Guions amb mala llet

Vaig sovint a Alemanya, potser quatre cops l’any. Hi vaig per feina, negocis vaja, i acostumo a veure-hi les mateixes persones des de fa un grapat d’anys, quinze anys més o menys. Diuen que el nacionalisme es cura viatjant, suposo que es una afirmació d’aquells que no han sortit mai del seu poble perquè tants anys anant amunt i avall només reafirmen les percepcions apreses llegint sobre pobles, cultures i persones. Ja sabem que les disciplines humanistes van de baixa, però la història, la literatura i la filosofia son imprescindibles per a moure’t en un entorn internacional i no fotre la pota. M’agradaria compartir amb vosaltres les visions que tenen els meus amics europeus sobre les coses que passen per aquí i per allà...

En Thesseus, es un grec de pel·lícula de peplum, sec, d’edat indeterminada entre els cinquanta i els setanta –no se si m’enteneu- faccions molt marcades, amb el cabell blanc rasurat i una permanent barba de dos dies. Ben bé sembla nascut per vestir toga i passar-se el dia discutint, amb criteri, a la plaça. En el món de les relacions personals amables vinculades als negocis, es pot parlar de política sempre i quan no es parli d’ideologia. No se si em faig entendre. Quan en Tesseus parla de política grega, de com estan les coses a casa seva, no em fa un discurs sobre la seva adscripció política, no interessa això. L’home intenta fer un resum el més objectiu possible sobre els tràngols que passa el seu país, i jo tracto de fer el mateix amb el meu, que tota aquesta gent te clar que no es altre que Catalunya.

M’explicava doncs el meu col·lega que la qüestió grega farà un pet com una gla. La població, en termes generals, fa temps que ha tret els diners dels bancs i els guarda en bitllets a casa. Qui més qui menys, diu, ha anat estalviant, bitllet a bitllet, i feina en negre rere feina en negre, per tal d’acumular una modesta quantitat d’euros, que ell calcula entre deu i trenta mil segons les possibilitats de cada família. Els grecs tenen clar que ni pagaran el deute, ni podran quedar-se a la zona euro, i per tal que no els enxampin amb els pixats al ventre acumulen paper moneda alemany pel que pugui passar un cop tornin al dracma. En compensació a la seva informació, li vaig fer cinc cèntims sobre el que passa aquí, dèficit públic, deute i retallades, amanides amb un tast dels números de l’espoli fiscal. Es curiós, perquè en Martin –txec- l’Albin –danès- i l’Oliver –alemany- ja m’havien sentit parlar d’aquesta situació els últims anys i es fan creus de que encara o bé no siguem independents, o bé que Madrid no hagi decidit donar-nos el lideratge polític del país –es refereixen a Espanya- perquè tots tenen clar que qui paga la festa hauria de tenir tot el dret a manar, que es el que passa arreu del món democràtic i civilitzat, que altre cosa fora colonialisme. Veig que ho tenen més clar que nosaltres...

Amb aquesta impressió de portar tants anys repetint converses, vaig pujar a recollir la meva marmota –la Florence- a l’habitació. Vaig informar-la que els meus amics europeus coincideixen amb ella que viure a Catalunya es la millor decisió vital que pot prendre un membre de la seva espècie, varem agafar un taxi i cap al flughaven que hi falta gent. Fent cua pel check-in a Lufthansa vaig pensar que no tot es dolent, això de ser català i viure atrapat en el temps te el gran avantatge que pots marxar uns dies fora del país i reprendre el ritme de les coses que no canvien de guió fàcilment. Ser català dins Espanya es com viure una telenovela ben feta, d’aquestes que els papers estan tant ben repartits que saps el que han estat fent els protagonistes, encara que et perdis un parell de capítols. La trama, de tant en  tant, fa un salt i amenaça amb grans canvis en el paper que interpreten els actors envers la història –una mica el que està fent el President Pujol- però la base sempre es la mateixa, per tal de produir aquesta mena d’efecte hipnòtic sobre els qui ens mirem el serial i no ens atrevim a canviar de canal, no fos cas que passes alguna cosa diferent i ens perdéssim el final.

Era així, amb l’esperit condemnat a reviure en bucle capítols de la nostra Nissaga de poder de low cost, que vaig seure amb el cap cot al airbus que m’havia de dur a caseta. I de sobte varen passar dues cosetes, dues pinzellades de mal cafè impròpies dels guionistes habituals, que tenien per costum fer els viatges en avió absolutament anodins i candidats a fondre’s en negre. Davant meu, un executiu català parlava pel mòbil tot just abans de enlairar-nos. Li etzibava una esbroncada cruel i fora de to al seu mindundi particular sota la mirada encuriosida dels japonesos de l’Inserso que educadament ocupaven els seus seients en silenci:

-“Varem quedar amb els francesos que els donaríem quaranta mil sis-cents seixanta al mes. I no en una reunió la setmana passada!!! A la reunió a Toulouse de fa un mes!!! Mira, fes-te un favor i truca al Joan Ignasi i comprova que els hi hem enviat!!!!!. Et deixo que haig d’apagar”

De catalans a l’avió hi havia pocs, però aquella descarregada de violència empresarial i de mala llet no va passar desapercebuda, l’economia ja ho té això de fer de vàlvula d’escapament de frustracions ingovernables, vaig pensar.

A l’altre banda del passadís, un altre executiu, un cop arrencat el vol l’avió, s’aixeca, baixa el maletí i en treu el lap-top. Obre un full Excel i comença a tocar i comprovar números a la pantalla, amunt i avall. Penso en silenci que per un vol de dues horetes al vespre, ja es podria relaxar l’home. El veig veritablement atrafegat, fins que el cap de una estona de viatge, comença a fotre-li una mà d’hòsties a l’ordinador i a la safata del seient. Ostres... un altre que no pot fer que els números diguin el que haurien d’estar dient. I els japonesos flipant...

Sembla doncs que els productors del serial de la Catalunya atrapada en el temps han decidit començar a introduir alguna descàrrega de testosterona catalana en forma de reacció violenta, desllorigada de forma irreflexiva. Per ara, els catalans ens atrevim amb el subordinat del despatx i amb el lap-top, res d’heroic dirien els japonesos si ens entenguessin, però sembla que la mala llet comença a treure el cap al guió. Espero que la sapiguem canalitzar, utilitzar-la amb objectius nacionalment més importants i, sobre tot, que no se’ns vagi de les mans.