Error de diagnosi del doctor Carretero: El que cal es foc nou.

Ahir vaig sentir el doctor Carretero a la ràdio. Més enllà de la simpatia que em provoca la seva rectitud i la seva capacitat de parlar sense tabús de tot, després de donar unes quantes voltes a les seves declaracions, crec que es va equivocar en la diagnosi. El metge de Puigcerdà, murri, irònic i sarcàstic com sempre, va venir a dir que veient els resultats electorals els catalans volen ser espanyols.

Quan vaig sentir aquesta frase no hi vaig poder estar més d’acord. Es una realitat científica, si l’electorat vota opcions autonomistes serà que no vol ser independent. Vistes les coses des de dins, sota el meu prisma, ja s’entén que Carretero fa una crítica sardònica d’aquest component de rajolí prim que diu en Josep Carreras que portem els catalans a l’ADN polític. Per això crec que s’equivoca en la diagnosi, es una broma de consum intern, d’acord, però potser fora hora de superar l’endogàmia, l’acudit privat, i els retrets familiars.

Tot això ve a cuentu, perquè el propi Carretero denuncia en la mateixa entrevista que probablement les persones que estan liderant el camí cap a la independència no ho fan prou bé, perquè no aconsegueixen transformar-se en alternatives polítiques que generin prou confiança com per donar-los el vot. I aquí té tota la raó. Els partits per la independència no només han de suportar els atacs de les pors dels ciutadans al trencament amb Espanya, la befa dels mitjans de comunicació que no aposten –encara- per l’alliberament nacional, les manipulacions i legítimes infiltracions dels serveis d’intel·ligència espanyols... a sobre, ens hem de suportar a nosaltres mateixos.

Els catalans sembla que hem fet un procés d’afirmació nacional que ha portat la independència al centre del debat seguint el camí següent:

-Primer varem anar a reformar psicològicament Espanya, a fer pedagogia dèiem. I va ser que no. La última expressió d’aquest fracàs la va denunciar la gent que va sortir al carrer el 10 de juliol del 2010. Punt final.

-Paral·lelament, i de forma prou intel·ligent, entre tots, independentistes, autonomistes, i fins i tot federalistes –siguem generosos, tot i les reticències- varem centrar el debat en el dèficit fiscal, de infraestructures, i les solidaritats imposades. Ja està, estem tots d’acord, per aquí ja no avançarem més, ho tenim clar arreu del país i de forma transversal. No cal que hi insistim. Punt final.

I ara que? Com transformar aquesta doble constatació de que Espanya ni vol cedir autogovern ni vol deixar de recaptar injustament a Catalunya en una voluntat electoral per la independència? Segons les paraules d’ahir del doctor Carretero la culpa es de l’electorat, jo estic més d’acord en la segona part de les seves declaracions que assenyalen el missatge i el lideratge del independentisme com a responsable d’aquesta contradicció.

Jo de la independència en parlo amb tothom. M’apropo al tema poc a poc, deixant pistes com molletes de pa, convertint la dinàmica de la conversa –en lo possible- en un esquer fins que enxampo el peix, i constato que els catalans de naixement o d’adopció, catalanoparlants o castellanoparlants, cambrers, taxistes, executius, dones de fer feines, venedors ambulants, socialistes, anarquistes, convergents o fins i tot votants del PP, ja ho saben i ho veuen que viuríem millor amb un estat propi, ja estan convençuts que això no pot seguir així i que no hi ha solució de continuïtat amb una Espanya enrocada en una visió antiga i txulesca de la relació. Ho tenen clar. Però també tenen clar que els partits, els líders, el missatge, el futur que s’albira de les propostes electorals per la independència no els mereixen confiança. I si haig de dir-vos la veritat, a mi tampoc.

El lideratge per l’estat propi sembla entestat a confondre ser seriós amb estar emprenyat. Obcecats en insultar als qui “no entenen” o “no fan el pas”, renyant a convergents i socialistes, dient-los botiflers, traïdors, unionistes i venuts. Tractant als votants del PP com si no fossin catalans, als indignats de fer-li el joc a Espanya i als assistents a la Feria de Abril de candidats al bitllet de tornada. Que no ho veieu que els Pere Navarro, les Joana Ortega -reconeguda psicòloga!, perdoneu però no puc evitar-ho- i els Rafael Luna del PP han de poder viure, treballar i prosperar en les seves carreres personals i públiques i trobar-se còmodes en la futura República de Catalunya? Jo crec que renyant a tothom mai comunicarem que el fet d’assolir un estat propi es una promesa de futur engrescadora per tots els catalans, parlin el que parlin i estimin el que estimin. Si esperem que els votants pensin, amb el cor i amb el cap, en el futur dels seus fills en comptes de fer-ho en les fidelitats ideològiques dels seus avis, haurem d’oferir-los la promesa de un món millor. I no insistir en el retret i en l’acusació permanent de no estimar prou el país, que ja n’hi ha prou i a Catalunya la gent se l’estima com vol.

Cal una promesa de regeneració política i social que tothom pugui comprar en el marc de un estat nou, perquè les persones pensen que una Catalunya independent seguiria alimentant monstres com en Millet. Hem de deixar clar que el català serà la llengua pròpia de l’estat, però no podem construir la idea que encetarem la persecució del castellanoparlant reproduint les cacera de bruixes a l’inrevés. Aixecar l’edifici que ens protegeixi a tots ha de ser quelcom d’engrescador, amable, útil, seriós, que doni esperança. Això no es fa fotent-li la bronca al ciutadà, només escampant merda sobre les institucions i les altres formacions polítiques i plorant les misèries de l’espoli en un dia de la marmota permanent, sense fi.

Es possible que la solució passi per desballestar ERC, que es una marca caduca i rebentada electoralment per mil raons que no venen al cas, però tothom que té dos dits de front sap que es infinitament més difícil recuperar un producte mort que llençar al mercat un de nou. Sentimentalismes a banda, entre els uns i els altres varen matar ERC, apunyalada per l’esquena, enverinada des de dins i suïcidada finalment a cops de cotxe oficial, discurs políticament correcte i equidistàncies impossibles.

Cal foc nou, i segurament cal també que les seves flames devorin els comportaments frikis i histèrics de SI i el messianisme sarcàstic de Reagrupament. La via del discurs del retret que proposa López Tena es el mateix que proposa el doctor Carretero, i no sembla que es pugui guanyar la confiança ni de l’electorat convergent, ni del catalanisme socialista, que representen la centralitat política del país i que son imprescindibles per esdevenir independents. L’objectiu no ha de ser les solucions personals dins el món de la política, ni la supervivència “dels meus”, del partit, dels fidels... Carretero equivoca la diagnosi, no es que els catalans vulguin ser espanyols, el que passa es que una cosa es saber que la independència es la solució i l’altre donar el vot a gent que no sap bastir un discurs seriós, engrescador i fiable. Ens hi hauríem de posar.