Vaig tenir ocasió fa poc d’assistir a un acte de
responsabilitat nacional: la conferència que un patriota de nom Pol Molas ens
va oferir en torn de la política de seguretat i defensa que hauria de preveure
i establir la cada cop més propera República Catalana. En Pol m’honora amb la
seva amistat i em va demanar que fes una reflexió sobre la seva ponència. Lluny
de voler esmenar res del que en essència es va exposar –no soc cap expert en
polítiques de seguretat i intel·ligència-, si que m’agradaria donar el meu punt
de vista sobre alguns aspectes en referència a les Forces Armades que només es
varen sobrevolar al llarg de la conferència.
Tot està
per fer
El nacionalisme català, fins i tot des de la voluntat
independentista, defuig aquesta qüestió com si Catalunya pogués renunciar a
defensar els seus interessos i la seva supervivència. Com si els catalans, pel
fet de ser-ho, no tinguéssim enemics, com si ningú pretengués perjudicar les
nostres propietats, negocis, cultura, manera de fer, seguretat, democràcia, o
institucions pel sol fet d’haver nascut en aquest racó de la mediterrània. Tot
això adobat d’un complex d’inferioritat segons el qual els catalans d’això ni
en sabem ni en sabrem, que som un poble on hi ha triomfat la cultura per la Pau
i la solidaritat i que subornant als enemics ens deixaran en pau. Aquesta mena
de mentalitat, sempre es preludi de la desaparició de la nació que s’enganya a
si mateixa d’aquesta manera, la història es tossuda, ens agradi o no.
Hi ha un corrent de pensament força superficial a casa
nostra que confon Forces Armades amb Exèrcit espanyol. Es normal, portem
lligats als esdeveniments militars dels veïns de l’altiplà, d’una manera o
altre, des de l’alba dels temps. Ara lluitant colze a colze amb ells, ara
lluitant contra ells, i per acabar-ho d’adobar el record recent d’una guerra
civil i un servei militar obligatori que res tenia de “servei d’armes” i encara
menys de “militar” tret de la immersió forçosa en la cultura casernària típica
dels exèrcits jerarquitzats per escalafó i de conscripció universal. Es lògic
doncs que molta gent senti certa urticària quan parlem de la necessitat de
crear un exèrcit català, per tant la primera tasca a endegar pels qui estimem
el país alhora que hem sentit una vocació natural per la milícia es explicar
que els exèrcits dels països son una extensió de la seva forma de veure el món,
i que el nostre ens farà sentir orgullosos per la seva formulació expressada en
una doctrina que respongui als nostres valors, i per la seva formació
traslladada en efectivitat. Tot està per fer, per tant, tot es possible si no
la vessem.
L’ànima
del país
Mireu us deia que els exèrcits son reflex de les societats.
Com passa amb la majoria de les institucions que cada nació es construeix, no
es que siguin especials. Exemples? La segona guerra mundial la va guanyar la
combinatòria de tres elements que conformen la definició dels tres països que
varen tirar del carro: Potència de foc americana, sang russa i tenacitat
britànica. Sense algun d’aquests aspectes hagués guanyat l’aspecte academicista
prussià i l’honor japonès. Pels coneixedors de la història del segle XX no serà
cap secret, als qui no us hagi interessat el conflicte haureu de fer un acte de
Fe.
Dit això anem més endins de les característiques dels
exèrcits vencedors. Els EEUU,inicialment, varen crear un exèrcit similar al
britànic que havien derrotat a la seva guerra per la independència: petit i
professional i amb una marina amb pressupost. La seva història econòmica i la
guerra civil americana els va portar a descobrir el que es essencialment “seu”:
la capacitat industrial (en te moltes altres de característiques, com el de
l’adaptabilitat al medi, però això no es una tesi doctoral, només en parlo a
tall d’exemple) per posar un canó més que l’altre a primera línia. M’enfonses
un vaixell? En construeixo cinc de nous. Potència de foc filla de la seva
capacitat industrial. Think big.
Doctrina americana.
Rússia es molt gran i hi ha molts de russos. Molts de russos
a Rússia, diuen. La seva història farcida de tirans als quals no els importava
en absolut la vida dels seus súbdits va tenir per conseqüència un enorme
exèrcit de recluta obligatòria, que mai ha aixecat les armes contra la població
–val a dir-ho- perquè representen l’essència de la Ròdina –la pàtria-, la
humanitat que sobreviu en un entorn hostil i que defensa el seu territori a
mort, malgrat als seus caps no els importi perdre un milió d’homes més. Sang
russa, es calcula que vora 20 milions de morts a la segona guerra mundial. Al
Tsar o a Stalin tant se’ls en fotia. Doctrina russa.
Tenacitat britànica, un punt clau. Una nació que no te amics
sinó interessos, però que la història ha fet que portin guanyant pràcticament
totes les guerres des del segle XV –això dels USA no compte que els colons eren
britànics “equivocats”-. Gran Bretanya es capaç de fer-li l’harakiri al seu
Imperi esmerçant més del que podia en recursos i vides en la victòria contra el
nazisme, perquè sabia que si guanyaven els alemanys passarien a ser una
potència colonial, naval sense pes al continent. Un exèrcit petit que no vol
tenir baixes, amb una indústria i una tecnologia adaptada al fet de vendre cara
la pell de cadascun dels seus soldats i mariners... i una diplomàcia i uns
serveis d’intel·ligència que guanyen les guerres evitant-les o fent que les
lluiten altres per a ells. Doctrina britànica.
Espanya
I els espanyols? Quina doctrina tenen? Doncs mireu... la que
té el país. No vull entrar en els episodis de valor personal dels exercits
espanyols, allò de “que buen pueblo si
tuviese buen señor” no es precisament nou. La pròpia desesperació i
fatalitat de la història de les classes populars de la pell de brau acosta la
moral de la tropa a la dels russos, comparteixen el fet que la vida dels
soldats no ha estat mai gaire important pels comandaments i també que es tant
fotut caure presoner dels espanyols com dels russos –millor que t’enxampin
britànics o americans-, doncs la tropa enemiga i desarmada acostuma a pagar les
conseqüències de les privacions del recluta a la força –es digui López o
Ivanovitx-.
El paradigma de l’ànima militar espanyola son les campanyes
al Rif a primers del segle XX.
El desastre d’Annual es el cim vergonyós que en retrata el
moll de l’os. Els espanyols, avancen subornant les tribus rifenyes en una
competició pel prestigi internacional en contra dels interessos francesos al
Marroc –prestigi i fatxenderia, dos cares de la mateixa moneda-; els soldats
son de lleva i sense entrenament, mal vestits i calçats. Per a sobreviure
soldats i oficials es dediquen a vendre armament i munició als rifenys. Avancen
deixant al darrera petits blocaos mal dissenyats, sense forma d’obtenir aigua
fàcilment, tot improvisat –manca de previsió i de cura pel benestar de la
tropa-. Quan el General Silvestre ocupa Annual rep un telegrama de l’avi de
Juan Carlos de Botswana on li diu: “Olé
tus cojones”.
De sobte... tot cau com un castell de cartes. Els rifenys
inicien un atac i una persecució que destruirà les forces espanyoles –més de
vuit mil homes segons els historiadors-. No es diferent a altres batalles
perdudes per europeus en altres campanyes africanes –els italians a Etiòpia, o
els britànics a terres Zulús- el que la fa diferent son els episodis
ignominiosos en els quals els oficials rendeixen els blocaos als rifenys, paguen una quantitat de pessetes per salvar la
pell... i la moreria extermina a ganivet als seus soldats mentre ells es
salven. Uns fets que varen passar a pràcticament totes les posicions, amb
algunes excepcions heroiques que no venen al cas –us recomano el llibre de Juan
Pando sobre els fets-. La doctrina espanyola es la d’estirar més el braç que la
màniga de manera xul·lesca, sense importar el que li passi a la tropa i quan
tot es perdut pagar rescat pels comandaments. No em direu que no es un calc de
Bankia, oi?
L’altre cara de la doctrina militar espanyola, menys amable,
es la del abusananos. Anar poc a poc
sometent tot el Rif, utilitzant armament químic des de l’aire, arrasant
collites, maltractant els presoners i enfrontant tecnologia i superioritat de
foc pas a pas, poble a poble, massacrant civils i combatents i contravenint
qualsevol regla moral, i la guerra civil no en queda al marge del malson. No hi
ha res pitjor que una bèstia ferida en l’orgull, sobretot si aquesta te un
injust alt concepte de sí mateixa. Compte que tenen molta mala llet. Doctrina
espanyola.
Doctrina
catalana
I aquí es on volia arribar. Si l’exèrcit es l’expressió dels
valors de una societat, com hauria de ser el nostre? Jo en tinc algunes idees
derivades de com interpreto la nostra història i la nostra societat. Potser
m’equivoco, potser no.
Sent com som demogràficament petits la vida d’un soldat
ensinistrat es encara més preciosa que pel sol fet de ser un fill, un marit o
un pare.
Tenint com tenim una indústria i unes universitats potents,
el perfil tecnològic caldria que correspongués proporcionalment al nostre lloc
al primer món, dotant els nostres homes d’un equipament a l’avantguarda del
nostre entorn immediat.
Aquests dos aspectes estan fora de discussió, calen unes
forces armades potser petites, però amb un alt grau de professionalitat –que
acostuma a ser sinònim de minimització de les baixes-. Inspiració britànica
doncs –que curiosament també es un país de botiguers-.
Això em fa coincidir amb en Pol Molas de la necessitat de la
creació d’unitats de dimensió brigada altament mòbils i tecnificades, no cal
tenir una colla de generals panxuts decidint coses al despatx més enllà d’un
estat major petitet, fer un exèrcit de nova planta representa no haver de
portar a la gepa la política d’escalafó i privilegis d’altres països de
l’entorn –no només Espanya es així, no us penséssiu pas-. Al nostre exèrcit el
general de brigada ha de poder fer el mateix que la tropa. Com a la doctrina
israeliana.
Pel que fa a la història, els combatents catalans han estat
íntimament lligats al seu territori. Des dels miquelets, als cabdills carlins i
al sometent. Crec que la territorialització de la reserva armada nacional, de
petites unitats voluntàries de base comarcal, fora una força d’actuació de
protecció civil i rural molt útil, que aproparia les Forces Armades a la
quotidianitat i que es constituiria en un bon embrió de suboficials per temps
de crisi.
I pel que fa a la societat jo no puc entendre la creació de
les nostres Forces Armades apart de la construcció de la resta de la nova
administració. Els catalans construïm les nostres institucions de manera que no
sigui impossible entrar-hi, som terra de promissió i d’ascensor social, cal no
oblidar-ho. L’exèrcit català ha de néixer amb una voluntat de ser proper a la
societat, i de servir com a eina de formació personal i professional. La
civilitat, el servei públic, de l’exèrcit no hauria de deslligar-se de la
preparació dels altres alts càrrecs de l’administració pública catalana. Per
tant, els estudis superiors de funcionariat civil haurien de compartir aules i
temaris amb alguns dels aspectes de la formació dels nostres militars. Fent que
l’exèrcit no sigui una casta apart, entortolligant-lo amb la gestió civil de
l’estat, no formant guetos d’antuvi. Donant la millor formació a tots aquells
catalans que vulguin abraçar la carrera militar, tractant-los com el que son i
han de ser, homes i dones al servei dels catalans, de la República. Doctrina
d’administració pública francesa amb un toc de Tucídides: “La nació que separa els seus militars dels seus pensadors tindrà les
seves lleis fetes per covards i les seves guerres dirigides per estúpids”.
Engrescador, oi? Doncs... som-hi, que ja falta menys. Bona
feina Pol!