Un país nou

La reacció espanyola a l’últim intent de reformar la pell de brau per part del catalanisme polític, anomenat Pacte Fiscal, ja ha rebut les clatellades pertinents de la dreta i de l’esquerra de l’altiplà. Ells si que saben despertar unanimitats patriòtiques! De La Razón al País, passant per Izquierda Unida, els espanyols ho tenen clar: som petits, esquifits, una colònia malversadora que pretén una bestiesa irracional com gestionar els recursos fruit del seu esforç. I amb aquests encara pretenen federar-se en Pere Navarro i els seus mariachis?

Ja fa dies que us dic que la meva intenció es la de deixar de queixar-me dels espanyols i passar a fer propostes en positiu pels catalans. Per tant, un cop constatat que els d’allà no volen que els reformem –es que som pesadets, eh?- anem a preparar-nos per a gestionar el que ens vindrà a sobre quan assolim finalment la independència, que no es poc.

Fa poques setmanes, m’explicava en Ramon Carner del CCN que quan parlava amb potanegres de la “societat civil” de la patronal –aprofito per preguntar on collons reparteixen els carnets de membre del club?- la resposta a totes les cabòries d’aquesta colla de tebis era el Pacte Fiscal. El Grial, la resposta, la gran solució! En Ramon i jo ens miràvem l’un a l’altre i ens dèiem: “I s’ho creuen això?”. Es veu que si, però amb el “no” que s’albira només hi haurà dos camins possibles: o be una marejada de perdiu d’un parell d’anys a l’espera que la senyora Merkel decideixi que els espanyols ja han purgat els seus pecats i ens tregui del fons del pou, o la independència. A mi em sembla, hores d’ara, que la ciutadania catalana creu que es més realista la segona opció –que fort, oi?-.

Així estem, i arribats a aquest extrem caldrà plantejar-nos fer pedagogia a casa. Si, si... per fi! En comptes d’anar a seure amb un grapat d’espanyols a pregar-los que es converteixin al federalisme o al plurinacionalisme –es que som el que no hi ha-, els catalans ens haurem de reunir per tal de convèncer els que dubten del món que podem guanyar pels nostres fills, per discutir els paranys i els errors a evitar, com entomar el xoc de trens perquè no prenguem mal i per decidir com estructurarem una República Catalana moderna, justa i amb futur.

Perquè aquests son els tres eixos que hem de pactar entre nosaltres:

La modernitat d’un estat amb una administració pública que ens podem pagar; amb servidors públics preparats i ben retribuïts, amb una llei electoral que eviti la partitocràcia, garanteixi la representativitat i no oblidi el territori; un finançament dels partits que permeti que aquests puguin pagar-se les campanyes sense deixar de ser honestos; amb una separació de poders diàfana; uns agents socials independents que aportin solucions i modulin amb seny justícia social i viabilitat empresarial; una inversió en investigació que sigui l’enveja del nostre entorn, perquè o innovem i fem patents d’obediència catalana o acabarem tots tenint cura de jubilats protestants; i una legislació, un tractament fiscal, que impulsi als nostres bancs i caixes a invertir en la creació d’empreses, en la potenciació dels emprenedors, en comptes de seguir deixant quartos als qui ja en tenen.

Un pacte per la justícia social que haurem d’establir entre tots, que inclogui pensions i subsidis d’atur, de dependència, i les discriminacions positives que siguin necessàries. I aquí hi poso la situació del català, baldat de tant rebre galetes per part dels seus enemics. Una legislació que acompanyi els immigrants cap a la seva integració, a la seva acceptació de les normes culturals que ens defineixen, ajudant-los a compartir-les i a entendre que si be Catalunya es terra de pas i promissió des de la nit dels temps, no estem disposats a perdre la nostra identitat. La dignificació del fet de contribuir amb impostos al benestar general, la satisfacció de saber que hi ha controls públics perquè no desapareguin dins les butxaques de ningú, fent de la solidaritat motiu d’orgull ciutadà i no xacra de submissió.

Posarem entre tots les bases d’un país amb futur. Quan parlem d’un país nou hem d’entendre les possibilitats que s’obren davant nostre. Que hi ha un camí per afavorir l’economia del bé comú d’arrel europea? Treballem per afavorir que les empreses catalanes siguin un model de gestió amb consciència social alhora que competitives, tenim un teixit productiu de petita i mitjana empresa que fàcilment podrien acceptar aquest repte. Que Europa camina cap a una integració fiscal i política? Decidim el que fem amb la nostra sobirania, quines coses volem que ens siguin respectades i quines altres cedim per a construir una nova realitat continental. Però fem-ho nosaltres, sense passar per intermediaris només preocupats a defensar els seus interessos –sovint contraris als nostres-, defensant la marca Catalunya com a model d’excel·lència acadèmica, gastronòmica, de disseny o de la indústria biomèdica..., tant se val, i no la marca que portem enganxada ara al front, la dels futbolistes, els toros, la brillantina, la fatxendaria i la simpatia barroera de dirigents que amb prou feines parlen l’anglès dels apatxes.

Els espanyols ens assenyalen el camí: la recentralització i l’espoli solidari. El Pacte Fiscal neix mort. No cal que ens deixem enlluernar per la política de gestos que veurem a partir d’ara a TV3, als diaris i al Facebook. Començarà la destrucció del PSC com l’hem viscut fins ara, poc a poc aniran caient de la banda del seny separatista els pobles, les comarques, les àrees metropolitanes, els clubs socials, patums i patumetes, barris residencials pijos i cutres, sortiran independentistes de tota la vida de sota les pedres. I jo que me’n alegro, que consti. Però no hem de perdre el món de vista i hem de començar a dibuixar el que voldrem fer. Perquè es l’única manera que la gent trempi i es mulli, però sobretot perquè es una oportunitat daurada de posar entre tots els fonaments d’un país nou, modern, just i amb futur. Val la pena!