si en un referèndum? No havíem quedat que la situació del país es desesperada? I que hi ha majoria per la independència? No em vingueu en que hi ha dues classes de catalans, els qui es poden mullar pel país i els qui no. He arribat a sentir a dir que hi ha gent que té una mena de pase de pernocta nacional i que ja s'hi afegiran quan no tinguin res a perdre. Escolteu! No fotem! Tothom que dona la cara per la independència del país té els seus de problemes, els hi té el comercial que perd la feina en una multinacional per ser independentista i actuar moralment com a tal, l'empresari que deixa de vendre a un client de Madrid quan aquest s'assabenta que es militant d'ERC, o qui perd antigues amistats personals per dir en un bloc que Espanya ens roba. Les pèrdues personals i econòmiques se les coneix cadascú, tant se val si hom perd 1000 euros o 1 milió, un amic o un amant, cada cop que es manifesta per l'alliberament nacional.

Al meu parer es que si l'ANC no es capaç de capitalitzar el desori nacional de manera transversal i ciutadana més enllà de convocar als de sempre es que alguna cosa grinyola, oi? Potser no cal en aquest estadi? Potser que ja en tenim prou de veure sempre en Titot i en Miquel Sellarés i calen cares noves? Jo, no ho se. Intueixo però que si hi hagués menys gent per la qual l'independentisme fos una ferma possibilitat de modus vivendi aniríem millor. Encara que aquest fet no sigui determinant, jo personalment estic fart de veure sempre les mateixes cares fent cap on hi ha una càmera obrint-se pas a cops de colze. Per no dir que hi ha molta gent que el millor favor que podria fer-li al país es plegar de les seves ambicions polítiques i posar-se a treballar, parlo de líders tronats i acabats gràcies al tripartit, per exemple, no calen noms sabeu de quins -i quines, que aquest cop cal aclarir el gènere- parlo. Ho dic també pel Josep María Alvarez d'UGT Catalunya, que després de viure de la subvenció durant dècades i governar l'UGT més de vint anys (visca la democràcia interna i la limitació de mandats!, oi?) va venir per a dir que ell no creu en la independència, millor s'hagués quedat a casa en comptes de venir a buscar suport per la seva vaga general.

I per últim... no entenc com els polítics que ahir varen acudir a l'acte, que varen estar sota el mateix sostre, que varen cridar plegats independència, no aparquen menjadores, escons, canongies i hermetismes i construeixen una plataforma, una aliança, una coalició patriòtica on hi càpiga des de Vila d'Abadal a Jonqueres passant per en Pere Macias. Tant parlar de Salses a Guardamar... hauríem de parlar d'Unió a Iniciativa! Us he dit que no entenc perquè no ho fan? Perdó! Crec que ho entenem tots... i aquesta es la principal raó que vaig tenir per no anar-hi.

En definitiva, ho sento, em sap greu. No crec en l'ANC perquè no crec que sigui l'eina que ens cal, per molt que el moviment segur que en podrà fer un bon ús -i algun espavilat sobreviure un parell d'anys a costa de la bona voluntat de la gent- M'agradaria pensar diferent i que la mena de persones que hagués anat ahir al Sant Jordi no hagués confirmat el que em temia, i que les planes dels diaris d'avui no foren les que imaginava ahir que serien. Cassandra ho devia de passar fatal, maleït Apolo!

Sin que sirva de precedente

Sin que sirva de precedente me dirijo a la audiencia en castellano. Quiero decir un par de cosas a esa caterva de inadaptados lingüísticos que han decidido vomitar su odio y sus complejos de inferioridad en forma de ataques legales a una cultura herida de muerte como la catalana. Hablo a ese batiburrillo de militantes del PP y de Ciudadanos, a esos conversos a demócratas, defensores por la mañana de las más vergonzosas interpretaciones de la Constitución del 78, y del nazi propietario de la librería Europa por la tarde.

Me dirijo a vosotros con la autoridad moral que me otorga el haber sobrevivido al intento de genocidio cultural que perpetró la gente de vuestra calaña durante trescientos años. Mis padres, burgueses de Barcelona, obligados a salir por patas de la ciudad en el triste verano del 36 a causa de los desmanes y paseos de una chusma que no hablaba precisamente catalán, decidieron hablar a sus hijos en castellano. La tragedia de la guerra civil, la prudencia del que tuvo que sobrevivir escondido tres años, o la cólera de las familias que solo pudieran volver a casa abriéndose paso a tiros contra sus compatriotas supongo que fueron razones suficientes para renegar de la transmisión del idioma familiar a sus vástagos. No me escondo de ello hipócritamente como hace la mayoría, con mis hermanos sigo hablando castellano, con mi esposa también porque hemos seguido la norma no escrita en esta tierra de seguirnos hablando en el idioma en el que nos enamoramos, algo que no deja de tener su parte de romanticismo.

Como veis, casi me tuvisteis, esta vez fue de un pelo y casi lo conseguís. Castellano en casa, dos canales de televisión en castellano, todas mis lecturas infantiles y juveniles en castellano, sesión de tarde y el cine en castellano, escuela privada en catalán –porque mis padres podían haberse cabreado con Companys, pero ocho apellidos catalanes al fin y al cabo pesan- pero un analfabeto en mi idioma hasta los catorce años. Casi, casi, ganasteis. Pero mis padres seguían hablándose en catalán, mi abuela y mi tía se dirigían a mi en la lengua de Fabra, en el patio jugábamos en catalán, el catalán estaba presente en el vecindario, en la panadería, en el colmado, en mis vacaciones, y en las conversaciones de mis padres con sus familiares y amigos. Siempre presente, porque os explico algo que me parece que se os ha escapado: el idioma de Cataluña es el catalán, y punto.

Yo no puedo odiar el castellano. Muchos amigos y muchos lectores de este blog lo hacen, cierto. Lo entiendo. Mi primer suegro explicaba que a los catorce años unos falangistas le habían corrido a ostias de la Plaza Cataluña a Colón por el mero hecho de dirigirse en catalán al cobrador del tranvía. Había perdido la guerra, además de un hermano en la batalla del Ebro defendiendo la República (Española, por cierto), que quede claro. Mi padre jamás tuvo problemas por hablar catalán en Bolsa, en el Ecuestre o en Liceo, a ver si os enteráis… había ganado la jodida guerra y los falangistas de medio pelo, los funcionarios del estado y los nuevos ricos producto del estraperlo le comían el nabo en la lengua de Cervantes o en la de Segarra, a discreción del usuario, con tal de que se dignara a dirigirles la palabra. Resulta curioso que él que me habló en castellano siempre, por otro lado considerase esta lengua como propia de paletas, chachas y funcionarios de hacienda, en el fondo no se si cabrearme.

Os decía que no puedo sentir animadversión al castellano –a vosotros os la tengo toda, no os pongáis palotes-. ¿Cómo puedo enfadarme con la lengua de Jardiel Poncela después de haberme partido el culo con “La tournée de Dios”? ¿Ofenderme con el idioma de monstruos literarios como Espronceda o Valle Inclán? ¿Tirar a la basura por motivos lingüísticos mi despertar a la poesía del siglo de oro a través del anticatalán de tendencias genocidas que fue Francisco de Quevedo? Afortunadamente, los únicos que confundís la velocidad con el tocino sois vosotros, e intuyo que vuestras lecturas apuntan más en la dirección de cernícalos con César Vidal o terroristas arrepentidos como Pío Moa.

A mi entender, Juan Marsé y Eduardo Mendoza constituyen un monumento en vida a la literatura universal y a contracorriente del sentimiento pequeño y provinciano de quienes les consideran traidores a la patria, la obra de estos señores me parece espectacular. ¿Sabéis quienes están consiguiendo que los catalanes abjuren del patrimonio cultural que significan siglos de contacto con el castellano? ¿Lo sabéis verdad? Gentuza miserable, traidora, desagradecida, rencorosa, mentirosa y ruin como vosotros. Cobardes que blandís vuestros hijos como si fuesen puñales con los que asesinar la cultura que os dio una oportunidad en esta tierra. Ratas que vinisteis a colonizarnos tratando de sustituirnos al compás del peso estadístico de trescientos millones de latinoamericanos –que no os hacen puto caso- y de una España irredenta y desleal hacia la Cataluña que inocentemente pensó que la democracia surtiría efecto y ablandaría su monolingüe corazón de solterona.

Os equivocáis. Y esta vez seremos muchos esperándoos en la esquina. Porque o cambiáis el discurso, o la independencia de Cataluña llevará la semilla del odio por la lengua. Y vosotros seréis los responsables y ya no habrá quien os defienda, por zafios y manipuladores, decidid de una vez si el trato que debe recibir el castellano en la República Catalana lo queréis discutir en el Parlament o en la Direcció General de Seguretat. Porque seremos independientes y lo sabéis, y por eso estáis preparando desde ya el conflicto civil, otra vez, separando unos catalanes de otros que esa es vuestra especialidad, armando ideológicamente la Kale Borroka futura de los descamisados del toro de Osborne y de la Roja.

Pero esta vez nos encontraréis a todos en la calle, juntos como un solo pueblo que somos, los unos y los otros, no lo dudéis ni un puñetero segundo de vuestras asquerosas existencias, claro está… sin que sirva de precedente.

Guions amb mala llet

Vaig sovint a Alemanya, potser quatre cops l’any. Hi vaig per feina, negocis vaja, i acostumo a veure-hi les mateixes persones des de fa un grapat d’anys, quinze anys més o menys. Diuen que el nacionalisme es cura viatjant, suposo que es una afirmació d’aquells que no han sortit mai del seu poble perquè tants anys anant amunt i avall només reafirmen les percepcions apreses llegint sobre pobles, cultures i persones. Ja sabem que les disciplines humanistes van de baixa, però la història, la literatura i la filosofia son imprescindibles per a moure’t en un entorn internacional i no fotre la pota. M’agradaria compartir amb vosaltres les visions que tenen els meus amics europeus sobre les coses que passen per aquí i per allà...

En Thesseus, es un grec de pel·lícula de peplum, sec, d’edat indeterminada entre els cinquanta i els setanta –no se si m’enteneu- faccions molt marcades, amb el cabell blanc rasurat i una permanent barba de dos dies. Ben bé sembla nascut per vestir toga i passar-se el dia discutint, amb criteri, a la plaça. En el món de les relacions personals amables vinculades als negocis, es pot parlar de política sempre i quan no es parli d’ideologia. No se si em faig entendre. Quan en Tesseus parla de política grega, de com estan les coses a casa seva, no em fa un discurs sobre la seva adscripció política, no interessa això. L’home intenta fer un resum el més objectiu possible sobre els tràngols que passa el seu país, i jo tracto de fer el mateix amb el meu, que tota aquesta gent te clar que no es altre que Catalunya.

M’explicava doncs el meu col·lega que la qüestió grega farà un pet com una gla. La població, en termes generals, fa temps que ha tret els diners dels bancs i els guarda en bitllets a casa. Qui més qui menys, diu, ha anat estalviant, bitllet a bitllet, i feina en negre rere feina en negre, per tal d’acumular una modesta quantitat d’euros, que ell calcula entre deu i trenta mil segons les possibilitats de cada família. Els grecs tenen clar que ni pagaran el deute, ni podran quedar-se a la zona euro, i per tal que no els enxampin amb els pixats al ventre acumulen paper moneda alemany pel que pugui passar un cop tornin al dracma. En compensació a la seva informació, li vaig fer cinc cèntims sobre el que passa aquí, dèficit públic, deute i retallades, amanides amb un tast dels números de l’espoli fiscal. Es curiós, perquè en Martin –txec- l’Albin –danès- i l’Oliver –alemany- ja m’havien sentit parlar d’aquesta situació els últims anys i es fan creus de que encara o bé no siguem independents, o bé que Madrid no hagi decidit donar-nos el lideratge polític del país –es refereixen a Espanya- perquè tots tenen clar que qui paga la festa hauria de tenir tot el dret a manar, que es el que passa arreu del món democràtic i civilitzat, que altre cosa fora colonialisme. Veig que ho tenen més clar que nosaltres...

Amb aquesta impressió de portar tants anys repetint converses, vaig pujar a recollir la meva marmota –la Florence- a l’habitació. Vaig informar-la que els meus amics europeus coincideixen amb ella que viure a Catalunya es la millor decisió vital que pot prendre un membre de la seva espècie, varem agafar un taxi i cap al flughaven que hi falta gent. Fent cua pel check-in a Lufthansa vaig pensar que no tot es dolent, això de ser català i viure atrapat en el temps te el gran avantatge que pots marxar uns dies fora del país i reprendre el ritme de les coses que no canvien de guió fàcilment. Ser català dins Espanya es com viure una telenovela ben feta, d’aquestes que els papers estan tant ben repartits que saps el que han estat fent els protagonistes, encara que et perdis un parell de capítols. La trama, de tant en  tant, fa un salt i amenaça amb grans canvis en el paper que interpreten els actors envers la història –una mica el que està fent el President Pujol- però la base sempre es la mateixa, per tal de produir aquesta mena d’efecte hipnòtic sobre els qui ens mirem el serial i no ens atrevim a canviar de canal, no fos cas que passes alguna cosa diferent i ens perdéssim el final.

Era així, amb l’esperit condemnat a reviure en bucle capítols de la nostra Nissaga de poder de low cost, que vaig seure amb el cap cot al airbus que m’havia de dur a caseta. I de sobte varen passar dues cosetes, dues pinzellades de mal cafè impròpies dels guionistes habituals, que tenien per costum fer els viatges en avió absolutament anodins i candidats a fondre’s en negre. Davant meu, un executiu català parlava pel mòbil tot just abans de enlairar-nos. Li etzibava una esbroncada cruel i fora de to al seu mindundi particular sota la mirada encuriosida dels japonesos de l’Inserso que educadament ocupaven els seus seients en silenci:

-“Varem quedar amb els francesos que els donaríem quaranta mil sis-cents seixanta al mes. I no en una reunió la setmana passada!!! A la reunió a Toulouse de fa un mes!!! Mira, fes-te un favor i truca al Joan Ignasi i comprova que els hi hem enviat!!!!!. Et deixo que haig d’apagar”

De catalans a l’avió hi havia pocs, però aquella descarregada de violència empresarial i de mala llet no va passar desapercebuda, l’economia ja ho té això de fer de vàlvula d’escapament de frustracions ingovernables, vaig pensar.

A l’altre banda del passadís, un altre executiu, un cop arrencat el vol l’avió, s’aixeca, baixa el maletí i en treu el lap-top. Obre un full Excel i comença a tocar i comprovar números a la pantalla, amunt i avall. Penso en silenci que per un vol de dues horetes al vespre, ja es podria relaxar l’home. El veig veritablement atrafegat, fins que el cap de una estona de viatge, comença a fotre-li una mà d’hòsties a l’ordinador i a la safata del seient. Ostres... un altre que no pot fer que els números diguin el que haurien d’estar dient. I els japonesos flipant...

Sembla doncs que els productors del serial de la Catalunya atrapada en el temps han decidit començar a introduir alguna descàrrega de testosterona catalana en forma de reacció violenta, desllorigada de forma irreflexiva. Per ara, els catalans ens atrevim amb el subordinat del despatx i amb el lap-top, res d’heroic dirien els japonesos si ens entenguessin, però sembla que la mala llet comença a treure el cap al guió. Espero que la sapiguem canalitzar, utilitzar-la amb objectius nacionalment més importants i, sobre tot, que no se’ns vagi de les mans.

Bípedes Republicans de Catalunya!

Darrerament sembla que als ciutadans de Catalunya, ja que no tenim altre feina, ens està tornant a agafar la cosa aquesta de les ganes de fer flamejar la bandera espanyola republicana a les manifestacions. Ara que tenim els borbons en entredit, traiem la pols i les arnes a la bandera del iaio i sortim al carrer a lluitar contra la injustícia que suposa tenir un cap d’estat hereditari posa’t pel Franco! Si, si, el general aquell que varem descavalcar del poder seguint la valerosa tàctica de deixar-lo morir al llit, recordeu?
 

Atrapats entre la crisi i un estat deslleial, entre una classe política perduda i unes institucions arruïnades, sense pensió, ni serveis, ni universitats i amb el Barça a deu punts del Madrid, algunes ments privilegiades de la indignació professional rescaten vells símbols en un marmotià darrer intent de salvar Espanya, reformar-la i portar-la a la redempció, un altre cop, des d’aquí. Amb aquesta mania que ens és tant pròpia de barrejar paternalisme provincià i lideratge de la correcta moralitat ibèrica, que faria riure si no fos perquè fot un tuf a manipulació, oportunisme i ingenuïtat que fa plorar.

Un altre cop hem de sortir al carrer a explicar-los al espanyols que el sistema polític que tenen no es políticament correcte i que farien millor de colonitzar-nos en nom d’una República? Escolteu, macos, portem cent cinquanta anys intentant fer-nos entendre, fent pedagogia, aplicant als veïns processos de psicologia inversa, en l’esperança estúpida, infantil, que un canvi de règim significaria que deixessin de prendre’ns el pel als catalans. Per si algú no ho recorda, ells ja ho tenen clar, que más vale roja que rota i no parlen precisament de la selecció de futbol. Voleu doncs, si us plau, portar la bandera tricolor al museu que us faci més el pes i deixar-vos de romanticismes estèrils?

 

 

De Catalunya estant, quan veig una bandera espanyola, sigui una o sigui l’altre, no puc estar-me de pensar quanta sang catalana s’ha perdut en nom d’una o de l’altre, defensant ara una, ara l’altre, lluitant en contra d’una o en contra de l’altre. Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, els portuguesos encara ho diuen millor: d’Espanha nao vem bon vento nem bon casamento. Però aquí no tenim remei, i au, alça amigo, tooorna a sortir al carrer a dir que si patatim, que si patatam, que si el borbó, que si la República es millor... Per molt que la literatura, la legalitat trencada pels militars, la repressió franquista, facin que la tricolor ens provoqui més simpaties que l’estanquera, cal que us recordi que es una bandera estrangera, tant com l’altra? No ho heu entès? I avui, no posaré els morts dels uns o dels altres sobre la taula, que no toca, però es que som tots tant tossuts que no podem deixar de fer anar els gegants en un dia de vent i seguim pretenent redimir Espanya dels seus errors?

 

 

Es clar que els polítics independentistes tampoc ajuden. I ara Esquerra, vol tornar a dir-se Esquerra Republicana de Catalunya. Però... quina punyetera mania a definir-se com espanyols! Si els catalans no tenim rei, ni dinastia a l’exili, ni hereu Habsburg disposat a aguantar-nos, definir un partit com a republicà es tant obvi com dir-li Esquerra Bípeda de Catalunya!!!! Amb permís dels militants que portin crossa o bastó, es clar. Ep! I que quedi clar que som catalans independentistes de Catalunya, eh! No de Samoa, ni de Triana, ni de la Selva Negra! D’Esquerra (però només la punteta i allò dels ocellets), Republicana (com si els catalans poguéssim triar un altre règim per a governa’ns) i de Catalunya (quedi clar, no fos cas). Casum l’olla! Quanta caspa!

Mireu, els catalans ja els varem regalar un règim republicà als espanyols, no una, si no dues vegades. I de que carai ens va servir? O es que el plorat general Batet va reprimir el 6 d’octubre sota la senyera canadenca? O es que resulta que els que varen pelar l’Andreu Nin eren monàrquics? I ja no parlo de la guerra civil i les patrulles de l’amanecer que no resulta esportiu. Quan veig la tricolor m’agafa e-x-a-c-t-a-m-e-n-t la mateixa voluntat piròmana, potser quan els bordegassos de metxero i mocador palestí cremin unes quantes estanqueres barrejades amb un grapat de tricolors entendrem que els catalans ja en tenim de bandera, i ben digne que és i ben plena d’història que està, no fotem! Guardeu-vos el republicanisme espanyol al calaix de la memòria i honoreu-lo si voleu, en la intimitat si us plau, que els bípedes catalans només podem ser republicans, que de Rei no en tenim. Espero que us hagi quedat clar de una republicana vegada!