Explico totes aquestes interioritats per tal de fer-vos cinc
cèntims de l’emoció que em va produir la cantada del Grandola Vila Morena per
part de la gent que hi havia a la tribuna del Parlament portuguès aquest divendres.
Sinó heu vist les imatges les podeu tribar al youtube. Desconec els antecedents
concrets del que va passar, si estava orquestrat amb finalitats específiques,
fins i tot si es tractava d’alguna manipulació emocional per part d’algun grup
polític en concret. Com a espectador, observador, del que els passa als nostres
cosins portuguesos em vaig quedar amb la dosi justa del que per a mi
significaven aquells càntics.
Jo hi tinc molt bons amics portuguesos, de fet hi treballo
cada dia i som socis a la companyia. Els admiro. Asseguts en un país allunyat
de les bondats de l’Europa de la mantega, la cervesa, i els bons usos democràtics,
han sobreviscut enganxats a la xacra ibèrica que representa Espanya fent la
seva pròpia història d’esquenes a la península i mirant al mar. “De Espanha nem bon vento nem bon casamento”.
Gent amb una capacitat de suportar el mal govern molt més prima que la
nostra, no imagino als portuguesos aguantant un dèficit fiscal com el català
sense sortir al carrer cada dia.
Diu la cançó que Grandola és terra de fraternitat, que és el
poble qui hi mana; que a cada cantonada hi ha un amic i a cada rostre igualtat,
i jurem defensar la seva voluntat. Amb aquesta cançó, els capitans d’un exèrcit
portuguès de lleva (quedi dit), que portava anys i panys de guerres colonials
de les que millor no entrar en detalls donaren el tret de sortida per l’enderrocament
de la dictadura. Una dictadura que es va escolar a la vida portuguesa des del propi
parlament democràtic quan la gran depressió del 29, demanant Salazar que salvés
el país del desastre econòmic, cosa que va fer i, ja posats, s’hi va quedar unes
quantes dècades.
A Portugal, l’abril del 73, l’exèrcit i el poble varen fotre
fora el successor de Salazar, Marcelo Caetano, i varen conquerir la democràcia.
A Espanya, el novembre del 75, Franco mor al llit i l’exèrcit pacta la
concessió de la democràcia al poble. Democràcia concedida o democràcia
conquerida, heus aquí la diferència. Heus aquí el perquè l’Ada Colau crida a la
tribuna del Congrés i Jesús Posada, el President de la cambra, fa que la
desallotgin amb un “desalójenlos, coño”,
casernari i impresentable; heus aquí que un cop han marxat de la tribuna els
qui cantaven Grandola al Parlament portuguès, el primer ministre no pot dir més
que: “De totes les formes possibles d’interrompre una intervenció parlamentària,
haig de reconèixer que segurament aquesta es la de millor bon gust possible”.
Dic això, perquè el mitjà fàctic per antonomàsia a
Catalunya, La Vanguardia, comenta avui els casos de les Corts Espanyoles i del
Parlament portuguès de la següent manera:
“Contrastos ibèrics: A dalt, dimarts 12, els promotors de l’ILP contra els desnonaments, protesten amb fúria
al Congrés, després d’haver obtingut una victòria política. A baix, divendres
15, ciutadans portuguesos canten serenament Grandola Vila Morena en el Parlament,
davant el primer ministre Passos Coelho”.
Ai... quanta mala llet hi ha per sota, oi Enric Juliana? D’on
ve la fúria de l’Ada Colau i companyia? Aquesta foto de la seva indignació que
tu compares amb la “serenor” dels ciutadans portuguesos? Els ciutadans
portuguesos saben que es varen guanyar la democràcia, els espanyols ara
desperten del somni de la transició i descobreixen que els han pres el pel durant
trenta anys. Es el que passa quan deixes que la política te la facin els altres
en comptes fer-la tu mateix, i escriure així la teva pròpia història i el teu
destí com a poble, com sí que han fet portuguesos.