Som pobres de solemnitat

Amics i amigues, millor un cop sec: som pobres. Estem arruïnats i ho estarem durant molts anys.

No hi ha un duro, els bancs no n’hi posen perquè entre els que tenen i els que els hem regalat quasi no els donen per tapar el forat que han provocat entre els partits dinàstics i els seus brillants executius.

No us ho diran pas. Ni els polítics actuals, ni els mitjans de comunicació, ni els agents socials. Però som pobres i haurem de refer tots els pactes socials de soca-rel. L’estat del benestar que creiem haver construït no ens el podem pagar. I tant important com conèixer els perquès, buscar responsabilitats, castigar-ne els culpables, legislar per tal que no torni a passar... ho és asseure’ns a discutir on prioritzem, on haurem de fer un esforç, i de quines coses ens podem acomiadar durant vint-i-cinc anys com a mínim. I ho hem de fer els ciutadans, perquè si ho deixem en mans dels partits actuals ja sabem qui ho pagarà –nosaltres- i el que no retallaran. No són males persones en la seva vida privada, fins i tot els emparen ideals justos sobre el paper, però qui té el cul llogat no seu quan vol.

La realitat es que el govern espanyol menteix quan diu que... bé, ras i curt el govern espanyol menteix amb tot el que tingui a veure amb la crisi. No contents amb això ens collen a impostos. Per si no fos prou ara retallaran les pensions. No us ho creieu? Doneu-los 6 mesos. Insisteixen a dir que cada cop hi ha menys acomiadaments... però quina barra! Les empreses que han sobreviscut la clatellada 2008-2013 és varen aprimar fins a la inanició per a sobreviure en un entorn de caiguda general del consum i tancament del crèdit. Les que varen poder acomiadar –en molts casos a la petita i mitjana empresa amb el dolor personal d’haver de fotre fora amics o familiars- sense endeutar-se més per fer-ho han reduït la seva activitat sota l’estratègia del qui dia passa any empeny i a veure si venem a nous mercats. Però contractar més gent? Com voleu que ho facin? Salaris congelats, empresaris i treballadors agafats de la maneta, i un ciri a Sant Pancraç.

El nou atur és producte de tancaments de negocis, deslocalitzacions i eres de grans companyies. Les empreses de la gent normal, si els sobrava greix, o podien seguir obertes amb menys gent ja han fet tots els acomiadaments que podien. Ras i curt: no és possible acomiadar més sense fer mal al negoci, per això hi ha menys gent enviada al desori de l’atur. Coi de ministres!
 

Els governs, el d’aquí i el de Mordor, esperen sortir de la crisi escurant les butxaques dels ciutadans per pagar el deute que han generat ells i els seus amics als consells d’administració. Això és una veritat de caire absolut, ho sento. Pretenen maquillar les dades macroeconòmiques prou com per entabanar inversors estrangers que muntin qualsevol negoci que els faci reduir les xifres d’atur i passar per pròcers de la Pàtria i mestres de l’economia mundial. I per tal de fer-ho ens vendran que renunciem als drets laborals o socials que es varen currar els nostres pares i avis –sento dir-ho, no els sindicalistes que el dia 1 de maig seran al darrera els megàfons-. I això NO passarà.

Esteu asseguts? Bé... apunteu-vos-ho: les grans companyies multinacionals mai més, mai més de la vida, tornaran a generar grans centres de producció de baix cost i plantilla llarga al primer món. Mai més. Es a dir que en Rajoy ja pot anar esperant. Petits centres de desenvolupament de negoci d’alta qualificació i molt valor afegit? I tant! Per això cal formar als nostres estudiants que és una de les coses que han deixat de fer els partits aquests amb tal de salvar-li el cul al seu modus operandi, el seu sistema. Ni una, ni una... es què per Déu! Ni una punyetera acció en favor de la reactivació del mercat de treball!!! I la reforma laboral no qualifica en aquest aspecte, sembla... oi?

La recuperació passa per entendre que hem de ser capaços de formar-nos en l’autoocupació, en feines de alt valor afegit, col·laborant d’empresa a empresa de manera líquida, oberta i honesta, buscant sinèrgies. La millor notícia pel PIB finès va ser la fallida de Nokia, els finesos varen deixar de sospirar per un despatx al a multinacional dels mòbils i varen endegar el camí de la petita i mitjana empresa, diversificant el risc i creant una economia més sòlida. I això es fa només recordant-se de la petita i mitjana empresa a l’hora de fer inspeccions fiscals? Cosint-les a impostos... que van a parar als bancs que els neguen el crèdit? Però que no hi ha ningú més que vegi aquesta actitud estúpida per part dels governs? Això si que és fer-se un Florian!

Si a aquesta emboscada que li fa l’estat al teixit productiu de titularitat catalana li afegim la confusió de funcionaris i sindicats a l’hora de buscar solucions... millor pleguem.
Que no companys... que no, que no, i que no! Que ja podeu cridar contra les retallades, que ja podeu demanar el que vulgueu. Els treballadors que sortireu al carrer l’1 de maig, o canvieu de manual per entendre la realitat i us poseu a treballar al costat dels empresaris –no de les patronals existents, però em temo que tampoc amb els sindicats que teniu- o la misèria durarà dècades. Som pobres! Tots! S’ho han gastat, polit, Kapput, Fo-ma-re, finita la historia, que no us heu assabentat encara?

Si a la gepa se’ns hi munten a més a més els corruptes, els defraudadors i la societat espanyola incapaç de modernitzar les seves estructures productives amb tota la pasta que els hem regalat a cop d’espoli... ja em direu! La primera de les primeres decisions que hem de dur a terme és l’emancipació d’aquesta sangonera dita Espanya. Molt bé... i després?

Doncs tard o d’hora, els catalans haurem d’asseure’ns i fer números. Possiblement haurem d’acabar amb l’escola concertada, qui vulgui triar els amics del nano que s’ho pagui. Probablement haurà d’haver una línia de tall entre la sanitat que es pot permetre la pública i la que no, si volem que la que si ens podem permetre segueixi essent universal i gratuïta. Segurament si els mossos no arriben a tot caldrà reactivar el sometent. No ho sé nois i noies. Parlem-ne, però caldrà fer-ho sense apriorismes i assumint que som el que som, pobres de solemnitat.

Admirada Pilar, deixa els llibreters en pau

Aquest Sant Jordi ens ha deixat dues golejades. Una la que ha provocat el despertar dels fantasmes futbolístics d’Atenes; i l’altre la de edicions La Campana amb la novel·lassa d’Albert Sànchez Pinyol, Victus, als mascles dominants del món editorial, malgrat el publireportatge i rentada de cara al Lara que l’amic Godó li feia a la Vanguardia.

Victus ha arrasat perquè pels catalans és una novel·la a l’alçada de Guerra i Pau pels russos, o de Allò que el vent s’endugué pels americans. La gent ho ha entès així quan l'ha llegida, i boca a orella, escampant la taca d’oli, intentant no revelar-ne el contingut, els lectors han fet gran Victus, perquè s’ho mereix, i paga la pena ser aquell que la recomana a la següent persona que el llegirà.

Que l’èxit de l’obra d’en Sànchez Pinyol vingui de la mà de la minúscula editorial La Campana, que de petita que és recorda el pare d’en Nemo nedant envoltat de taurons, sembla un miracle, però no ho és. Em vaig haver de sentir a dir que la majoria de les recomanacions que havia fet en aquest blog eren de l’editorial de la Isabel Martí, de La Campana. Doncs... què voleu que us digui? Considerant que només llencen mitja dotzena de títols al mercat l’any, serà que fan bé la seva feina, de la qual cosa me’n congratulo efusivament que jo també nedo en un mar ple de peixos més grossos que jo.

Dit això, anem a pel que us volia aclarir. Dins d’aquest marasme de xifres i llistes dels més venuts va sortir la veu histèrica de la Pilar Rahola dient bestieses del tipus –i cito de memòria- “una fa una novel·la, i pel sol fet de sortir a la tele queda estigmatitzada com a mediàtica per un grapat de llibreters. Qui són ells per atorgar qualificacions i fer llistes? Això de separar les coses d’aquesta manera sempre acaba malament”.

Ai Pilar... reina... Per molt que a voltes penso que exerceixes de metadona del independentisme de la classe mitjana llegida, i que potser hauríem de passar a l’acció en comptes de marejar tant la perdiu, acostumo a compartir els teus posicionaments. A admirar-ne les teves argumentacions. Destries com ningú més ho fa el gra de la palla. Gires l’objecte de discussió fins a revelar on rau veritablement el problema. Chapeau! Comparteixo temes Israel, jihadisme, violència de gènere, masclisme camuflat... fins i tot em vas encomanar, breument, el teu amour fou pel rei Artur. Però el dia del Sant Patró de les armes catalanes la vas vessar, directament.   

No tens raó. Ja sé que vaig contracorrent i que és molt millor dir que tal i Pasqual i que has escrit una novel·la i que no és un llibre mediàtic i bla bla bla. Però es que això és mentida, per molt que la casta de palmeros del micròfon t’hagi donat la raó i t’hagi rigut gracietes i exabruptes. Segurament ningú no estarà d’acord amb això que escric, i tu menys, però essent com ets una dona d’intel·ligència privilegiada, si mai no llegeixes aquest escrit, potser et faré dubtar.

No podem plorar anys i panys que Sant Jordi és una festa del llibre desnaturalitzada, que ja no compta el contingut, la qualitat, l’art en la literatura o el rigor en la no ficció, i protestar quan el gremi de llibreters intenta dir les coses pel seu nom i atribuir a cada llibre una llista en funció del seu “modus comercialitzanti”. I el que és pitjor, Pilar, això ho hauries de saber, i m’explico.

Els grans taurons de l’edició amb qui tenen el perill de nedar editorials com La Campana, A contra vent, o Quaderns Crema –per dir algunes de les independents- són una màquina de llençar novetats al mercat. Parlo de desenes de milers de títols l’any, i per Sant Jordi ja us ho podeu imaginar. Els llibres tenen unes finestres d’oportunitat petites, ínfimes, inexistents... al taulell de novetats no és que hi hagi garrotades... és la guerra dels reponedors, dels comercials que amaguen les novetats dels altres sota la taula, de les trucades per telèfon demanant que posin aquest o aquell altre llibre més o menys visible, el nostre i no el de la competència.

Ja no us parlo de les punyalades als mitjans de comunicació. Editorials entortolligades amb diaris, autors amb televisions, grups de comunicació amb grups de distribució... i al final de l’espectacle, el que és el veritable carrer de la llei de l’embut: el prescriptor totèmic, el periodista, el crític literari a sou, que sap que qui paga mana, i que haig de parlar bé d’aquest tant si com no, i ignorar aquest altre mentre pugui i la cosa no esdevingui escandalosa, que amb el pa no s’hi juga. Les coses funcionen així, d’aquí el mèrit de les editorials petites, que només disposen de la qualitat de l’obra i el seu ull clínic per triar el què editar.

I és en aquest context d’hipocresia que els llibreters donen un pas endavant i separen autors i llibres en funció de si són mediàtics o no. I tu Pilar t’enfurismes quan veus El carrer de l’embut –que jo recomano- reduïda d’obra literària a competència del llibre de la Teresa Campos. I tens raó, perquè no és el mateix. Però hauries de posar-te l’uniforme de la Rahola que tant ens agrada, i destriar també aquí el gra de la palla, i girar l’objecte de discussió fins que la cosa tingui sentit, i no ho has fet perquè t’han trepitjat l’ull de poll i els llibreters no saben amb qui se les heuen...

 Llençar una cinquantena de llibres al mercat en dues setmanes es feina feixuga fins i tot pels taurons de l’edició, els seus departaments de marketing van de cul per diferenciar una cosa d’un altre i per trobar raons que justifiquin la venda, la seva lluita per la visibilitat al taulell, els millors horaris per les millors firmes. És una punyetera industria que busca el col·lapse de la competència, de l’enemic, a cop de resmes de paper impreses i de repartiment de calers. I ho dic perquè hi he treballat en aquest circ, hi he col·laborat, penitentia agite!

Pilar, admirada Pilar, en aquest exercici de trobar discriminants de marketing que diferenciïn un llibre dels demés per la diada de Sant Jordi, sospito, em temo, n’estic pràcticament segur, que en l’argumentari de venda, la teva pròpia editorial feia més esment a la teva rellevància pública que de la qualitat de la teva novel·la. Em jugo un dinar a que es per aquí per on plora la criatura. I tu ho hauries intuït si no t’hagueres encès i la vehemència del teu justificadíssim amor pel llibre no t’hagués matat l’enteniment. El problema és que les grans editorials fa temps que han deixat d’editar per passar a intercanviar paper tacat per peles al banc, una industria de milhomes i pinxos de barri, que miren el compte de resultats i no tant la necessitat de fer un llibre o no. Saben que de venda n’hi haurà... s’acabi per llegir el llibre o no, i que si decoren el full de novetats de El carrer de l’embut amb la Rahola més televisiva tindrà més sortida. Pensa-hi Pilar, i deixa els llibreters en pau.