Pàtria és això

Ara us explicaré una cosa que fa temps que rumio. Aquesta cosa de la pàtria que posa tant nerviosos als ciutadans del món, que diuen que no ens cal tenir-ne, que la pàtria som els treballadors i les treballadores sense fronteres i tot aquella mena de discurs marxista, m’explico, oi?

Miro la definició i pàtria ve del patris grec, concepte adoptat pels romans, que defineix el clan, la terra dels pares, allò que es passa de pares a fills, cap avall en forma de fidelitats, lleialtats i identitat com a grup. La història, les emocions, la cultura o la llengua.

Em pregunto a mi mateix si això ho he passat bé als meus fills. Juro que ho provo. I és difícil amb la tonteria generalitzada que ens envolta, mercès a la correcció política, el mestissatge i la xacra hipòcrita i falsa del bilingüisme transversal.

Quan va néixer el meu fill biològic, única prova genètica del meu pas per aquest món de Déu, calia posar-li un nom. Podria haver fet com demanava en Joan Capri “tant se val, posa-li un número”, però hom no pot amagar-se de les seves responsabilitats.

Aquest pobre fill meu va venir a petar a Catalunya essent la síntesi d’uns avis de la Lliga i Acció Catalana –d’aquells que varen fugir o amagar-se l’estiu del 36 per sospitosos de ves a saber què, a fi i efecte d’evitar ser afusellats pels rojos-, i uns altres avis d’aquells d’ERC i del PSUC que van pagar la seva lleialtat a la voluntat popular, la Generalitat i la República, deixant-se matar o mutilar salvatgement al front, per a major glòria dels novel·listes d’esquerres.

Amb aquesta tradició familiar de síntesi política, entendreu que em mirés al meu nano i decidíssim amb sa mare fugir dels Jordis materns i dels Joaquims paterns per tal de trobar-li aixopluc dins del santoral. Érem l’any 91, l’any de la glorificació de l’Espanya olímpica a Barcelona, l’any que en Garzón i el govern de la Generalitat convergent netejaven els carrers de perillosos independentistes violentíssims per tal de tenir en pau la festa que ens havia preparat el feixista del Samaranch.

Indepes de nosaltres, joves i inexperts, varem tirar pel dret, i de la bateria de noms disponibles que poguessin mostrar en el DNI espanyol del nostre hereu la dignitat dels seus 30 de 32 cognoms catalans –pobret- en triarem un de ben medieval i ben germànic: Bernat: “A la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat”. Primera acció patriòtica cap avall: “Fill meu, aquest nom tant bonic i –encara- poc comú, representa el lligam místic amb aquells cavallers del bon Rei en Jaume que portaren la glòria als Comtes de Barcelona”. I així, amb aquesta matrícula Bernat Dorca Casals Bis Ayguadé i un munt de cognoms i llinatges catalufos l’abandonàrem a la dissort de l’escola pública, farcida de Kevins, i Jéssicas, a que es fes un home de profit, cosa que ja no podria fer a la mili com son pare.

En Bernat esdevingué, com un servidor, presoner de la seva catalanitat originària. Un d’aquests que el que diu es posa sempre en dubte pel sol fet mitològic de ser membre d’aquesta casta explotadora, amant dels diners, incapaç de governar-se i que només sap fer la guerra per barallar-se entre ells i perdre-la que som els catalans de soca-rel. Marcat per la mística dels qui parlem català per molestar i sotmès a la vergonya de suportar els comentaris dels votants de Ciudadanos sense perdre el seny, les maneres, i l’esperit democràtic del mossegar-se la llengua.

Jo no se el que ha votat el meu fill Bernat les darreres eleccions. Potser Junts pel Si fruit del seu caràcter assenyat i madur, potser la CUP per raons generacionals i de classe, o bé al PACMA per la seva adscripció moral a l’animalisme més pur i benintencionat. Tant me fa, haurà fet ben fet en tots els casos. El que si tinc clar és una cosa que em diu el seu nom, i que crec que ve al cas d’això de la pàtria i el que intentem passar, com bonament podem, els pares als fills.

L’any 91 no hi havia Internet, i això de googlejar noms no es feia. Però heus aquí que ja es pot fer, i que buscant i remenant per la xarxa vaig donar-me de morros amb un cavaller mort l’any 1225 i enterrat a l’església de Sant Martí de Peralada. Pensem que Jaume Primer va néixer l’any 1208, que la batalla de Muret va ser el 12 de setembre del 2013 –els catalans hauríem d’anar evitant-ho això de fer la guerra els mesos de setembre-, i que per tant aquest cavaller és possible que visqués de prop aquests esdeveniments. Aquest cavaller pecador, o no, aquest home que probablement es va creuar, va veure, o va parlar amb Pere el Catòlic, o amb Jaume I, doncs era home de qualitat, sabeu com es deia? Si, ho heu encertat: Bernat Dorca. Doncs això companys, pàtria és això.

El 3% que tant planyeu

Els botiflers sempre han defensat que no ens en sortiríem. Mai no han tingut la barra de dir que no tenim raó, perquè això salta a la vista. Ho van dir al llarg de la guerra de Successió, quan la República i al llarg de la guerra civil, se’n fotien de nosaltres als 80 i als 90, i segueixen amb la mateixa cantarella des de les seves teles, ràdios, diaris i partits, de dreta i d’esquerra: “No us en sortireu, perquè és impossible, perquè no importem a ningú, perquè estem sols, perquè no sabreu anar junts i us barallareu, perquè no ens convé perdre el mercat espanyol, i perquè la nostra classe política no està a l’alçada”.

Veient el que ens està passant darrerament, tot i haver-los escombrat a les urnes, haig de dir que correm el perill que tornin a tenir raó.

El fet que la independència sigui un procés difícil i complicat ja està fent que surtin les primeres veus dient allò del: “bé, si blindem cultura i ensenyament i deixen d’escanyar-nos fiscalment haurem fet un gran pas en la supervivència del país”. Si és impossible, ens conformarem amb les engrunes i deixarem que ens tornin a comprar.

Per molt que trempem amb les declaracions d’un polític bàltic, per ser rebuts pel Congrés americà, estudiats pels danesos o irlandesos, i escoltats educadament al Uruguai, els suports internacionals han estat més aviat modestos. Només la premsa anglosaxona més dretana ens ha donat bola, i només per atacar al IV Reich de la Merkel i companyia. Es cert, em pregunto què carai tenen contra nosaltres la resta de ciutadans del món, però els importem una merda punxada en un pal a tots plegats.

Estem sols, i tant! Sols com mussols. Compartim passaport amb una gent que ha comprat el relat dels partits i mitjans dinàstics segons el qual som uns hobbits nazis excloents i corruptes. Tret de quatre honorables gats, no hi ha hagut cap mena de solidaritat democràtica per part d’aquest poble espanyol al qual insistim a qualificar de germà i a dir que ens els estimem tant. Tenen tanta poca decència democràtica que no veuen que el frau del vot exterior els hi poden fer en ells quan facin un referèndum sobre la monarquia –posem pel cas-. Pels espanyols això de la democràcia son els debats de la sexta, i votar cada quatre anys al PP o al PSOE. Els catalans, en això estem sols, ni bascos, ni canaris, ni gallecs, ningú aixeca el dit per a obrir-nos la possibilitat més petita de marxar d’Espanya.

Sobre el fet d’anar junts és cert que hem avançat. Malgrat la traïció d’en Duran Lleida i els seus sequaços, malgrat les operacions lerrouxistes i els pijo-progres de sempre, la formació de Junts pel Si ha estat un miracle, i que amb una participació del 78% hagi tret els resultats que ha tret un altre miracle i dels grossos. Però l’afany per mantenir la puresa estètica revolucionària en la CUP em porta, fatalment, a constatar que els catalans som uns campions diagnosticant els mals del nostre estudiadíssim melic, construint arguments irrefutables i omplint-nos de raó, però igual d’infal·libles que sempre eludint la responsabilitat del sentit d’estat. I ho dic per uns i altres, no només la CUP.

Perquè la nostra classe política està per demostrar que estigui a l’alçada. I la comparativa no ha de ser feta amb els Rajoy, Chacón, Aznar, Rivera o Iglesias. Han de mirar-se al mirall i veure-hi el reflex de Washington, Cavour, de Gaulle, Ben Gurion, o de Valera, que la història l’escriuen els estadistes i no els polítics de partit. Tots aquests que us dic, hores d’ara, haurien obtingut el recolzament de tots els seus compatriotes, malgrat els seus clarobscurs i serien Presidents, o bé haurien dimitit convertint el seu sacrifici polític en el catalitzador de l’alliberament nacional, i els seus conciutadans no estarien debatent sobre els seus 3% particulars.

Estic fart del 3% i de tot el seu argumentari associat. Una brama proclamada als quatre vents amb un cinisme digne d’estudi pels mateixos còmplices del règim de la transició, gracies a l’esvalotament de les nostres esquerres que frisen per a crucificar qualsevol vestigi de pujolisme que li quedi en aquest nostre desgraciat país. Que no ho veieu que fer anar les banderetes del 3% només, única i exclusivament significa dir que “els catalans no son capaços de governar-se a si mateixos perquè son uns corruptes amants de la pela, només des de la vigilància de partits estatals foren capaços de fer-ho”? Com podeu ser tant burros?

Ep! I no dic que CIU –ara els mitjans només parlen de CDC, com si UDC fossin les germanes de la caritat- no s’hagi finançat com s’han finançat tots els partits de la transició. Soc partidari de destruir les restes del naufragi convergent i que sorgeixi un nou partit de centre dreta. Però a mi no em trobareu entre els sorpresos indignats que ara descobreixen haver viscut 38 anys envoltats de merda i corrupció i reclamen mesures exemplars, no puc tenir tanta vocació de sepulcre blanquejat com tenen tants i tants sacerdots del procés que vetllen per la puresa del relat nacional. A mi la puresa me la porta fluixa, per a mi l’únic 3% rellevant son els vots que ens van faltar el dia 27 de setembre per no haver de sentir tants de gemecs entre les meves pròpies files. I ja us dic aquí, que a mi, aquest 3% que tant planyeu, també se me’n refot.