Trenco el silenci de ràdio. Porto moltes setmanes pensant si
calia fer o no una entrada al bloc, on poder plorar el desori nacional on ens
han abocat els partits i el seu vol gallinaci, i havia decidit que no calia.
Perquè augmentar la frustració dels qui hem estat fent l’indi cada onze de
setembre... ja em direu! Però l’espectacle vergonyós que ens van regalar els Pujol i els
diputats al Parlament no pot quedar sense resposta.
Per una banda, uns parlamentaris que ni tant sols s’havien
llegit la declaració de Pujol Ferrusola al jutge Ruz abans de preguntar-li pels
seus negocis. De fet, el que els importa és fer-se els milhomes, donar-se-les
de punyents i obtenir un bon titular que deixi embadalida la seva parròquia.
Ep! Que per ser membre d’una comissió, en aquests caps de suro els paguem les
hores com si fossin extraordinàries!
Per altre banda, el matrimoni Pujol. Que, sentint-ho molt,
permeteu-me la metàfora, cada cop em recorden més el matrimoni Ceaucescu. No
per la gravetat dels crims, es clar, res a veure, sinó per l’estupefacció amb
qui es miren la gent quan se’ls demanen explicacions. Uns vells als qui se’ls
vol fer pagar amb vergonya el poder que van tenir, la impunitat amb la que es
movien, i la superioritat moral que exercien. Uns diputats que pertanyen als
partits de Bárcenas i del Agag, dels GAL i de la Ciutat Morta o d’en Cañas i el
seu Ulster. També de partits que van ser rescatats de la indigència per part
dels governs Pujol, o que omplen els consells d’administració de les companyies
de subministrament d’aigua com Agbar o Ter Llobregat d’ecologistes absorbits
per la porta giratòria. Un pim-pam-pum contra la història del autonomisme que
potser haguera merescut una mica més d’alçada moral, que d’intel·lectual ja no
en demano hores d’ara en aquesta colla d’aficionats.
I es que la poca preparació, la inconsistència dels
arguments, i tanta cita de la premsa, va acabar per fer bona la lletania del
President Pujol quan els renyava a cops de “diuen, diuen, diuen”. Penós es poc,
com penoses varen ser les paraules de la lloca, planyent-se que els seus fills
anaven amb una mà davant i un altre al darrera! I que tot plegat era molt trist
per Catalunya! Millor callo, que contestar una dona de la seva edat amb el que
penso en aquests moments no fa senyor.
Per on no passo es per aquesta mena d’admiració que ha
despertat la intervenció d’en Júnior, el paio més abrandat de la piscina, el
“set-sense-treure-la” d’en Jordi Pujol Ferrusola.
I es que aquest matí, quan he anat a buscar el cotxe al
pàrking a quarts de vuit, he constatat que no tinc una col·lecció de Ferraris i
m’he preguntat què és el que he fet malament. Jo que he anat a una escola
d’elit catalanista, que he tingut a l’abast d’una bona puntada de peu al pati
als fills dels més il·lustres patricis del Eixample, de Sarrià i Sant Gervasi;
pobre de mi, que també he jugat de taloner al rugby i que he tingut una mare i
un àvia que també em deien que si jo era tant maco, i que tot ho feia bé. Com
es que només tinc el Golf GTI de la meva dona?
Es cert que em vaig arruïnar als 30 i que vaig poder treure
el cap de la merda als 40. Ara soc soci d’una multinacional, com a bon català súbdit d’Espanya tinc regularment
inspeccions fiscals a la companyia, donem feina directa a una vintena de persones
aquí, i a més de cent a tot el món, facturem desenes de milions de dòlars,
exportem a més de 40 països, tinc socis al Brasil, als USA, a Portugal,
oficines a set ciutats, produïm a Catalunya, a Alemanya, la Xina i al Brasil,
tenim socis estratègics a Rússia, a Holanda, Itàlia, Gran Bretanya, França, la
República Txeca, Finlàndia, Dinamarca, Grècia o al Japó... on collons és la
meva col·lecció de Ferraris? Serà cert que ningú no s’ha fet milionari
treballant? Probablement a Catalunya fa molt temps que això ja no és possible,
ho va ser, però ja no ho és.
Mireu... apunteu-vos-ho aquest cop, que la darrera vegada
que us ho vaig dir no em vareu fer cas: No és el mateix fer negocis a França
que al Paraguai. Ni fer-los a Finlàndia que a Mèxic, al Regne Unit o a
l’Argentina. Hi ha països on abans d’endegar una operació hom cal que
s’assabenti de què hi diu la Llei, i d’altres on has de garantir-te que saps
d’antuvi amb qui s’ha de parlar. Ahir varem constatar que la Catalunya
autonòmica queia dins de la segona categoria de països. Aquí per fer diners,
per tenir una col·lecció de Ferraris s’ha d’aplicar la vella teoria que deia
mon pare: “fill meu que ja ho va dir Nostro Senyor: “te ganarás el pan con el sudor del de enfrente”.
No trec mèrit a qui s’aprofita de ser al bell mig de les
converses i les necessitats dels poderosos per fer d’alcavota. Tot i que ser el
fill del President d’un país amb un PIB com el català deu d’ajudar a guanyar-te
la vida posant en contacte els diners que cerquen inversions de “valor afegit”
–que vol dir “pilotassu” en bilingüe-
amb la gent amb qui s’ha de parlar a Mauritània, al Gabon, al Paraguai, a Mèxic
o l’Argentina. En Júnior ens va explicar, amb dos pebrots, que durant el
tripartit –d’infaust record per les arques públiques- va exportar la seva dinamització econòmica, que tant bé li
havia funcionat durant els governs de son pare, a països on l’amistat i les
coneixences acabessin per transformar-se en Testarroses i GTOs, en Lotus i en Porsches.
El noi es mereix un aplaudiment! I jo passar vergonya per
burro. Em vaig creure al pare Pujol i em vaig empassar que el que era important
per Catalunya era la innovació i l’economia productiva, mentre son fill es
dedicava a “anar a risc” en operacions immobiliàries, “quan hi veia moltes
possibilitats d’obtenir els permisos corresponents per endegar-les”. Ai
Savalls... que n’ets de passerell... treballant? Poc que la tindràs pas mai la
col·lecció de Ferraris.
