Un pas endavant

Això d’aquest bloc s’acaba. Porto quasi cent cinquanta entrades desesperant-me pel que passa, estirant-me dels cabells pel que no passa i denunciant dia si dia també les tifes que ens envolten. Potser que ja n’hi ha prou de plorar i caldria que comences a parlar en positiu. Aquesta serà la meva intenció un cop acabi de fer un repàs a la situació que deixaré enrere un cop tanqui el bloc d’en Savalls.

La setmana va començar amb crits histèrics al Congrés de Diputats, propis dels anys trenta. Menyspreus com el d’aquell diputat i militar de la dreta que va emparar el feixisme avui fa setanta sis anys, segons la qual l’error havia estat “posar clavegueram a les barriades pobres afavorint que els obrers es reprodueixin com a rates”. Aquell “que se jodan” sorgia del mateix sentiment caïnita, en una similar situació de crisi galopant, quina merda de país.

I la setmana acaba amb el President Mas erigint-se al Parlament en el paladí de l’estat autonòmic i amb el PSC votant a Madrid a favor de la priorització del corredor central per sobre del mediterrani. Amb la constatació de la sospita judicial que CDC utilitzava el sagrat Palau de la Música catalana per cobrar-se les adjudicacions d’obra pública a les empreses de la corda. Amb la seguretat de que les mesures econòmiques que ens arrastren a l’abisme de la depressió no han servit de res i que els inversors segueixen sense refiar-se d’Espanya. Amb insults de “macarra” a la boca i amb les excuses demanades ràpidament per l’ensumacapellans de la Franja.

Tot plegat fa por. I fàstic. Mireu, els països, les societats, viuen cíclicament situacions de dura adversitat. Algunes se’n surten, altres no. Els vents de la història ens bufen de les eres de “pa i circ”, on tot si val i totes ens ponen, a èpoques de “religió”, on les ideologies i els valors dits suprems contraataquen per restablir moralitat i ordre. Els episodis d’avarícia i vaques grosses acostumen a tenir una densitat moral pràcticament inexistent, però qui més qui menys tira endavant. Per contra, les fases “religioses” acostumen a acabar com el Rosari de l’Aurora, encara que resultin períodes on la humanitat recuperi les seves essències més virtuoses, malgrat el caos. Estem ara mateix dins el túnel de la buidor moral, i els homes bons fugen de l’idea de barrejar-se amb els corruptes que ens manen, no volen baixar al fang del cos a cos contra la iniquitat perquè encara hi poden perdre bous i esquelles. Aviat, la gent recta i honorable no tindrà més remei que posar la cara i sortir del cau, o ho perdrà tot.

Fixeu-vos-hi, fins i tot des del poder s’escola el fet que vivim en una crisi de valors. Em podeu explicar com carai ens ho podem fer per viure dins la rectitud moral envoltats de bancs que ens esclavitzen, polítics venuts, democràcies de nyigui-nyogui, jutges submisos, diaris mentiders, i intel·lectuals a sou del poder? I tot amb aquesta por que ens lliga de peus i mans, enganxifosa i contagiosa. Hi ha algú que pensi que podem transmetre esperança i valors als nostres fills quan la societat abandona la gent gran a la seva sort? Quan tothom sap que viurà pitjor que els seus pares? Quan després de fer els deures –mai millor dit- han d’emigrar per trobar feina? Quan es sabut que al darrera una gran fortuna sempre hi ha una traïció, un delicte, una estafa o quelcom de pitjor? Perquè no estan només carregant-se els ajuts a la dependència o les subvencions culturals, no... estan destruint el futur cremant els pocs ascensors socials dignes, els derivats de l’esforç personal, i deixant només campant per les teles com exitosos els ascensors dels pobres: ser futbolista o ser puta, que “más cornás da el hambre”.

Asseguts com som sobre una pila de bilis guerracivilista, dels afanys de recuperació del centralisme, dels atacs persistents a les identitats nacionals dels perdedors, només em queda per dir que els països, les societats que se’n surten de les bufetades que els endega la història, per bé o per mal, ho fan per la solidaritat dels seus membres, pel sacrifici de tots perquè ningú no es quedi enrere. D’això fa temps se’n deia patriotisme, però es un valor que ha cotitzat tant de temps a la baixa quan anàvem a demanar diners als bancs per especular amb el totxo, que ara us semblarà tronat. Patriotisme es mirar el rebost, veure que et queda arròs de sobres i regalar-li un paquet a la veïna del segon, que la pensió no li arriba. Coses que es fan perquè si, perquè son honorables. Llegir que plega una fàbrica a un poble, que la gent es queda a l’atur... i muntar-hi el nou magatzem que anaves a comprar més a prop de casa. Es un munt de coses que es poden fer, i que les societats han fet... quan les persones es refiaven les unes de les altres. Però ara? Dins Espanya? Algú es refia encara del veí? Dins Catalunya? Amb aquesta casta política de supervivents i de venuts? Serà que no, oi?

Ens han volgut amorals, corruptes, malcontents, escèptics i individualistes. Així ells han fet el que els ha sortit dels pebrots, perquè ningú podia tirar la primera pedra. Podem esperar ara que les persones aixequem el cap i construïm una nova moralitat que ens tregui d’aquest atzucac mentre els que ens han dut fins aquí pretenen seguir manant? Voleu dir? No hi haurà sortida de la crisi si no creixem en valors i rectitud, però em nego a que em donin lliçons els qui tenen els deutes condonats per les caixes perquè es porten bé. Cal que les persones normals ens capbussem en la misèria de la vida pública, i cal que guanyem un futur, perquè si el deixem en mans dels que hi ha ara, no en tindrem. Haurem de donar un pas endavant, ens agradi o no.