Patriotisme i Viquipèdia

Patriotisme. Com pot fer tanta por una paraula? Quan hom defineix les seves intencions públiques com les d’un patriota, normalment ha de suportar la befa o les mirades condescendents dels tertulians. En una societat amb la gent sedada pel show business i l’esport, deprimida per la crisi i espantada pel terrorisme global, les persones que aixequen el dit tot dient “hem de defensar la pàtria i penso treballar en aquest sentit” reben com a resposta el somriure cínic dels qui han claudicat de la seva responsabilitat en vers la seva gent, a tot estirar un “no t’hi emboliquis” amical pronunciat des de la por, o sovint un retret vergonyós contra l’ús del patriotisme com a valor, per tronat, antic, provincià, romàntic, irreal, o perillós.

Ho portem clavat a foc als tendrums. Ja ho deia el meu pare, “quants de morts han provocat les pàtries, les religions i les grans causes!”. Els catalans tenim dibuixat un quadre desolador en referència a les conseqüències que ens ha regalat la història cada cop que ens hem posat dempeus com a nació des que suportem Castella a la gepa. Ho portem escrit a l’ànima en forma de Decret de Nova Planta, de General Batet el 6 d’octubre, o de Formación del Espíritu Nacional a les escoles. I amaguem l’ou fent passar els dies empenyent els anys a base de jocs florals i onzes de setembre, sardanes i castells, omniums i plataformes, Barça i Obrint pas, que fan molt de servei i ens recorden qui som, mantenen la flama, però malauradament ens endormisquen i ens fan porucs a l’hora del testimoniatge. Els falsos antídots ens obnubilen però no ens asserenen.

Mireu... la viquipèdia la carrega el diable, hores d’ara ja ho sabem, però es curiós llegir-hi les entrades sobre un mateix concepte en aquells idiomes que coneixem. Fixeu-vos en les definicions de patriotisme.

Pels espanyols “es el sentimiento que tiene un ser humano por la tierra natal o adoptiva a la que se siente ligado por unos determinados valores, cultura, historia y afectos. Es el equivalente colectivo al orgullo que siente una persona por pertenecer a una familia o también a una nación”. Sentiment i valors.

A la França “Le patriotisme est un sentiment d'appartenance, d'amour et de dévouement envers un pays, la patrie, qui renforce l'alliance selon des valeurs communes”. Devoció i aliança en els valors comuns.

Els portuguesos? “Patriotismo é o espírito de solidariedade entre pessoas que tenham interesses comuns, constituindo um Estado, e que, ao viver sob mesmas leis, as respeitem com ânimo maior que o ânimo que empregam na defesa de interesses, ambições e avarezas particulares”. Respecte als interessos comuns pel damunt de les ambicions particulars.

Als anglòfons hi veuen “a devotion to one's country, excluding differences caused by the dependencies of the term's meaning upon context, geography and philosophy”. Devoció per sobre de contextos històrics. I ens recorden que “ultimately from Greek πατριώτης (patriōtēs) "countryman", from πατρίς, fatherland”. La terra dels pares.

A la viquipèdia en català l’entrada patriotisme no existeix, i la de Pàtria se la treu de sobre de manera asèptica: “La Pàtria ve determinada per la nació o unitat històrico-cultural amb la qual se senten identificats els que han nascut en una col·lectivitat o en formen part”. I ens remet tímidament al lema original dels Jocs Florals, quan encara teníem amor propi: “Els lema dels Jocs Florals era "Pàtria, fe i amor". El concepte de pàtria referma la personalitat d'un país. Sovint, els seus habitants veuen en la seva llengua el símbol més important d'identitat nacional”. De puntetes i que no se’ns noti. Es pot saber que collons ens passa a tots plegats?

Al patriotisme li correspon doncs alguns valors com la devoció, la família, la solidaritat, l’aliança en els valors. Sense aquest pal de paller moral, com voleu que hi hagi esperit de sacrifici per trobar una sortida digna per Catalunya davant l’ofensiva espanyola que patim i patirem? De fet, com podem sortir de la crisi sense ajudar-nos els uns als altres? Ens volen dividits i faran tot el possible perquè la cosa segueixi com fins ara, els uns i els altres, fins que ens enfonsem en la foscor que la història te reservada als pobles que no es varen unir per superar les dificultats.

Es cert que es difícil mantenir el cap ben alt quan ens consta que vivim en un sistema corrupte i en una democràcia de fireta. Però això es raó suficient com per que ens faci vergonya ser qui som i anar plegats a buscar el futur dels nostres fills? L’amor a la pàtria, el patriotisme, no ens hauria de fer por, ans al contrari, perquè es la solució al nostre desori. Quan veig els retrets que ens fem entre els que volem construir una Catalunya lliure, per tal que els nostres fills la puguin estimar com la terra dels seus pares, m’envaeix una fúria que no goso deslliurar en aquest bloc. Però us ho adverteixo, si els qui es consideren dignes de ser escollits per a liderar el poble cap a la llibertat segueixen posant “as suas ambições e avarezas particulares” pel davant de la Pàtria, a mi em trobaran, perquè no he llegit enlloc que un dels valors essencials del patriotisme sigui la paciència, i d’aquesta gairebé no me’n queda. Aviso.