El coixí i la farmaciola

Ahir el Congrés de Diputats va viure l’escenificació de la clatellada al “com havíem viscut fins ara”, i de les primeres pinzellades “del que ens ve a sobre”. M’agradaria que prenguéssim una mica de distància de les mesures concretes, i que penséssim plegats una mica en el que significa tot plegat, en com es fan les coses a Espanya, en com s’aprofita el curs del Pisuerga per Valladolid per engaltar mesures ideològiques als enemics, i en la sublim incompetència i oportunisme de la partitocràcia espanyola per pescar vots despistats i diners dels lobbies en aigües turbulentes.

Es del tot infantil i irresponsable criticar el fet que l’estat necessita augmentar la recaptació d’impostos i reduir la despesa. Ep! Al tanto que no ho es si es proposa una alternativa revolucionària que fugi de la demagògia simplista del “que paguin les grans fortunes”, cosa que per molt que jo hi estigui d’acord –i riuria molt- tampoc seria fàcilment aplicable immediatament ni ens trauria del fons del pou. Em nego a començar a cridar coses del tipus “es carreguen les escoles bressol i no abaixen el pressupost de defensa!” –això ho deixo per els aspirants a diputat de l’esquerra indignada-, no vull entrar en la manipulació emocional de les dades, perquè al que estem assistint es a la constatació de que l’estat espanyol te un problema sistèmic amb la competitivitat de la seva economia. La qüestió de les peles a la pell de brau està construïda d’esquenes a la productivitat, enemistada amb l’emprenedoria, disfressada de professionalitat a cop de brillantina i inicials brodades a la camisa, i pagada gràcies al sistemàtic espoli dels països catalans –i ho diuen els números, no l’Eliseu Climent-. 

Les  recomanacions europees –compte, que el fet de ser europees no vol dir que siguin encertades- han empès a Rajoy en quatre direccions: Reformar l’administració pública; Reduir despesa; Augmentar ingressos; i establir reformes estructurals de racionalització de l’activitat econòmica. Tot es assenyat, el problema es el com es tradueixen en mesures, el quan es fan, el que es toca i el que no es toca, i el perquè cal tenir un govern en un país que ha perdut la sobirania, i més si es tracta de un partit que fa el contrari que deia la seva proposta electoral. La primera de les aberracions d’ahir es la constatació de la poca vergonya dels dirigents del PP, no en tant que politja de transmissió de les ordres de Bruseles sinó en quan a defensors de solucions racionals que ells havien negat fins fa quatre dies. En democràcia, quan acabes impulsant polítiques contraries a les que et van fer guanyar unes eleccions, fins i tot o sobre tot quan no tens altre remei que aplicar-les, agafes la porta i te’n vas a casa i convoques eleccions. D’això se’n diu democràcia, d’això se’n diu dignitat pública, dos conceptes que son aliens a la impostura del sistema de representació parlamentaria espanyola, que ahir va tornar a demostrar el seu origen: el franquisme moral i la por a la ruptura que va ser la transició.

La necessària reforma de l’Administració Pública s’aprofita per maquillar la potenciació de les Diputacions i el control directe de la funció pública estatal de les polítiques locals amb una mesura populista de reducció del nombre de regidors –això que crida tant la gent del “todos los políticos son iguales y que hay demasiados”-. Es a dir, es carreguen la representativitat als ajuntaments, fotent fora als regidors que no cobren salari –la majoria- i potencien una administració territorial que els ciutadans no escullen directament –les diputacions- i que son un cau de corrupció, amiguisme, clientelisme alhora que permanent cementiri de polítics fracassats i de parelles de polítics amb mando.

Els funcionaris reben. I tant! La gent de l’empresa privada fa anys que rebem. Mentre els salaris superiors a 2.000 euros al mes al món real representen el 14% del total, a l’administració suposen el 21% dels sous. Hi ha ministeris plens de gent que gestionen competències com cultura o agricultura transferides a les comunitats autònomes fot trenta anys! I en comptes de tocar per aquí, se’ls treu la paga de Nadal –gran ajut al consum, oi?- i les llaminadures com els dies de lliure disposició, que ja eren escandalosos quan manava el PP fot deu anys, no? Doncs perquè han esperat a aquesta situació a tocar-ho? Era un insult als qui no som funcionaris tant ara com abans, si es que ho es, no? Més d’un funcionari plorarà el seu vot a la derechona per Sant Esteva –que voleu que us digui? Que el bombin!-. En comptes d’aprofitar la situació per reformar el funcionariat, el PP aplica el que li diuen que ha de fer, igual que va passar a Portugal, per això no cal que els paguem el sou, no?

En quan a la despesa foten tres retallades: la vergonyosa, la insultant i la cosmètica. Vergonya treure els ajuts a la dependència, la societat que no sap tenir cura dels seus impossibilitats està en fallida moral, no només econòmica. Insult al 5% dels aturats que encara reben subsidi d’atur dient que el que son es uns mandres! Senyors i senyores del PP a mi no m’agrada un sistema que paga per no treballar, però això no creuen que haurien d’haver fet quan l’atur era del 9%? No creuen que ho haurien de suavitzar fent polítiques d’ocupació? Es que no han pres cap mesura, cap!, per crear llocs de treball. I per últim la cosmètica que redueix un 20% més les subvencions a partits i organitzacions socials... escolteu macos... zero! Zero! Hauríem de pagar zero! A vosaltres, a Foment o a UGT. Feu el favor de canviar la Llei de finançament de partits i doneu exempcions als agents socials, però els ciutadans estem farts de posar-vos el plat a taula per decret.

I l’IVA. Mireu. No hi entro. Un joc de taula en comptes de un 18% tindrà un 21%, mentre que un llibre de la Belén Esteban seguirà al 4% perquè es cultura, i els grups editorials de PRISA, en Lara, o en Godó, també. I no abaixen les retencions a la seguretat social al mateix temps, que es el que recomana Europa, ho faran l’any que ve si Déu ho vol. Espero que no m’ho hagin d’abaixar perquè ja ens els haguem tret de la gepa a tota aquesta colla d’espanyols i siguem independents. I espero haver-nos tret de sobre en Duran, que ahir ho aplaudia tot de manera acrítica, però feia un darrer esforç per excloure de la clatellada al sector turístic... amb un afany que em va fer pensar quan deu haver ingressat Unió del lobby d’hotelers catalans... o es que la resta d’empresaris no som fills de Déu?

En definitiva, Espanya fa com sempre que copia coses que li diuen des d’Europa: en copia part i aprofita per fer augmentar el centralisme i endegar càstigs venjatius als col·lectius desafectes –ja em direu que en té de desafecte la família humil que te la pena de tenir l’avi amb Alzeimer, apart de votar l’esquerra-. Hi ha una anècdota que resumeix això del copiar malament les coses bones dels altres, permeteu-me que us l’expliqui.

Hi havia una normativa a Europa, fa anys, que obligava als cotxes a portar una farmaciola de primers auxilis. Algun hortera holandès o belga –no se’m acut quin altre país pot tenir tant poc gust- se li va acudir embolcallar-lo dins un coixí, complint així amb la llei i disposant d’una comoditat extra per aquells llargs viatges d’abans que existís Abertis. Així doncs, la moda va arribar a les Espanyes... i tot Cristo va començar a passejar amunt i avall del país, dins el 600 o el 2 cavalls un coixí, sense la farmaciola dins. Buit. Un coixí buit de medicaments com buida de vergonya tenen la seva miserable consciència política la colla d’incompetents que omplien ahir el Congrés de Diputats.