Avui fa un any de la consulta popular per la independència a Barcelona. En un any, allò que era un aplec de bones intencions dels que ja sentíem que no hi ha manera de sobreviure dins Espanya ha anat amplificant la seva base fins a fer-la majoritària segons el CEO. Perquè, que ho tingueu clar, els catalans que considerem que la independència es la millor sortida del forat econòmic, institucional i moral en el que ens trobem som majoria social. Ara, aquí i avui. En aquests dotze mesos, fins i tot el President Pujol ha hagut de reconèixer que no té com desmuntar els arguments dels independentistes. M’agradaria fer-vos un resum del meu argumentari, per si us fa servei davant la gent que encara té dubtes. La solució independència es sosté sobre tres bases de raons agrupades entorn la identitat, el futur i l’estat nou.
Identitat
Es el factor més emocional de tot l’argumentari. Difícilment es pot fer servir davant audiències que consideren l’amor a la llengua i la cultura pròpia com amenaces petit burgeses sorgides de un patriotisme excloent. Hi ha massa gent a casa nostre, fins i tot catalanoparlants, que viuen acomplexats i pensant que el català es una llengua d’estar per casa. Es un argument que només referma la visió dels convençuts, i que cal utilitzar amb persones que ja tenen clar que vivim lingüísticament en un entorn de retrocés. Si bé es cert que un estat propi no serà cap garantia de millora de la salut actual del català, tots tenim clar que jugant el partit per la supervivència cultural, en un món globalment assetjat per l’anglès, i amb l’estat en contra ho tenim molt pelut.
Pel que fa a la llengua el fet que Espanya no hagi estat capaç de dignificar la seva diversitat cultural fent present altres llengües de la península a les seves institucions, com Les Corts, deixa clar la seva visió folklòrica del cas. No només això, la monarquia espanyola te un web que es pot consultar en castellà –espanyol- o anglès, quan hauria d’haver liderat la representativitat de tots els pobles del regne. No contents amb això, els espanyols s’han entestat en dividir el català en dialectes de caire polític i a impedir el flux d’un àrea comuna de comunicació entre el principat, el país valencià i les illes, i han estat molt i molt bel·ligerants dividint-nos. Tot apunta que queda’ns a Espanya es un mal negoci per la nostra llengua. I això, està per sobre d’ideologies esquerra-dreta, es un fet, i va a pitjor.
La qüestió de la identitat transcendeix la llengua. Afecta a les seleccions nacionals esportives, a la defensa del codi civil català, al sistema d’immersió lingüística a l’escola, o a l’accés a productes culturals de qualitat en català. Mentre les vaques eren grosses, i Catalunya era forta, varem pensar que ho podríem arreglar posant-hi quartos de més mitjançant eines produïdes per la societat civil i la subvenció com Òmnium Cultural o la Plataforma per la Llengua. Jo no se vosaltres, però jo tinc unes ganes boges de tancar aquestes barraquetes perquè ja no calguin, estic fart de pagar la defensa del castellà al món amb els meus impostos i haver-me de pagar privadament la del català a casa nostra. Aquests quartos potser millor destinar-los a millorar el nostre teixit industrial o les infraestructures, no?
Al somniador federalista català, al bonista internacionalista que només veu mala fe i una visió cosmològica de vol gallinaci i ADN barretinaire pregunteu-li com es possible tenir una gastronomia pròpia dins de un món ple de Macdonalds i berenars industrials, serà que som diferents? Com es possible que hongaresos o portuguesos tinguin premis Nobel de literatura i els catalans no, serà que no tenim una cultura sense veu internacional? Com es possible encara avui que l’advocat et desaconselli presentar demanda en català perquè el jutge que et toca es de filiació jacobina, i no passi res, serà que la justícia tampoc es igual per a tothom en virtut del idioma?
Es possible que la tercera part de la població que viu a Catalunya sigui encara aliena a la defensa dels trets identitàris, sent pessimista, però hi ha dues terceres parts de la població, que si es paren a pensar veuran que el seu lligam còsmic amb el passat i amb la terra passa per la supervivència d’allò que ens fa únics i diferents, tradició i llengua. I els aliens els hem de dir que deixin de pensar en els seus pares i que pensin una mica en els seus fills. Catalunya ha estat i vol seguir essent terra de promissió, però per tal de ser-ho ha de seguir tenint ànima pròpia, i la llengua es un pilar fonamental.
Futur
El món s’acaba. I s’acaba a tota castanya. Les empreses que tenim ara han d’adaptar-se a nous reptes dia si, dia també. Els mercats han deixat de ser els estats nació per esdevenir el món sencer. La competència ha deixat de ser una empresa similar de Pamplona per esdevenir una corporació del sud-est asiàtic amb delegació per Europa a Dublin. Res no es com era fa deu anys. Catalunya ha de canviar de paradigmes productius, transformar la indústria auxiliar, formular de nou els seus àmbits d’excel·lència i d’innovació, triar els seus discriminants i el seu posicionament davant els mercats globals i fer-se forta en les seves especialitats, siguin noves o de tota la vida. Ha de triar si vol ser Califòrnia o Florida, clúster tecnològic o una gran residència d’avis. Massachusets, com vol aquell, o Nevada, com també vol aquell. O tot alhora. El que es evident es que aquest esforç no es pot posposar en el temps, cal fer-lo ara, o farem tard.
No vull incidir en el tema del dèficit fiscal. Mireu... es que no cal. Durant anys i panys d’independentisme solitari he hagut de sentir-me a dir, amb bon criteri, que els diners no tenen cor, ni ànima, ni pàtria, i que mentre Espanya garantia a la indústria catalana un mercat interior protegit i una divisa devaluada de tant en tant per a poder exportar, la burgesia del país no faria escarafalls a la via espanyola de subsistència. I tenien raó. Però... i ara que? Des de l’arribada de l’euro i la globalització dels mercats, de que carai ens serveix finançar les oligarquies ocioses de Madrid, si no tenen cap poder per afavorir el nostre teixit productiu? S’ha acabat el bròquil de la Escopeta Nacional i el Sazatornil de torn. Les empreses catalanes que no tenen vinculacions monopolístiques de caire polític amb Espanya no poden tenir cap mena d’interès en seguir pagant la festa dels AVEs electoralistes. No?
I els treballadors catalans? Fins i tot aquells als qui els hi es aliè el fet diferencial, que no ho es prou de fet diferencial el tenir peatges a totes les autopistes d’aquí, mentre son gratis les d’allà? Per molt que el cosí del poble en surti beneficiat, potser que ens ho fem mirar tots plegats, no? Si hem de tenir futur, empresaris i treballadors catalans, hem de millorar les nostres infraestructures, posar fil a l’agulla amb les connexions amb França en previsió de la conversió de l’Àfrica en la nova fàbrica europea i dels nostres ports en porta d’entrada al ventre de la Unió Europea, que d’això tracta el corredor mediterrani. Per molt que un hagi nascut a Almeria, a Lugo o a Terol això son faves contades, queda algú al país que es pensi que Madrid prioritzarà el nostre futur econòmic pel davant del seu?
No us equivoqueu, Europa només es compromet a pagar el 20% del corredor mediterrani, la resta ha de venir dels pressupostos generals de l’estat. Un estat que pensa invertir zero patatero en els trens de rodalies catalans, que hores d’ara ja semblen propis de l’Alemanya de l’Est i que invertirà set-cents milions en un altre AVE de passatgers, aquest cop a Galícia que es veu que l’any que ve hi ha eleccions a cal cosí dels nous catalans gallecs. Potser els amos dels tots els bars Galícia i Obradoiros que hi ha a Catalunya dubtin del tema identitàri, però de tontos no tenen un pel i també estan fins els pebrots.
El futur penja d’un fil prim, com deia aquell gran federalista espanyol que es en Joan Manuel Serrat, i no hi ha cap raó, cap ni una, per pensar que Madrid ens traurà les castanyes del foc, perquè el poder polític dels partits de la Villa i Corte ja no passa per ser forts a Catalunya, i dins una democràcia on voten els kilòmetres quadrats en comptes de les persones, el que pensem aquí “se la trae al pairo” als d’allà. Sense hisenda pròpia, sense polítiques actives de creació de llocs de treball dissenyades aquí, i sense l’aixopluc de un poder polític que defensi i fomenti unes condicions objectives favorables al nostre teixit econòmic, desapareixerem del mapa dels països rics per esdevenir una ombra del que varem ser. I això ens ho juguem ara, i en deu anys estarà decidit.
Estat Nou
Senyores i senyors, amb vostès la més engrescadora de les tres raons per la independència: la creació de un estat modern, foc nou, lliure de motxilles i de castes funcionarials enquistades.
Us imagineu que els treballadors catalans i els empresaris poguéssim establir un nou marc de relacions laborals modern, sense les pedres a la sabata que constitueixen els jocs de poder de saló d’aquests sindicats i aquestes organitzacions empresarials del segle XIX que diuen que ens representen? Us imaginar parlar d’arrel dels problemes de gestió de les masses salarials, dels acomiadaments, dels drets i els deures sense haver de suportar el llegat del paternalisme feixista i poder discutir obertament unes relacions que emparessin als treballadors i construïssin marcs productius competitius? No seriem capaços de trobar sortides pròpies entre nosaltres?
I la justícia? Us imagineu viure en un estat que pogués reestructurar la justícia sense Audiències Nacionals, ni castes d’intocables? Un país on construíssim realitats processals on les sentències demostressin que tots som iguals davant la llei? No aquesta mena de estructura que ja sabem tots quins interessos protegeix i amb qui s’atreveix i amb qui no gosa? Tot nou! Per fi un sistema que no estigués per sota del de Botswana o Turquia en els rankings internacionals d’independència judicial? Segur que no hi veieu una oportunitat fantàstica? La independència portaria una nova llei de finançament de partits polítics, un altre d’accés a la funció pública, normatives noves de control de la corrupció... fins i tot un comité de competició de futbol propi!
Ja ho sé que una Catalunya independent no es garantia d’èxit, però obre la porta a un món lliure de pactes de sang no escrits i de grups de poder que tenen agafats pels ous a altres grups de poder que defensen l’status quo perquè tenen agafats pels ous a altres grups de poder que son la casta dominant de l’estructura ancestral de l’administració espanyola que te agafats pels ous als qui maneguen els interessos de les empreses de l’armament espanyoles que tenen agafats pels ous a tots aquells dels quals no es pot parlar a la premsa no fos cas perquè tenen agafats pels ous als qui donen subvencions a aquelles fundacions fosques que tenen agafades pels ous a les persones que disposen de dret de cuixa en l’evasió d’impostos perquè tenen agafats pels ous als funcionaris de... i així podríem seguir per in eternum descrivint la realitat d’aquest estat espanyol antic, caspós i podrit, del qual ens en podríem desempallegar l’endemà de la declaració unilateral d’independència. Val la pena, oi?
Us deixo que reflexioneu. Ja se que parlo majoritàriament a un públic convençut, però no em podia estar de fer-vos cinc cèntims de la il·lusió que em genera tot plegat. La independència portarà tràngols i genera desconfiances raonables... Però nois i noies... el premi es tant i tant gran, que hauríem d’estar tots disposats a pagar el preu que calgui, no us sembla?