Les virtuts del servei militar

Aquest post es una mena de deute que tinc amb mi mateix i amb tots els qui varem fer la mili. No us espanteu! No us explicaré el que hi vaig fer quan era fent el soldat. No es això. La meva pretensió es aclarir uns quants conceptes, alhora que denunciar en clau de marmota collonera alguns gols que ens han clavat. Intentaré explicar-me.

Veritats i mentides

Els estats tenen per obligació garantir la seguretat de les persones. Això es inqüestionable, oi? Seguim, doncs... L’estat garanteix la seguretat dels seus ciutadans posant els mitjans necessaris perquè les vides, les propietats, les institucions, i la manera de viure de tots els seus membres siguin garantits. Això es fa, fins el l’últim dia que ho vaig comprovar, amb forces de seguretat pública anomenades habitualment policia, i amb forces dissuasòries de defensa conegudes arreu del món com exèrcit.

Soc conscient que Lennon, Walt Disney i la platja sota les llambordes que encara busquen els peluts del maig del 68 varen fer molt de mal a l’idea de l’autoritat en general –pares i mares, docents i capellans varen ser altres col·lectius afectats- i a l’exèrcit en particular. L‘exèrcit es com Santa Bàrbara, que la gent només se’n recorda quan trona, però el cert es que tots els països del nostre entorn en tenen. Podem discutir si les despeses de defensa son un cau de corrupció política i un entorn favorable a les clavegueres més pudentes dels estats. I us contestaré que depèn, que segurament si hi ha un país on es poden obtenir favors i il·legalitats mitjançant el pressupost de defensa, de ben segur que la resta de ministeris i institucions tampoc escaparan de la corrupció. Les forces de dissuasió no deixen de ser un apèndix més de l’administració de l’estat, i la seva salut correspondrà a la que tingui aquest, ni més ni menys.

L’altre dia, vaig sentir el President Mas contestar al meu amic, i a molta honra caballero legionario, Miquel Giménez una cosa que no tenia res a veure amb la pregunta. Malgrat ser una situació habitual, la resposta em va cridar l’atenció. Fixeu-vos-hi...

A la pregunta de com s’ho faria CiU per fer que el PP admetés el pacte fiscal, el President va utilitzar la següent petenera per desempallegar-se: “Nosaltres ja hem pactat amb el PP amb anterioritat i varem aconseguir l’eliminació del servei militar obligatori”. Als polítics els agrada tant penjar-se medalles -caram... ben mirat es ben paradoxal- populistes que confonen les mesures que els representen vots amb el que cal pel país o la societat. I a sobre ho diuen així, amb dos pebrots, mirant a la càmera, amagant la realitat sota un somriure profident i vanagloriant-se d’haver fet una heroïcitat. Si hi ha algun lector d’aquest bloc que li sobri una mica de seny i un xic de vergonya, que faci el favor de remetre’n el sobrant a l’atenció del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya, Plaça de Sant Jaume s/n 08001.

D’entrada dir-vos, estimats nens electors i nenes electores, que al Regne d’Espanya el servei militar no està eliminat, si no suspès mitjançant un decret, al qual posteriorment es va afegir la Llei Orgànica que regulava l’exèrcit professional. La Constitució del 78 en el seu article número 30 diu que “els espanyols tenen el dret i el deure de defensar la nació”. Res que no es pugui canviar. De fet, quan algú s’escagarrina pensant en tancs a la Diagonal, el que hauria de fer es pensar en una tàctica molt més sofisticada per part de l’estat: tornar al servei militar i cridar a quintes els mossos catalans en edat militar, la qual cosa si que ens empenyeria a un conflicte dur... si hi van son segrestats i subjectes al codi de disciplina militar, si no hi van i Espanya retoca la llei d’objecció de consciència serien considerats com a mínim pròfugs. Al loro!

El servei d’armes i els catalans

Els catalans tenim motius històrics per desconfiar de les institucions militars. Això ens passa perquè vinculem forces armades  a exèrcit espanyol, i aquest a repressió, a Franco, a les quintes abusives, les guerres de Cuba i d’Àfrica, i a una manera de fer xulesca, casernària, inculte i simbòlicament ofensiva. Bé, no us portaré la raó, l’exèrcit espanyol ens ha donat motius per pensar així. El que passa es que les forces armades dels països acostumen a reproduir de manera magnificada les virtuts i els defectes de la seva personalitat nacional, i l’Espanya nascuda del desastre del 98 i rematada per la del 39 va produir un exèrcit xulesc, casernari, inculte i simbòlicament ofensiu. Però l’escola pública també ho era i hem estat capaços de construir-ne una de catalana que no te res a veure amb la franquista, oi? Doncs perquè aquest antimilitarisme transversal i suïcida? Sabeu que el català que més va tenir més èxit portant modernitat a Espanya, quan era el que tocava, al segle XIX fou el general Prim? I que el Sant Cristo gros del catalanisme d’estat, el President Macià, era coronel?

Els convergents treuen pit del fet de privar als joves catalans d’aprendre a defensar-se mitjançant l’erari públic. Sota quins arguments democràtics varen prendre aquesta decisió? Senzill... perquè el servei militar a l’exèrcit espanyol era un conyàs, els quintos en comptes d’aprendre a fer el soldat eren utilitzats per fer tasques domèstiques a casa els comandaments, es considerava una pèrdua de temps preciós, i mames i novies s’enyoraven... Vaja! Quina pena! En comptes de fer que l’exèrcit es modernitzés i que la tropa pogués aprendre del seu servei d’armes, varen amagar l’ou i mort el servei militar morta l’evidència que Espanya no es podia pagar un exèrcit de lleva operatiu, perquè es molt car. I els drets dels ciutadans varen fer un salt temporal que ens va portar a una situació pre-revolució francesa de cop. Un escenari on la coacció física rau en mans de mercenaris a sou del poder, en comptes de reposar a les mans del poble en armes. I la gent va aplaudir. I els partits varen guanyar vots. I la última generació de catalans que saben prendre una posició avançant en guerrilla sota foc de cobertura de morters ja te més de trenta anys. Felicitats! Ara els nostres impostos serveixen per ensenyar a fer-ho a hondurenys, marroquins, i romanesos, sota una oficialitat ben preparada i operativa on l’origen familiar català es anecdòtic quan no sorprenent. Ben vist, catalans!

Aquesta mania persecutòria de la correcció política contra la milícia, depassa CiU i s’estén com un càncer de bonisme xirucaire per altres partits polítics com ERC –un aplec kumbaià que mereix un estudi a fons- o la SI d’en Tena i l’Urielet!!! Que fan uns pressupostos de la Catalunya Independent sense despeses de defensa, no fos cas que els diguessin fatxes. Sabeu si queden psiquiatres d’urgències? O el servei l’ha retallat en Mas Colell?

Mireu... els països sense moral, els països que se saben derrotats d’antuvi son els que més criden en favor de la desaparició dels exèrcits. Els va passar als belgues l’any 39, que havien votat –la democràcia ja ho te això- un parlament que pretenia desmilitaritzar el país per no molestar l’Adolf mesos abans de ser esclafats pels alemanys. El Líban... un petit paradís de tolerància religiosa i democràtica amb la mala sort d’estar al costat de Síria –país amic de l’esquerra intel·ligent d’aquest país durant molts anys, no ens oblidem- i d’estar ple de refugiats palestins. També els libanesos varen dir que, per fer-se el simpàtic, desmantellaven les seves forces armades! Ho varen pagar amb una guerra civil, la ocupació temporal per part d’Israel del sud cristià, i finalment amb la total pèrdua de sobirania a mans de la dictadura del partit Baas de la família Al Assad.

Les virtuts del servei militar

Ui! Quin títol més provocador m’ha sortit! Espero amb impaciència els mails tractant-me de fatxa. Estalvieu-vos-els, ni ho soc ni m’hi considero.

Abans de la revolució francesa el sistema d’exèrcit professional es basava en una casta de nobles que compraven els seus càrrecs en subhasta i equipaven els regiments de la seva butxaca. L’aparició de l’exèrcit nacional construït sota el mantell protector de la meritocràcia militar, el paradigma del qual es l’exèrcit napoleònic –si, nens i nenes, els bons eren els francesos i Bonaparte, Waterloo va portar la Santa Aliança i l’absolutisme de nou a Europa, altre cosa es la propaganda britànica que us han venut... si no ho dic rebento-, va escombrar del mapa els exèrcits professionals que havien dominat els camps de batalla durant 300 anys. Com es possible? Doncs perquè tenien una idea per la qual lluitar: la revolució, la raó, i els drets de l’home.

El mes d’abril del 1775, nou-cents casaques vermells, professionals britànics, el barça dels camps de batalla des dels temps de Malborough, varen sortir de Boston per requisar armament de la milícia de Lexington. A l’entrada del poble els esperaven 68 milicians a les ordres de un pagès. Els anglesos varen fer fugir als americans, que deixaren al darrera vuit morts i ferits, i aquests es varen refugiar a la població veïna de Concord. Paul Revere, en una cavalcada que ha entrat en els mites fundacionals dels Estats Units, havia avisat a tots els pobles del comtat que venien els britànics... i a Concord s’hi aplegaren més de mil voluntaris en armes que varen contraatacar fent que els professionals giressin cua amb tres-centes baixes entre morts i ferits. L’escut de Lexington porta el moto “Va ser un gran dia per Amèrica”. Aquells civils en armes tenien pel què lluitar: la seva independència. Boston... Lexington... Concord... de l’estat de Massachusets, President Mas.

Ja us sento... “Tot això era quan l’exèrcit no estava tant tecnificat...” Si us ho empasseu tot com collons voleu ser independents? Voleu un altre exemple d’exèrcit sota pressió que té reclutament civil obligatori? El Tsahal, l’exèrcit d’Israel. Em sembla que ningú no pot discutir la seva operativitat, oi? També tenen quelcom pel qual combatre: la seva pell.

Si mireu el NASDAQ trobareu que la majoria d’empreses del seu top son israelianes. Això es conseqüència directa del servei militar, on els joves aprenen a treballar en equip, a estar en contacte amb tecnologia punta, a treballar sota pressió, a prendre el lideratge quan es tenen les qualitats, a obeir als líders amb naturalitat, a cooperar de manera transversal, a no discutir els motius que no entenen sabent que persegueixen el bé comú –coses totes elles tant vàlides per la nació com per l’empresa-.

Això si, al Tsahal no es discriminen als soldats pel seu accent, ni se’ls fa fer tasques en benefici de cap casta militar, existeix la meritocràcia i no l’escalafó burocràtic, i de general de brigada cap avall tots els comandaments han de poder realitzar les mateixes tasques físiques que la tropa, des de tirar-se en paracaigudes a romandre quiet en un post d’avançada fent-se pràcticament les necessitats a sobre. Està clar que Israel es diferent a Catalunya, perquè es un país de set milions i mig d’habitants rodejat d’enemics.

Acabo. Els defensors dels exèrcits professionals us diran que hi ha dos aspectes pels quals aquests son superiors. L’exigència tecnològica i la disponibilitat de la tropa. El que volen dir-vos es que per una banda amb uns poquets mercenaris ben equipats i ensinistrats poden fer front a molts civils –siguin afganesos o catalans per posar un exemple a l’atzar- amb garantia d’èxit, sobretot si aquests mai han rebut instrucció militar; i per altre banda que els exèrcits on no hi serveix la ciutadania –que te el mal costum de tenir família- es molt més fàcil de ser enviat en missions amb casus belli de caire dubtós com les famoses armes de destrucció massiva... ja hi va haver-hi merder amb lo d’Iraq, però us imagineu a l’Aznar enviant-hi soldats no professionals? Electors? Els exèrcits de conscripció en democràcia son garantia que no seran utilitzats a la babalà, per servir obscurs interessos i egos. Dit això, encara us semblen poc virtuosos?