En Pep Guardiola convertia el Barça en el millor equip de la
història del futbol, els estadis de africans vibraven al so de la wuwuzela, i la Roja s’acostava a la
final d’un Mundial per honor i glòria del toro, l’estanquera i la botifleria irredent. Sonava el Waka Waka a tot hora, i Ràdio Macuto ens
anunciava que aquells malucs colombians de la Shakira havien passat a ser
territori català de la mà del dret de cuixa reclamat com a conquesta per en Piquenbauer.
Fa quatre anys d’aquell estiu del 2010 que ho va canviar
tot. Els catalans havíem passat quatre anys immersos a la bassa dels insults,
els menyspreus, i les campanyes ridiculitzadores del PP i del PSOE a resultes
de la darrera gran maragallada, el
patracol definitiu del federalisme asimètric conegut com l’Estatut. Una
andròmina de pacte final entre Catalunya i Espanya que va començar parlant
d’allò que reivindicàvem als anys 80 de que “Som una nació”, i que va acabar
reduït per CiU, raspallat pel PSOE i enviat al Tribunal de la Santa Constitució
pel PP.
Aquell paper d’estrassa que havíem aprovat a contracor els
catalans, en aquell referèndum de vots crítics i d’interpretacions
estrafolàries. Aquelles paperetes de “Sis” que deien “quin remei”, “Nos” que
reclamaven “però això què carai és?” i abstencions filles del “jo me’n vaig de
finde” i del “no amb el meu vot”, conformaven una voluntat popular sobirana que
una mena de Tribunal Especial de paladins de l’essència de la transició i del
franquisme sociològic estava disposat a avortar –que l’Opus si que permet
l’avortament quan és metàfora i l’objectiu és esclafar la dignitat catalana-.
Que n’és de lluny aquella Catalunya, oi?
Era un dia de sol de juliol, i la gent no havíem pogut anar
de vacances, que la crisi ho estava fotent tot enlaire i la cosa feia una por
de que t’hi cagues. Els darrers mesos, potser els darrers dos anys, els
motivats de sempre havien organitzat referèndums populars per la independència.
Ara aquí, ara allà. Poc a poc i de baix a dalt. Iniciatives emocionants
carregades de bon rollo i de poti-poti de sensibilitats polítiques barrejades.
Heroïcitats organitzatives que eren sistemàticament silenciades pels mitjans de
comunicació, tant els de la caverna de la dreta catalana com els afins en
aquella mena de monstre de Frankestein
conegut com a tripartit.
Feia mesos que esperàvem emprenyats l’escenificació, en
forma de sentència, de la puntada de peu als pebrots amb la qual Espanya volia
correspondre constitucionalment la infantil proposta plurinacional dels partits
catalans, que no dels ciutadans. Si ens ho mirem amb perspectiva hem d’admetre
que els partidets que ens van arrossegar en aquell espantós ridícul nacional es
mereixien aquell correctiu. Aquella estirada d’orelles que els deia “aquí no se mueve ni Dios de la letra del 78” i que l’amic Zapatero
va saludar amb un “misión cumplida”,
que la cosa te collons...
Doncs així estavem, espantats per la crisi, sense poder
animar en Xavi al Mundial –per vergonya torera- i emprenyats com a micos amb
Espanya, i sobretot amb nosaltres mateixos: per burros, per babaus, per haver
tornat a confiar en els veïns del altiplà –mea
culpa- pel miratge de la pedagogia democràtica –mea culpa- i per haver comprat aquell tufillo paternalista del “apoyaré el Estatut” –mea grandíssima culpa-.
Qui més qui menys, segons l’edat i condició, havia corregut
davant dels grisos, reclamat l’estatut, l’amnistia i l’Estatut d’autonomia. Els
uns, els molts, van sortir al carrer contra la guerra d’Irak, els altres, els
pocs, havien mantingut la flama encesa els onzes de setembre a cop de roc
contra el McDonalds. I no em pregunteu ara per les obscures conclusions i raons
que motiven la catalanitat a la seva acció reivindicativa al carrer, que ja en
som de rars i esquizofrènics i quan volem A i reivindiquem B perquè la gent entengui
C i voti conseqüentment D. Enyoro en Joan Capri, que si fos viu es faria d’or
descrivint com de perduts ens em hagut de veure per acabar tornant al carrer al
cap de més de trenta anys de haver pensat que ja no caldria tornar-ho a fer.
I vés per on i qui ho havia de dir. Era un dissabte aquell
10 de juliol del 2010, i varem sortir al carrer, un altre cop. A fer un volt, a
veure si ens quedava dignitat com a poble, que volíem deixar clar que “Som una
Nació i Nosaltres Decidim”. Mireu que n’és de fàcil. A cinquanta metres de casa
la primera parella de iaios amb la senyera a coll, la de tota la vida, la que
va rebre en Tarradellas, que anaven avall cap a Lesseps. I un cop a la plaça
grupets de jovenalla amb estelades esperant a boca de metro que arribessin els
amics. Príncep d’Astúries avall –ostipa! El carrer del Preparao!, ara hi caic- un no parar de colles d’amics, de famílies,
de nanos que saltaven i senyors de Barcelona. Tots avall, cap avall, cap a la
Plaça del Llapis –dedicada per a més INRI al Campechano, tu!- i d’allà quasi no ens varem poder moure.
Que dieu que què? Que si nosaltres decidim? Sabeu què us
diem? Duran fot el camp! Montilla fes-te fotre! Colla de caps de suro! Ni
nosaltres decidim ni mandangues! In-inde-independen-ci-a! Que encara no hi
havia ni ANC, ni Consells de Transició Nacional, ni cogombrets a la vinagreta,
ni tertulians apuntats a la Causa a última hora. Només érem allà tots –i totes...
va... d’acord-, un a un i una a una, fins als pebrots i fins a les mamelles,
amb la dignitat recollida com un drap de cuina de terra i convertida en
estelada de les esperances més amagades i més oblidades –si, que tot sia dit-.
I d’aquell dia cap aquí han passat quatre anys. Per alguns
son molts -per altres com el doctor Broggi o el senyor Barrera tristament han
resultat massa anys- per la Història amb majúscules tampoc son tants, per
nosaltres els catalans... doncs què voleu que us digui? Quatre anys de lluita
desigual comparats amb tres-cents d’ignomínia colonial ens haurien de semblar
poca cosa.
Fa quatre anys que sortírem al carrer, i encara hi som, i no
ens pensem tornar cap a casa sense guanyar. Aquest cop no. Fa quatre anys i
aquest cop no ens tornaran a fotre.
Si senyor, ni un pas enrere!! Recordem els Segadors... Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba... Ara és hora catalans!!
ResponEliminaSavalls... quin gran articulista!!!... llàstima de llibre d'articles NO PUBLICAT... que fan las editorials catalanes?
ResponEliminaSois unos fascistas. Ni más ni menos.
ResponElimina