Fer-se gran, cosa que m’està
passant a marxes forçades, et fa veure poc a poc el perquè de tot plegat.
Tanmateix l’experiència, com diuen els meus amics italians, és com el forat del
cul, que només fa servei al seu propietari i no en pot fer ús la resta de
mortals. Permeteu-me avui demanar-vos un acte de fe en el que us explicaré des
de la meva sapiència d’observador escèptic i tribunero de la cultura catalana.
Avui em llevo amb la notícia esperada de la candidatura d’en Bernat Dedéu a la Presidència de l’Ateneu, i penso: Ostres! Una nova batalla en inferioritat de la intel·ligència contra el monstre de Lampedusa, la crosta, la tosca, les patums establertes i els il·lustres desconeguts. Alguna cosa hauré de fer per tal d’ajudar-lo, encara que sia sota el risc de provocar l’efecte contrari. Que si bé sóc dipositari de la maledicció virtuosa de Cassandra, haig de reconèixer que de tant en tant sóc gafe a parir. Espero no ser-ho aquest cop, que ja toca que els bons, que els valents, guanyem alguna vegada.
Avui em llevo amb la notícia esperada de la candidatura d’en Bernat Dedéu a la Presidència de l’Ateneu, i penso: Ostres! Una nova batalla en inferioritat de la intel·ligència contra el monstre de Lampedusa, la crosta, la tosca, les patums establertes i els il·lustres desconeguts. Alguna cosa hauré de fer per tal d’ajudar-lo, encara que sia sota el risc de provocar l’efecte contrari. Que si bé sóc dipositari de la maledicció virtuosa de Cassandra, haig de reconèixer que de tant en tant sóc gafe a parir. Espero no ser-ho aquest cop, que ja toca que els bons, que els valents, guanyem alguna vegada.
De l’Ateneu en sóc soci. I això és
molt, que ni del Barça ni de l’Òmnium ho som a casa. Si us pregunteu perquè, us
diré que a casa sempre es va conrear l’idea que tot era millor, més bonic i més
intel·ligent abans de la guerra, i que aquell Ateneu fill del impuls de Prat de
la Riba, trufat de tertúlies habitades per demiürgs de les lletres catalanes,
era on l’avi anava a fer-la petar. I la meva adscripció definitiva a l’esperit
d’aquell Ateneu fou quan el “tio Tet” m’explicà que son pare va poder fugir de
Barcelona l’estiu del 36 gracies a les seves amistats de l’Ateneu –concretament
el pare del Heribert Barrera-, i per reblar el clau, curiosament, al cap d’una
setmana d’haver format part de la candidatura guanyadora a les eleccions a la
Junta de govern de la institució. Com volíeu que no m’hi fes?
La meva vida d’ateneista és minsa, que ja porto massa coses a la gepa. Però us puc assegurar un parell de coses. La primera constatar que la programació d’actes és avorrida, excessiva, processista, i girbada per tal que els tontos en puguin parlar donant-se pisto. La segona és que sempre m’hi trobo en Bernat Dedéu o l’Anna Punsoda al peu del canó, disposats a compartir un pensament, un apunt, una idea, des de la bona companyonia i el respecte absolut per la misantropia que sempre m’envaeix havent dinat. Mataria per poder seure en una tertúlia amb aquesta gent que te coses valentes a dir, però l’Ateneu només m’ofereix conferències dels Comuns, i grans masturbacions col·lectives al voltant del procés constituent de la República dels Unicorns Pacifistes.
Punsoda, Dedéu i Vila –l’Enric Vila, l’home que admiro per la seva biografia de Companys, un escrit valent i necessari que jo haguera somniat d’escriure i signar fil per randa- han donat un pas que pot ser crític per tombar panxa enlaire aquesta mena de cultura provinciana i d’estar per casa que tot ho corromp. Tots tres escriuen el que pensen. Tots tres saben del que parlen, tenen opinió pròpia i la fan saber per escrit i sense embuts. No sempre estic d’acord amb les seves visions, només faltaria! Si fins i tot no estic d’acord amb coses que he dit jo! Però són d’una honestedat intel·lectual de pedra picada i això l’Ateneu no ho pot deixar passar. El poder els farà la vida impossible i els voldrà relegar al paper d’estrassa de enfants terribles permanents, com si foren uns vulgars intel·lectuals socialistes de la transició –si es que mai n’hi va haver algun d’aquests-. No ho hem de permetre, perquè d’un intel·lectual el que hem d’esperar es que digui el que pensa amb valentia, encara que no tingui raó, i d’aquests en tenim pocs, molt pocs.
La burundanga cultural de Barcelona ens asfíxia, tot ho banalitza, avorreix i expulsa el talent a cop de sofismes i suficiències políticament correctes. La cultura catalana oficial està governada per incultes de partits, partidets, i grups d’enterats que fan cua a la guixeta dels palmeros, per tal que els donin una cadireta i un balconet cara al públic. Patums buides de contingut, que sense haver escrit mai res d’interessant, ni haver aportat mai de la vida res a la cultura del país –tret de practicar la genuflexió i el vassallatge més miserable davant qualsevol poder que s’adoni de la seva existència- pretenen seguir remenant les cireres.
La meva vida d’ateneista és minsa, que ja porto massa coses a la gepa. Però us puc assegurar un parell de coses. La primera constatar que la programació d’actes és avorrida, excessiva, processista, i girbada per tal que els tontos en puguin parlar donant-se pisto. La segona és que sempre m’hi trobo en Bernat Dedéu o l’Anna Punsoda al peu del canó, disposats a compartir un pensament, un apunt, una idea, des de la bona companyonia i el respecte absolut per la misantropia que sempre m’envaeix havent dinat. Mataria per poder seure en una tertúlia amb aquesta gent que te coses valentes a dir, però l’Ateneu només m’ofereix conferències dels Comuns, i grans masturbacions col·lectives al voltant del procés constituent de la República dels Unicorns Pacifistes.
Punsoda, Dedéu i Vila –l’Enric Vila, l’home que admiro per la seva biografia de Companys, un escrit valent i necessari que jo haguera somniat d’escriure i signar fil per randa- han donat un pas que pot ser crític per tombar panxa enlaire aquesta mena de cultura provinciana i d’estar per casa que tot ho corromp. Tots tres escriuen el que pensen. Tots tres saben del que parlen, tenen opinió pròpia i la fan saber per escrit i sense embuts. No sempre estic d’acord amb les seves visions, només faltaria! Si fins i tot no estic d’acord amb coses que he dit jo! Però són d’una honestedat intel·lectual de pedra picada i això l’Ateneu no ho pot deixar passar. El poder els farà la vida impossible i els voldrà relegar al paper d’estrassa de enfants terribles permanents, com si foren uns vulgars intel·lectuals socialistes de la transició –si es que mai n’hi va haver algun d’aquests-. No ho hem de permetre, perquè d’un intel·lectual el que hem d’esperar es que digui el que pensa amb valentia, encara que no tingui raó, i d’aquests en tenim pocs, molt pocs.
La burundanga cultural de Barcelona ens asfíxia, tot ho banalitza, avorreix i expulsa el talent a cop de sofismes i suficiències políticament correctes. La cultura catalana oficial està governada per incultes de partits, partidets, i grups d’enterats que fan cua a la guixeta dels palmeros, per tal que els donin una cadireta i un balconet cara al públic. Patums buides de contingut, que sense haver escrit mai res d’interessant, ni haver aportat mai de la vida res a la cultura del país –tret de practicar la genuflexió i el vassallatge més miserable davant qualsevol poder que s’adoni de la seva existència- pretenen seguir remenant les cireres.
Ens hauríem de fer un favor a tots
plegats, i els que sigueu socis d’aquesta darrera escletxa del pensament pur
que podria ser l’Ateneu, hauríeu de fer cas del que em diu l’experiència i
votar la candidatura del Bernat., Aquesta mena de batalles resulten cada cop
més difícils de plantar, però aquest és un combat que podem guanyar, fem-ho!
Per l’amor de Déu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada