Que se'ns mori en Jaume Vallcorba és una putada

En un país on el qualificatiu d’intel·lectual ha quedat repartit entre una patuleia d’indocumentats amiguets del poder, que se’ns mori en Jaume Vallcorba és una putada. Ja sabeu, els qui em coneixeu, i els que m’heu llegit una miqueta, que soc un arrogant insuportable i que em penso que en se més de tot i que tothom. Bé, en Jaume Vallcorba va ser una de les poques persones que em va cridar l’alto i em va renyar per burro, ignorant i poc llegit, i tenia raó i loi ho vaig agrair.

He tingut la dissort professional de treballar per a Mordor uns quants anys. El Grupo editorial aquest que vol marxar a Cuenca si els catalans ens passem de rosca, i ja sabeu de qui parlo. Aquest fet em va posar en contacte amb un munt d’editors, editorialets i manillars de bicicleta. Gent inculta, fàtua, atemorida pel mercat i la crítica. Gent incapaç de fer res fora del guió, però capaç de vomitar entre tots cent novetats editorials al mes, per fer anar el monstre. Afortunadament, la feina també m’ha donat el plaer de conèixer dos editors de raça, en Jaume Vallcorba i la Isabel Martí.

A les cultures, així pel broc gros, els hi calen referents per a navegar en la foscor de l’estultícia generalitzada de l’opinió i els continguts publicats industrialment. Si la Isabel Martí representa l’edició del cor, de l’estomac, de la visió de trobar on ningú no mira una joia que ens faci veure el món de forma diferent, en Vallcorba era l’humanista que publicava els llibres que un cop llegits ens feia saber on i què som, i d’on venim. Si ella es qui ens revela amb els seus llibres tot allò que és nou i que ens regira el cap, ell triava i cuidava els textos que ens explicaven qui som. I penseu, si us plau, per un moment... això que fan és extraordinàriament fotut de fer.

Si heu seguit aquest bloc, sabreu que llegeixo llibres. Normalment no llegeixo ficció, més enllà dels que tenen a veure amb la meva activitat professional –al revés que la resta de mortals, val a dir-, i si regireu els posts que faig al voltant de Sant Jordi veureu com em van impactar, i parlo de memòria, la lectura de les “Memorias de ultratumba” de Chateaubriand, els “Reportajes de la historia” dels Riquer, i l’imprescindible “El mundo de ayer” de Zweig, tots ells del segell en castellà d’en Vallcorba: Acantilado. De fet, si regiro la biblioteca, compro no ficció en castellà d’en Jaume, i no ficció en català de la Isabel. Curiós, si més no, no admiro en Vallcorba per haver editat en Monzó o en Pàmies, les quals obres desconec i tristament seguiré desconeixent, que no tinc temps de tot, i el temps aquí a la vida és qui mana, oi?

Sempre que puc intento anar a l’arrel de tot. Ja us he dit que no m’estic per tonteries. I he arribat a una petita conclusió: l’única cosa que és innegociable i que sempre ens manca és temps. Fixeu-vos si és veritat que la humanitat, darrerament, a part de seguir matant-nos els uns els altres fa una segona cosa: intentar perllongar la nostra estància en aquest món el màxim de temps possible. Investiguem per allargar la vida, sobretot la dels rics, i només tinc consciència que hi hagi dues dreceres per saltar-nos etapes i gaudir del temps que ens tocarà estar per aquí: el primer factor es sabut i conegut, els diners; el segon ja és més fotut de destriar: son els llibres drecera, els que ens estalvien aprofundir a les palpentes en la foscor de la realitat guanyant temps al temps a l’hora d’endevinar el que s’amaga al darrera l’horitzó, allà on neix l’arc de Sant Martí. Els llibres dels secrets revelats per part d’autors que han esmerçat els seu temps aquí, a la vida, a la recerca del que ells han vist una mica més enllà del camí que no tindré temps d’agafar per mi mateix. Aquests autors, i aquests llibres eren els que editava en Vallcorba. I ara a mi se’m farà tot més difícil, perquè la parca s’ha endut una de les meves dues crosses per fer el meu camí amb criteri, acompanyat de les certeses i les seguretats heretades de l’esforç editorial d’aquest monstre del humanisme que ahir ens va deixar. Tot serà més complicat, menys senzill i més perillós, sense el regal vital dels seus llibres. Isabel, cuida’t.