Fractures i frustracions

Bon dia catalans. Fa temps que us dic que valdria la pena deixar de queixa’ns i posar fil a l’agulla per a definir com volem que sigui la propera República Catalana. Avui, però, després de sentir les declaracions d’ahir de l’alcalde Trias segons les quals el procés d’independència el que pot provocar es una fractura, utilitzaré el comodí del públic per fer una dels meus darrers macagumconys abans de passar a portar-me bé definitivament.

Els catalans ens queixem de la manca de propostes transversals que ens treguin del forat on som, demanem una mica d’unitat d’acció amb sentit d’estat i de la realitat per part del nostres representants. Ens queixem només per vici, perquè els polítics dels partits que ens han portat fins aquesta situació van pel davant i ens ofereixen una resposta transversal a l’ànsia de solucions que batega al cor de la ciutadania. Els gabinets d’experts en comunicació política dels socialistes, els populars i els convergents segueixen una estratègia comú, en l’esperança de seguir remenant les cireres com han fet al llarg dels darrers trenta anys: repetir, sempre que es tingui ocasió, en els mitjans que el poble ha d’anar amb compte de no demanar la independència, perquè aquesta només ens portarà a la fractura, de no apostar per recuperar autogovern que aquest es el camí de la frustració.

Fractura i frustració, l’Alícia, en Pere, en Xavier, l’Artur, en Quim o en Josep Antoni, tots aquests polítics coincideixen en l’afany de recordar-nos que només ells tenen la solució, que no hem de ser uns eixelebrats, que ells sabran dosificar el pacte, que ells trobaran altres solucions a les coses que “a nosaltres ens importen de debò”. Com sempre, actuen com els capellans de poble del segle XIX, els fidels no entenen perquè han de passar tantes penúries i ells ens diuen que la veritat ens serà revelada només mitjançant l’exercici del seu ministeri i que els camins del Senyor son inescrutables.

Fractura? Que no hi vivim en una societat fracturada? Els hem de recordar les fractures del dia a dia? No es una fractura lingüística que sigui impossible viure només en català a la ciutat de Barcelona, haver de presentar les demandes judicials en castellà per no perdre, que hi hagi una tercera part de les llars del país que mai mirin canals de televisió en català, que sigui pràcticament impossible trobar còmics o jocs o joguines en català, per no parlar del incompliment de la llei del cinema?

No es una fractura social que als patis de les escoles els nens rics juguin a les series de televisió dels canals de pagament i els pobres a les dels canals públics, que els funcionaris responsables vegin el seu prestigi destruït i per la minoria que treu profit de la seva condició de servidor públic, que l’esforç acadèmic dels joves sigui premiat amb una maleta de cartró per anar a fer les amèriques si el seu entorn no el pot col·locar en una feina, que els catalans paguem impostos escandinaus i vulguin que tinguem serveis de Burkina Fasso, que tot l’esforç fiscal caigui sobre la classe mitjana i que les grans fortunes i les grans empreses puguin pagar-se les maneres legals de no pagar un duro?

Quan parlen de fractura ataquen els nostres records més temuts, més primaris, utilitzen la por al disturbi, a les patrulles “del amanecer”, a la guerra civil en definitiva. Ens ensenyen el drap vermell del que va passar fa vuitanta anys perquè posem en marxa els mecanismes de la supervivència mesella pel damunt de tot, tot allò que varem sentir de pares i avis, el “no t’hi emboliquis”. Es tracta d’una amenaça en tota regla que els catalans als quals els quedi una mica de la dignitat, aquella que no hem deixat que gestionin tots aquests personatges patètics de la política, no hem de tolerar. Ens trauran els mirallets de colors: els Balcans, la misèria, els tancs... Es intolerable. En democràcia les minories s’avenen al que diu la majoria, i si tenen una reacció violenta l’estat hi posa ordre. No entenc que els mateixos politics que varen aprovar la espanyolíssima “Ley de Partidos políticos” que va condemnar a l’ostracisme polític i a la persecució policial al món abertzale, facin ara escarafalls a enfrontar-se en un entorn democràtic a una possible insurrecció unionista a Catalunya. Amenaçar amb un escenari de violència a la ciutadania es moralment execrable i l’única cosa que provoca es la fractura que diu voler evitar.

I de les frustracions en voleu parlar, senyors dels partits dinàstics? Imagineu-vos si en som d’immunes a la frustració als catalans que hem superat les que ens heu provocat vosaltres al llarg dels darrers trenta anys! Una transició vergonyosa, un intent de pedagogia sobre la plurinacionalitat d’Espanya fracassada, un discurset sobre el federalisme incapaç de trobar qui l’estimi a Madrid, unes lleis del Parlament que sou incapaços de fer complir, les vostres corrupteles, les vostres corrupcions, un clientelisme polític de cacic de novel·la de Baroja permanent, el 3%, la falsedat de les vostres promeses de fer una punyetera Llei electoral catalana, les vostres menjadores, les vostres canongies... Hem vist amb frustració com ara s’aixequen veus arreu demanant tecnòcrates per sobre dels polítics i de la democràcia, i es comença per demanar un tecnòcrata que posi ordre i s’acaba curiosament amb un militar posant-lo, us heu carregat fins i tot això! I ho heu fet en l’exercici del poder de decisió representatiu que us hem atorgat i que us heu apropiat vitalíciament construint un entrellat d’interessos i de lleis que fan impossible que us fotem fora. Us heu carregat fins i tot l’amor a la democràcia, que Déu n’hi do. Es fastigós que encara tingueu la pretensió de que només vosaltres ens podreu treure d’aquest merder, sobretot que encara us penseu que us queda un mínim de credibilitat, i que ens tingueu per imbècils.

Que l’esperança, l’optimisme i la recerca de un futur millor pels nostres fills poden generar frustració? I tant! Perquè ja us encarregareu vosaltres de carregar-vos la voluntat popular! Per tal de seguir sobrevivint al mig del fangar que es aquest desastre de sistema que heu bastit entre els mitjans de comunicació afins, els bancs de sempre, els empresaris de les concessions i els concursos públics que tapen el vostre saqueig de l’erari públic, i uns agents socials sindicals i patronals que mai mossegaran la mà que els dona de menjar. Frustració dieu? Com us deveu pensar que ens sentim els ciutadans normals veient on ens heu portat gràcies al vostre afany de guanyar eleccions i a la nostra deixadesa –que tot s’ha de dir-?

A veure si us queda clar... senyors del PSC, del PP, de CIU i demés: A mi no em torneu a parlar ni de fractura ni de frustració, en tot cas... si voleu que parlem d’alguna paraula que comenci alb la lletra F us parlaré del vostre fracàs com a gestors i com a representants del poble, fins i tot com a persones. Fa temps que hauríeu d’haver-vos anat a cas la majoria de vosaltres, i ja se que es trist i que no teniu on anar a raure si s’acosta un futur sense menjadores com el senat espanyol, però ves per on ja hi ha 615.600 aturats a Catalunya, per molts que sigueu –que ho sou de molts que viviu del cuento- heu provocat tal desastre ocupacional que les enquestes de població activa ni ho notarien.